|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí |
|
Existir és una aventura
|
|
|
per kliment olm |
29 nov 2024
|
|
Vida-mort, dos extrems del mateix joc. |
Existir és una aventura... Vida i mort, dos aspectes del mateix joc.
La mort ha estat sempre una preocupació central per als humans, perquè planteja qüestions profundes sobre l'existència i el significat de la vida. Morir és una experiència per la qual tots passarem. Però ningú sap quan li arribarà, com serà, ni què passa després, si és que passa alguna cosa. El desconegut, la pèrdua de tot: ego, família, possessions, el cos, la vida... tot això i més genera angoixa i por, perquè en el fons tots sabem que no sabem.
La por al patiment, a la mort i al càstig etern, és un instrument per imposar doctrines i establir sistemes de control, físic i espiritual, social, econòmic i polític. Això ha permès i permet a alguns adquirir enorme poder, recursos, diners... propiciant l'alienació i l'explotació, a costa de la llibertat, el benestar, la vida de les persones.
El cristianisme i l'islam, doctrinaris i controladors, prediquen l'ànima, el pecat i la redempció. En els cementiris reposen ossos i pols esperant ressuscitar... quan aniran cos i esperit a cels, o a inferns eterns. Molts pensen que tot això ho tenen superat... s'equivoquen, poc o molt, creients o no, aquesta cosa ancestral ens influència a tots.
Els egipcis, i altres cultures antigues, veien la mort com el pas a un altre món similar a aquest, on les deïficades castes dominants continuaven vivint i dominant. Eren momificats, envoltats amb riqueses, objectes i aliments per a gaudir d'una nova vida a tot luxe i poder. Els pobres continuaven servint... o simplement desapareixien.
En el xintoisme, i en moltes cultures africanes, creuen que els morts continuen formant part de la comunitat i que poden influir en el món dels vius; que l'esperit dels difunts pot reencarnar dins la mateixa família o incidir en la sort i la prosperitat dels seus descendents. En alguns llocs enterren els ossos sota la cabana o casa on viuen.
Ateisme, estoïcisme... també la ciència, consideren que estar conscient depèn de l'activitat cerebral, per tant, en deixar el cervell de funcionar, la consciència s'extingeix. Això porta a la conclusió que la mort és el final absolut de l'existència. El cos es descompon i la persona deixa d'existir... tal com va aparèixer desapareix.
Igualment l'hinduisme i el budisme. Creuen en la reencarnació, però l'objectiu final no és un paradís on, com en el cristianisme i l'islam, l'ànima gaudeix d'un premi etern. Ells veuen la mort com un procés de dissolució del jo individual. Aspiren al Nirvana, que és alliberar-se de reencarnar, desaparèixer... retornar a una realitat que transcendeix la vida i la mort. Nirvana, és l'extinció del patiment inherent a la vida, és el retorn a l'Origen, a la Mare Còsmica, és retrobar la Unitat. També en el taoisme, la mort és simplement un retorn al Tao: l'Energia fonamental, l'Univers. Això, per la nostra mentalitat monoteista-cristiana, pot ser difícil d'entendre o d'acceptar.
Per millorar la salut física i mental, convé alliberar-se de doctrines opressives, reflexionar i abordar la mort de manera objectiva, científica i filosòfica, evitant caure en creences irracionals, especulacions i supersticions. Convé centrar-se a constatar els fets; sempre molt conscients de les enormes limitacions del coneixement humà... molt conscients que existim per un instant en l'espaitemps etern... i que per molt que sabem ben poc sabem.
Sí que sabem, que la mort és inherent a la vida: les cèl·lules deixen de funcionar, els òrgans fallen i el cos es descompon. És un procés natural, reconèixer-lo com a part del cicle de la vida, permet comprendre i acollir la mort, acceptar-la com a una realitat psicobiològica. Això no vol dir descartar del tot la possibilitat d’una existència futura; però en absència de dades fiables, és racional mantenir-se agnòstic o escèptic davant qualsevol afirmació sobre una vida postmortal. Al capdavall, si hi és ja ens la trobarem, i si no hi és mai ho sabrem.
En tot cas, meditar en la mort dona un sentit profund a la vida, perquè ens recorda la seva finitud. Ens dona lucidesa i ens inspira a viure amb més responsabilitat i bondat. La vida és un constant "morir i ressuscitar", que connecta amb la noció d'impermanència, un tema clau en moltes filosofies; tot és temporal, tot passa: persones, situacions, possessions, vivències, pensaments, emocions, cossos... Viure plenament implica reconèixer que tot transforma, i que cada dia és una nova oportunitat de renéixer amb més consciència, saviesa, compassió...
Morim i renaixem travessant canvis seguits, experiències, aprenentatges, dolors i plaers... Constantment queden enrere gastades versions de nosaltres mateixos i en sorgeixen de noves. Cada dia és com una vida: naixem cada matí i morim cada nit... dormir és la petita mort quotidiana. Quan la mort última, la part material retorna a la Terra, la part psicoespiritual, per a bé o per a mal queda... a través de l'impacte de les accions tot al llarg de la vida i a l'obra que es deixa: treballs, fills, idees... Som hereus dels qui ens han precedit i progenitors dels qui vindran.
Vida després de la mort? Reencarnació? Extinció?... És un dels grans misteris de la humanitat. Dir "no sé" és molt més realista, honest i savi, que inventar coses i convertir-les en dogma. Si vols aprofundir en el tema, entra a www.terraindia.cat... Et pot ajudar a tenir un bon i fructífer viatge per la vida-mort de cada dia. |
Mira també:
https://manifestindi.blogspot.com/p/premsa.html
http://www.terraindia.cat
|
This work is in the public domain |
