Imprès des de Indymedia Barcelona : https://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: sense clasificar
Manifest per un anticapitalisme roig
per Anticapitalistes revolucionaris
Correu-e: maranticapital@hotmail.com (no verificat!) 		09 set 2003
Manifest dels anticapitalistes revolucionaris
PER UN ANTICAPITALISME ROIG
És veritablement això de Larzac l'anticapitalisme...?
Constitueixen veritablement aquests diversos cents de milers d'antiglobalitzadors, reunits, fa unes setmanes, al sud de França, sota el timó de José Bové, Attac i la resta d'organitzacions que preguen per la reforma humanitària del sistema, un exponent del moviment destinat a fer efectives la destrucció del capitalisme i els seus Estats...?
Que els fets parlin por ells mateixos…
Per a començar, qui va carregar amb el gruix de les despeses de la trobada? No es un secret, ha sortit publicat en la premsa: va ser «el president regional socialista [diguis PSF]» (El País, 11.08.2003).
Per a continuar, quina opinió els hi ha merescut Larzac als dirigents dels partits de l'esquerra capitalista, per exemple, a l' actual líder de l'estalinista PCF, Marie-Georges Buffet; partit que formava part destacada, com qui diu fa tan sol quatre dies, del Govern (de Jospin) i, des d'aquest, reprimia als explotats i organitzava, com qui més, per compte de la burgesia, la seva explotació i la seva precarietat, la misèria dels sense (sense treball, sense vivenda, sense papers, sense veu..., sense futur sota el sistema)? Doncs això ha declarat, sobre Larzac, aquest gran “anticapitalista� (!)) que es el líder del PCF estalinista Buffet:

Aquí he retrobat l'ebullició social dels últims mesos de la lluita per una jubilació digna, per una escola pública o per a mantenir
l'estatut de l'espectacle, el combat contra el Govern i la patronal, però també múltiples reflexions sobre un nou model de societat (ib.).

