|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme : altres temes : pobles i cultures vs poder i estats |
|
Per la llibertat de Catalunya
|
|
|
per l'hora |
25 nov 2012
|
"Ara bé: què ha representat el moviment iniciat amb la República Catalana? Dues coses molt dignes de tenir en compte. Primera: fou l'únic acte veritablement revolucionari que es registrà el 14 d'abril. Segona: fou el principi d’auto-determinació imposat pel poble en un gest mascle de rebeldia. Es més: el moviment representava solament el “dret a decidir-se”; contra la “gràcia de concedir”. No es volia anar a la separació. Solament es demanava la llibertat de pactar de tu a tu amb el poder central."
recull històric de nous textos sobre la qüestió nacional publicats a l'Hora (1931). |
|
Un fals internacionalisme
S’ha patit molt entre els medis extremistes de jutjar d’una forma falsa els moviments d'alliberació nacional. Moviments, molts d’ells, portats per un esperit de justícia col·lectiva han estat condemnats per l'extremisme obrerista per motius d’un internacionalisme gallejat en totes les ocasions.
Ara mateix, els sindicats únics d'Espanya han aprobat una moció oposant-se al separatisme català. I justifiquen la seva decisió -oh paradoxa!- en la necessitat d'unir totes les nacionalitats en una gran cultura i raça mundial.
No s’adonen que en nom d'un internacionalisme orb, faciliten o avalen d'una forma indirecta l'opressió de nacionalitats per Estats autoritaris i absorbents.
Com ha de realitzar-se l'internacionalisme? Aquí està la qüestió. Es innegable que no podrà produir-se per l’absorció paulatina i continuada d'una potència en contra de les altres. Aleshores seria un imperialisme assassí. Mai un internacionalisme generós.
L'internacionalisme solament podrà acomplir-se per la decisió voluntària de les nacionalitats cap a un principi d’unió universal, sacrificant les prerrogatives de l’Estat propi. Serà el principi de l'autodeterminació, preconitzat per nosaltres els comunistes. Es únicament d'aquesta forma que desapareixeran les fronteres per anar cap a una organització comuna. Tota altra forma d'arribar-hi seria contraproduent i ingènua.
D’aquí, doncs, el gran error dels sindicats únics en anatematitzar els moviments separatistes. Nosaltres ho hem repetit molts cops: no som separatistes! Però acceptem i acatem la voluntat dels connacionals. Acceptem el principi d’auto-determinació perquè sense la decisió libèrrima dels nacionals és impossible una organització perdurable.
Ara bé: què ha representat el moviment iniciat amb la República Catalana? Dues coses molt dignes de tenir en compte. Primera: fou l'únic acte veritablement revolucionari que es registrà el l4 d'abril. Segona: fou el principi d’auto-determinació imposat pel poble en un gest mascle de rebeldia. Es més: el moviment representava solament el “dret a decidir-se”; contra la “gràcia de concedir”. No es volia anar a la separació. Solament es demanava la llibertat de pactar de tu a tu amb el poder central.
Si partim d'aquesta base, el moviment nacionalista a Catalunya, no té res de blasmable. Al contrari. Es la característica més contundent del veritable internacionalisme. Primerament el dret de les nacionalitats a decidir els seus propis destins. Després aquesta nacionalitat advocant per una unió lliure i voluntària amb els altres pobles d’Ibèria. No és aquest el procés que deurà seguir la Humanitat vers l’universalisme? Doncs bé: tota organització revolucionària i avançada que s’oposi a aquests moviments sense donar-se’n compte aprova tota una actuació reaccionària i d’opressió dels pobles febles.
I el més greu és que en la seva ceguera desaprofiten un dels factors més revolucionaris en els pobles oprimits: la lluita per la independència nacional, incorporant-la a la lluita de classe per la igualtat econòmica.
Joan VILA
(L'Hora. Setmanari d'avançada. Núm. 18. 30 d'abril de 1931)
-------------------- ---------------------- --------------
AL MARGE DE “LA BIEN ENTENDIDA”
Una afirmació de liberalisme: l'abraçada de Macià i Alcalà Zamora.
