|
|
|
Anàlisi :: corrupció i poder |
|
Liberalisme i marxisme: dues cares de la mateixa moneda
|
|
|
per Esteban Vidal |
01 oct 2018
|
|
Article d’Esteban Vidal publicat al Portal OACA, setembre de 2018. |
Actualment encara persisteix una idea molt equivocada sobre la relació entre economia i política, de manera que la segona és considerada una derivació de la primera, una espècie d’epifenomen que és reduït a categories econòmiques i en últim terme dineràries. La imatge que és dibuixada des d’aquesta perspectiva representa el joc polític com un món dominat per mercats, empreses i bancs que operen a escala mundial i que donen ordres als Estats i els seus respectius governs. L’economia, aleshores, és sobirana i amb ella els actors abans mencionats al ser els que en teoria la controlen. De tot això es dedueix que l’Estat no és altra cosa que una institució que s’encarrega exclusivament de vetllar pels interessos dels empresaris i banquers, i que el capitalisme com a tal s’explica únicament com un sistema socioeconòmic la finalitat principal del qual és l’acumulació il·limitada de riqueses per aquesta minoria social. L’Estat únicament s’ocupa de protegir aquesta minoria per garantir aquest procés d’acumulació, i res més. Es tracta d’una perspectiva de l’Estat i de la relació economia-política que és al mateix temps molt liberal i molt marxista.
Però el cert és que les coses no funcionen com les ideologies, sobretot algunes ideologies, pretenen. L’economia no és ni molt menys una realitat central i sobirana, sinó que al contrari ocupa un lloc subordinat a factors extraeconòmics dins un ordre més ampli, fet que la converteix en un instrument i no en un fi en si mateixa. Més bé són determinades ideologies les que atorguen a l’economia un paper central en la vida social i política, i això fa que representin el món d’una manera en què el més important són els diners i el desenvolupament i creixement econòmics. Ideologies que, en definitiva, utilitzen una escala de valors en la qual els diners són un bé suprem perquè tenen una concepció burgesa del món segons la qual tot es redueix a diners i xifres econòmiques. Com a conseqüència d’això tots els esforços convergeixen en l’assoliment del màxim desenvolupament de les forces productives per aconseguir, alhora, l’acaparament il·limitat de riqueses com a part d’aquesta obsessió burgesa i decadent d’acumular possessions materials. L’Estat simplement és el marc general dirigit a fer possible aquesta utopia burgesa que és la construcció de consum màxim i infinits béns materials.
No obstant això, els fets són molt tossuts i manifesten una realitat ben diferent de la que les ideologies representen amb els seus discursos. Així, per exemple, es poden destacar una sèrie de qüestions decisives per comprendre la posició real que ocupa l’economia capitalista a la vida social i política d’ún país. La primera de totes elles és que les empreses i bancs depenen de l’Estat. Sense la seva protecció en forma de lleis i aparells repressius de l’Estat que garanteixen la propietat privada i conseqüentment l’acumulació de beneficis no són res. Sense policia, tribunals, presons, burocràcia, lleis, etc., el capitalisme no funciona perquè el seu ordre social i l’estructura d’interessos dominant cau a terra, doncs els mitjans coercitius són els que forcen la població a sotmetre’s a aquest ordre social i a treballar d’acord a la forma capitalista de producció. D’això es dedueix que si el capitalisme depèn de l’Estat és impossible que doni ordres a aquest últim. Així mateix, no és possible el capitalisme sense Estat de la mateixa manera que l’Estat és molt anterior al capitalisme. L’Estat és, doncs, una institució autònoma, per tant no rep ordres sinó que les dóna.
L’Estat crea i desenvolupa el capitalisme al instituir l’interès individual com a factor de desenvolupament social i econòmic que mobilitza els recursos disponibles en un país. D’aquí es deriva l’interès de l’Estat en protegir i afavorir el capitalisme, doncs constitueix una forma de producció que, al estar impulsada per la recerca del màxim benefici i l’acumulació il·limitada de riqueses, provoca el creixement econòmic, el que es tradueix, alhora, en un augment de la base tributària que incrementa dràstica i significativament els ingressos de l’Estat. El desenvolupament de mitjans de dominació més grans i cars exigeix una creixent extracció de recursos en la societat, de manera que la forma capitalista de producció és la que, al estar moguda per l’interès individual, genera el creixement i el desenvolupament econòmic que permet a l’Estat costejar els seus instruments de dominació. Per tant, l’Estat protegeix el capitalisme i la classe capitalista perquè li resulta molt convenient, i no perquè rebi ordres d’aquests últims. Per dir-ho d’alguna manera l’Estat se serveix del capitalisme per aconseguir els seus propis objectius, que són garantir la seva supervivència i protegir els seus interessos tant a nivell intern com en el pla internacional.