Així doncs, aquest vell partit, el PCF —orgull, en el seu dia, del criminal aparell d'Stalin i sosteniment, en permanència, de
l' Estat capitalista francès—, aplaudeix, de bona gana, la reunió de Larzac, portada a la fi, com veiem, amb diners d'un altre gran partit “anticapitalista� (!), el PSF.
Terribles i incompresos, per tant, aquests “anticapitalistes� de Larzac, que els hi agrada ballar al dolç so i pacifista del darrer cantant de moda, que escala, per moments, posicions en el hit-parade de les discogràfiques, el “temible antisistema� Manu Chao.
«Un altre món és possible» —va explicar a l'entregat auditori reformista de Larzac— el “radical� Bové, del que el seu perill reial per al capitalisme aixeca acta el fet que el Govern francès, val a dir, de dretes, va decidir excarcerar-lo per a que pogués dirigir tant “revolucionari� esdeveniment. «Un món que no descansi —va afegir el sindicalista francès— sobre la política dels diners, sobre la mercantilització de totes les activitats humanes» (El País, 9.08.2003). Maca carta als Reies Mags! Per a entendre el seu veritable contingut, recomanem que tots els interessats donin una ullada al programa d'aquest «sindicat agrari alternatiu» que es la Confederació Camperola, liderada per Bové, programa que si ataca el «productivisme dels grans capitals» es únicament per a defendre, sota l'etiqueta engatusadora de «l'autogestió», la propietat privada de la petita burgesia camperola, basada —com podria ser sinó d'una altra manera...?— en l'embrutidora autoexplotació del petit camperol, quan no en la explotació del treball assalariat dels proletaris del camp, contractats per aquest. Per això mateix, perquè Bové es un petitburgès, que reivindica el caduc capitalisme d'abans, el de la petita producció, i, de cap manera, ni de bon tros, un anticapitalista que estigui disposat a acabar amb la propietat privada dels medis de producció —és a dir, amb tot tipus de propietat privada, la gestionada per altres i la «autogestionada»—, la seva lluita no es per a destruir el capitalisme i els seus Estats —mai ha dit ni un sola paraula en aquest sentit—, sinó contra «les multinacionals» i la OMC, a la qual acusa, per exemple, —digueu-m'ho així!— no de ser capitalista, sinó de ser «una organització no democràtica»!
«El món no es una mercaderia» —van cridar, de nou, fent cara de terribles “anticapitalistes� els de Larzac— i, doncs sense pensar-s'ho dues vegades, llançats com estaven a la lluita “revolucionaria�, van donar amb la forma definitiva per a fer el seu «Altre món possible»; amb una acció, veritablement demolidora, que, sense cap mena de dubtes, no podrà ser contestada per el sistema: ni molt menys que reptar al primer ministre francès Raffarin «a debatre públicament sobre la OMC»! Ja ens sembla, la veritat, davant de tal amenaça tan mortal per al capitalisme —una campanya per un debat ciutadà, val a dir, democràtic burgès i guardant les regles del joc, entre el gran burgès Raffarin i el petitburgés Bové— veure ondejar la bandera blanca en l'Eliseu i en la resta dels Estats capitalistes...
Vage que, aquests senyors reformistes de l'antiglobalització, aquests falsos (falsísims) anticapitalistes, no tenen perdó! Sol els protectors de cotons socials entre els que, per lo general, encara viuen qui els escoltin —més propers a la petitaburgesia universitària que al proletariat—, els eviten —fins quan...?— ser posats a la picota amb tant servils polítiques. Solament la cretina ignorància, pel que fa a la realitat implacable de la lluita de classes en que es resumeix l'història de la humanitat, en la que es troba submida tant ciutadana clientela —viver dels quadres de la democràcia capitalista de demà— els estalvia ser la riota entre les seves pròpies gents.
Resulta que van ser necessàries generacions senceres de lluites proletàries contra el capitalisme per a que la classe explotada, a mitjans del segle XIX, pogués fer seva la comprensió científica que «el món de producció capitalista es presenta com “un enorme cúmul de mercaderies�», de manera que «la mercaderia individual» constitueix «la forma elemental» sota la que es manifesta el capitalisme (contingut del primer paràgraf d' El Capital, de Marx)... Resulta que, sota la direcció, d'una o d'una altra manera, d'aquesta ciència —incontestada en el sí del moviment obrer d'aleshores— el moviment històric de la classe oprimida per la seva emancipació de l'explotació assalariada, val a dir, per la alliberació de la necessitat que l'embruteix, a obligar-li a vendre la seva força de treball com a mercaderia, ressorgint de les seves cendres, va assaltar, per dues vegades (la Comuna de París, de 1871, i la revolució proletària internacional desencadenada per l'Octubre rus de 1917), l'ordre burgès, va fer tambalejar al capitalisme arreu del planeta... I, ara, venen aquests senyorets reformistes a dir-nos que tota aquella lluita fou en va, equivocada. “Pobrets proletaris!�, donen a entendre, condescendents. Van lluitar per emancipar a la seva classe de la misèria i alienació que comporta tenir que vendre, tant sí es val com sinó en el capitalisme, la seva força de treball com a mercaderia, sense adonar-se'n que «El món no es una mercaderia», que «No som mercaderia»... Això doncs, digueu-m'ho, aleshores, senyors antiglobalitzadors de Larzac, de què viuen vostès, sinó es del treball assalariat o a esquenes d'aquest sinó es de vendre, com a mercaderia, la seva força de treball, o a esquenes de quins no tenen més remei que intentar fer-ho? I, a més a més, si, veritablement prenen que «El món no es mercaderia», per a què lluitar, aleshores, si està tot resol?
I a aquestes ximpleries reformistes hi ha gent, com ara, d'entre altres la CGT espanyola i els seus aliats estalinistes, pseudoindependentistes, d'Endavant!, que tenen el desvergonyiment d'anomenar-lo «anticapitalisme»!
En realitat, lo de Larzac, no sol fa pudor al més ranci reformisme —canviem la política capitalista, fem-la «més democràtica i humana», però no posem en qüestió les bases econòmiques del sistema que dona peu a aquesta política; per a començar neguem que aquest món capitalista es precisament el que es, a saber, la producció massiva de mercaderies, la mercantilització de tot—, sinó que també es fa palès l'altíssim grau de manipulació al que ha arribat el moviment antiglobalització —ell sempre tan “antipartit�, tan “antilíders�... —a mans dels partits i sindicats de l'esquerra i l'extrema esquerra capitalistes...
