Dissabte 21, a la tarda, vaig fer cap a la Plaça de Catalunya, a Barcelona, per veure i copsar de prop l'ambient de l'acampada. Hi havia una multitud asseguda, que ocupava un ampli espai al centre de la plaça. Estaven reunits en assemblea, donant opinions, expressant postures polítiques (o antipolítiques), proposant mobilitzacions, actes, etc.

Mentre m'anava empapant de l'entorn, i entrava poc a poc en la dinàmica de l'aplec, va aparèixer un element imprevist que em va exaltar i a la vegada atordir: es parlava d'un hort urbà creat a la mateixa plaça. Es tractava de l'hort que podeu veure a la foto.

Em vaig preguntar què caram podia significar crear un hort en aquell context. L'acampada, recordem, es va generar per protestar contra pràctiques polítiques antidemocràtiques, corruptes, elitistes, i per reivindicar radicalitat democràtica, i més participació ciutadana en les grans decisions econòmiques i polítiques del país. Tot plegat en el marc d'una crisi econòmica de tipus global i sistèmic, viscut a nivell local a través d'un conjunt de retallades socials sense precedents, i un horitzó laboral tapiat per a tota una generació de joves d'aquest país. L'hort urbà, llavors, què hi pintava? Respondre aquesta pregunta no és una tasca gens senzilla, perquè són molts els factors implicats. De totes maneres, sí que podem detectar i descriure alguns elements principals, que expliquen en bona part les implicacions polítiques de l'hort urbà de la plaça de Catalunya. Com a punt de partida, hem de considerar que l'hort urbà és un clar exemple de lleure productiu. En anteriors posts (1, 2, 3 ,4) ja vam parlar prou en profunditat sobre aquest concepte, vinculant l'hort urbà amb la fí de la idea consumista del lleure. El lleure productiu, dèiem, prenia un significat més lligat a la creativitat i a l'activitat productiva, a la generació de productes i serveis més que no pas al seu consum passiu. Es tractava, així, d'un concepte trencador, revolucionari fins i tot, en la mesura que superava la dicotomia treball-consum, que havia estructurat l'economia capitalista al llarg de tot el segle XX. L'hort urbà, com a espai idoni on practicar el lleure productiu, podia esdevenir una acció política de protesta simbòlica però amb un missatge clar i consistent contra la societat del consum. D'aquesta manera, cultivant un hort, els acampats reivindicaven la fí d'un cicle d'opulència i malbaratament de recursos, de producció arbitrària i consum desbocat, de crèdit indiscrimitat i d'endeutament sense fre, d'especulació generalitzada i creixement il·limitat. L'arrancada d'un jardí bonic però improductiu, uniformitzat i distant als ciutadants, i la posterior creació de l'hort urbà, participatiu, generador, divers, simbolitzava inequívocament la voluntat de transformació i el camí del canvi. Els acampats també difonien, amb el cultiu de l'hort, el missatge de la necessitat d'una seguretat alimentària ara inexistent, denunciant l'escassetat creixent d'aliments en molts països i la dependència pràcticament total dels circuits deslocalitzats de producció i distribució alimentària. L'hort urbà, també, remetia a una nova concepció de l'economia, més lligada als processos naturals i al servei de les vertaderes necessitats humanes. Una economia integral, ecològica, capaç de gestionar de forma integrada i sostenible tots els elements implicats en aquesta casa global anomenada biosfera. L'hort urbà ecològic exemplificava aquesta nova relació amb la naturalesa: amable, recíproca, sintònica, simbiòtica. Tot això contingut en un hort, i tant! Potser per aquests motius l'hort urbà ecològic s'està estenent tant ràpid per tot el món.