D’altra banda no s’ha d’oblidar que l’Estat, per valdre’s del capitalisme en la producció de la riquesa de la qual es nodreix per sostenir-se, s’engarrega de dirigir l’economia per mitjà de lleis, impostos, organismes supervisors, subvencions, etc., amb les quals afavoreix els seus interessos estratègics. Per a això se sumen, igualment, totes les iniciatives que porta a terme en el terreny empresarial mb les seves pròpies firmes en àmbits econòmics d’allò més diversos, sense oblidar, també, la despesa econòmica a través dels seus pressupostos anuals amb els quals ordena i dirigeix el conjunt de l’economia. Respecte això últim cal destacar que els Estats desenvolupats del nord acaparen per mitjà de la despesa aproximadament la meitat del PIB, així com una mà d’obra que no és igualada per cap companyia del capitalisme privat (3 milions de funcionaris en el cas espanyol). Tot això demostra que l’Estat és el principal poder econòmic en la societat i que en res important depèn de les empreses privades ni dels bancs, sent els impostos la seva principal font d’ingressos.
Amb tot això arribem a la conclusió que no existeix capitalisme sense Estat, doncs el capitalisme necessita l’Estat que és qui el protegeix i reprodueix. A més d’això tampoc és possible un anticapitalisme que no sigui al mateix tems anti-Estat, doncs en cas contrari no és sinó capitalisme d’Estat en contraposició a l’anomenat capitalisme de mercat propugnat pel liberalisme. Això ens demostra vàries coses. La primera que el liberalisme i el marxisme són dues cares de la mateixa moneda. Ambdós comparteixen els mateixos objectius sobre els quals fan convergir tots els seus esforços i que es resumeixen en el desenvolupament màxim de les forces productives (cosa que repercuteix en l’enfortiment de l’Estat) i la creació d’una societat entregada al consum de béns materials. No oblidem que el marxisme pretén elevar la classe obrera a les condicions de vida material i consum de la burgesia. Les diferències entre liberalisme i marxisme resideixen únicament en els procediments per aconseguir aquests objectius, així que el seu conflicte és entre sistemes econòmics considerats tècnicament. Mentre el liberalisme és partidari del mercat i de les relacions socials organitzades entorn aquest, el marxisme, contràriament, advoca per la direcció centralitzada a càrrec de l’Estat. En definitiva, es tracta de dues variants diferents del capitalisme: d’una banda el capitalisme de mercat propugnat pel liberalisme, i de l’altra el capitalisme d’Estat propugnat pel marxisme. Cap d’ells qüestiona el sistema de dominació inherent a les relacions d’explotació econòmica i d’opressió política consubstancials a l’existència de l’Estat, i per tant tampoc qüestionen la convivència social forçada que aquesta institució imposa.
El propi sistema estatista s’encarrega d’emmarcar tot el debat polític al voltant de la qüestió entre liberalisme i marxisme perquè cap d’aquests qüestiona l’Estat, institució que ambdós consideren necessària. Però l’antítesi al sistema no es troba en un debat esbiaixat i manipulat entre més mercat o més Estat, on les suposades alternatives d’aquestes ideologies consisteixen en la construcció d’un mateix model de societat basat en el consum de béns materials, que redueix l’ésser humà a la condició de simple consumidor. Ambdues ideologies comparteixen una concepció comuna de la vida, burgesa, on la principal aspiració és l’assoliment d’unes condicions de vida material i consum iguals en el marc d’un Estat hiperpoderós. No obstant això, la veritable antítesi al sistema és aquell projecte transformador que tingui com a objectiu últim la creació d’una societat de la llibertat on les persones, individual i col·lectivament, siguin sobiranes de si mateixes per escollir els seus propis objectius existencials. Això significa, en definitiva, la completa destrucció de l’Estat i de totes les relacions de dominació i explotació que institueix i reprodueix en la societat de classes que li és inherent. |
Mira també:
http://independenciasenseestat.cat/liberalisme-marxisme-dues-cares/
|
This work is in the public domain |
|
Re: Liberalisme i marxisme: dues cares de la mateixa moneda
|
|
per Joaquín Penina |
02 oct 2018
|
|
Molt be companys: aplaudiments fa temps volia trobar un text com aquet perdonin si recordo malament el català... (estic molt lluny pero estimo Catalunya i aixo vol dir que no us desitjo cap estat @:) VISCA LA TERRA, LLIURE I LLIBERTARIA!!! |
|
Re: Liberalisme i marxisme: dues cares de la mateixa moneda
|
|
per Joaquín Penina |
02 oct 2018
|
|
...i ara que els gossos reprimeixen als de la CUP, encara, cridaran "aquesta es la nostra policía?". Quina vergonya @:( |
|
Re: Liberalisme i marxisme: dues cares de la mateixa moneda
|
|
per Joaquín Penina |
04 oct 2018
|
|
Bue: ningu diu res estem d'acord sembla que la esquerra, no te cap vergonya @:D VISCA, LA TERRA, LLIURE I LLIBERTARIA!! VISCA LA CNT VISCA LA FAI/FRI CARAJO... |