Trenta anys abans, a Larzac, el PCF estalinista i els seus guardaflancs d'esquerra —els grups maoístes i trotsquistes— van veure, en la protesta de 103 famílies camperoles contra l'ampliació d'un campament militar, la possibilitat de revifar posant llenya al foc del moviment democràtic petitburgès de maig de 1968. Com es sap, van fracassar, però, ara, han tornat al mateix lloc amb el propòsit de despertar a aquest mort vivent que es el vell moviment reformista, presentant-se com “anticapitalistes�.
Com ha estat això possible? Com és possible que gent tan clarament pertanyent al sistema, com son tots aquests partits i sindicats —declarats defensors de les virtuts de la democràcia burgesa, que, al capdavall, es el règim que regna, en la actualitat, en totes i cadascuna de les grans potències capitalistes— puguin presentar-se, una i una altra vegada, tan impunement com “anticapitalistes�, sense que els autèntics anticapitalistes els hi plantin cara, sense que els desemmascarin com el que son, lacais reformistes de la classe explotadora?
Ja ho sabem, en la seva ingènua espontaneïtat i vana presumpció autodidacta de no aprendre res de ningú, l'anticapitalisme actual —activista i “apolític�— no li agrada mirar endarrere; així, actua nefastament, com si no hagués existit en el passat, com si el món hagués començat amb ell... Per això, aquells companys anticapitalistes que ens llegeixen —ens referim aquí als autèntics anticapitalistes i no als antiglobalitzadors— deuran d'excusar-nos, un cop més, per la nostra pesada insistència en treure a relluir l'història, però resulta, precisament, que això avui succeeix —aquesta, ja descarada, incorporació de l'antiglobalització a la política flagrantment reformista dels partits estalinistes i els seus apèndixs; aquesta cridanera absència de protagonisme social de l'autèntic moviment anticapitalista—, el que, al capdavall,succeeix, a Larzac, no pot ser entès sinó remuntem la mirada al menys fins 1991, moment de l'esfondrament definitiu d'aquest capitalisme d'Estat endarrerit —batejat com «socialista» per a la burgesia russa i mundial, en funció, es clar, dels seus propis interessos explotadors— que fou l' URSS de Stalin. El cas es que aquell enfonsament de l'URSS estalinista i dels Països de l'Est d'Europa, sotmesos a Moscou, va significar una veritable catàstrofe per als partits de l'esquerra capitalista dedicats a controlar, en el quadre del respecte a les bases del sistema, la mobilització de les masses explotades. Així, per als estalinistes, leninistes, trotsquistes, maoístes i marxistes-leninistes en general, l'esfondrament de l'URSS de Stalin —a la que tots ells, sense excepció, d'una forma, més o menys declarada, recolzant i presentant-la com a «socialista» o, al menys, «obrera»— va suposar un cop mortal a la seva mateixa raó de ser. Però no cap d'aquests partits anava a abandonar voluntàriament l'escena... A fi de comptes, no devien la seva existència a la consciència i voluntat dels seus actuals dirigents, sinó als interessos i les condicions materials de l'anterior i victoriosa contrarevolució —que el triomf definitiu havien contribuït tant insubstituïblement, en el pla polític, presentant com «socialistes», quan no com «comunistes»!, a Estats com el de Stalin, on no sol seguia regnant l'esclavitud assalariada, sinó que havien esdevinguts claus, mitjançant la contrarevolucionaria política de «coexistència pacífica amb l'imperialisme», per al manteniment de l'ordre capitalista en tot el planeta—; interessos i condicions reaccionaries que, en l'essencial, es malgrat l'enfonsament del seu «model revolucionari», la criminal i antiproletaria URSS de Stalin, i que, en darrer anàlisi, no podien ser, ni seran, revocades més que per una nova revolució.
Així doncs, encara “tocats� i atraversant una aguda crisi que els va deixa exhaurits, aquests partits, en el que seus aparell, cobreixen, front a la mobilització de masses, el flanc esquerra de l'Estat burgès, allà on ja no pot exercir la seva ensopida influència electoral sobre els explotats l'aparell socialdemòcrata dels PS, lluny de desaparèixer, es van retirar, per a recompensar el seves malmenades forces, als seus quarters d'hivern. Allí, mentre intentaven elaborar les mil i una justificacions, a quina més increïble, de perquè el “socialisme� que ells havien cantat i definit s'havia desplomat davant del desenvolupament capitalista, i mentre intentaven aferrar-se, com un clau ardent, als darrers i sentenciats “socialismes� (Xina, Corea del Nord i, per suposat, la Cuba de Fidel, que el règim explotador i repressor, per al proletariat, reaccionari en l'escena internacional —recordis, sense anar més lluny, els compliments de Fidel a Fraga, a Joan Carles I i al Papa de Roma...—, presten declarat recolzament als sequaços “anticapitalistes� de l'estalinisme, verniçat de nacionalisme, de Endavant...), es van juramentar, per a sí mateixos, amb la previsió d'entrar en el pròxim moviment de masses que tingués lloc, encara que fos d'amagatotis, encara que fos amagant les seves fracassades banderes.
L'ocasió es va presentar a finals de la dècada dels 90, quan va eclosionar definitivament, a la superfície de la societat burgesa, aquest moviment de la jove generació proletària que acusa obertament, al capitalisme, dels patiments socials. Veloç va córrer aleshores tota aquesta família militant reformista d'esquerra i extrema esquerra a vestir-se amb les robes antiglobalitzadores —proclamant la necessitat d'humanitzar i democratitzar el capitalisme— i d'anar prenent, pas a pas, sota mà—emparats en la seva cohesió, centralització i disciplina reaccionaries; incomparablement superiors a les contemplades per qualsevol ONG—, la direcció efectiva del Foro de Porto Alegre i d'altres moviments similars de col·laboració crítica amb el sistema.
Es clar que, des d'el principi, un sector ben definit —l'autèntic anticapitalisme— va rebutjar aquestes maniobres, veient, en aquests, amb tota la raó, l'intent d'aquests partits de vestir al mateix gos amb nous collars, o el que es el mateix, de prosseguir el seu reformisme, però amb tint antiglobalitzador, inclòs “anticapitalista�, adequat a l'ocasió. Es veritat, a més, que, des d'el principi, des d'el mateix Seattle de desembre de 1999, moviments vertaderament anticapitalistes, com el Black Bloc, sorgint i desenvolupant-se en els països més avançats del planeta o als, ja extingits, Resistència Anticapitalista i Mars-Attack, que, més tard, a juny de 2001, i març de 2002, van arribar a alçar fugaçment la bandera de la destrucció del sistema a Barcelona, organitzant-se i actuant al marge de totes les forces reformistes, van fer pales que l'anticapitalisme, de veritat, era una altra cosa, absolutament inconciliable amb tots i cadascun dels seus partits reformistes. Però no es menys cert que el culte a l'apoliticisme i a la desorganització amb els que —amb efecte de la liquidadora labor emmascarada duta a terme, per el partit anarquista, a mena de quinta columna, en les pròpies files anticapitalistes— carregava en el dit moviment, feia d'aquest tendre anticapitalisme, d'aquest anticapitalisme, d'ideologia negra (anarquista), víctima fàcil, dels partits estalinistes i auxiliars, als que, d'altra banda, precisament per al seva falta de politització, no es sentia capaç de fer-li front.
