1) Introducció: sectarisme bordiguista i lluita social
El grup Barbaria és un col·lectiu comunista, de tendència neo-bordiguista, que manté alguna activitat a vàries ciutats d’Espanya. El marxisme d’Amadeu Bordiga, i dels seus epílegs posteriors, es caracteritza per una intransigència revolucionària (que els fa mantenir-se fidels, al seu programa polític, més enllà de la conjuntura), un internacionalisme proletari estricte (i, per tant, un rebuig de la tesi stalinista del “socialisme en un sol país”) i un anti-democratisme radical, sota la idea que la democràcia no és res més que la superestructura ideològica de la burgesia (i, per tant, una defensa del “centralisme orgànic”, on els “científics de la revolució” són els encarregats d’orientar-la a l’estar, teòricament, en possessió del coneixement més adient per fer-la, més enllà, inclús, de la participació de la classe treballadora).
Al meu entendre, no és res més que una visió del marxisme contaminada de positivisme sociològic (aquell corrent científic obsessionat amb l’ordre, l’harmonia, el determinisme i tendent a veure la societat, en aquest cas el partit revolucionari, com si fos un ésser viu dotat de diferents òrgans amb funcions diferents). Per altra banda, la intransigència revolucionària, del Grup Barbaria, els porta inclús a afirmar el següent:
“Els anomenats ‘moviments socials’ com el feminisme, el moviment LGTBI+, l’ecologisme, l’antiracisme o el moviment per l’habitatge porten sempre, d’un mode o un altre, a la reforma de l’Estat i no a la lluita en contra d’ell (...) D’altra banda, perquè la seva mateixa naturalesa de front únic porta a militants que honestament desitgen la revolució a treballar amb uns altres clarament reformistes (...) més audibles i, per això, majoritaris en temps de pau social”.
És a dir, el neo-bordiguisme (com a versió del marxisme en temps de replegament del projecte revolucionari) considera contraproduent treballar, conjuntament, amb els reformistes. Però és que, potser, una de les principals tasques dels revolucionaris no és, precisament, donar la batalla ideològica, als reformistes, inclús en moviments socials més amplis? Per què afirma el Grup Barbaria que els revolucionaris “sempre” hi porten les de perdre? No és un determinisme això, potser, degut al seu “positivisme marxista”? Està sustentada en exemples històrics aquesta afirmació? És que, potser, el sector revolucionari faista no va guanyar la batalla ideològica als possibilistes llibertaris, durant tot el període de la IIª República abans de la Guerra Civil, produint al final una escissió d’aquests, que donaria lloc als Sindicats d’Oposició? I El fet que Jaume Balius (dels Amics de Durruti) digues més tard que va ser un error polític greu tornar-los a deixar entrar, a la Confederació, no invalida el que estic dient fins aquell moment. No és, aquest exemple històric, el cas contrari, a la Lliga Espartaquista, respecte el SPD, al ser els revolucionaris qui es van escindir i no els reformistes?
Per altra banda, el que interpreto com a rigidesa, i falta d’operativitat, de les idees de Bordiga conjuntament a l’atractiu, d’alguns dels seus principis, com la “intransigència revolucionària” i l’internacionalisme proletari estricte, han portat a un intent de superació teòrica (per part d’un sector escindit de l’Esquerra Independentista) intentant cobrir aquestes mancances “sectàries” amb la inserció social: és el cas de l’anomenat Moviment Socialista (MS) les referències del qual, a categories com Partit Comunista Internacional o Partit Comunista de Masses, no són més que una impossible síntesis bordiguista-gramsciana: doncs, el PCI no fou mai, ni tingué l’objectiu de ser, un PCM (que construís hegemonia) sinó una formació política de quadres.
El resultat de fusionar ambdues idees no pot portar més que a l’aberrant intenció de fer funcionar els espais de masses com organitzacions de quadres, amb les nefastes conseqüències que ja han denunciat varis companys. L’hegemonisme de Gramsci i el tecnocratisme de Bordiga són postures teòriques del tot inconciliables: un Frankenstein marxista.
