|
|
|
Notícies :: laboral : guerra |
|
El thatcherisme va ser una catàstrofe que encara ens enverina
|
|
|
per Owen Jones |
26 mai 2013
|
|
|
En la guerra dels diversos governs liderats per Margaret Thatcher – contra l'esquerra, els sindicats, el consens de la postguerra- la seva posició era aclaparadora, devastadora: obtenir una humiliant victòria.
En els propers dies, algun dretà intentarà sufocar la nostra crítica al seu llegat, amb l'argument que d'alguna manera és irrespectuós, rancuniós o macabre. Absurd, per descomptat: era una política – la més polèmica de la historia moderna.- i el que ella representava ha de ser debatut, per descomptat. De moment, fan servir la seva mort per colpejar la psique nacional: que ella va salvar Anlgaterra de la ruïna, que va posar de nou el "Gran" a "Bretanya", i així successivament. Aquells que van créixer a l'Anglaterra de Thatcher serà sermonejats: encara esteu aprenent com pujar al cim del poder. I és per això que és crucial separar el thatcherisme de la dona que n'era la seva punta de llança.
El Thatcherisme va ser una catàstrofe nacional, i encara estem atrapats en les seves conseqüències. El seu ex-ministre Geottrey Howe ho expressava així: El seu triomf real va ser haver transformat no només un partit, sinó dos, de manera que quan els laboristes van tornar finalment, la major part del Thatcherisme va ser acceptat com irreversible".
Estem enmig del tercer gran col·lapse econòmic des de la Segona Guerra Mundial: Tots tres s'han succeït des que el Thatcherisme va llençar la seva creuada. La crisi actual té les seves arrels en l'experiment del lliure mercat de Thatcher, que va acabar amb gran part de la base industrial del país a favor d'un sector financer desregulat. És part del debat "enverinat" sobre la reforma social de Cameron, centrat en la idea que hi ha un gran nombre de persones encallades a la beneficència. És cert que hi ha més gent amb un atur de llarga duració aquest any que fa 40 anys; però en gran part aquest fet és conseqüència de la destrucció dels milions de treball segurs d'industrials qualificats. Grans extensions d'Anglaterra –viles mineres, pobles d'acer, entre d'altres- van ser devastats i mai més es van tornar a recuperar. Tot i que Anglaterra es trobava en auge econòmic, les antigues zones industrials tenien nivells elevats del que cínicament es descriu com a "inactivitat econòmica".
Ara, cinc milions de persones es troben en llistes d'espera d'habitatge social, mentre que estafadors privats es posen a les butxaques milers de milions de lliures dels subsidis d'habitatges. L'escassetat d'aquests comporta la lluita d'uns contra els altres, contra els immigrants o contra qualsevol persona que pensen que n'és menys mereixedora, i són utilitzats com a bocs expiatoris. Però la culpa real recau sobre la política thatcherista del foment del dret a la compra i el fracàs per reposar el capital venut.
La victòria del tacherisme prové de la paralització dels sindicats, que van ser colpejats per lleis antisindicals, de la desocupació massiva i aclaparadora, de les derrotes emblemàtiques a les vagues de miners; derrotes que no feren només que els treballadors quedessin a mercè dels seus caps, sinó que també va fer-los més pobres. Quatre anys abans que comencés la crisi, els ingressos de la meitat inferior es trobava estancada, mentre que els terç inferior descendien- a pesar dels beneficis rècord de les empreses. Sense sindicats, les condicions de vida dels treballadors que han estat expremudes, forçades a recórrer a una gran quantitat de crèdit barat.
Podríem seguir. Anglaterra era un dels països d'Europa occidental més igualitaris abans que s'iniciés el projecte de Thatcher i ara, és dels més desiguals. El Tacherisme és viu i té bona salut: el seu pensament corre per les venes de la política britànica. L'actual govern va on el tacherisme no es va atreveir arribar: a la privatització del Sistema Nacional de Salut i al seu desballestament.
El desafiament que hi ha per endavant és el mateix que el d'ahir: enderrocar tot l'edifici del thatcherisme, guarir Anglaterra dels danys soferts i construir un país al serveis dels interessos dels treballadors. És una lluita que tots hem de lluitar. El xampany està al gel que fins que guanyem. |
This work is in the public domain |