I així varen seguir els esdeveniments ( per una banda, una esquerra i extrema esquerra burgeses recobrant forces a l'empar de l'antiglobalització, de la que cada cop més directament movien els fils, i, d'altra banda, un anticapitalisme, desviat vers l'acció por l'acció, com a resultat de la seva incapacitat política, garantitzada per la influència àcrata, d'encarar pública i obertament aquest reformisme) fins la prova de foc que va constituir Gènova de 2001, moment crucial en el que el capitalisme, a travers de la provocació orquestrada por 'l'Estat italià, primer, assassinant a l'anticapitalista Carlo Giuliani i, acte seguit, controlant el que hagués estat una justa i necessària resposta del Black Bloc, en els camins ciutadans i pacífics imposats per als antiglobalitzadors dels Tutte Bianche de Luca Casarini —força de xoc, contra l'anticapitalisme, organitzada per el partit estalinista hereu del vell PCI, Riffondazione Comunista—, es va mostrar així mateix i va mostrar als anticapitalistes del món sencer que si aquests malbarataven valor i recursos batent-se contra els destacaments armats de l'Estat capitalista, es negaven, així mateixos, a més de la seva deriva negra, àcrata, tota possibilitat real de fer front a aquest complement indispensable dels destacaments armats de l'Estat burgès, pel que fa al cas, la policia burgesa, constituïda per els destacaments polítics reformistes del mateix Estat capitalista.
Fou així, a contrapeu i encara tambalejant-se del cop rebut a Gènova, que el anticapitalisme negre, víctima del seu abstencionisme polític, es va verificar definitivament incapaç de respondre a les exigències antisistema despreses del gir de la situació mundial marcat per els atents imperialistes revolucionaris de l'11 de setembre de 2001. I, d'aquesta manera, de renuncia en renuncia, al·ludint les oportunitats de fer front obertament als partits reformistes i rebutjant el fet d'organitzar-se, amb un moviment propi, l'anticapitalisme de l'acció directa va ser derrotat, primer, en tota la línia, per els serveis d'ordre reformistes, organitzats, en col·laboració amb la policia, per als antiglobalitzadors, sota la direcció dels partits estalinistes, trotsquistes i maoístes, camuflats al Foro de Porto Alegre, i, més tard, subsumit, sense cap resposta pròpia, per l'onada pacifista-ciutadana, democràtica-burgesa, impulsada per aquestos mateixos partits amb l'ocasió de la recent guerra contra l' Iraq.
No es qüestió d'opinions; els fets son concloents. Si aquest anticapitalisme que hem vist fins als nostres dies —d'ideologia negra, influenciada per l'anarquisme— ha tingut la virtut de portar-nos fins aquí, ha aconseguit que ressonés, arreu del planeta, el crit antisistema, no per això podrà donar un sol pas més enllà en la lluita efectiva contra el capitalisme i els seus servidors reformistes. Aquesta es la realitat; que l'assumeixi tot anticapitalista que demà no vulgui despertar-se, de la mà del cultiu de les debilitats del moviment, en les files enemigues del sistema que volia combatre: de l'actual anticapitalisme, del anticapitalisme negre —ja ni en parlem de l'antiglobalització— no resultarà cap moviment revolucionari, ni tant es val la més mínima organització, com a tal, fora i contra de totes les forces del sistema, del propi anticapitalisme.
Amb l'autoritat que li dona haver estat la única força anticapitalista, que, al llarg d'aquest procés, ha impulsat sempre, sense condicions, en tot moment, la unitat, en la lluita per a destruir el capitalisme i els seus Estats, de tots els anticapitalistes...; amb l'autoritat que li concedeix haver-se batut sempre, obertament i sense reserves, por l'organització independent, pròpia, i aliena a qualsevol partit, de l'anticapitalisme...; amb l'autoritat que se'ns presta l'haver-se convertit, a causa de l'anterior, en el punt de mira comú, tant pel que fa de les covards repressions (expulsions burocràtiques de les assemblees...) i les grolleres calumnies («feixistes», «policies», «periodistes», «provocadors», tot val...) dels partits reformistes que, emmascarats, manipulen l'anticapitalisme, com de la provocació estatal dels medis d'intoxicació de masses al servei del capitalisme (reportatje-basura de Tele 5, informació-basura de El Triangle)...; amb l'autoritat conferida per els fets d'haver estat, en el seu moment, els únics anticapitalistes que van cridar, pública i conseqüentment, a combatre el feixisme, sense, que per això, caure en la trampa de recolzar a la democràcia capitalista que ens governa; d'haver tingut la gosadia de desafiar la recent onada pacifista-ciutatana cridant a formar, i formant efectivament, del que nosaltres en depenia, un Bloc Anticapitalista contra la guerra i la pau burgeses, per a la transformació de la guerra imperialista d'Iraq en una guerra dels oprimits contra el capitalisme, el Moviment Anticapitalista Revolucionari (MAR) afirma, avui , que l'anticapitalisme actual, l'anticapitalisme tal com se'l coneix fins a la data—aquest anticapitalisme negre, influenciat per l'anarquisme— ha fet fallida, s'ha trencat, ha exhaurit el seu potencial de moviment de la classe explotada en lluita contra la classe explotadora.
Aquesta es la certesa que ens guia: el nou moviment anticapitalista del futur solament podrà erigir-se ja sobre bases revolucionaries —el propi curs imparable que recorre el capitalisme, cap a la crisi econòmica catastròfica i vers la nova guerra imperialista mundial, farà madurar, millor que res ni que ningú, les condicions d'això— i sol pot preparar-se ja, des de avui, reunint als anticapitalistes d''avantguarda, d'avui i de demà, al voltant a actituds i continguts declaradament revolucionaries, ben contraries a las actituds i continguts petitburgesos, democràtic-radicals, que ofeguen l'anticapitalisme dels nostres dies.
Així, d'aquesta manera:

> CONTRA "L'APOLITICISME�, que acaba fent incapaços als anticapitalistes de desemmascarar i fer front públicament als partits reformistes..., FORMULACIÓ I DESENVOLUPAMENT, PER ELS ANTICAPITALISTES REVOLUCIONARIS, DE RESPOSTES A TOTES I CADASCUNA DE LES QÜESTIONS SOCIALS PLANTEJADES QUE PERMETIN AVANÇAR EFECTIVAMENT EN LA VIA DE LA DESTRUCCIÓ DEL CAPITALISME I ELS SEUS ESTATS;

> CONTRA L' ACLASSISME, que acaba involucrant als anticapitalistes en la política reformista de conciliació entre la classe explotadora i la explotada, a travers de les trampes de «campanyes antifeixistes» (que no ataquen; ans al contrari, reforcen la democràcia capitalista), «campanyes antirepressives» (així, en general, i no contra la repressió dels anticapitalistes) o «per la llibertat dels presos» (com si els anticapitalistes haguessin de defendre als presos burgesos i reformistes, que en n'hi ha i els haurà), o «per la supressió de les presons» (com si no s'hagués d'omplir-les de contrarevolicionàris l'endemà).., DEFENSA, EN TOT MOMENT I LLOC, I FINS LES DARRERES CONSEQÜÈNCIES, DE LA LLUITA DE CLASSES, AIXÒ ES, DE LA LLUITA DE LA CLASSE EXPLOTADA PER REBATRE EL PODER POL�TIC A LA CLASSE EXPLOTADORA I AIXAFAR-LA AMB ELL, DESTRUINT, DE REL, TOTS ELS ESTATS CAPITALISTES, MIJATÇANT EL SEU PROPI ESTAT REVOLUCIONARI, FINS FER EFECTIVES LES CONDICIONS DE LA SOCIETAT SENSE CLASSES, COMUNISTA, DE DEMÀ;

