|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
|
per Grup de Reflexió per l'Autonomia |
16 feb 2014
|
|
|
Introducció
En els últims anys hem estat testimonis d’un auge independentista dins la societat catalana, que s’ha visualitzat en diferents mobilitzacions massives. A Catalunya ha culminat en l’anunci de la convocatòria d’un referèndum el proper 9 de novembre per consultar a la ciutadania sobre la formació d’un Estat català.
Aquest auge ha estat atribuït a dos fets principals: l’escanyament econòmic per part de l’Estat espanyol a Catalunya en forma "d’espoli" fiscal i boicot a les infraestructures catalanes, així com els diferents atacs a la llengua catalana per afavorir la imposició hegemònica del castellà. Aquests efectes s’han fet més patents des de l’esclat de la crisi econòmica al 2007 i des de la sentència del Tribunal Constitucional al 2010 sobre l’Estatut.
L’Estat espanyol ha exercit històricament la forma de procedir intrínseca a tot Estat, és a dir, el paper d’agent espoliador i acaparador de recursos derivat de la concentració de poder que representa i de la legitimació que se li atorga , així com el paper d’agent etnocida derivat de la seva voluntat uniformadora i centralitzadora necessària per al seu bon funcionament.
Davant del panorama polític-social que s’està desenvolupant a Catalunya arran d’aquest auge independentista, diverses veus des dels moviments socials han advertit sobre la cortina de fum que aquest procés implica: a mesura que el descontentament popular es va transformant en indignació i ràbia, les elits cerquen maneres de desviar el focus d’atenció dels temes clau, és a dir, de les causes estructurals i sistèmiques de la crisi, i la desvien a temes secundaris per tal de neutralitzar i dirigir les accions del poble. A Catalunya l’instrument de distracció més útil està sent l’independentisme.
Amb expressions i vocables com "dret a decidir", "autodeterminació dels pobles" o "autogovern" s’està creant un discurs, també des de la suposada esquerra radical, que afavoreix la perpetuació de les estructures heterònomes (1) i segueix promovent la immobilitat i la delegació del poder a la casta política governant i a les estructures oligàrquiques de "l’Administració pública". Creiem que és important que quedi clar que construir un Estat propi no és arribar a l’autogovern, i que contestar un referèndum redactat i promogut per les elits no és exercir el nostre dret a l’autodeterminació.
Des d’aquest text intentarem indagar en allò que podria implicar la creació d’un Estat propi per debatre i esbrinar des de la base quina o quines estratègies volem seguir a l’hora de construir una societat veritablement democràtica –de veritable autogovern- i exercir conseqüentment el nostre dret d’autodeterminació com a poble.
Relació entre Estat i capitalisme
Quina és la raó de ser de la figura de l’Estat? Com ja vam fer referència al "Manifest No-Sí", "l'Estat-nació és un aparell de dominació i de coerció professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions realment democràtiques de la societat popular tradicional, com ara el Consell Obert i el Comunal a la Península Ibèrica. (...) No hi ha un sol Estat al món que no estigui tacat de sang, farcit d’injustícia, erigit en base a l’engany i a l’explotació dels éssers humans i de la natura".
"Un sistema d'Estat amb economia de mercat capitalista és sempre antitètic a la veritable independència: un Estat suposa, per definició, la imposició de decisions al conjunt de la població per part d'una elit política que concentra la potestat de manar a través d'un conglomerat d'instàncies burocràtiques i oligàrquiques; una economia de mercat suposa, per definició, que les decisions econòmiques fonamentals queden en mans de les dinàmiques de la competència mercantil i de cada una de les entitats empresarials privades. No hi ha cap estat al món que apliqui veritablement el principi d'autodeterminació i de subsidiarietat, senzillament, perquè la descentralització i l'autonomia són antitètiques a la naturalesa de l'ens estatal"(2). Això implica que la lluita contra el capitalisme i per l’autodeterminació ha de ser sempre i en qualsevol cas una lluita contra l’Estat.