Ho ha dit «La Rambla» inflada i infladora del conformisme d’aquesta hora, que hauria d'ésser de llealtat amb el poble i que és d'especulació a espatlles del poble.
On veieu el liberalisme, senyors de «La Rambla»? El liberalisme del President Alcalà Zamora consisteix en reconeixer la personalitat de Catalunya, els seus drets i la justícia de les seves reivindicacions, però en canvi han de determinar sobre aquesta personalitat, sobre aquets drets i aquesta justícia, unes Corts espanyoles. Cóm queda el principi de l'auto-determinació dels pobles? Qué hi diuen els pi-margallians Lluhí, Casanoves i els altres pseudofederalistes?
No existeix liberalisme per part del Govern de la República espanyola, malgrat les bones paraules d'Alcalà Zamora, puix que la personalitat nacional de Catalunya no ha estat reconeguda al no acceptar la República Catalana amb personalitat jurídica, per pactar el federalisme amb les altres nacionalitats ibèriques sinó que ha privat als catalans, àdhuc, el dret de constituir un Estat nacional català.
Devant l'oposició de l'Estat espanyol, el jove Govern de la República Catalana, abdica dels seus drets i admet una concessió regional; la Generalitat de Catalunya, l'Estatut de la qual, com entitat regional han de discutir i aprovar les Corts espanyoles.
El liberalisme del Govern de la República espanyola devant del cas de Catalunya és un mite. I devant del cas de Bascònia és un crim.
Cal ésser lleal amb el poble i parlar clar.
I cal no solament exposar al poble el pacte abjecte que s'amaga sota el nom de Generalitat de Catalunya, sinó que cal també presentar al poble els responsables d'aquest pacte. Els homes que han fet possible aquest escarní per incompetència i debilitat els uns i per arrivisme els altres.
Avi Macià: No us sentiu empresonat en un cercle de ferro?
Jo us hi veig. El vostre camí era el recte al proclamar la República Catalana. Però topàreu amb el pacte de Sant Sebastià que fou la primera reblada que es donà a aquest cercle de ferro que us empresona.
Com podia acceptar un representant vostre que el cas nacional de Catalunya fos resolt per unes Corts espanyoles? Era veritablement un representant vostre?
En un pròxim article parlarem de les petites claudicacions de cada dia d'ençà de la proclamació de la República Catalana.
Jaume MARQUET
(L'Hora. Setmanari d'avançada. Núm. 18. 30 d'abril de 1931)
-------------------- ---------------------- --------------
Per la llibertat de Catalunya
L’enderrocament de la monarquia i la proclamació de la República ha posat en evidència l’enorme confusió de les idees i la feble consistència ideològica dels homes representatius de determinats partits.
Concretem-nos a tractar un sol aspecte d'aquesta confusió fent remarcar mantes claudicacions derivades d’aquesta confusió ideològica: la llibertat de Catalunya.
Durant el darrer quart del segle passat i a primeries de l’actual molts homes que avui són representatius de la “Lliga”, expressió de les oligarquies clerical i burgesa de Catalunya, varen donar al moviment catalanista un caire un xic separatista, rectificat prudentment després de l'assalt militarista al «Cucut» i la promulgació de la llei criminal de “Jurisdiccions”. En realitat les veleiïats separatistes dels portaveus de la gran burgesia catalana, no eren altra cosa que una mena de “chantage” exercit sobre del poder central, emanació dels interessos agraris castellans, per obtenir avantatges arancelaris per a la indústria catalana en aguda crisis després de la pèrdua de les colònies. La col·laboració de la “Lliga” en els governs del poder central, i àdhuc l’ajuda activa a les dues dictadures, malgrat la repressió implacable de Primo a la llengua i als sentiments de catalanitat, han posat de relleu una vegada més, que la plutocràcia “lliguera”, per defensar els seus propis interessos materials, ha venut per dos diners la llibertat de Catalunya al centralisme absorbent de la monarquia.
