|
|
|
Anàlisi :: globalització neoliberal |
|
Més enllà de la liquiditat
|
|
|
per Joan Subirats |
17 jul 2012
|
|
|
Sembla que l’únic que ens succeeix a Catalunya és que no disposem de liquiditat. El relat oficial, que ha aconseguit un notable consens en les files de l’oposició, és que tot tindria solució si disposéssim de més recursos financers. No hi ha dirigent del govern o de la coalició que el sosté que davant els problemes quotidians i estructurals a què ens enfrontem, no esgrimeixi l’argument de l’espoli fiscal a què ens sotmet Espanya.
No hi ha dubte que les dades que fonamenten tals asseveracions són contundents. I no són per res noves. Tots som conscients de la envejable excepcionalitat basc-navarresa. I sabem també que la quota de solidaritat amb la resta d’Espanya no explica els desajustos en l’ordinalitat de les comunitats autònomes entre la creació de riquesa i la quantia de les transferències. El consens sobre les desigualtats i greuges que això suposa està àmpliament compartit en l’opinió pública catalana. Però, la gran diferència entre el que dèiem fa uns anys i ara, és que la gran sacsejada a què estem immersos ens obliga a plantejar no només temes de liquiditat, sinó temes de fons: com afrontem el futur?, des de quins valors?, quin model de desenvolupament?, podem seguir fent el que fèiem?
Em diran, amb raó, que per afrontar aquestes qüestions, els recursos econòmics, la base fiscal de la qual disposin els poders públics, resulta imprescindible. Però no em negaran que no és el mateix gastar els diners en aus que en trens de rodalies. O, si em permeten un exemple a l’atzar, en macrocasinos que en desenvolupament agroindustrial ecològic.
Estem en un moment en que tot el que té de crític ho té d’estratègic. No podem abordar el que va caient cada setmana des de la lògica decremental. Si molts diuen que abans gastàvem sense pensar en el que fèiem, no podem ara simplement retallar sense discutir si el que anàvem fent o el que volem fer és el necessari.
Estic segur que som molts els que estem d’acord en que les coses no es feien bé, i que no podem defensar sense més el “virgencita que em quedi com estava”. Però, hi ha alguns que semblen enganxats a la droga que significava el triangle “totxo-plusvàlues-favors”, és a dir, negoci immobiliari ràpid, que generava plusvàlues i impostos que permetien incrementar el fer de les administracions, i així alimentar l’intercanvi i transvasament de favors entre poders públics i interessos financers i empresarials.
Avui, aquest fluid no sembla circular tan fàcilment i augmenten els símptomes d’abstinència i desesperació. La desintoxicació no és fàcil, però sí imprescindible, i no afecta només els responsables polítics o als interessos financers, sinó també als ciutadans mal acostumats. Repensar les coses implica entendre on som. La combinació de l’agricultura potent i mediambientalment amigable, amb el reforçament de la producció pròpia i la distribució propera, serà un component bàsic. També la inversió en producció industrial basada en la cooperació i en la capacitat distribuïda, amb lògiques d’autosuficiència. La recuperació del treball des de la gent, no des de llocs de treball inexistents, serà prioritària. La renovació i l’extensió educativa és ja ara fonamental. El reforçament dels poders locals, adequant mida i escala, és així mateix primordial per apropar serveis a la implicació, transparència i control del ciutadà.
Les decisions d’aquestes setmanes més aviat apunten en un altre sentit o, simplement, no apunten. Ens diuen que malbaratem i que no ens esforcem prou, i els primers que demostren que volen seguir amb el que feien, sense acceptar que tot ha canviat, són els que ens governen. Els que ens renyen i ens amenacen amb tota mena de plagues divines. Aconsellaria més modèstia, acceptar que no tot està controlat i que no tot és culpa de Madrid i dels que van governar abans. Perquè l’”abans” va començar fa molt temps i Madrid sempre ha estat aquí. Reclamem recursos, però no oblidem dir per a què els volem. Si, al final, el que reclamem és el pacte fiscal, per poder seguir amb el “politics and business as usual”, llavors el que fem és pur tacticisme. |
This work is in the public domain |