Els Estats arreu del món busquen convertir-se en potències econòmiques competitives dins del mercat internacional. Com sabem, una de les principals raons econòmiques per les quals hi ha tants defensors de la creació d’un Estat català és precisament l’alta consideració que es té envers el conglomerat industrial i empresarial d’aquestes contrades, i l’atribució de la seva menor competitivitat a la pressió que des de l’Estat espanyol es fa a aquestes estructures. Veiem doncs, que el somni de la riquesa i del conseqüent subsidi estatal a la societat va de la mà de l’imaginari capitalista, de la necessitat de creixement econòmic i competitivitat amb la resta de regions del món. És paradoxal com el discurs creat contra la potència imperialista escenificada per l’Estat espanyol, acaba convertint-se en un discurs propi d’una potència imperialista que requerirà per aconseguir les fites a les que aspira la submissió d’altres pobles del món i l’espoli dels seus recursos.
Des de l’esquerra independentista, fins i tot la que s’autoanomena "anticapitalista" o "socialista", no han sorgit veus que proposin un model d’estructura social que vagi més enllà de la nacionalització dels sectors bàsics, sense qüestionar-se el funcionament capitalista de sectors com la sanitat convencional, la propietat privada o estatal dels recursos, el treball assalariat o el creixement econòmic necessari pel manteniment d’un correcte funcionament del mercat. És a dir, sense qüestionar-se en cap moment les potes bàsiques del sistema capitalista (3), i sense entrar, en la majoria de cops, a definir ni tan sols mínimament què entenen per independència (4). La falta d’aquesta anàlisi en profunditat sobre com s’hauria de dissenyar un Estat o l’organització d’una societat per no acabar reproduint les mateixes dinàmiques destructores i imperialistes contra les que lluitem ens fa pensar que aquests sectors de l’esquerra no tenen clara l’aposta per un projecte realment emancipador.
Així mateix, com ja hem vist en el debat sobre reformisme, els discursos de l’esquerra "radical" i de la socialdemocràcia pels quals es defensa el retorn a un Estat de benestar com l’anterior a la crisi suposen caure en retòrica utòpica i a-històrica, ja que el funcionament d’un Estat on prevalgués l’assistencialisme social aniria en contra de les dinàmiques de mercat internacionalitzat i a la llarga estaria abocat al fracàs (5).
El paper de l'Estat com a "garant de la cultura"
Un dels arguments principals que s’esgrimeix en la defensa de la creació d’un Estat català és la necessitat de protegir la cultura i llengua catalana contra els atacs de l’imperialisme espanyol. Aquest argument ens genera molts dubtes ja que es proposa la creació d’un Estat com a solució; en el cas de la llengua, no cal anar més enllà de la Península Ibèrica per veure exemples d’allò que implica "oficialitzar" o "normativitzar" una llengua per part de l’Estat –que moltes vegades es tracta d’imposar com a oficial el dialecte hegemònic o de fer una barreja artificial de dialectes que no té contrapartida oral en la societat- en perjudici dels altres dialectes que seran considerats subordinats o derivats de l’oficial (6). Això dóna lloc a una jerarquització i centralització cultural imposada de forma heterònoma per l’ens estatal. Però, quina és la raó de ser d’aquesta estratagema estatal?
"La pretensió que el fet nacional pugui delimitar-se amb fronteres és una entelèquia que comporta sempre un forçament de la realitat, mentre que la ideologia segons la qual les estructures polítiques han de coincidir amb aquelles fronteres, és a dir, la ideologia nacionalista, és una font inesgotable d'incongruències i problemes"(7). El projecte dels Estats-nacions pretén discretitzar allò que és continu, com si volguéssim pintar a clapes de colors un mapa, quan en realitat els colors passen progressivament de l'un a l'altre. Aquesta simplificació de la realitat i la consegüent pèrdua de diversitat no correspon als interessos de la humanitat; només troba explicació com a conseqüència dels diversos projectes d'Estat-Nació, que a la seva vegada amaguen els interessos d'unes elits determinades i encara més al fons les dinàmiques d'un sistema d'organització social perniciós (8).
