|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Vuit anys de la sentència d'Estrasburg: El Regne d'Espanya assenyalat com a torturador
|
|
|
per Llibertat.cat |
02 nov 2012
|
|
El 2 de novembre del 2004 el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnava amb una sentència sense precedents el Regne d’Espanya per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 en una operació dirigida pel magistrat Baltasar Garzón |
|
|
Tal dia com avui de fa 8 anys aquest tribunal internacional dictava una sentència condemnatòria contra el Regne d'Espanya per les denuncies per tortures presentades pels 17 independentistes detinguts abans del Jocs Olímpics del 1992. Un any abans, el mes de novembre del 2003, es va realitzar al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg el judici contra el Regne d’Espanya per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 per la Guàrdia Civil en una operació dirigida pel magistrat Baltasar Garzón |
Mira també:
http://www.llibertat.cat/2012/11/vuit-anys-de-la-sentencia-d-estrasburg-el-regne-d-espanya-assenyalat-com-a-torturador-19812
|
This work is in the public domain |
|
Eradicació de la tortura: un problema de voluntat política
|
|
per + informació |
02 nov 2012
|
Eradicació de la tortura: un problema de voluntat política
Com dèiem a l’anterior número de La Veu, el judici contra el Regne d’Espanya que es durà a terme a Estrasburg aquest mes de novembre per les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 “se’ns presenta com un moment interessant que hem de saber rendibilitzar políticament”.
Un d’aquests rendiments polítics hauria de ser situar el tema de la tortura i la seva eradicació al centre del debat polític. De res serveixen les jeremiades de torn d’algunes formacions polítiques, quan algun cas de tortura aconsegueix ultrapassar el silenci mediàtic, si no hi ha una voluntat d’acabar a la pràctica amb la tortura.
Des de fa anys, diversos organismes internacionals preocupats pel compliment del drets humans (Amnistia Internacional, Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura, Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides o l’Acció de Cristians per l’Abolició de la Tortura) vénen proposant un seguit de mesures que si bé no eliminarien del tot aquesta pràctica, si més no la dificultarien:
1. Derogació de l’article 520 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal, que permet la prorroga de la detenció i la total incomunicació de les persones detingudes fins un màxim de 5 dies.
2. Derogació de l’article 527 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, que impedeix que la persona detinguda designi en principi un lletrat de lliure elecció i sigui assistit per aquest en les declaracions policials i judicials.
3. Possibilitat de ser reconegut per un metge de lliure elecció.
4. Enregistrament en vídeo de tots interrogatoris i diligències que es facin durant la detenció.
5. Persecució efectiva i exemplar de la tortura per part de l’Estat, ja que fins ara la pràctica ha estat en molts casos arxivar les denúncies sense dur a terme cap investigació i indultar els pocs membres dels cossos policials condemnats pel delicte de tortura a penes irrisòries.
Davant d’aquestes mesures gens difícils d’implementar, què hi han dit fins ara les diferents formacions polítiques parlamentàries? Bàsicament, la seva resposta ha estat el silenci, una prova inequívoca, ja sigui per acció com per omissió, de la manca de voluntat política per eradicar la pràctica de la tortura.
Doncs bé, la conjuntura del judici a Estrasburg contra el Regne d’Espanya hauria de ser aprofitada per l’Esquerra Independentista per emplaçar [2] totes aquestes forces polítiques a definir-se inequívocament sobre aquestes mesures i perquè hi actuïn en conseqüència. Sens dubte, no cal esperar gaire cosa de formacions com el PSOE (i les seves sucursals regionals com el PSPV, el PSC i PSIB), el PP i CiU [2]. Pel que fa al PSOE i el PP, tant el seu passat i present com a avaladors, encobridors i afavoridors de la tortura des de les altes instàncies de l’Estat espanyol com l’anomenat pacte “antiterrorista”, que els ha soldat en una “unidad en el destino i en lo universal”, fan inimaginable que aquestes organitzacions polítiques renunciïn a fer servir uns instruments repressius que els han resultat tan “eficaços” durant més de dues dècades.
