|
|
|
Notícies :: laboral |
|
Sense Charlie i sense Wonka la fàbrica es de xocolata (crítica constructiva a l’escrit de Santiago López Petit)
|
|
|
per http://alma-apatrida.blogspot.com |
19 jun 2011
|
|
|
|
|
|
|
|
Aquest intent d’analogia fabulista vol ser una crítica constructiva a les posicions de Santiago López Petit defensades al seu article “Desbordar las plazas. Una estrategia de objetivos” del 03/06/11 (http://espai-en-blanc.blogspot.com/2011/06/desbordar-las-plazas-una-estr). “Charlie and the Chocolat Factory” es una novela de Roald Dahl de l’any 1964 ambientada a Londres (cuna de la “revolució industrial”) si malament no recordo ... La trama situa com a ¿protagonista? principal a un nen precaritzat fet de totes les ¿virtuts? cristianes (humil, amable i no mimat) que gràcies a la fortuna, en forma d’un embolcall daurat suposadement repartit per el fabricant xocolater Willy Wonka, accedeix al “somni” meritocràtic de ser el propietari d’una fàbrica, elevant-se cel amunt de l’estructura de classes amb un ascensor de vidre a la segona part. Dos crítiques a Roald Dahl: La primera, el radical estranyament que estableix entre la “vida” de Charlie respecte a la “vida” de la fàbrica (i les seves segurament inevitables identitats respectives) i, la segona, la pràcticament nul•la atenció al fet de que Willy Wonka suposadement reparteix els embolcalls daurats degut al seu intent desesperat de recuperar un negoci, que després de la fallida per espionatge industrial, sembla ser autogestionat per uns “treballadors misteriosos” (Es relament ell qui els reparteix?)
Santiago López Petit afirma al primer punt del seu escrit un radical “abans i després” entre la “vida” pre-15M i la “protovida” post-15M. S’ha d’afirmar sense embuts que les “vides” de moltíssims “Charlies Buckets” ja estaven fetes abans de petits “Basta Ya” i “Queremos vivir”: tant d’aquelles minories més “sociopolititzades” (i no crec que s’hagin de recordar aquí totes les mobilitzacions dels últims anys que n’han estat moltíssimes) com, sobretot potser, de les “majories anònimes” la vida de les quals no son pessimistament, i en un sentit absolut, “impotents” i “solitàries” sinó que estan fetes d’un mirall trencat de petites-grans resistències quotidianes (multes impagades, baixes laborals fingides, petites evasions al fisc, petites resistències a les relacions interpersonals i interfamiliars sovint assimètriques etc.). El primer gran repte d’un moviment revolucionari es connectar amb aquests microllenguatges de la resistència i, sincerament, afirmacions tan taxatives no crec que hi contribueixin. Per altra banda, no negaré en absolut el “gran amplificador” que ha estat aquest moviment de masses que segurament no es recordava des del “timo” de la transició-transacció “democràtica”.
Petit sembla cel•lebrar del 15M precissament el que en considero una de les seves principals debilitats: Les afirmacions agosarades de que el moviment es construeix al marge del que anomena “sociedad-fabrica” i la dinàmica que porta a “abandonar” qualsevol identitat anterior sembla construir una metàfora de reminiscències conductistes: de subjectes “sense història”, d’individus prèviament “atomitzats” que s’ha de rebutjar per irreal. De la mateixa manera que Roald Dahl menciona de passada als “misteriosos treballadors” que en un interstici es fan amb el control de la xocolatada fàbrica, Petit sembla ignorar el treball constant de molt sindicalistes (radicals i de base) que “misteriosament” pretenen fer-se amb el control de tot el procés productiu: i no precisament per reproduir els valors de la productivitat capitalista sinó per transformar la pestilent fàbrica en una “fàbrica de dolços”: i que quedi clar que això només es una simple metàfora, comparteixo en absolut la pintada d’un treballador anònim “Centro Penitenciario Chupa-Chups” que es llegeix a l’entrada de l’infern dolç de Sant Esteve Sesrovires. No som plastilina en extrem transformable per les circumstàncies, que quedi clar.
“Cert” que el “nosotros” que s’ha creat no pre-existia però “fals” que no estava latent. No es el mateix. El que no puc entendre es com es pot afirmar, per una banda, un radical “abans i després” del 15M i, per l’altra, afirmar que s’han pogut articular les diferents “polititzacions” dispars en el temps. Sincerament ho trobo contradictori (potser no ho sé llegir, vés a saber). Cert, que allò important es el què es fa i saber com es fa. Cert, també que el problema es saber com passem d’indignats a revolucionaris (encara que no comparteixo l’apreciació que se’n fa d’aquest procès). També trobo un xic contradictori afirmar la centralitat de la “força de l’anonimat” i firmar un article amb noms i cognoms, tot i que segurament aquesta és una contradicció menor (aquells vells manuals engelians on es diferencia “contradiccions antagòniques” i “no antagòniques” ...). Està bé la puntual•lització de que “l’estratègia d’objectius” no es pot concebre en un sentit finalista sinó només en un sentit acumulatiu i d’aixecament de la moral dels que lluiten. Això es el que diferència un revolucionari d’un socialdemòcrata.