L’Estat es converteix en la materialització de la comunitat imaginària que suposa la nació, organitzada i fomentada de tal manera perquè coincideixi amb el territori que es vol delimitar i dominar per a una millor gestió de l’estructura estatal. "El sistema educatiu i mediàtic estirarà i exercitarà, des de la infància, a tothom en aquest universalisme fractal i nacionalista. Cada individu pensarà en els termes dels objectes socials del poder i s’identificarà en ells fins el paroxisme. La raó d’Estat, raó al final de l’Estat nacional, podrà llavors confondre’s amb la raó democràtica i només ella serà socialment raonable"(9).
Trobem a faltar, en canvi, des de moltes veus de l’esquerra independentista i de l’esquerra en general, una denúncia explícita a l’imperialisme que més mal ha fet i fa a la cultura popular de les nostres terres: el model de vida esdevingut hegemònic basat en el consumisme, el treball assalariat, la pèrdua dels coneixements populars, l’atomització de les vides, la família nuclear, l’oci passiu, etc. El model de vida conegut com "the american lifestyle", defensat i protegit cada cop més per pràcticament tots els Estats del món ja que implica una condició necessària per al bon funcionament de l’economia de mercat en la que ens trobem imbuïts.
Veiem doncs, que l’única defensa veritable i explícita de la cultura popular i de la llengua pròpia és la que es dóna en el marc del projecte revolucionari, de la creació de comunitats lliures i democràtiques, que vagin en contra de la natura uniformadora i anihiladora de la diversitat que representen els Estats.
La democràcia com a horitzó
Davant les vicissituds que el context en què vivim ens presenta, ens trobem amb el repte històric de dedicar les nostres forces a idear, construir i "destruir construint" (10) una societat veritablement democràtica on puguem acabar amb els mals que assoten el món, com ara les desigualtats, la dominació, la pobresa i la violència, i anar cimentant les bases per organitzar-nos d’acord amb els valors que volem com a eixos transversals de les nostres relacions i de les nostres vides, com ara la igualtat, l’autonomia, la pau i la llibertat.
És aquesta concurrència d’intencions la que ens ha de fer unir forces entre totes les persones que estem lluitant per la consecució d’aquests objectius. Per això una anàlisi en profunditat de les diferents estratègies que es plantegen des dels moviments que volen transformar la societat esdevé cabdal en els moments que estem travessant a Catalunya.
Atenent a la història, veiem que totes les estratègies reformistes-socialdemòcrates, incloses les que han implicat la creació de nous Estats, sempre han estat basades en estructures I dinàmiques heterònomes. A més, la creació d’un nou Estat comporta el perill que es tornin a legitimar –com ja està succeint arran d’iniciatives com el Procés Constituent (11) o el referèndum per la independència- les estructures de concentració de poder. Aquest seria un fenomen semblant al que es va produir durant la "Transició" espanyola. Al passar del règim dictatorial franquista a un règim de "democràcia" representativa, l’Estat va guanyar autoritat i va poder mantenir pràcticament intactes totes les estructures legals d’espoli del poble. Els moviments socials es van relaxar i van confiar en l’aparell polític per solucionar els problemes, de manera que l’Estat va poder reduir el seu nivell de repressió, arribant a cotes cada cop més perfeccionades i subtils en els mètodes de dominació i exercici del poder.
Així mateix, es repeteix de forma dogmàtica que un Estat més petit és per definició un Estat més democràtic i més accessible a la societat. Sabem que la figura estatal, sigui quina sigui la seva mida, és intrínsecament antidemocràtica des del moment que hi ha un sector de la població que ostenta el poder i un sector de la població el poder del qual es limita a un vot cada quatre anys per escollir qui seran els seus "representants". Respecte a l’accessibilitat, no es pot demostrar que aquesta afirmació constitueixi una condició necessària per arribar a la veritable democràcia, encara més quan es realitza sense acompanyar-la de cap altre argument –és un Estat de 8.000.000 habitants suficientment petit per fer-lo significativament més accessible? Com podríem influir realment en les decisions de l’Estat si aquest està sotmès a molts altres factors que impossibiliten que les polítiques socials siguin factibles? Etc.