2) Grandizo Munis i Mikhail Bakunin: tàctiques revolucionàries
Grandizo Munis fou, durant la Guerra Civil Espanyola, un militant de la Secció Bolxevic-Leninista Espanyola (un petit grup trotskista que, durant els enfrontaments de maig de 1937, va tenir una participació activa, intentant impulsar i orientar el moviment, conjuntament al P.O.U.M. i Els Amics de Durruti). Durant la IIª Guerra Mundial va trencar amb la IVª Internacional ja que considerava el conflicte bèl·lic com una guerra inter-imperialista i, per tant, les seves postures eren més properes al derrotisme revolucionari. Posteriorment, elaboraria un pensament més proper a l’esquerra comunista consellista (sent crític del bordiguisme, el trotskisme i l’anarquisme) sent un dels fundadors del grup Fomento Obrero Revolucionario (FOR) que, sota aquesta perspectiva però sense menystenir el paper del partit, actuà des de finals dels 50 fins a finals dels 80.
G. Munis es mostra bel·ligerant amb totes les expressions polítiques, de l’esquerra revolucionària d’aleshores, a la que acusa de stalinistes o de fer el joc al stalinisme: de forma similar a com s’expressa el Grup Barbaria avui dia sobre els moviments socials. G. Munis afirma, doncs, al butlletí Alarma del FOR, el maig de 1970 sobre elles:
“Pero no serán las aguas de albañal del nacionalismo ‘anti-imperialista’, del guerrilleo, del poder negro, las que abran cauce a esa corriente revolucionaria, ni siquiera aquellas otras hoy remansadas y contaminadas del ‘trotskysmo’ y del ‘anarquismo’. Las primeras son parte del mundo capitalista a destruir, las otras residuo deleznable de un momento histórico pretérito.”.
Unes, segons ell, per ser expressió del “Capitalisme d’Estat” i les altres per ser ideologies obsoletes. Però, resulta que, més enllà del sectarisme evident que demostra, G. Munis té una idea interessant: afirma, enfront d’aquells revolucionaris (que ell anomena crisistes), que la possibilitat de la revolució no radica, exclusivament, en la presència d’una crisi econòmica sinó que (si entenem el sistema capitalista com un tot) qualsevol crisi en el pla cultural, polític o ideològic seria, igualment, una oportunitat pels revolucionaris. En relació a això afirma, doncs, que la revolució s’ha de fomentar “tal com es presenta”. No és, aleshores, una contradicció amb el sectarisme que ha estat plantejant fins el moment? I si la revolució es “presenta” sota aquestes formes, no s’ha de mirar d’explotar-ne les contradiccions que serveixin per avançar, però sense arribar a produir-ne una ruptura que desarticuli el moviment?
Veiem què afirma Mikhail Bakunin, al Tàctiques revolucionàries de 1870, referint-se al procés revolucionari liberal i republicà que va portar a la unificació d’Itàlia contra les restes feudals:
“Varios cientos de jóvenes bien intencionadas pero alejados del pueblo no forma, por supuesto, una adecuada fuerza revolucionaria, ésa es también una ilusión que debe dejarse para Mazzini. Hasta él parece haber advertido esta verdad, pues ahora se dirige directamente a las masas de trabajadores.”.
El que exposa Bakunin es, doncs, la conseqüència de seguir les directrius de G. Munis i el Grup Barbaria. S’ha de participar, doncs, en la revolució “tal com es presenta” i això no significa, exclusivament, una intervenció agitativa “des de fora” (que és el que defensen aquells que no assumeixen la participació en iniciatives on no puguin plantejar, en tot moment, el seu programa de màxims, com Barbaria). Els anàlisis d’aquest grup semblen plantejar que, qualsevol iniciativa dels moviments socials, està en el marc ideològic del liberalisme progressista, perquè només s’està negociant un millor posicionament en el mercat com a força de treball. Però, i si aquesta fos la forma incipient d’una revolució “tal com es presenta” avui dia? No tenim exemples històrics de la transició d’un liberalisme progressista a un socialisme i/o anarquisme revolucionari? El mateix em pregunto quan, per part d’alguns grups anarquistes, es té un discurs contra la democràcia com a concepte.
És que no és cert també que, en el seu moment al segle XIX, el Partit Demòcrata (escissió del Partit Progressista) a Espanya fou un partit revolucionari i insurreccional anti-oligàrquic on participaven sectors obrers i populars? No serà que, degut a l’ofensiva capitalista, estem retrocedint a alguns aspectes polítics d’aquella època, i hauríem de tornar a aprendre de les lectures que, anarquistes com Bakunin, feien aleshores?