Quant a CiU, el seu suport incondicional des de 1978 ençà a la pràctica totalitat de mesures repressives proposades pels diferents governs espanyols o el seu comportament durant l’esclat mediàtico-judicial dels GAL (els anys 1994 i 1995) [3] fan preveure un alineament de la coalició regionalista amb el posicionament del PP i el PSOE respecte del tema que ens ocupa. Per constatar que aquesta imbricació constant de CiU amb la política repressiva de l’Estat arriba fins avui, només cal recordar, d’una banda, els retrets que el presindenciable Artur Mas va llançar el passat mes de març a Pasqual Maragall quan aquest va afirmar que es “creia” la denúncia de tortures del director d’Egunkaria; i, d’altra, l’aplicació de la legislació antiterrorista per part dels Mossos d’Esquadra a un dels detinguts de la vila de Torà el passat mes d’abril.
I de les organitzacions que es mouen en l’espai de l’esquerra nacional, com ara IC, el Bloc o ERC, què n’hem d’esperar? Si ens guiem pel que han fet els darrers anys, poca cosa, ja que en tot aquest temps no han estat capaços ni d’engegar cap campanya de conscienciació sobre el tema ni cap iniciativa parlamentària o municipal en què es reclamés l’aplicació immediata de les mesures esmentades més amunt. Aquesta diguem-ne deixadesa i/o desídia resulta encara més sorprenent en formacions com el Bloc o ERC, on militen persones torturades en les darreres dues dècades.
Totes aquestes formacions tenen al seu abast uns recursos institucionals i mediàtics per posar el tema de la tortura al centre del debat polític. Ara bé, cal que actuïn amb honestedat i claredat i que la seva actuació política tingui com a objectiu prioritari l’eliminació d’aquest crim contra la humanitat. Perquè si el que pretenen és només dur a terme una representació mediàtica aprofitant el judici d’Estrasburg que netegi, en el millor dels casos, les seves consciències per després tornar a oblidar-se del tema, demostraran un cop més quina mena d’acció política podem esperar d’aquestes organitzacions reformistes.
La pregunta que cal fer-se, doncs, és què faran els partits de l’esquerra nacional després del judici. I en el cas concret d’ICV i d’ERC, si participaran en governs que no implementin les mesures recomanades per les organitzacions internacionals esmentades més amunt. És a dir, si actuaran com els seus homòlegs a Euskal Herria (EB i EA), que són capaços de criticar la legislació “antiterrorista” i denunciar, en comptades ocasions, la pràctica de la tortura quan la denunciada és la Guàrdia Civil, però en canvi callen ominosament quan és l’Ertzaintza qui tortura els detinguts, o bé, per contra, exigiran l’aplicació immediata d’aquelles mesures, començant pels Mossos d’Esquadra.
Aquestes preguntes haurien de ser respostes a la pràctica, no pas amb declaracions genèriques i plenes de bones intencions [4] però sense cap resultat visible.
[1] Aquest emplaçament no vol dir que s’hagi d’abandonar la tasca de denúncia i conscienciació que respecte del tema de la tortura ha dut a terme (en solitari) l’Esquerra Independentista en els darrers anys.
[2] Això no treu que a nivell local no es pugui aconseguir que regidors del PSOE i de CiU aprovin mocions que exigeixen la implementació d’aquestes mesures.
[3] Cal recordar aquelles famoses declaracions de Jordi Pujol en què, enmig de la trifulga entre el PSOE i el PP sobre els GAL, apel·lava a la responsabilitat d’Estat, és a dir, al pacte de silenci per no remoure més el tema. Finalment, sembla que la tesi de CiU s’ha imposat i els diferents casos relacionats amb el GAL es van arxivant l’un rere l’altre.
[4] Les declaracions de bones intencions són un dels mètodes preferits per camuflar la manca de voluntat de resoldre una determinada problemàtica. I qui dia passa, any empeny. |