Ço que hem dit dels homes de la “Lliga” es pot aplicar corregit i augmentat als capitalistes de la “lligueta”. Aquests, sota la direcció ideològica del gran malabarista Rovira i Virgili, tan aviat s’han presentat com teoritzants del nacionalisme integral com s’han atrinxerat darrera del gris oportunisme federalista. Representant els interessos materials i morals de la petita burgesia tenien que adaptar-se, com lots els moviments centristes d’arreu del món, tan aviat a un federalisme vuitcentista sota la pressió de la dreta burgesa, com a preconitzar la independència quan la pressió de les masses populars els impulsava a exercir la seva grollera demagògia. Recordem l’actitud covarda i vil d'aquests senyors que en el moment que s’abatia la més feixuga repressió dels separatistes, osaven insultar a Macià i als seus valerosos partissants, tractant-los de baixos. Recordem, també, com una prova més del malabarisme polític dels senyors de «La Nau», que Rovira i Virgili saludava sorollosament la declaració de l’Estat Català com el més gran encert històric, ço que no fou un obstacle per dir dos dies després, quan l'Estat Català va ésser suprimit, que el nom no feia la cosa i que tant se valia Estat Català, com Generalitat, com república federal espanyola. Ço que vol dir que aquests senyors no han defensat mai la llibertat de Catalunya, i si alguna vegada l'han invocada ha estat solament per servir-se'n de trampolí per enlairar-se.
Però el sector polític que més ha caigut en fallida en l'hora suprema d’assolir la llibertat de Catalunya, ha estat precisament aquell que es deia el seu més fidel defensor. El partit d’”Estat Català”, sota la senyera del qual es concentrava aquella santa intransigència separatista, els simbòlics herois de Prats de Molló, són els primers responsables del fracàs i de l'extrangulació de la República catalana. Per molt respectable que sigui Macià, per molt exemplar que hagi estat la seva conducta política en altres ocasions, el cert és que en aquesta ocasió, la més trascendental per la història de la llibertat de Catalunya, Macià i el seu partit han renunciat a la llibertat de Catalunya sense entaular batalla, precisament en el moment en què ja havien triomfat.
Quina és la causa principal d'aquesta desfeta?
La causa radica sobretot en què el partit d’”Estat Català”, capdavanter del separatisme, no era un partit revolucionari, ni en la doctrina, ni en els mitjans, malgrat de les temptatives de Garraf i de Prats de Molló.
En el número vinent de L’HORA argumentarem respecte a la manca de contingut revolucionari del partit de Macià i quin és el camí per arribar a la conquista de la veritable llibertat de Catalunya.
Hilari ARLANDIS
(L'Hora. Setmanari d'avançada. Núm. 18. 30 d'abril de 1931)
-------------------- ---------------------- --------------
La llibertat de Catalunya
En el número passat de L’HORA hem dit que el partit “Estat Català” no era un partit revolucionari, ni en la seva doctrina ni en els seus mitjans, i ara ho podem argumentar a la llum dels esdeveniments actuals.
El separatisme del partit de Macià ha estat cristal·litzat amb aquests factors d'ordre sentimental: exaltació del sentiment català, amor a la terra catalana, defensa de la llengua i de la cultura catalana, defensa de totes les tradicions, àdhuc, si aquestes són d’un caire reaccionari, entre moltes altres el manteniment en el dret català dels privilegis feudals de l'“hereu”. En l'ordre polític es recolza sobre el dret a l'autodeterminació. En l’aspecte econòmic no compta més que amb una càndida ficció: la il·lusió de la petita burgesia de què la independència de Catalunya podria obrir nous mercats a l'economia catalana.
¿Quina valor tenen tots aquests factors per fonamentar un partit revolucionari? Absolutament cap, i anem a demostra-hi.
Tots els factors d'ordre sentimental perden tota llur eficàcia davant aquesta gran realitat: els antagonismes d’interessos entre les classes. La burgesia catalana no podrà aliarse ni amb el proletariat ni amb la pagesia de Catalunya, si aquesta aliança posa en perill els seus interessos materials. La “Lliga”, partit polític de la gran burgesia catalana, molt més realista que els idealistes sentimentals d'“Estat Català”, va ajudar a la dictadura, que va ésser l’expressió la més opressora del poder central contra els anhels i els sentiments de Catalunya, perquè la dictadura defensava els seus cabdals contra el perill d’una revolució
proletària.