3) Moviments socials avui: una reflexió des de Martorell (Barna)
Des de fa uns dos anys i escaig funciona (a aquesta localitat del Baix Llobregat Nord) l’Assemblea de Papers per Tothom. Degut a una dinàmica d’activisme gairebé constant (en defensa del dret universal al padró que la màfia convergent i el capo Fonollosa no respecta) no hi ha hagut temps per teoritzar (a un nivell polític i ideològic i no tant pràctic) sobre aquesta experiència. L’any 2007, es publicà el llibre Las luchas de los sin papeles y la extensión de la ciudadanía amb l’editorial Traficantes de sueños. En ella, al capítol Sin papeles: límites como movimiento de Peio M. Aierbe afirma sobre els grups que donen suport al moviment migrant:
“La ideologización de esas organizaciones es otro factor fundamental. El posicionamiento ideológico, digamos radical, ayuda sin duda a enfrentar unas políticas gubernamentales (…) unas convicciones sólidas, no atentas a su influencia en las urnas, son un buen apoyo para una actividad que, por lo general, se produce a contracorriente. El problema surge cuando esas posiciones ideológicas hacen de la inmigración un campo de batalla para enfrentarse entre sí. Y, por desgracia, no podemos afirmar que el sector que trabaja con sin papeles, no haya hecho del mismo, un escenario de confrontación política, a veces en el propio seno del movimiento.”.
Sincerament, el plantejament de l’autor em sembla del tot idealista, com un observador que critica des de fora i, el que és més greu, la formació ideològica del qual sembla bastant superficial. No és pot obviar, al meu entendre, que les diferències ideològiques estan associades, sobretot, a diferents formes d’entendre la lluita i que la seva categorització del que és “digamos radical” és massa genèrica i ambigua ja que aquí hi pot cabre, perfectament, des de l’anti-capitalisme revolucionari a l’ala esquerra de la socialdemocràcia que, a nivell pràctic, pot significar des d’una estratègia d’acció directa i confrontació a una que busqui conservar un peu a les institucions i un altre al carrer: dualitat difícil de portar sense defraudar expectatives. Vull recordar aquí, doncs, recents debats (al si de l’anarquisme) sobre l’ús inapropiat, que fan alguns acadèmics, de l’estudi dels moviments socials i espais de lluita. Per això, és tan important que es comencin a escoltar les veus des de dintre.
L’any 2021, es publicà La Plataforma de Afectadas por la Hipoteca, amb l’editorial Bellaterra i la Fundació Betiko, on en un dels capítols s’exposa l’interès, demostrat pel món acadèmic, en la PAH, que destaquen el seu recolzament a una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), el 5 de febrer de 2013, paral·lelament a una campanya d’escraches. Ara bé, aquesta acabà retirant-se (per la Comissió Promotora) davant la pressió del Partit Popular, que tenia majoria absoluta, i que proposà que les famílies paguessin el 65% de la hipoteca en 5 anys, a partir de la data de subhasta. Per altra banda, a la mateixa obra, es cita una tesi de Puig (2017) que defineix les accions de la PAH com performance cultural, que busquen un impacte en les institucions administratives i comunicatives, concloent que l’èxit d’una estratègia és més complexa que això. La mateixa crítica que s’ha fet, des de fa anys, en entorns anarquistes sobre basar l’estratègia de la lluita en l’impacte en els mitjans de comunicació de masses. Doncs, no oblidem que aquests, tenen gestors estatals i privats que responen a les seves pròpies agendes polítiques i econòmiques. I el que avui interessa pot no fer-ho demà: i no ens hem de deixar condicionar davant d’això.
Finalment, volia citar que principis com l’acció directa i l’anti-partidisme de la CNT-AIT, lliguen bé amb uns moviments socials que, avui dia, son gelosos de la seva autonomia i desconfien de l’intent dels partits polítics de sotmetre’ls a les seves agendes partidàries. Ara bé, això no vol dir que aquesta sigui una organització neutre ideològicament sinó que té el Comunisme Llibertari com a finalitat que és una societat sense Estat ni Propietat Privada. En aquest sentit, el núm. 2 dels Textos de formació llibertària (maig de 1977) de la CNT són clarificadors en aquest punt:
“De tot el que s’ha dit s’entén que la CNT és antipolítica en el sentit d’antipartidista, no en el sentit de relació humana general, perquè ací, com ja se sap, la CNT tendeix cap a una reestructuració profunda i natural, dintre de la llibertat, de totes les relacions humanes bàsiques orientades a una finalitat d’ajut mutu i de solidaritat.”.
