|
|
|
|
|
Notícies :: laboral |
|
Dues premisses fonamentals per posar en marxa una transformació revolucionària de la societat
|
|
|
per Enrico Berlinguer |
28 feb 2013
|
|
|
Al meu entendre estem vivint un d'aquells moments en què, com afirma el Manifest dels comunistes, en alguns països, com el nostre, si no es posa en marxa una «transformació revolucionària de la societat» es pot caure «en l'enfonsament comú de les classes antagonistes », és a dir, en la decadència d'una civilització, en la ruïna d'un país.
Però només es pot posar en marxa una transformació revolucionària en les condicions actuals si se saben afrontar els problemes nous plantejats a Occident pel moviment d'alliberament dels pobles del Tercer Món, i això, al nostre parer, en l'opinió dels comunistes, té per Occident i sobretot per al nostre país dues implicacions fonamentals: obrir-se a una plena comprensió de les raons de desenvolupament i de justícia d'aquests països i establir-hi una política de cooperació sobre bases d'igualtat, abandonar la il · lusió que és possible perpetuar un tipus desenvolupament, basat en l'artificial expansió del consum individual, que és font de malbaratament, de parasitisme, de privilegis, de dilapidació dels recursos i de desequilibri financer.
Per això la política d'austeritat, de severitat, de guerra al malbaratament, s'ha convertit en una necessitat ineludible per a tots i, al mateix temps, a la tecla a prémer per fer avançar la lluita per la transformació de la societat en les seves estructures i en les seves idees bàsiques.
Una política d'austeritat no és una política d'anivellament cap a la indigència ni ha de proposar com a objectiu la mera supervivència d'un sistema econòmic i social que ha entrat en crisi. Per contra, ha de tenir com a finalitat-i per això pot i ha de ser assumida pel moviment obrer-el instaurar la justícia, l'eficàcia, l'ordre i una moralitat nova.
Concebuda així, una política d'austeritat, encara que impliqui (necessàriament, per la seva pròpia naturalesa) determinades renúncies i determinats sacrificis, adquireix a la vegada un significat renovador i es converteix en un acte de llibertat per grans masses sotmeses a velles subordinacions i intolerables marginacions, crea noves solidaritats i, en anar acaparant un consens creixent, es converteix en un ampli moviment democràtic al servei d'una tasca de transformació social.
Precisament perquè és aquesta la nostra perspectiva, crec que cal reconèixer que fins ara la política d'austeritat no se li ha presentat al país, i molt menys s'ha aplicat en la pràctica, dins d'aquest esperit de consciència i confiança i no de resignació, i si bé podem admetre-més ben dit, hem d'admetre-que hi ha hagut insuficiències i oscil · lacions del moviment obrer i del nostre partit, les deficiències principals cal imputárselas a les forces que governen el país.
No pretenc examinar aquí les diverses mesures de política econòmica que el govern ha aplicat o està preparant, ni recordar la nostra actitud cap a les mateixes. Són conegudes les posicions, de vegades favorables i altres crítiques, adoptades pel nostre partit davant els diversos aspectes de la política econòmica del govern. D'altra banda, com sabeu, en aquesta mateixa sala competents camarades-en una positiva discussió amb representants d'altres partits i il · lustres economistes i en presència també de representants del govern-van tractar el tema del marc econòmic global i de les intervencions que han de realitzar el govern i els partits.
Falta de vigor i de valentia i estretor de perspectives en la política d'austeritat del govern
Vull, en canvi, insistir en una crítica de caràcter general que els comunistes continuem formulant contra l'actuació del govern. En efecte, la política d'austeritat continua viciada per la falta de vigor, de valentia i de perspectiva. Per exemple: encara no s'ha sabut suscitar el necessari moviment d'oposició de masses contra els malbarataments. Contra els malbarataments en sentit directe, que són encara enormes (penseu en l'energia o en l'organització sanitària) i contra els malbarataments en sentit indirecte i ampli, com els que deriven del laxisme en les empreses, en el tema educatiu i en l'administració pública, o com els que han denunciat aquí amb especial severitat els professors Carapezza, Nebbia, Maldonado i altres, que deriven de imprevisions el pes notem ja actualment i d'enormes errors comesos en la política del sòl, del territori i del medi ambient o de la negligència en el camp de la investigació. Cal una acció amplíssima contra el malbaratament i per l'estalvi en tots els terrenys, i aquesta acció requeriria l'estímul, la direcció i la iniciativa contínua d'un govern que sabés guanyar-se el crèdit polític i moral que és indispensable en l'actualitat.