> CONTRA “L'ANTIAUTORITARISME�, que acaba fent dels anticapitalistes presoners del pacifisme y de la democràcia burgesa..., DEFENSA OBERTA, PER ELS ANTICAPITALISTES REVOLUCIONARIS, DEL V�NCLE INDISOLUBLE EXISTENT ENTRE LA DESTRUCCIÓ EFECTIVA DEL SISTEMA I LA VIOLÈNCIA REVOLUCIONARIA; AFIRMACIÓ, JA AVUI, EN AQUEST CAM�, DE L' AUTORITARISME ANTICAPITALISTA CONTRA LA BURGESIA I ELS SEUS SERVIDORS REFORMISTES;

> CONTRA L'ABSTENCIONISME ELECTORAL, que acaba servint per a que el silenci dels anticapitalistes validi els nous Governs burgesos de torn de dretes o d'esquerra —tant hi fa—..., CANDIDATURES ANTICAPITALISTES PER A DESTRUIR ELS PARLAMENTS DES DE FORA I DES DE DINS, IMPULSATS I DIRIGIDES EN CADA CIUTAT PER ASSAMBLES ANTICAPITALISTES SOBIRANES I OBERTES A TOT/A COMPANY/A QUE ES DECLARI DISPOSAT/A A COMBATRE PER A LA DESTRUCCIÓ DEL CAPITALISME.

> CONTRA LA DESORGANITZACIÓ I DISPERSIÓ DEL MOVIMENT, que acaba transformant a l'anticapitalisme en víctima propiciatòria de la repressió policial de l'Estat capitalista i de la repressió política dels lacais reformistes d'aquest..., ORGANIZACIÓ, CENTRALITZACIÓ, DELS ANTICAPITALISTES MÉS CONSCIENTS EN UN MOVIMENT D'AVANTGUARDA REVOLUCIONARIA;

> CONTRA LA MANIPULACIÓ DE L'ANTICAPITALISME, a càrrec dels partits reformistes d'esquerra i extrema esquerra del capitalisme, que actuant soterradament liquiden el moviment..., IMPULSIÓ, EN TOT MOMENT, PER ELS ANTICAPITALISTES REVOLUCIONARIS, DE LA FORMACIÓ I COORDINACIÓ, A LA MÀXIMA ESCALA POSSIBLE, D'ASSAMBLEES ANTICAPITALISTES DE CADA CIUTAT, OBERTES, AMB INDEPENDÈNCIA DE LA SEVA IDEOLOGIA, A TOT/A COMPANY/A QUE ES DECLARI DISPOSAT/A A COMBATRE PER A LA DESTRUCCIÓ DEL CAPITALISME.

Però encara no hem acabat d'enunciar els nostre propòsit i ja veiem aixecar-se contra ell als defensors de l'actual i
lamentable estat de coses en l'anticapitalisme, als defensors de l'evident incapacitat de l'anticapitalisme actual de fer front als partits reformistes i els seus sindicats, als defensors de la dispersió, desorganització i impotència en les que es consumeix el moviment... “Doncs apa amb aquests senyors del MAR... —se exclamen— no resulta que, ara, volen un anticapitalisme roig...?�.

