|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Resistència activa no-violenta – Xerrada-taller, diumenge 19 de febrer (18h) a la Casa de la Solidaritat
|
|
per Assemblea del Raval
Correu-e: asraval@gmail.com |
18 feb 2012
|
|
|
|
Hi ha poques imatges que despertin una solidaritat i admiració tan àmplies com les de les persones del poble enfrontant-se a la màquina del poder sense més defensa que la raó, la justícia i la dignitat.
Davant d’aquesta resistència, l’estat, acostumat a la lògica de la brutalitat i la repressió, sovint es mostra incapaç de reaccionar evidenciant, als ulls de tothom, que ell mateix és la major font de violència al nostre voltant.
Gabriela Serra, membre de diversos col·lectius antimilitaristes i pel desenvolupament, aprofundirà en els conceptes de resistència activa no-violenta i de desobediència civil com poderoses eines de lluita contra el poder.
Farem un torn de preguntes i de debat i, si ens queda temps, un petit taller de tècniques de resistència activa no-violenta, com a introducció per a una pròxima sessió monogràfica sobre aquest tema.
Us esperem a tots i a totes diumenge 19 de febrer, a les 18h, a la Casa de la Solidaritat (C/ Vistalegre, 15).
Seguim! |
|
Mira també:
http://asamblearaval.wordpress.com
http://asamblearaval.wordpress.com/2012/02/09/resistencia-activa-no-violenta-xerrada-taller-diumenge-19-de-febrer-al-raval/
|
This work is in the public domain |
|
Re: Resistència activa no-violenta – Xerrada-taller, diumenge 19 de febrer (18h) a la Casa de la Solidaritat
|
|
per pacífica però no pacifista |
18 feb 2012
|
[...] En aquest sentit, el pacifisme tàctic pensa que la gent s’identifica més amb les lluites no violentes ja que l’oposició violenta els és incomprensible donada la seva manera d’entendre la realitat. La violència és la coartada del sistema per treure credibilitat a les antagonistes, legitimar la violència estatal i afiançar l’ordre.
Segons aquestes consideracions la resistència passiva i la desobediència pacífica tenen més capacitat de fer-se entendre i al mateix temps fer visible la realitat política i social. Segons aquesta lògica la violència del sistema contra la gent pacífica hauria de generar a les ciutadanes4 la contradicció entre el que pensen sobre la societat democràtica i la seva realitat pràctica.
[...] Davant aquestes afirmacions, nosaltres pensem que les contradiccions que expressa la democràcia difícilment seran motiu de reacció de la gent només pel fet de veure o patir la injustícia. Perquè hi hagi una resposta organitzada serà necessari prendre consciència de la situació que genera aquestes injustícies i no només veure el problema, sinó també l’origen històric i la pròpia capacitat de canviar-ho. [...] A més a més, posem en dubte l’empatia de la «població» amb l’activitat política no violenta, amb aquesta solidaritat amb les que pateixen la violència democràtica sense que la seva activitat doni raons a la violència policial. És cert que algunes formes de violència provoquen un rebuig clar a moltes persones però no ho és tant que aquestes rebutgin qualsevol ús de la força. Constatar que la societat condemna l’acció violenta i no la desobediència pacífica pensem que més aviat és degut a assumir el discurs dels mitjans de comunicació que d’una opinió contrastada a peu de carrer.
[...] Com les pacifistes, pensem que les que confonen la guerra social amb l’enfrontament militar s’equivoquen totalment. Per descomptat que això no es tracta d’una batalla militar, de dos exèrcits enfrontats, i mai es tractarà d’això, i en tot cas òbviament la guerra estaria perduda. Si fos així, gran part de la societat es quedaria mirant la batalla com a meres espectadores. Però davant d’aquesta crítica, assumim que la violència no és tant sols l’avalot o el sabotatge, és allò que comunica. «Cuando uno de sus mayores logros y triunfos es expresar precisamente esa falta de enfrentamiento, ese consentimiento implícito en el actuar cotidiano, evidenciar el conflicto, expresar el descontento niega una de las premisas de la democracia, que es ese consentimiento».
[...] Serem capaces de perdre-li la por a la violència sense acabar alabant-la? Serem capaces de reflexionar sobre la violència sense arribar a justificar la impotència de la passivitat? Serem capaces de deixar de preguntar-nos violència sí/violència no per començar a preguntar-nos violència quan i com?
Fragments del text "No dar el brazo a torcer. La violència com a eina política" de la revista Terra Cremada http://terracremada.pimienta.org |