La burgesia catalana no pot ésser separatista. Ella sap que la independència de Catalunya la privaria per molt temps del mercat del reste de la península, el qual, per repressàlia, es proveiria de teixits de l’estranger. Sap tanmateix que Catalunya, independent, cauria immediatament sota les urpes dels imperialismes econòmics americà, anglès o francès. Les declaracions fetes aquests dies, per una delegació patronal catalana al ministre de la Governació, queixant-se de la forta disminució de les comandes del mercat espanyol a la indústria catalana, posen en evidència l'estat d’esperit de la burgesia catalana, disposada, ara, com en el moment de la dictadura, a vendre la llibertat de Catalunya, per la promesa de poder continuar el seu petit negoci.
El partit d'“Estat Català” tenia que saber, en fer l’anàlissi de les forces socials de la política catalana, que ni la gran burgesia representada per la “Lliga”, ni la mitjana agrupada en torn d’“Acció Catalana”, podran mai ajudar un moviment separatista, ans al contrari, seran l’obstacle més fort que trobi el separatisme a Catalunya.
Així, doncs, l'“Estat Català”, comptant amb l’hostilitat d’aquests dos sectors, els més importants de la burgesia catalana, que no dubtarien en aliar-se amb les forces repressives del poder central, tenia que recolzar-se únicament amb les forces del proletariat i de la petita pagesia. Per portar a cap el moviment en aquestes condicions, tenint al davant seu enemics tan formidables com són les forces del poder central i les de la burgesia catalana, el partit d’“Estat Català” tenia que confiar únicament l’èxit del seu moviment a la força organitzada de les masses, formant un exèrcit revolucionari capaç de defensar amb eficàcia la llibertat de Catalunya, destruint totes les forces que el poder central té arrelades a Catalunya, i en primer terme a la burgesia catalana.
El partit de Macià ha tingut aquesta única ocasió i no ha sabut aprofitar-la els primers dies que seguiren al 14 d’abril. L’enderrocament de la monarquia va desarticular d’un cop tota la força del poder central a Catalunya. Les masses populars haurien obeït unànimement al partit de Macià si aquest partit en els moments decisius les haguessin cridat i les haguéssin armat. Per què no ho va fer el partit de Macià? Per què varen renunciar a la independència de Catalunya quan ja havien proclamat la República Catalana? Macià i el seu partit varen renunciar a la independència de Catalunya únicanient per por de la guerra civil.
La independència de Catalunya no podia conquistar-se pacíficament. La destrucció de l’aparell d’estat del centralisme espanyol, amb tota la trama d’interessos entrellaçats entre la burgesia espanyola i la catalana, no podia portar-se a cap sense la creació d'un altre aparell ofensiu i defensiu, ço que forçosament hauria d’ocasionar la revolució social, la guerra de classes. La retirada de Macià davant la ineluctabilitat de la guerra civil, demostra que el seu partit no era realment revolucionari ni separatista. Tenien que saber que avui tota guerra civil a Europa, pren forçosament un caire de guerra de classes.
Dintre el sistema capitalista la llibertat de Catalunya és impossible. Si la burgesia catalana no estès lligada al poder central de la burgesia espanyola, s'aliaria a qualsevol altre imperialisme per tal de seguir dominant a les demés classes oprimides de Catalunya.
Únicament una república dels obrers i pagesos catalans, després d’haver suprimit els privilegis econòmics i polítics de la burgesia, poden trobar el camp lliure per aliar-se amb els obrers i pagesos de la península ibèrica, perquè entre treballadors no poden haver antagonismes d'interessos que dificultin la federació amb els demés pobles tractant d’igual a igual.
La claudicació del partit de Macià en hipotecar la independència de Catalunya al que acordin les Constituents espanyoles, prova que solament nosaltres, els comunistes, podem donar la llibertat completa a Catalunya.
