|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal : fòrum 2004 : pobles i cultures vs poder i estats : guerra |
|
Mundialització: entre l'imperialisme i l'internacionalisme.
|
|
|
per Pepa Ferrer. |
20 jul 2003
|
|
La primera ponència de la VI Trobada del PSAN d'enguany va anar dedicada a analitzar i deconstruir el discurs de la globalització, i a desemmascarar els punts nodals d'una ideologia que condiciona també una part de l'anomenat moviment antiglobalització. |
Mundialització: entre l'imperialisme i l'internacionalisme
> Dossier 6a Trobada de formació i organització del PSAN
La primera ponència de la VI Trobada del PSAN d'enguany va anar dedicada a analitzar i deconstruir el discurs de la globalització, i a desemmascarar els punts nodals d'una ideologia que condiciona també una part de l'anomenat moviment antiglobalització.
Contra la globalització capitalista estan apareixent en els darrers anys mobilitzacions multitudinàries que s'alcen en crits de protesta, i advoquen per solucions i receptes amb la fórmula màgica d'«un altre món és possible».
Però, malgrat tot, el tanc estructural del capitalisme, ara en la seva fase explosiva de globalització imperialista, apareix més edulcorat, i més invisible, amb discursos i conceptes que ens traspassen i ens creen un imaginari col·lectiu de valors comuns, que no són propietat nostra, i uns ideals de futur, que ens desarticulen la lluita. El capitalisme ha aconseguit mitjançant el seu discurs teixit milimètricament, desmobilitzar i desestructurar factors comuns de lluita. I fins i tot la lluita en si.
I és que, a l'hora d'analitzar la realitat, hem d'anar amb cautela, ja que en cas contrari podem quedar atrapats en la xarxa que el capital ha teixit, i que ens adula amb bells cants de sirena que ens obren falsos somnis americans on tot és possible i tothom pot arribar on vulgui.
En el terreny polític, determinades concepcions que ens parlen de la comunitat de xarxes avancen el camí teòric cap a un tipus de relacions socials i polítiques basades en un sistema de xarxes on tothom, a priori, sembla tenir les mateixes oportunitats d'influir en les decisions burocràtiques. És allò que s'ha anomenat la community policy, on partits polítics, sindicats, empreses transnacionals, associacions, grups d'interès, persones a títol individual, etc. són potencialment actors en la presa de decisions polítiques. Així doncs, amb aquest tipus de relació en xarxa s'afirma que desapareixen les relacions de poder i s'obre camí al capitalisme de lliure fricció, que fluctua esborrant els antagonismes socials que comporten el desvetllament de la consciència social, i espargint ambient de llibertat, tolerància i oportunitats infinites. Preciós.
Seguint aquesta mateixa concepció, si ens centrem en el camp de la informació, després d'aquella màxima que proclama «la informació és poder» ens trobem que, com a mínim els ciutadans del primer món, tenim poder: poder de navegar per la xarxa i treure'n tota la informació, contrastar-la i accedir a tot allò que fins no fa gaire semblava estar a l'abast de pocs; podem accedir-hi «lliurement» i sense barreres. Ens han dibuixat un oasi il·lusori: la il·lusió de tenir-ho tot a l'abast, en xarxa.
En aquest marc general, les estructures i el modus operandi de les noves esquerres i els moviments antiglobalització es basen, innocentment, en les estructures que el capital ha creat per a elles: xarxes de persones i ideals múltiples, on no hi ha l'ordre ni estructura. Per no haver-hi, ni tan sols no hi ha una lluita única: els uns es fiquen en aquests moviments per ecologisme, d'altres per feminisme, i alguns perquè és la moda. Així, a cada pas reivindicatiu afermen el sistema: aconsegueixen endinsar-se en la xarxa i legitimar l'status quo.
Fins ara, el discurs del moviment d'oposició i protesta al sistema vigent ha fet bandera de valors com ara el multiculturalisme, la tolerància, el pluralisme, la democràcia, etc. -grosso modo, valors plens de positivisme voluntariós i gens rebutjables. Així, encantada la majoria per aquests mots que ens brinda l'estructura discursiva del capitalisme, han quedat oblidats en un calaix termes que constitueixen origen i base de la nostra pròpia lluita. I, encara més: la mateixa i generalista esquerra ha apadrinat mots versemblants que en realitat li neguen l'essència, i troba greus dificultats per sortir del discurs oficial i defensar-se. Queda atrapada en la tenyarina, amb tota la tolerància que li demana el capital: cau en la seva xarxa.
Les paraules de què se serveix el capitalisme no són pas innòcues: amb el seu «multiculturalisme» ens aboca al buit universal i ens fa deixar de banda la defensa de la nostra cultura autòctona, aquella que engendra la diferència i la manté; amb el seu «pluralisme democràtic» juga a la cessió de la nostra sobirania, silencia el criticisme per tal de ser democràtics, i ens obliga a «tolerar», a tolerar-los -hem de tolerar les guerres capitals que ells emprenen, però si emprenem la nostra lluita, som acusats de «violents», i «intolerants».
Que potser no és, aquell altre món possible que tant elogiem, un món de defensa de les cultures autòctones, del dret a ser crític i, per tant, a canviar i trencar -amb tota la intolerància que ens càpiga al cos- amb un sistema que ens explota?
És clar que, si el que cal és trencar, difícil ho tenim amb aquesta «pluralitat de lluita» que ens posen damunt la taula: en ser «plurals» ens dividim, ens separem, ens difuminem. Per tant, hem de cercar els punts d'unió que ens facin un -precisament-, contra el capital. Hem de teixir la nostra pròpia lluita, unitària i estructurada, per no superposar-nos en la seva xarxa. I recuperar els punts nodals del nostre discurs, essent conscients que els ideals que ens regalen -i que ara circulen en boca de tots, els d'un banda i els de l'altra-, no són els nostres.
I si parlo de bàndols, com en una guerra, potser és, precisament, perquè estem en guerra. La lluita per l'hegemonia política i ideològica és una batalla que es lliura en el camp de l'apropiació dels mots, i el capitalisme no sols se n'ha apropiat, sinó que, a més, ens ha fet apadrinar els seus com si fossin els nostres.
El nostre bàndol no pot ser «antiglobal», ni pot ser tan ingenu de creure que «una altra globalització» -més justa i humanitària- «és possible».
Perquè la globalització és seva. El bàndol del nostre costat té un nom, i un crit únic i unitari: contra el capitalisme globalitzador, comunisme internacional.
Pepa Ferrer
http://www.psan.net/lluita/ |
Mira també:
http://www.psan.net/lluita/
|