No és casual, és clar, tanta deficiència, ja que una acció d'aquest calibre no s'organitza només per mitjà de la propaganda, que tampoc està a l'altura de les necessitats, sinó que requereix que es detectin i ataquin interessos creats molt concrets, bona part dels quals constitueixen la base en què es recolza el sistema de poder de la Democràcia Cristiana.
Però el que resulta més evident, i té efectes molt negatius, és l'estretor de perspectives que caracteritza la política d'austeritat propugnada i aplicada fins ara pel govern. Aquí rau la principal diferència que ens separa dels representants del govern i dels grups econòmics dominants. En aquests es percep, en el fons, un estat d'ànim de rendició, és a dir, el contrari del que es necessitaria perquè el poble assumís amb convenciment determinats sacrificis imprescindibles. El país necessitaria, per fer l'esforç adequat, tenir unes perspectives clares, o almenys alguns elements fonamentals d'una perspectiva nova. En canvi, els representants de les velles classes dominants i molts homes de! govern, en el millor dels casos es limiten a l'objectiu de col · locar a Itàlia en aquests rails pels quals discorria el desenvolupament econòmic abans de la crisi, com si aquelles vies i els models de desenvolupament poguessin representar encara un ideal de societat desitjable, com si la crisi d'aquests últims anys i de l'actualitat no és exactament la crisi d'aquell model de societat (crisi que no només es manifesta a Itàlia, sinó també, encara que en formes diferents, en altres nacions europees).
Per a nosaltres és molt clara la raó d'aquesta falta de vigor, de valentia i de perspectiva en la política d'austeritat de la qual he parlat. En aquestes deficiències veiem l'evidència d'un procés històric caracteritzat per la decadència irremeiable de la funció dirigent de la burgesia i la confirmació que aquesta funció dirigent comença ja a desplaçar-se cap al moviment obrer i les forces populars unides: naturalment, a una classe obrera i unes masses populars que demostrin la maduresa necessària per a convertir-se en la força que dirigeix democràticament a tota la societat cap a la salvació i el renaixement. Això requereix que en les files del moviment obrer i en les seves organitzacions econòmiques i polítiques s'apliqui amb més amplitud i responsabilitat un esperit autocrític que condueixi a la superació de les actituds negatives i distorsionants, de subordinació o d'extremisme, que tenen encara un pes notable i que dificulten en el concret la solució positiva de problemes d'immediata actualitat, com el sanejament econòmic, productiu i financer de la societat i de l'Estat.
No podem esperar a la participació en el govern per a presentar un projecte de renovació, cal actuar immediatament
Per comprometre'ns en un projecte de renovació de la societat i per llançar la proposta que es comenci a treballar en la seva definició, no podíem esperar que maduressin en els partits les condicions per a la nostra entrada al govern. Aquesta és una necessitat més urgent que mai, però mentrestant tenim el deure de prendre immediatament les iniciatives oportunes, que responen a necessitats de lluita no ajornables del moviment obrer ja no prorrogables interessos generals del país, en el propi marc polític actual, que, malgrat totes les insuficiències, reflecteix els profunds efectes positius de l'avanç popular i comunista d'aquests anys, especialment el del 20 de juny de 1976.
La proposta del projecte neix també d'una necessitat interna del moviment obrer: la d'evitar que no es comprenguin bé les raons objectives, l'exigència d'una política d'austeritat o que es caigui en el risc d'acomodar a la quotidianitat, de acostumar-se a la rutina del viure al dia. Abans que res, però, té el seu origen en una exigència general de tota la nació, que necessita un horitzó diferent i punts de referència concrets.
La fase actual de la nostra vida nacional està, sens dubte, carregada de riscos, però ens ofereix a tots la gran ocasió per a una tasca renovadora. No podem deixar passar aquesta ocasió: és potser la més important-dit sigui sense ombra de retòrica-que se'ls ha presentat al poble italià i les seves forces polítiques més responsables des del naixement de la nostra república democràtica.
Aquí hi ha una peculiaritat italiana, d'aquest país nostre, desequilibrat i desordenat però viu, carregat d'energies, font d'un gran esperit democràtic, d'aquesta Itàlia nostra que és potser la nació en què la crisi ha adquirit major gravetat que en altres zones del món capitalista (i no només en el seu aspecte econòmic, sinó també en el polític, d'amenaça a les institucions democràtiques), però també en la que majors són les possibilitats de treballar dins de la pròpia crisi, per convertir-la en ocasió d'un canvi general de la societat.