Hilari ARLANDIS
(L'Hora. Setmanari d'avançada. Núm. 19. 7 de maig de 1931)
-------------------- ---------------------- --------------
Els termes del problema nacional. L'autodeterminació i els moviments revolucionaris
A «Solidaridad Obrera» del dia 5, el company Peiró publica un article aclarint la posició de la Confederació Nacional del Treball respecte Catalunya. I, com a delegat que fou a la assemblea de Sindicats Unies, concreta la seva posició en aquest afer.
Planteja la qüestió en la següent forma: la Confederació no pot admetre el separatisme, perquè a fi de comptes es converteixen en moviments d'opressió. Preconitza, sí, una federació Ibèrica, i està disposada a oposar-se de la mateixa manera a l'imperialisme centralista, com al separatisme egoista català.
Aquests no són els termes del problema. Nosaltres, els comunistes, tampoc som separatistes. Però, en canvi, admetem la lliure determinació. Plantejar la qüestió “a priori” és falsificar la realitat del plet. No som nosaltres, ni els anarquistes, ni els sindicalistes, ni ningú, el què ha de determinar el règim de Catalunya, com de qualsevol altra nacionalitat. Es la mateixa nacionalitat, els connacionals, per mitjà de l’auto-determinació. Es aquesta la posició que l’obrerisme i els sectors avançats han d’admetre i defensar.
Els comunistes plantegem els problemes nacionals dividits en dos aspectes: els moviments d’alliberació que porten el germen de progrés i renovació; i els nacionalismes reaccionaris, que estan orientats per un esperit mesquí.
Els primers, són tots aquells moviments que sense ésser purament classistes, en el sentit proletari de la paraula, porten un esperit de rebel·lia col·lectiva i individual. Són aquelles lluites contra l’imperialisme i la burgesia absorvent, i que en contra s`hi alcen els pobles oprimits. Aquests moviments són d’avançada, encara que amb uns objectius no ben definits, pugnen per alliberar-se de la doble esclavitut: la nacional i la burgesa. Aquests nacionalismes són nobles, són dignes de recolzar-se. Es més: el proletariat conscient de tots els països ha d'ajudar-los amb totes les seves forces.
Hi han, també, els moviments reaccionaris. Són aquells de les nacionalitats que estan enclavades en Estats relativament avançats i que la burgesia agita per a desfer-se’n pels seus fins egoistes de dominació. Aquests, són blasmables i el proletariat avançat ha de combatre’l.
Dividits els moviments nacionals en aquestes dues modalitats creiem que la posició del proletariat queda ben clara. Ja no hi ha dubtes respecte la posició a adoptar.
Ara bé: passem al cas particular de Catalunya. Les característiques d’una aspiració reaccionària no es presenten per enlloc.
Hem de tenir present que Catalunya -com reconeix en el seu article Peiró- sempre ha estat a l’avantguarda d’Espanya. D’aquesta forma, no hi pot haver un objectiu de dominació per part de Catalunya en reivindicar les seves prerrogatives. Es més: la burgesia catalana no li interessa la separació. Fixeu-vos amb la trajectòria de la Lliga Regionalista, representant genuí de la plutocràcia catalana. Ha estat l’últim puntal de la monarquia; el seu catalanisme queda refugiat en un regionalisme gris, pàl·lid. No vol les actituds extremes. I es comprèn: els seus interessos de classe, li aconsellen recolzar-se en la gran massa morta dels latifundis castellans. Necessita d’un Estat gran i atrassat que absorbeixi el dinamisme del proletariat català.
Els que avui reivindiquen Catalunya són precisament els homes d’Estat Català: Macià al davant. I Peiró reconeix que Macià i els homes que el segueixen tenen una espiritualitat relativament liberal. I precisament per això, van creure una obligació recolzar-los en les rescents lluites anti-dinàstiques. Els recolzaren perquè hi veien una concepció de progrés; quan menys per establir una plataforma que garantís grans gestes pel futur.
