Quan s’analitzen els actors del conflicte en marxa a Mali sorprèn que el principal dirigent gihadista, Moktar Belmoktar, sigui conegut per tothom com ‘Mr. Marlboro’. No sembla un nom apropiat per a un gihadista moralment intransigent, com el pinten. Però tampoc no és cap anècdota. Mr. Marlboro té aquest nom i no un altre perquè és el principal traficant conegut de Marlboro al món. Una activitat que contràriament al que podia semblar és una de les més lucratives i poc cridaneres del planeta. De fet el tabac és la mercancia objecte principal del contraban mundial.

Oficialment el govern francès ha emprat dos arguments per justificar l’atac a Mali. Per una banda, ha dit que al-Qaida instal·la una base molt important a la regió que amenaça la seguretat d’Europa. Però en segon lloc sempre s’ha referit al ‘problema del contraban’. I si és indiscutible que és un greu problema amb moltes derivacions, una és, inevitablement, la del tabac. Un tabac que pel que fa als seus productors a Europa, acorralats per la convivència entre les empreses americanes i els contrabandistes, ja s’ha hagut de refugiar en una sola gran empresa, Imperial Tobacco. On hi ha els abans poderosos productors britànics, espanyols i francesos, ara desplaçats per l'efectivitat del Marlboro. 

Contraban a la llum del dia 

La xifra és sorprenent, però tothom hi coincideix. Un terç de la producció anual de cigarretes ‘desapareix’ en el trànsit cap a països on no arriba mai. La producció de cigarretes és coneguda i controlada pels Estats Units. El Departament d’Agricultura publica constantment quantes cigarretes s’exporten i quantes són adquirides, importades, per països tercers. Sorprenentment, com es pot veure en aquest quadre, prop d’un terç de les exportades no arriba mai enlloc. Es perden.

Bé, no es perden del tot. Van a parar a ports com ara el d’Anvers, Odessa o Dubai, en concepte de ‘trànsit’. La Unió Europea ha demanat que es prohibeixi aquesta activitat, però no se’n surt. El ‘trànsit’ vol dir que aquests ports reben grans carregaments de tabac que no són per a consum intern. Des d’allí s’exporten a uns altres països. Cosa que només passa en part. La major part del tabac de trànsit simplement va a parar a les xarxes de contraban, un enorme negoci amb implicacions de tota mena.

La Unió Europea creu que el contraban mundial de marques de tabac mou entre cinquanta mil i vuitanta mil milions d’euros. Amb un gran avantatge: és molt senzill i segur. Fer contraban d’armes o de droga requereix molta seguretat, però el de tabac no, perquè els carregaments ocupen poc espai i desapareixen sense que ningú ho noti. A més, els gossos no el detecten i ningú no es passa cinquanta anys a la presó per contraban de tabac. La gran marca del contraban és Marlboro, de Philip Morris. Perquè és una marca coneguda i fiable arreu.

El Sahel ha esdevingut un dels grans focus de distribució de Marlboro de contraban 

Moktar Belmoktar, Mr. Marlboro, és considerat pels experts un dels més grans contrabandistes de tabac del món. Al Sahel i al Sàhara les fronteres no són a la línia de demarcació de l’estat. No tindria sentit en una zona on amb prou feines si hi ha carreteres. Les duanes són dins les ciutats i sobretot dins les capitals. De manera que és molt senzill de moure carregaments des de la mar Roja a la Mediterrània i des d’aquí a Europa, sobretot via Algèria i l’Àfrica subsahariana.

Això fa que es trafiqui amb tot i de tot. Però el tabac és especialment atractiu. Pesa poc, ocupa poc espai, aporta molts diners... i ja ve preparat per al contraban. La Unió Europa va demostrar que al port franc de Dubai, ben allunyat d’Itàlia, hi arribaven caixes de tabac etiquetat en italià. Per quin motiu Philip Morris ha d’enviar caixes de tabac en italià a Dubai si no és perquè sap que acabaran venent-se a Itàlia?

Segons un informe militar dels Estats Units un paquet de Marlboro es ven a 250 francs CFA a Burkina, a 650 a Mali i a 850 a Algèria, des d’on passa a Europa. Un contenidor ple de tabac té un valor aproximat d’un milió d’euros.

Què hi guanya Philip Morris? 

La Unió Europea ha acusat constantment les empreses americanes de tabac de practicar i incentivar el contraban. Però què hi guanyen?

Per a les empreses com ara Philip Morris, el contraban és un aliat excel·lent de les seves polítiques comercials. Cobren igual, però aconsegueixen dos efectes que els afavoreixen molt: fer baixar el preu mitjà de mercat i evadir restriccions.