Sabent tot això, quina és l’estratègia que considerem més important a defensar? Aquella que suposi una subversió de totes les estructures antidemocràtiques del sistema i que formen part de les causes últimes de la crisi multidimensional que estem patint: l’Estat, la propietat privada dels recursos, el treball assalariat, el creixement econòmic, l’atomització de les persones i els valors que l’acompanyen, com ara l’egoisme, la competitivitat, l’odi, el nihilisme o l’apatia generalitzada. Per això, advoquem per una revolució integral, que, com bé s’ha definit consisteix en un "procés de significació històrica per a la construcció d’una nova societat autogestionària, basada en l’autonomia i l’abolició de les formes de dominació vigents (...). Implica una acció conscient, personal i col·lectiva, per a la millora i la recuperació de les qualitats i els valors que ens capacitin per a una vida en comú. Alhora, implica la construcció de noves formes i estructures organitzatives en tots els àmbits de la vida que garanteixin igualtat de decisió i equitat en la cobertura de les necessitats vitals"(12).
Aquest camí cap a la revolució el mesurem en graus d’autonomia a l’hora de definir la nostra estratègia: aquells moviments o accions que ens apropin més cap a una vida autònoma i cap a una mentalitat autònoma seran els passos que ens estaran apropant més a una revolució integral. En canvi, els passos que ens sotmetin més a estructures heterònomes o que legitimin més aquestes estructures, seran passos que ens allunyaran de la revolució. Les lluites tàctiques i puntuals per evitar que l’Estat i el sistema ens restringeixin cada cop més els drets i ens deixin cada cop més desemparats les farem sempre des d’una perspectiva revolucionària, impugnant la natura no democràtica d’aquestes institucions i defensant la necessitat de crear-ne de noves que siguin autogestionades i veritablement democràtiques (13).
No obstant tot allò exposat anteriorment, molts defensors de la creació d’un Estat propi ens recorden la importància de donar pes a les necessitats bàsiques de la societat. Per això cal una estratègia revolucionària que es basi en gran mesura en la pràctica autogestionària, traient recursos del sistema per dedicar-los a la revolució. Això es materialitza en forma de diners invertits en projectes revolucionaris, col·lectivitzacions de terres, autogestió dels recursos naturals, creació d’escoles autogestionades i de mitjans de comunicació autònoms, alliberament del treball assalariat per dedicar el temps a pràctiques revolucionàries, etc. Si construïm les nostres pròpies escoles no hem de patir per la imposició del castellà a les aules estatals. Si bastim un espai de comunicació popular no ens afecten els tancaments de les emissores que emeten en català. Si construïm xarxes de suport mutu, i ens organitzem per tenir abast als aliments, a l’habitatge i a d’altres serveis bàsics, no necessitem d’un Estat que ens proporcioni aquests serveis ni hem d’indignar-nos per la injustícia d’uns impostos que no paguem. En el cas que ens trobem immersos en lluites dins les institucions del sistema establert –escoles "públiques", sanitat "pública", transport "públic", etc- intentarem sempre conduir-les cap al màxim d’autogestió i auto-organització i connectar-les amb la transformació necessària de la globalitat de la societat.
Sabem que el camí és llarg i ardu i les energies són limitades; per això apostem per una estratègia que ens apropi tant com sigui possible a l’autonomia en tots els àmbits de les nostres vides, minimitzant aquelles accions que puguin posar-se en contra dels nostres objectius i maximitzant el diàleg entre totes les veus que participem en aquest escenari per conjuminar les forces i construir sobre la base del suport mutu, l’esforç, la convivència i la democràcia.