Contemplem, doncs, que a Catalunya no hi ha un moviment ambiciós i plutòcrata. Al contrari. Els representants de la burgesia fiten la mirada vers les desolades planúries castellanes; mentre que els proletaris tenen l’esperança en l’enorme vitalitat del maquinisme català.
El problema, doncs, que es planteja a Catalunya és ben clar. Es un problema de progrés, de reivindicació, d’avançada. Es un deure de tots els homes amb ideals d’emancipació, no solament de recolzar-lo, sinó també d'impulsar-lo. Fer el contrari és no solament suïcida, sinó que demostra tenir una falsa visió de la realitat revolucionària. La tàctica a seguir queda ben constatada.
Que reaccionin tots els veritables internacionalistes. I veuran que si de veritat aspiren a la realització de llurs ideals, es veuen en la necessitat de recolzar aquests moviments nacionals, que porten a fi de comptes, cap a la realització de l’unitat universal, per mitjà de la lluita revolucionària que suprimeix fronteres i burgesies.
I per últim el company Peiró retreu el federalisme a la U.R.S.S. Sí, camarada Peiró, a la U.R.S.S. hi ha establerta la federació de les diferents nacionalitats. Però la forma d’arribar-hi ha estat precisament la que nosaltres preconitzem. Ha estat per mitjà de la lliure determinació de totes les repúbliques que componen la “Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques”, que s’ha arribat a la constitució d’un Estat lliure i voluntari de totes les nacionalitats que el componen. Però és que la solució que preconitza la C.N.T. en l’acord de referència no és pas el mateix. La Confederació voldria una federació burocràtica, decretada oficialment des de Madrid, i en la qual la voluntat nacional no hi tingui cap intervenció. Aquestes solucions no poden ésser duradores. Solament és irreductible, tot allò que s’afirma i té la seva base en plena voluntat dels que han de soportar-ho. I amb un federalisme estatuït des de Madrid, Catalunya tindria més o menys llibertat, segons les garanties i prerrogatives que se li reconeixessin, però no seria lliure. No seria lliure perquè “allò” li haurien concedit; perquè la seva llibertat no dependria de la seva sobirana determinació, sinó que hauria estat mesurada per voluntats estranyes a la seva.
Joan VILA
(L'Hora. Setmanari d'avançada. Núm. 20. 14 de maig de 1931) |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Per la llibertat dels mini-penis
|
|
per Eustaqui tanoqui |
25 nov 2012
|
Acabo de venir de votar al de ciutadans.
Jo sempre voto el que te la polla més curta.
I el de ciutadans la té més curta que la camacho. |
|
Re: Per la llibertat de Catalunya
|
|
per cagador |
25 nov 2012
|
|
Yo había pensado en votar a la CUP, pero al final no voy a votar y voy a formar parte de la abstención como buen anarquista, principalmente porque me da pereza vestirme para ir a depositar un papel en una urna y participar en la falsa fiesta de la democracia. |
|
Re: Per la llibertat de Catalunya
|
|
per TORRACOLLONS |
25 nov 2012
|
Votaré a MAS.
No hay pueblo en la tierra que no prefiera su propio mal gobierno que el buen gobierno de una potencia extranjera
Ghandi. VISCA CATALUNYA |
|
Re: Per la llibertat de Catalunya
|
|
per no home no |
25 nov 2012
|
que no tenrecordes que al de ghandi si hagues estat l'haguessin unflat d'osties els mossos d'esquadra segons delcaracions del cap de la BRIMO.
segur que per ser un puto hippy espanyol |
|
Re: Per la llibertat de Catalunya
|
per TORRACOYONS
sda@gmail.com |
25 nov 2012
|
|
La BRIMO no pega a ningú pel fet de ser español, entre altres coses perque els MOSSOS depenen del cap d´Estat Español i Cap dels Excèrcit Españols SSMM el Rey de España. |
|
Re: Per la llibertat de Catalunya
|
|
per h |
25 nov 2012
|
|
i Artur Mas de qui depen? |
|
Re: Per la llibertat de Catalunya
|
|
per ... |
25 nov 2012
|
|
De la caixa |
|
|