Des que els governs de tot el món, però sobretot els occidentals, han identificat el tabac com un dels grans problemes de salut mundial, s’ha aplicat la política d’encarir les cigarretes. La mesura és dissuasòria per als consumidors. Com més car és fumar, menys es fuma. Envaint el mercat amb tabac de contraban, les empreses americanes fan baixar el preu mitjà de mercat, de manera que contraresten l’efecte de les mesures del govern.

I, a més, arriben sense entrebancs a sectors de població especialment vigilats, sobretot menors, i entren en països on la venda de marques estrangeres no és legal. Una cosa que han aconseguit a tots els països és liquidar les empreses locals i instal·lar, ‘de facto’, un monopoli de les dels Estats Units sobre els consumidors europeus. En vint anys, el tabac europeu, que dominava completament el mercat, ha passat a ser marginal.

El govern italià va ser l’únic que es va plantar i va abordar un procés que va culminar el 2004 amb un acord entre Philip Morris i la Comissió Europea. Itàlia va acusar Marlboro de destruir el mercat local. Als anys setanta la majoria del fumadors italians consumien MS, una marca manufacturada per la companyia estatal Ente Tabacchi Italiano, que es venia a una mica més de mil lires per paquet. Però a totes les ciutats i pobles es podia trobar Marlboro de contraban a cinc-centes.

El govern italià exigí a la companyia americana els impostos que no havia pagat i una compensació per haver portat a la ruïna les empreses de tabac italianes. El conflicte va acabar amb un acord entre la Comissió Europea i Philip Morris pel qual la companyia americana acceptava de pagar uns ridículs mil milions d’euros, cosa que desfermà la indignació dels grups antitabac i de les organitzacions que vigilen el contraban de tabac arreu del món.

o0o

Què hi ha a Mali?

Els esdeveniments de les darreres hores a Mali i al Sahel en general han posat a totes les pantalles, de sobte, el mapa d’una regió molt desconeguda i més mal compresa encara. Invocant al-Qaida, França ha envaït Mali i ara podria entrar a Algèria, on s’ha traslladat el conflicte d’una manera tan oportuna com dramàtica. Recupera així un vell espai colonial i consolida els seus interessos a la zona, i els d’occident en general.

Però és cert que al-Qaida ha creat una gran base al Sahel que és la principal amenaça contra Europa? Això justifica la invasió de Mali, com sempre en nom de la democràcia i els drets humans?

El Sahel, el territori perifèric pel sud del Sàhara, és un dels terrenys menys controlats del món. Per motius obvis: és un desert immens, amb molt poca població. Les fronteres estatals hi són una entelèquia, al Sahel perquè els tuaregs, especialment, les ignoren sense que ningú puga impedir-ho. I això, lògicament, vol dir contraban.

La caiguda de Gaddafi a Líbia va portar al carrer enormes estocs d’armes que van viatjar pel desert. Una part va anar a parar als tuaregs, amazics, de Mali que han encadenat insurreccions, una darrere una altra, des del 1911 per a establir una forma de govern que s’avinga amb la seua manera de ser. El gener del 2012, els tuaregs, més ben armats que mai, van proclamar la independència del nord de Mali, l’Azawad, un territori molt buit i que ells han compartit històricament amb els fulbe (o peul), els songhai i els àrabs.

La independència de l’Azawad va portar un cop d’estat a Mali, encara per aclarir, i un notable conflicte polític enmig del qual apareix una guerrilla, Ansar Dine, vinculada amb grans titulars a al-Qaida però que tothom qui hi entén defineix més aviat com un grup mafiós, contrabandista sobretot de tabac, i dirigit per un personatge que encaixa poc en les pautes d’actuació gihadistes.

El problema és que ens arriben massa poques notícies de tot el que passa a l’Azawad. I no són gens fiables. Però la versió europea no té fissures i insisteix a dir que s’hi han fet forts els gihadistes i que per això s’ha convertit en una amenaça contra occident, que cal combatre amb una intervenció armada.

És possible que siga cert, no ho sé, però em sobta que no ens expliquen de manera convincent com és possible que el gihadisme (‘afganès’ ens diuen...) es consolide entre els tuaregs, tenint en compte que és una societat bàsicament matriarcal. Com quadra el menyspreu gihadista a les dones amb una societat organitzada a l’entorn seu? O què ha passat perquè canvie tan sobtadament un territori on tuaregs, forbe, songhai i àrabs han conviscut des de segles respectant sempre les seues diferències religioses? Com esdevé un fortí intransigent d’avui per demà una terra de pas i oberta?

Jo no en tinc cap resposta, però la manca d’explicacions complexes em retorna la sensació que podríem tenir davant un altre cas de desinformació intencionada –i ho dic amb tota la prevenció del món. No sabem què passa, però tampoc no tenim cap explicació lògica sobre això que passa. Hi tenen a veure alguna cosa els minerals com l'urani? O el contraban de tabac i droga?

director@vilaweb.cat