Dit això haig de dir, però, que el punt 14 de l’escrit es el que em causa més estupor. A que es refereix Petit per “huelga general ¿clásica?”. Es refereix a allò de la “vaga dels que no poden fer vaga”? Ho comparteixo, en part, perquè les noves formes de producció capitalista han accentuat l’estranyament entre els treballadors fixes i eventuals i ja no es tan fàcil que els segons es sentin identificats amb el llenguatge del primers (no oblidem que tot això té un aspecte generacional importantíssim també). Ara bé, rebutjo absolutament que es menyspreii el recurs a l’arma formidable del proletariat (si, llenguatge ortodox, i què?) que es la Vaga General. S’ha de criticar a Petit que afirmi taxativament que la fàbrica ha perdut la “centralitat política” que tenia degut a la seva disseminació pel territori. De fet, això només seria causa en abstracte de “descentralització política” doncs el debat secular entre sindicalistes marxistes i anarcosindicalistes tenia la seva traducció estructural, precissament, en el fet de que els segons tenien implantació a centres de producció “diseminats pel territori”, tres exemples: el sindicalisme comunista miner asturià vs l’anarcosindicalisme textil català, el sindicalisme socialista portuari grancanari vs l’anarcosindicalisme tabaquer tinerfeny o el sindicalisme comunista mariner uruguaià vs l’anarcosindicalisme dels petits centres de producció també a l’Uruguai. (Això s'ha d'entendre en un sentit general, evidentment hi podien/poden haver excepcions).
Allò interessant actualment d’aquest debat es que precissament la crítica dels sindicalistes marxistes al caràcter “estructuralment precari” de l’anarcosindicalisme se’ls hi gira en contra per les noves formes d’organització de la producció capitalista: així als últims anys a la diseminada indutria del Baix Llobregat s’han viscut algunes lluites laborals radicalitzades de les que recordo ara mateix el “Campament de la Dignitat” a Valeo, recolçat per sindicalistes de la CGT, o la “Vaga d’Alyp S.L”, impulsada per un comité de vaga autònom assessorat per anarcosindicalistes de la CNT. Petit, a la fàbrica no només existeix “por” a l’empresari Willy Wonka-Alfonso Ladrón (jeje) hi ha resistència creixent també: Desde petites complicitats que es teixeixen als vestuaris o als descansos, a treballadors anònims que fan callar encarregats, a propagandistes infatigables i pintades inacabables, a grups petits de sindicalistes que aturant la producció d’una subsidiària (Valeo, VDO o Novel-Lahmberk) posen en evidencia la interdependència vulnerable de la màquina industrial posant en seriosos problemes la continuació de la producció a una empresa de milers de persones com la SEAT. L’hi hauriem de dir a Roald Dahl que Charlie Bucket no va trobar de casualitat l’emboltori daurat d’uns còmics sortits de les mateixes entranyes de la bèstia industrial i que es riuen de l’explotació: Em refereixo als inolvidables “Jornaleros del Metás” (http://jornalerosdelmetas.blogspot.com/). Autèntiques “obres d’art proletàries” (en la meva modesta opinió) i proves evidents de que a la fàbrica no només hi ha por i buròcrates sindicalistes que ho controlen tot.
Aquests “misteriosos treballadors” d’una fàbrica metafòricament de xocolata que no sé si Petit, de forma similar a Roald Dahl, hi passa per sobre ignorant el seu esforç i tenacitat humorística i revolucionària.
I finalitzo aquí doncs no vull pas que em passi com a la nena mimada Violet Beauregarde de la fábula, que per estar mastegant xiclet tota l’estona es va tornar de color blau per sempre mentre els “misteriosos treballadors” Oompa Loompas l’hi cantaven: “mascar, mascar, mascar todo el dia (...) Su mandíbula aumentando/ Y con una colosal mordida/le cortan la lengua a la mitad”. Només un últim apunt Charlie Bucket, i l'ascensor "Willy Bonka" de vidre individual que s’enlaire cel amunt de l’estructura de classes ... no existeix ...
De la mà dels “Jornaleros del Metás” i els treballadors buseros de TMB, del petit Marcuse i els seu “Eros i Civil•lització” agafat de la mà de l’anarquista individualista Emile Armand i la seva “Camarederia Amorosa”, avancem cap a la gran orgia vaguística sota les banderes confederals i insurgents de l’erotisme proletari.
Proletàries/Proletaris ! Guanyarem !
http://www.youtube.com/watch?v=cS1hrchLlDg&feature=related !
Alma Apátrida (un txaval que ho flipava amb els còmics “Jornaleros del Metás”, “Pasado de Roska” i “Don Patrón: Ese soy yo, el más cabrón). |
Mira també:
http://alma-apatrida.blogspot.com/2011/06/sense-charlie-i-sense-wonka-la-fabrica.html
http://alma-apatrida.blogspot.com/
|
This work is in the public domain |