Ara bé, tampoc s’hauria d’interpretar l’anti-partidisme de la CNT-AIT com el mateix que l’a-partidisme, doncs, el primer implica el segon però no, necessàriament, a l’inrevés. D’aquesta manera, aleshores, considero que és una organització sindical en la que es fa compatible una línia revolucionària de transformació de la societat i, a la vegada, poder treballar amb moviments socials que són a-partidistes per definició, doncs, d’aquesta línia no se’n desprèn aspiracions institucionals, ni funcionaments jeràrquics, tendents a fer passar pel sedàs, d’una determinada agenda política electoral, iniciatives que han de bregar per la seva autonomia i agenda pròpia d’accions. De totes maneres, si que considero que la participació activa de l’anarco-sindicat, en confluències socials al carrer, pot contribuir a que aquestes iniciatives siguin més ambicioses, i superin el marc de la lluita puntual, per tenir un horitzó estratègic anti-capitalista i revolucionari. Precisament, aquest debat és el que ha estat present, també, en el moviment de l’habitatge a Catalunya.
4) Conclusions
En aquest article s’ha polemitzat amb les posicions del grup Barbaria i G. Munis a les que s’ha oposat les idees tàctiques de Bakunin i, més avall, els plantejaments anarco-sindicalistes de la CNT-AIT (sobre els que hi ha una continuïtat històrica però que, tampoc, són ben bé el mateix). Pot ser que algú pugui pensar que discutir amb aquests referents teòrics, caracteritzats pel seu sectarisme, sigui una tasca innecessària, però penso que estar prou bé evidenciar que el que molts cops són postures intransigents es caracteritzen per ser més intuïtives que, pròpiament, argumentades. Si es posen sobre la taula, els seus referents històrics en quan a teoria, aleshores, són més senzilles d’analitzar i rebatre.
Per altra banda, qualsevol intent de construir una teoria revolucionària, a partir de la realitat mateixa de la lluita i no d’apriorismes ideològics, sempre serà més enriquidor que repetir els mateixos mantres de sempre (no parlo per cap tendència en particular) tot i que, a vegades, haguem de sortir dels nostres espais de comfort i veure com ens relacionem amb experiències diverses que, tot i així, comparteixen els mateixos anhels d’una societat d’iguals. Encara que, potser, per vies que no sempre són del tot coincidents. La funció de la reflexió teòrica serà, sempre, la recerca d’aquest sentit compartit.
Alma apátrida
Bibliografia
GRUPO BARBARIA Tesis programàtiques Barcelona, setembre 2024. Pàgines 17 i 18.
MUNIS, G. Teoría y práctica de la lucha de clases Editores extremeños, 2001. Pàgina 206
BAKUNIN, MIJAIL Tácticas revolucionarias Libros Dogal, 1978. Pàgina 65.
SUÁREZ-NAVAZ, LILIANA – MACIÀ PAREJA, RAQUEL – MORENO GARCÍA , ÁNGELA Las luchas de los sin papeles y la extensión de la ciutadania: Perspectivas críticas desde Europa y Estados Unidos Traficantes de sueños – movimiento, septiembre 2007. Pàgina 247.
SALA, EDUARD La aportación de la Plataforma de Afectadas por la Hipoteca en el mundo académico: una revisión sistemática de la literatura VV.AA La Plataforma de Afectadas por la Hipoteca: Una década de lucha por la vivienda digna 2009-2019 Bellaterra Edicions – El Movimiento que no Cesa, 2021. Pàgines 316 i 317.
LAMAREA El PP decapita la ILP de la PAH y ataca a quienes piden la dación en pago 18 abril de 2013.
SECRETARIA DE FORMACIÓ I CULTURA – CONFEDERACIÓ NACIONAL DEL TREBALL Què és la CNT Textos de formació llibertària núm. 2 maig 1977. Pàgina 15. |