De grec "hetero" altri, i "nomos" llei. Que la llei sigui imposada per algú altre que no sigui un mateix. ↑
Grup de Reflexió per a l'Autonomia: "Manifest pel No-Si". ↑
Per indagar més sobre la relació entre capitalisme i Estat, veure Rodrigo Mora, Félix: "Estudio del Estado" i Fotopoulos, Takis: "Crisis multidimensional y Democracia Inclusiva". ↑
Un exemple d’això seria la campanya "Independència per canviar-ho tot", on no es fa en cap moment referència explícita a què implicaria aquesta independència, i les poques referències que es fan (sobirania econòmica, nacionalització sectors estratègics, bones condicions de treball, etc) segueixen la línea reformista de no qüestionar-se en profunditat les potes del sistema estatal capitalista. ↑
Per més informació sobre aquest tema, llegir el text sobre el debat del reformisme: "Un cas il·lustratiu d'això és el projecte d'Unitat Popular de Xile (1970-1973), on unes reformes massa ambicioses van portar el país a una situació d'extraordinària inestabilitat econòmica (...)". ↑
Un exemple seria l’euskera batua al País Basc, llengua artificial oficialitzada creada mitjançant els dialectes centrals de l’euskera que va provocar molt de rebuig per forçar des de les institucions "públiques" l’aprenentatge d’una llengua sense ús oral en detriment de la resta de dialectes concurrents en cada regió, fet que ha tendit a uniformar la gran riquesa lingüística pròpia del País Basc. Un altre exemple a nivell de l’Estat espanyol són les expressions conegudes com "vulgarismes" de la llengua castellana, afegint una connotació de paraula "mal dita" a expressions pròpies de moltes regions de la perifèria peninsular. Des dels anomenats "Països Catalans" veiem una tendència a la mateixa estratègia jerarquitzadora, establint com oficial el català central de la província de Barcelona, i totes les demés variacions i dialectes, com el valencià, el mallorquí, o el garrotxí, com derivats d’aquest. ↑
Grup de Reflexió per a l'Autonomia: "Manifest pel No-Si". ↑
La raó de ser de l’esperanto i la seva relació amb la tradició anarquista és molt significativa per entendre la relació que hi ha entre les llengües i els Estats. L’esperanto es considera una llengua neutra que no fomenta cap imperialisme lingüístic d’una nació sobre una altra. En contraposició ens trobem amb què la llengua vehicular a nivell internacional actualment és l’anglès, llengua de l’imperi angloamericà. ↑
Dké, Antón: "La diferencia entre pueblo y nación". ↑
Tsioumas, Aris: "Anarquismo social, una corriente de futuro". ↑
Dalmau, Blai: "Procés Constituent o Revolució Integral?"↑
http://integrarevolucio.net/ca/revolucio-integral/que-entenem-per-revoiu;
Per més informació sobre aquest tema, llegiu el text sobre el debat de l’Estat del benestar. ↑ |
Mira també:
http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/el-projecte-independentista-des-duna-perspectiva-revolucionaria
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per sobre cortines de fum |
17 feb 2014
|
Quan parlem d'arguments dominants respecte el procés, compte amb fer-ne servir d'antiprocés com l'argument de "cortina de fum", que sense negar l'objectivitat d'aquest fet (utilització d'un debat x nou per soterrar-ne un altre, posem y), no treu legitimitat al debat implantat en qüestió, en aquest cas l'x.
I es que, normalment qui utilitza l'argument de "la cortina de fum", ja sabem quina posició preten (paradoxalment) ell mateix ocultar.
Per exemple, ara amb la llei contra l'avortament de Gallardón, molts han dit que era una "cortina de fum" per no parlar dels escàndols de corrupció que assetgen el PP cada dia, i per desplaçar el centre de debat. I objectivament com a fet pot ser cert, que la voluntat del PP de treure ARA aquest debat sigui produir un desplaçament del focus social... ara, és curiós qui qui utilitza sempre el discurs aquest siguin homes, bastant del perfil de l'esquerra "machirula": aquells que diuen COM ha de ser la dona bonica ("dona bonica és la que lluita", "a mi lado quiero una guerrillera") però que no tenen en compte la opinió d'aquesta com a subjecte, són ells els que decideixen d'entrada pels 2.
Així doncs, sense negar la instrumentalització de debats que pot fer l'enemic (sobiranisme o avortament) no converteix aquests de per sí en "instruments propis" de l'enemic, tal i com alguns volen suggerir quan parlen de cortines de fum, a l'estil PSC-C's. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per x |
17 feb 2014
|
Aquest text és de baixa qualitat perquè es parteixen de molts presupòsits que són INCOMPLETS i FALSOS. Poso alguns exemples fent una ullada ràpida:
"Aquest auge [independentista] ha estat atribuït a dos fets principals: l’escanyament econòmic per part de l’Estat espanyol a Catalunya en forma "d’espoli" fiscal i boicot a les infraestructures catalanes, així com els diferents atacs a la llengua catalana per afavorir la imposició hegemònica del castellà".
