|
|
|
Notícies :: laboral |
|
Parlem de reversió de les retallades i de federalisme
|
|
|
per Jordi Garcia-Petit |
29 nov 2012
|
|
En primer lloc, de la política de retallades |
Un cop acabat l’estrèpit eixordador de la campanya electoral i després de la victòria pírrica de CiU, l’ascens del radicalisme al Parlament i l’afebliment de la posició negociadora de la Generalitat davant dels poders centrals, és l’hora de parlar seriosament de les dues grans qüestions que en el fons es plantejaven en aquestes eleccions.
En primer lloc, de la política de retallades. No sols no se’n poden imposar de noves –el poble que tan aviat s’invoca en va ja no en pot aguantar més–, sinó que s’han de començar a revertir les imposades i compensar els estalvis pressupostaris que suposaven, bastants dels quals són dubtosos a llarg termini, per nous ingressos fiscals i entrades. És cert que la situació és molt greu. Catalunya està en fallida, pràcticament intervinguda, car no pot accedir als mercats financers i ha hagut de demanar, de moment, 5.400 milions d’euros al ‘Fondo de Liquidez Autonómica’. Però aquest pes tan feixuc no s’ha de descarregar sobre les soles espatlles del 90% de la població.
Què i qui s’ha de gravar? Què s’ha de retallar? Son decisions que corresponen als governants i als parlamentaris. Si no ho veuen clar, que consultin experts independents, sindicats, universitats, associacions ciutadanes... i que escoltin el carrer, tot el carrer. Involucrar la societat en la governació del país és aprofundir la democràcia.
Hi ha camps prioritaris en els quals s’haurien de revertir d’immediat les retallades, com ara la sanitat i l’educació públiques i les prestacions socials als més desemparats. Si Artur Mas, que com a líder ha perdut bous i esquelles, insisteix a ser investit president haurà de cedir en les retallades. Cap grup parlamentari, llevat del seu antic soci del PP, no podrà estalviar-li aquesta condició, si no vol trair la major part del seus electors.
En segon lloc, cal refer el diàleg amb Espanya, passant per Madrid. El camí més planer, tot i les seves dificultats, per encaixar les peces d’un sistema autonòmic desbordat i estructuralment ineficient és el federalisme, com a punt de trobada possible dels extrems. Un cert consens implícit per emprendre aquesta via ja hi és.
Les ambigüitats calculades de “l’estat propi” i de les “estructures d’estat” caben perfectament en el federalisme. Diuen que no hi ha federalistes a l’altra banda. Ja n’estan sortint. És la solució més racional i menys costosa per a tothom. Però no n’hi ha prou d’invocar el federalisme com un eslògan electoral o com un nou mantra. Cal fer-ne pedagogia, explicar-lo i concretar-lo amb propostes.
La transició federal serà dura, però ho va ser més la transició democràtica, en circumstàncies molt més adverses. Quins seran els membres (nacions, comunitats, territoris, districtes...) que integraran l’Estat federal? Quina serà la divisió de competències entre la federació i els seus membres? Quina serà la participació dels membres de la federació en l’organització i el funcionament dels òrgans federals? L’Estat autonòmic ja és asimètric, l’Estat federal només hauria de reconèixer explícitament, aclarir i aprofundir en determinats casos i matèries l’asimetria. I no cal dir que només els ens federats formarien part d’un Senat amb noves atribucions.
Per instituir tot això s’haurà de reformar la Constitució del 1978. Per què tanta por a tocar-la? Alemanya, que tant sovint es posa com a model d’Estat federal, ha reformat la seva llei fonamental més de cinquanta vegades d’ençà del 1949. |
This work is in the public domain |