La nostra iniciativa no és, doncs, un acte de propaganda o d'exhibició del nostre partit. Vol ser un acte de confiança, pretén ser, un cop més, un acte d'unitat, és a dir, una aportació que estimula la d'altres partits per iniciar un treball i un compromís comuns, capaços d'aconseguir una convergència de totes les forces democràtiques i populars. Pel seu caràcter i la seva intencionalitat unitaris, el nostre projecte no pretén ser, i crec que no ha de ser, un programa de transició a una societat socialista: de forma més modesta i concreta, ha de proposar esbossar un desenvolupament de l'economia i de la societat les característiques i formes noves de funcionament poden atreure també l'adhesió i el consentiment dels italians que, encara que no professin idees comunistes o socialistes, adverteixen clarament la necessitat d'alliberar-se a si mateixos i alliberar la nació de les injustícies, aberracions, absurditats i esquinçaments als que condueix l'actual organització social.
I el que sent aquesta preocupació i aquesta aspiració sincera no pot deixar de reconèixer que, per sortir amb seguretat de les arenes movedisses en què corre el risc d'enfonsar la societat actual, és indispensable introduir-hi alguns elements, valors i criteris de l'ideal socialista.
Quan plantegem l'objectiu d'una programació del desenvolupament que tingui com a finalitat l'elevació de l'home en la seva essència humana i social i no com a mer individu contraposat als seus semblants, quan plantegem l'objectiu de la superació dels models de consum i de comportament inspirats en un individualisme exasperat, quan plantegem l'objectiu d'arribar més enllà de la satisfacció de necessitats materials artificialment creades i també més enllà de la satisfacció, en les actuals formes irracionals, costoses, alienants i socialment discriminatòries, de necessitats que sí que són essencials, quan plantegem l'objectiu de la plena igualtat i l'alliberament electiva de la dona, que és avui un dels temes més importants de la vida nacional, i no només d'aquesta, quan plantegem l'objectiu d'una participació dels treballadors i dels ciutadans en el control de les empreses, de l'economia, de l'Estat, quan plantegem l'objectiu d'una solidaritat i una cooperació que condueixin a una redistribució de la riquesa a escala mundial, quan plantegem aquest tipus d'objectius, què estem fent sinó proposar formes de vida i de relació entre els homes i els Estats més solidàries, més socials, més humanes, que desborden, per tant, el marc i la lògica del capitalisme?
Sortir de la lògica del capitalisme no és només una necessitat de la classe obrera o dels comunistes
Aquests criteris, aquests valors, aquests objectius, propis indubtablement del socialisme, reflecteixen una aspiració que ja no està limitada a la classe obrera i als partits obrers, a comunistes i socialistes, sinó que l'expressen també ciutadans, capes del poble i treballadors d'altres formacions ideològiques, d'altres orientacions polítiques, especialment de formació i inspiració cristiana; constitueixen una exigència que es pot ja formular, i es formula en mesura creixent, des d'àrees socials molt més àmplies que la classe obrera.
La raó principal per la qual considerem a la crisi com una ocasió resideix en el fet que els objectius de transformació i renovació que he esmentat no només són compatibles amb una política d'austeritat, sinó que poden i han de incloure orgànicament en el marc d'aquesta , que és la premissa indispensable per superar la crisi, però avançant, no retrocedint cap al passat. En efecte, em sembla evident que aquests objectius contribueixen a configurar una organització social i una política econòmica i financera orgànicament dirigides contra el malbaratament, els privilegis, els parasitismes, la dilapidació de recursos, fan el que haurien de constituir l'essència del que per naturalesa i per definició és una veritable política d'austeritat. És més, es podria observar que, de la mateixa manera que en les societats en decadència van sovint aparellades i imperen les injustícies i el malbaratament, en les societats ascendents s'estableix una vinculació entre justícia i frugalitat.
Naturalment, aquesta convicció no ens condueix a oblidar, sinó a afrontar concretament els problemes immediats, les opcions a realitzar, les prioritats a imposar en tots els camps de la política econòmica, financera, fiscal o educativa, per tal de prevenir els riscos de desequilibris imprevist o bruscos retrocessos i d'assegurar l'avanç, pas a pas, cap a meta d'eficiència i de justícia, de productivitat i de civisme. La recerca de les relacions que han de vincular les mesures immediates a la posada en marxa d'aquesta línia de renovació serà, sens dubte, una de les tasques de més envergadura que haurem d'afrontar, juntament amb tots allò que vulguin participar en l'elaboració de un projecte d'acord amb les característiques i necessitats que hem tractat d'esbossar en els seus grans trets.