- Ni molt menys són els únics, sinó que la catalanofòbia, l'odi allò català (i no només la imposició de la llengua castellana) a l'estat ha estat completament determinant. La imatge de la dona quan l'estatut dient "yo vengo a firmar contra Cataluña" i tantíssims altres exemples constants a la xenofòbia que practiquen certs mitjans de la ultradreta, a l'odi per motiu de ser i no de pensar, és un motiu amb tanta trascendència que "deixar-se'l" ja tira enrere la resta del suposat anàlisi.
És tant com presuposar si d'individus parlèssim que una dona maltractada es vol separar del seu company per millorar la seva situació econòmica o per la imposició del marit de noves mesures regressives en la seva relació, i OBVIAR el maltractament constant que aquest la sotmet.
"Trobem a faltar [...] des de moltes veus de l’esquerra independentista i de l’esquerra en general, una denúncia explícita a l’imperialisme"
L'Esquerra Independentista s'ha dedicat aquests darrers anys a fer política i acumular forces. Parlar per parlar com feu és un exercici legítim, però so no treballeu perquè no tingui traducció política i aplicació real, és un exercici completament totalment fictici i d'autocomplaença. En tot cas, és evident que quan parlem de sobirania parlem d'aquesta en molts àmbits (política, econòmica, energètica, alimentària, etc.) i fins i tot podria estar d'acord en que cal més producció teòrica concreta en cadascun d'aquests àmbits. Però nosaltres, a diferència d'això del GRA, no deslliguem teoria de pràxi. I si estem TANT LLUNY d'un estat independent, socialista i reunificat català, definir des d'ara mateix pràctiques de "descolonització" cultural és participar del vostre festival autoreferencial: per canviar models cal primer tenir poder (sigui quin sigui) per fer-ho.
"Veiem doncs, que l’única defensa veritable i explícita de la cultura popular i de la llengua pròpia és la que es dóna en el marc del projecte revolucionari"
- Això també és fals, molt propi del caràcter "redemptor" de tot moviment revolucionari ("només amb nosaltres hi ha salvació"), però no es correspon amb la realitat. Exemplificant: Israel he promogut que l'hebreu passi a ser progressivament llengua d'ús social entre la població israeliana/jueva. Algú creu que Israel té el més mínim símil a un "projecte revolucionari"?¿?¿? doncs això, que sigui desitjable que hi hagi procés revolucionari no significa ni molt menys que NOMÉS amb aquest es pot protegir la cultura i llengua autòctones.
"Si construïm les nostres pròpies escoles no hem de patir per la imposició del castellà a les aules estatals" Això al nord li diem Bressola. Però tinguem clara una cosa: això significa a la pràctica una xarxa escolar privada, i el que passa a Catalunya Nord amb la Bressola és que hi ha una altíssima demanda d'escolarització en aquestes escoles sense "imposició francesa" (entre moltes cometes) però no per consciència política sinó per segregar l'alumnat de les influències de la pública, on hi van els fills dels immigrants (http://www.vilaweb.cat/noticia/4170734/20140202/bressola-ampliara-quatre). Que vull dir amb això? que quan fas una proposta, no només has de pensar si a tu t'agrada o no, sinó quines conseqüències aportarà la seva aplicació en un determinat context. En el cas de la Bressola, està ampliant molt el coneixement del català entre les generacions de joves i a la vegada està servint d'element segregatiu de classe de la societat a la Catalunya Nord, un dels territoris "feus" del FN. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per hola X |
17 feb 2014
|
Estic d'acord amb lo de la catalanofòbia, però això ha estat una causa o conseqüència d'aquest auge? Sigui com sigui, lo que està clar és que la voluntat independentista no ha estat algo hegemònic fins que va esclatar la crisi -econòmica-. Per molt que es vulgui, aquest fet deixa entreveure que als catalans ens ha tocat la fibra un cop s'ha tocat la "pela". Tot el sentimentalisme nacionalista sembla més parafernàlia a posteriori per donar-li un caire menys economicista a aquesta lluita que no pas la raó de fons (en això crec que hi ha la major diferència amb Euskadi, el moviment independentista del qual no ha estat mai orquestrat per raons econòmiques, o amb Quebec al Canada, que mirant-ho econòmicament no els hi surt a compte ser independents i tot i així volen ser-ho).