Sí, els anticapitalistes revolucionaris, extraiem les conclusions que es deriven de l'experiència de lluita d'aquests últims anys, hem decidit aixecar l'única bandera que ha estat capaç d'unir a la classe explotada, la bandera roja; la bandera que, des de 1848, amb el Manifiest del Partit Comunista, va arribar a ser el distintiu de tot explotat en lluita, penses com penses; la bandera de la Primera Associació Internacional dels Treballadors (la I Internacional), fundada i desenvolupada per Marx i Engels mentre Bakunin militava en el Comitè Central de la lliberal burgesa i pacifista Lliga de la Pau i de la Llibertat; la bandera de la Comuna de París, de 1871, que els autoritaris i heroics defensors no van vacil·lar en afusellar, quan fou necessari, al bisbe i altres hostatges burgesos en el seu poder; la bandera de la Rússia Soviètica de Lenin, que, guanyant-se el recolzament de força anarquistes revolucionaris subsistien aleshores en el planeta, va treure a les masses treballadores de la guerra imperialista mundial, va dissoldre l'únic Parlament que mai hagin dissol els proletaris i centralitzant en un sol puny les forces del proletariat revolucionari, creant la III Internacional, va estendre tant com fou possible la crida de la revolució mundial.
Com comparar aquestes grandioses revolucions —la Comuna de París, la revolució de 1917—, realitzades sota la bandera roja i que van posar en un compromís al món capitalista, amb el moviment petitburgès camperol, de repartiment de la terra, basat en la petita propietat privada, de Majno, a Ucraïna, o amb la insurrecció anarquista de Cronstadt, prestada a ser sostinguda per els generals blancs i el imperialisme mundial, en l'afany reaccionari de enderrocar el poder dels soviets d'obrers, camperols i soldats russos...? Com comparar aquestes revolucions roges amb aquesta “revolució anarquista�, en l'Espanya de 1936-1937, que el seu líder més popular, Bonaventura Durruti, després de salvar l'existència de la Generalitat burgesa de Companys, allunyant de Barcelona als proletaris en armes que havien fet seva la ciutat el 19 de juliol de 1936, acabaria morint, en nom de «la unitat antifeixista», amb el PCE i el PSOE, al front de Madrid, a les ordres dels generals de la República burgesa en mans de Stalin? Com comparar la bandera roja, tenyida amb la sang vessada històricament per el proletariat, amb aquesta rojanegra, que va arribar a encobrir, en el seu dia, a la CNT-FAI, al Govern de “l'anticapitalista�, dirigent del PSOE, Largo Caballero; amb aquesta bandera del sindicat àcrata que va fer empar de les passejades i cridaments, per els carrers de la Barcelona insurrecta de maig de 1937, dels ministres anarquistes demanant-li als obrers aixecats que lliuressin les armes i donessin «petons als Guàrdies d'Assalt», enviats, mentre tant, per la República capitalista i el Govern socialdemòcrata-anarquista i estalinista, per aixafar l'alçament...?
Per suposat, portats de la seva inexperiència, però, sobretot, de la seva inseguretat, del seu temor a no “quedar-se sols�, a perdre la companyia de tanta i tantíssima gent que avui, massa fàcilment, es declaren “anticapitalistes�, el gruix dels anticapitalistes d'avui, l'anticapitalisme negre, pot tancar els ulls tant com vulgui davant d'aquestes realitats històriques, davant d'aquests crims contra la classe explotada, comesos per el partit anarquista i mai comdemnats ni per la CNT, ni per la FAI, ni de bon tros per a Cruz Negra Anarquista (CNA), capficada en defendre a tots els presos, inclòs a de l' obertament estalinista, “Partit Comunista d'Espanya (reconstituït) —PCE(r)—, inclòs als del braç armat d'aquests defensors, a ultrança, de Stalin, els antifeixistes, que no anticapitalistes, això es, partidaris de la democràcia burgesa i, per tant, reformistes —armats, però reformistes, com delata el seu mateix nom— Grups de Resistència Antifeixista Primer d'Octubre (GRAPO). Però els fets son tossuts i la realitat actual no es un altra, en plena conformitat amb les lliçons aportades per el passat, que la feina sistemàtica, concertada i organitzada, de tota la constel·lació d'organitzacions que, més enllà de les seves diferències internes, conformen el partit àcrata —la CNT i la CNA de manera destacada—, per a portar endavant un moviment anarquista, i no anticapitalista, per a defendre als presos anarquistes o, en tot cas, reformistes, i no anticapitalistes, per a oposar-se, per a tots els medis al seu abast, a qualsevol organització pròpia, com moviment, de l'anticapitalisme, a qualsevol organització no anarquista.
Es hora, doncs, de prendre nota i els anticapitalistes revolucionaris complim amb els nostre deure fent-lo-ho ara: la bandera negra sota la que s'ha reconegut, fins avui, l'anticapitalisme, ha cobert ja el seu recorregut classista. Mai el MAR va fer d'aquesta un problema per a la lluita, en comú, contra el capitalisme i els seus Estats. Tampoc ho farà avui ni en el futur. Estem disposats a lluitar junts, per a la destrucció del capitalisme i els seus Estats, com qualsevol anticapitalista disposat seriosament a fer això. Però aquesta bandera negra pertany i pertanyerà, cada dia més, al vell, al passat, a un anticapitalisme lligat de peus i mans en la lluita contra el sistema a raó dels seus prejudicis apolítics, sectaris, anarquistes. Ha arribat l'hora, doncs, d'aixecar la bandera sota la que s'unirà l'anticapitalisme de demà, l'anticapitalisme revolucionari, destinat a esfondra, per sempre més, al sistema, la bandera roja a que sempre va anunciar la futura societat sense classes, el comunisme; la bandera roja que sempre va guiar, en l'esmentada via, els assalts revolucionaris de la classe explotada a l'ordre burgès.
A aquesta magna tasca —preparar l'anticapitalisme de demà; anticipar-lo, en el que sigui possible, reunint, en un moviment d'avantguarda, als anticapitalistes que avui, o demà, es determinin per la revolució— convoquem als anticapitalistes més conscients.
El present esta en mans del capitalisme i els seus servidors reformistes, però el futur es de l'anticapitalisme!, del anticapitalisme revolucionari!!, del anticapitalisme roig!!!