El nostre propòsit és arribar en pocs mesos a l'elaboració d'un text que constitueixi una primera base de discussió i debat, però també estimular, abans i després de la publicació del text, un ampli i continu compromís d'iniciativa i de lluita. Precisament perquè som conscients de totes les dificultats d'aquesta tasca, però també de la seva necessitat i del seu poder catalitzador, ens hem dirigit a vosaltres, ens dirigim a totes les forces intel · lectuals perquè siguin protagonistes-com ha dit Tortorella si encertada i eficaç exposició del tema-de propostes i iniciatives encaminades a revitalitzar, a renovar les institucions culturals (començant per l'escola, la universitat i els centres de recerca) i, al mateix temps, participin en l'elaboració de les opcions globals, i no merament sectorials , que han de constituir la base del projecte.
Una crida tan directe i explícit a la cultura italiana té avui una raó de ser molt concreta: en efecte, com tots sabem les forces intel · lectuals tenen avui a Itàlia, com en tots els països capitalistes més desenvolupats, un pes social molt superar el del passat , i estan orientades en gran mesura al nostre país en un sentit democràtic i d'esquerra, però, al costat d'aquesta dada positiva (Giulio Einaudi ha destacat encertadament aquesta contradicció) s'ha d'assenyalar un element negatiu, la condició de crisi, de decadència, de postració, en què han caigut les nostres institucions culturals després de trenta anys de poder democratacristià i de desenvolupament social distorsionat i desequilibrat. I és evident que cap moviment de salvació i renovació general del país pot avançar sense superar aquesta crisi, sense resoldre aquesta contradicció, sense un augment del saber i de l'amor al saber, sense una renovació dels instruments del saber perquè la producció de cultura i, per tant, les institucions culturals, participin també en el sanejament i en la renovació de tota la societat.
Els comunistes italians per la funció autònoma i lliure de la cultura: a ningú demanem obediències
La manera com plantegem avui la funció de la cultura en la transformació del país correspon a una tradició, a una característica del Partit Comunista Italià, com a partit de la classe obrera, com a partit democràtic i nacional, com a gran organisme que també és productor de cultura. Hem lluitat sempre i seguim lluitant pel progrés i l'expansió de la vida cultural, però en la nostra activitat hem d'evitar sempre les intervencions que poden minar, si més no en mesura mínima, l'autonomia de la investigació teòrica, de les activitats culturals, de la creació artística, ja que aquestes no tenen com a condició vital de desenvolupament l'obediència a un partit, a un Estat o una ideologia, sinó la possibilitat de desplegar-se en la llibertat i l'esperit crític més absoluts.
Aquest plantejament, que forma part de la visió més general que tenim en les relacions entre democràcia i socialisme, es diferencia de la d'alguns partits que estan en el poder en els països socialistes, actituds i comportaments de poder polític com els que coneixem (per exemple a Txecoslovàquia, on s'ha arribat a accions de tipus repressiu) són per a nosaltres inacceptables per principi. Interpretant aquesta posició general del partit alguns camarades intel · lectuals han pres la iniciativa d'una declaració pública que considerem encertada i oportuna. Forma part irrenunciable del nostre patriotisme una concepció que indica com a tasca del Partit Comunista, dels altres partits democràtics i dels poders públics, si estan orientats també en un sentit democràtic, la creació, d'una banda, del clima polític i moral, i , per l'altra, de les condicions materials pràctiques, organitzatives, que han de permetre el desenvolupament lliure i positiu de la investigació, de la iniciativa i del debat cultural.
Però ni els partits ni l'Estat han d'exigir obediències, imposar concepcions del món ni limitar de cap manera les llibertats intel · lectuals.
I jo, estimats camarades i amics, vull concloure la meva intervenció-no sense abans donar-vos les gràcies a tots, i especialment al company Giulio Carlo Argan, que ha vingut en representació de la ciutat de Roma i de la nova administració popular romana-amb la serena confirmació del nostre plantejament, del qual no hem d'allunyar-nos mai |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Dues premisses fonamentals per posar en marxa una transformació revolucionària de la societat
|
|
per Brigate Rosse |
28 feb 2013
|
|
Intoxicació reformista. Berlinguer NO era comunista, era un revisionista de la línia del Carrillo i companyia, un dels fundadors de la infàmia anomenada "eurocomunisme". |
|
Re: Dues premisses fonamentals per posar en marxa una transformació revolucionària de la societat
|
|
per no justice,no peace fuck the capitalist |
28 feb 2013
|
|
Un altre company de la PAH (Cartagena ) assassinat pels bancs. |
|
|