Em fa l'efecte que a la que s'arribi a un pacte fiscal o a algun pacte que econòmicament afavoreixi a Catalunya tot aquest procés per la independència quedi en res fins la pròxima davallada econòmica que visquem... y si no, al tiempo. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per matitzant |
17 feb 2014
|
|
La generalització que he fet abans és en referència al caràcter hegemonic que ha adquirit la voluntat independentista a Catalunya. Sé que hi ha un sector, sobretot de l'esquerra indepe, que ha estat preocupat per la protecció de la cultura catalana des de sempre i no només de forma oportunista com s'està fent ara per part de molts partits i votants. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per Gra al cul |
17 feb 2014
|
"sense qüestionar-se el funcionament capitalista de sectors com la sanitat convencional, la propietat privada o estatal dels recursos, el treball assalariat o el creixement econòmic necessari pel manteniment d’un correcte funcionament del mercat. És a dir, sense qüestionar-se en cap moment les potes bàsiques del sistema capitalista"
El poc coneixement de l'EI, que serien el sector indepe més proper a vosaltres, ja indica quin coneixement teniu del moviment sobiranista. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per responent a tot |
17 feb 2014
|
1) Respecte a la cortina de fum: en general la major cortina de fum que tot plegat representa és la dedicada a evitar el debat en profunditat sobre les causes i conseqüències estructurals i sistèmiques que implica viure en la societat que vivim. L'exemple que poses de l'avortament és un exemple paradigmatic de com ens claven el discurs refor fins i tot des dels que adopten postures "critiques": la cortina de fum més greu de la llei contra l'avortament no és ocultar la corrupció del PP,sinó ocutar que el sistema sanitari public i privat ha suposat una expropiació de la salut i una pèrdua de la sobirania dels nostres cosos, essent el cas de les dones i l'embaràs el més greu per ser un ambit que sempre s'ha volgut controlar des de les elits per controlar la producció més preuada: la de la força de treball.
2)Cansa una mica el rotllo de que l'EI és l'única que porta coses a la pràctica i que no és moment de teoritzar. Per l'acció política conscient -no el seguidisme partidista- cal promoure el debat, la reflexio i la investigació politica, tasca que el GRA està intentant dur a terme. Lo contrari és tractar a les persones d'ovelles que no saben -ni convé que ho facin- pensar per elles mateixes. El GRA no preten ser un partit politic ni un moviment, però això no treu que els seus membres estiguin involucrats en diferents lluites polítiques, en activismes i en la creació i desenvolupament de projectes d'autogestió i d'incidència política. Si teniu interés per conèixer-ns i veure que no som un grup de senyors teoritzant i prou només teniu que apropar-vos
3) Per GRA al cul respecte al poc coneixement de l'EI que ens atribueix, dir que a nivell personal estem colçe a colçe amb el moviment indepe en els diferents barris i localitats de Barcelona en els que vivim. Així mateix ens hem preocupat d'investigar directament lo que diuen en els seus manifests, de llegir el programa de les CUP o seguir lo que van dient els seus membres, hem participat en debats conjuntament amb ells, etc, i no hem trobat una crítica veritablement revolucionària del sistema com la que s'intenta fer des del GRA. Si pots aportar-nos alguna font que provi això que afirmes t'ho agrairia molt. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per x |
17 feb 2014
|
per "hola x":
- No t'enfadis, però trobo la teva lectura del sobiranisme "fluixeta", i coincident amb la dominant espanyola, en la qual el sobiranisme ha "explotat" fa 4 dies com aquell que diu, i abans debia ser residual... Ben al contrari, si analitzem el fenomen en profunditat, veurem com es parla d'un procés d'acumulació gradual de molts anys; molt més PROGRESSIU del que alguns ho volen pintar.
Després de la transició, només una ínfima minoria lluitava per la independència (EI a soles pràcticament), la majoria de sectors socials apostaven per desenvolupar l'autonomisme. Amb el pas del temps, progressivament cada cop més sectors veien que la seva via autonomista quedava en entredit i que l'opció que s'albirava era la ruptura; principalment per la conducta de l'estat. És a dir, als 90 hi havia més independentistes que els 80 (no recordeu el boom del rock català i la "generació independència"?), a finals dels 90 i principis del 2000 n'hi havia més (govern d'Aznar amb majoria absoluta), a mitjans dels 2000 encara més (700.000 persones pel "Som una nació i tenim dret a decidir"), i ara els darrers 3-4 anys encara més.