Comissió Promotora del MAR: maranticapital ARROBA hotmail.com

http://groups.msn.com/Anticapitalistasrevolucionarios
8 de setembre de 2003

Comentaris

Re: Manifest per un anticapitalisme roig
per fins el gorro 09 set 2003
Pequè no us autodisoleu?
Farieu un gran favor a les neurones intel·ligents que encara queden en el món. Sou uns plastes i uns estafadors.
Re: Manifest per un anticapitalisme roig (repeteixo el que he dit a La Haine)
per GX 09 set 2003
Vergonya em fa llegir aquest comunicat Dogmàtic i falç. El vostre discurs feixista i autoritari l'únic que fa és pintar el porc de color vermell i us quedeu tan tranquils. Parles de revolucions vertaderes i l’únic que fas és dogmatisme pur i dur, cosa que jo també ser fer: Et diré que la teva gran revolució francesa va ser feta per alliberar i establir una societat burgesa i la teva estimada revolució russa no va ser res més que l’establiment de dues classes la política i la treballador. La primera d'aquestes fidel imatge de la burgesia corrupte Capitalista, però tranquils seguiu vomitant merda i buidant de contingut la lluita per apropar la gent a les vostres creences i sota les vostres ordres.

Esta bé que diguis que no ets antiautoritari el que tu proclames no és res més que una dictadura anticapitalista revolucionaria, el mateix que proclama falange o qualsevol grup Feixista o Nazi.

Sou uns demagogs.

Alerta companys!!!! El feixisme a triat el color vermell una altra vegada.
Re: Manifest per un anticapitalisme roig
per auuuuuuuuuuu!! 09 set 2003
jajaja! anticapitalisme negre o anticapitalisme roig, en que quedem? No més vanguàrdies,sisplau.
Re: Manifest per un anticapitalisme roig
per MARtiritzat 09 set 2003
Noooooooo, s'acaven les vacances, tornar a currar, els eterns i estèrils debats indepes-anarkos sobre les pàtries i ara els karateques de Rodas. Només falta el que veu capellans fins a la sopa.

MAR per caritat marxista MARxeu d'aquí
cagun la mar salada
per mar de fons 09 set 2003
i la mar e de'n tano

prou de plastes i sumbats, prou!
Re: Manifest per un anticapitalisme roig
per aMARgat 09 set 2003
jo pensava que ja havien desaparegut, llàstima
deuen ser maderos i tot, tanta xorrada no s'entén
oshiro va, guardia pretoriana viene

pd. el debat anarcos-indepes el canviaria per indepes-?. al tanto!
Re: Manifest per un anticapitalisme roig
per mar cagundeu 10 set 2003
De vegades és necessari forçós que un home mori per un poble pero mai tot un poble ha de patir restrenyimetn per un sol mar. Aigua salada al cul i a cagar de gust
Sindicato Sindicat