Així doncs, si hi ha una acumulació progressiva de forces, si venim de lluny, la tesi de que "el suflé independentista es desinflarà amb 4 calers" tant reproduida per l'estat es demostra errònia. Ni venim del "no-res" ni l'estat està en condicions de fer canvis estructurals convincents cap a posicions progressistes respecte la qüestió nacional.
a "responent a tot":
- El "rollo de l'EI" no és no teoritzar, sinó lligar teoria amb praxi. I es que és aquesta relació dialèctica la que permet analitzar correctament la realitat i proposar coses efectives. Per exemple, per un grup purament d'il·luminació teòrica, li pot ser extremadament fàcil concloure que la solució és la revolució clàssica donat el panorama actual. Total, com que ells no agafaran el fusell, ni patiran la repressió, ni les conseqüències, etc. no hi ha impediments teòrics. Ara, quan estàs en la realitat política, veus que aquesta tesi no pot ser sostenida a la pràctica: els costos que genera no són assumibles per cap massa crítica actual, per tant les possibilitats de joc són unes altres.
Anem a l'exemple perquè ens entenguem sense palles posmodernes evasives: GRA pot elaborar 500 tones de teoria política sobre com abordar la lluita veïnal en contra d'una infraestructura, que de res servirà. Per contra, 1 sol gram de praxi com la de Gamonal ha estat suficient per aturar una determinada agressió.
En altres contextos concrets això no serà possible, doncs serà qüestió de trobar altres mecanimes. La qüestió és que per analitzar-ho correctament has de ser part d'això, i no autoubicar-te en una elit intelectual que elocubra sense fer, perquè les conclusions a les que s'arriben acostumen a ser errònies i estèrils. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per per a "x" |
17 feb 2014
|
1) Parlar de revolució, o de projecte revolucionari, no vol dir ni "revolució clàssica" ni revolució JA.
2) Que estiguem en un grup reflexiu no vol dir que siguem uns "il·luminats" teòrics que no estem en res pràctic/constructiu.
3) Les persones valentes i compromeses agafen els fusells quan és el moment, al marge de la seva militància, i hi hauria de tot a tot arreu. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per Resumint |
17 feb 2014
|
Que com que ningú us dona el nou estat mastegat(entre d'altres coses, perquè el procés constituent ve després d'exercir la sobirania) no donareu suport al procés i llencareu el vot a les escombraries.
Em sembla genial, cadascú que faci el que vulgui. Però jo creia que la política d'adults era acumular forces per incidir a les cojuntures.
Potser estava equivocat i el "m'aparto del ramat" i em ghettitzo era del què anava la història. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per para guetto el vuestro |
18 feb 2014
|
|
es cansino toda esta mierda de nazionalismo catalan, que si patatin que si patatan, que asco dais, la forcadell abrazandose con la gispert, el fernandez saliendo en la foto con el espalder, el mas y el jonqueras haciendo el paripe, de goverm y oposicio, y votando juntos los presupuestos, los de papeles para todos haciendo chillar a los inmigrantes, todos somos emigrants, tots son catalans, es patetico, esperemos que toda esta mierda de nacionalismo no nos lleve a lo de croacia, bosnia, y servia, pues hay que tener en cuenta que eso que se ha dado a llamra paisoos ctalans, tienen en comun con las naciones antes citadas que son riba mediterranea, y mucho me temo que mas nos asemejamos a ellos, que no a noruega y suecia, asi que vayamos en cuenta, que con el rollo de de españa y de catalunya, de culturas y pueblos monte una guerrita, y nuestros jovenes acaben siendo carne de cañon, mientras las 400 familias siguen forrandose. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per In vino veritas. |
18 feb 2014
|
No eren les "400 familias". Eren 300, segons la cita textual de Fèlix Millet.
Si vols rajar borratxo a Indymedia, com a mínim fes-ho mab rigor. |
|
|
