|
|
|
|
|
Notícies :: guerra |
|
Aturem la massacre contra el Poble Sahrauí
|
|
|
per Jaume Duran Pérez |
26 des 2010
|
El brutal assalt i arrasament del campament de protesta sahrauí, anomenat Gdeim Izik, a les afores de Al-Aiun (Sàhara Occidental) perpetrat per la policia marroquí, el dia 8 de novembre, va desencadenar la total indignació de la població sahrauí, que es va aixecar farta, ara sí, per exigir el seu dret a l’autodeterminació i cridant consignes en favor del Front POLISARIO.
Des del llavors, els barris sahrauís de Al-Aiun viuen assetjats per l’exèrcit i la policia, on s’ha imposat el toc de queda i on es pro-dueixen constants i bàrbares agressions contra la població sahrauí.
La premsa ha estat vetada per informar amb llibertat dels fets que s’estan esdevenint a la ciutat. És gràcies als testimonis de sahrauís i de cooperants d’ONG’s i també al poder de les noves tecnologies, que tot el món s’ha pogut assabentar de part de les brutals accions, que ha perpetrat l’exèrcit, la policia i els colons marroquins: desenes de morts, persones atropellades i colpejades fins a la mort, persones arrossegades per vehicles pel desert fins a morir, persones tirotejades, pous i camions de l’exèrcit plens de cadàvers, detencions i empresonament arbitraris d’homes, centenars de ferits i de desapareguts, assalts i saqueig a les llars i comerços sahrauís. |
| | |
El Sàhara Occidental és un país situat al Àfrica nord occidental que va ser colònia espanyola des del S. XV fins al 1976.
Actualment el Poble Sahrauí viu dividit per un mur de 2.700 Km. Una part malviu com a refugiats a la Hammada de Tinduf a Algèria i l’altra resisteix i pateix a les zones ocupades la brutal repressió que exerceix Marroc contra la població civil.
Als campaments de refugiats, les condicions de vida són extremadament dures i la supervivència es fa molt difícil. Les dones tenen un paper clau en la modèlica organització de la societat sahrauí a l’exili. La bona organització, la solidaritat entre els propis sahrauís i l’educació, han estat claus en aquesta supervivència, lo que ha donat lloc a la creació d’un veritable petit estat a l’exili, amb ínfims recursos.
Aquest petit estat a l’exili s’anomena República Àrab Sahrauí Democrà-tica (RASD) i ha estat reconegut per 82 Estats. Pel contrari, cap Estat del mon, ha reconegut mai, la sobirania de Marroc sobre el Sàhara Occidental.
Any rere any, minven les ajudes humanitàries dels organismes oficials, a causa de l’enquistament del conflicte, cosa, que es en part compensada, per l’ajuda que els arriba de la població civil espanyola, que manté estrets lligams d’amistat amb la població sahrauí; aquests s’han consolidat pel seu antic estatus de colònia espanyola i estès poc a poc, en part, gràcies als acolliments que fan les famílies espanyoles de nens i nenes sahrauís als estius, que es varen iniciar l’any 1979 i segueixen avui amb el Projecte Vacances en Pau.
En l’altra banda del mur, banyada per l’oceà Atlàntic, la població sahrauí sofreix discriminació social i el brutal tracte i repressió exerceix sobre ells el govern marroquí. Són habituals: les detencions sumàries, empresonaments sense judici, interrogatoris, assetjament pels carrers, violacions, assalts a les llars, detencions de menors, desaparicions i assassinats.
L’aixecament del campament de khaimes, a les afores de Al-Aiun, anomenat Gdeim Izik, ha estat la major reacció de protesta sahrauí de fa dècades. Sorgida de forma espontània, contra la discriminació social i laboral que pateix la població sahrauí i exigint tenir, únicament, els mateixos drets que la població marroquí.
El campament va arribar a allotjar unes 20.000 persones, que ja des dels primers moments, varen ser assetjades per les forces policials, que dificultaven l’accés a persones i a aliments.
La primera víctima del campament de protesta sahrauí va ser un nen de 14 anys, en Nayim (a la foto). Pocs dies després, va venir l’assalt i arrasament brutal del campament per part de la policia marroquí.
TRETS HISTÒRICS PER APROFUNDIR EN EL CONFLICTE:
La creació de les Nacions Unides, després de la 2ª Guerra Mundial impulsarà els processos de descolonització que començaran durant els anys 50. Espanya, per tal de blindar el territori d’aquests processos de descolonització, l’any 1958 designa el territori com a província espanyola.
La resolució de l’ONU 1514 (XV), aprovada el 1960, declara que “tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”. L’any 1963, l’ONU declararà que el Sàhara Occidental és un territori sense govern propi. L’any 1966 l’ONU reclama a Espanya la descolonització del territori.
L’any 1973 es crea el Front POLISARIO (Frente de Liberación del Samra el Hagia y Río de Oro), que agafarà les armes per lluitar per la independència del seu Poble.
L’any 1974 Espanya anuncià a l’ONU la seva intenció de celebrar un referèndum per l’autodeterminació de la zona durant el primer semestre de 1975.
L’any 1975 l’ONU comprova que “el POLISARIO és l’única força política dominant en el territori i que la immensa majoria del poble desitja la independència”. L’octubre del mateix any el Tribunal Internacional de Justícia, consultat sobre l’estatus del territori per l’Assemblea General de l’ONU, a petició de Marroc, recolzat per Mauritània, nega l’existència de qualsevol lligam de sobirania entre el Sàhara Occidental i el Regne de Marroc i l’entitat Mauritana.
El 6 novembre d’aquell any, el Rei de Marroc, Hassan II, engega la Marxa Verda en la que uns 350.000 civils marroquins, acompanyants per uns 25.000 efectius de l’exèrcit marroquí, s’endinsen uns 10 Km dins del Sàhara Occidental, encara territori espanyol. Espanya està a un pas d’entrar en guerra amb Marroc.
De sobte, es produeix un gir radical en la posició d’Espanya, al corroborar el suport que EEUU i França donen a la Marxa Verda. Es signen els Acords Tripartits de Madrid, pels quals Espanya es compromet a lliurar el Sàhara Occidental a favor de Marroc i Mauritània. Comença la retirada espanyola.
Mentre els efectius espanyols es retiren, les tropes marroquines i mauritanes penetren, pel nord i pel sud a sang i foc, lo que provoca la fugida de tots els sahrauís que poden fer-ho, cap a Tinduf (Algèria), país disposat a acollir-los i defensar-los.
Entre gener i febrer de 1976 l’aviació marroquina bombardeja amb NAPALM i FÒSFOR BLANC molts campaments provisionals sahrauís que havia organitzat el Front POLISARIO, per tal de donar suport a la fugida de la població que intenta escapar del genocidi.
El 26 de febrer de 1976 l’últim contingent de l’exèrcit espanyol es retira. El 27 de febrer el Front POLISARIO proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i declara la guerra a Marroc i a Mauritània.
En 1979 Mauritània signa un alto al foc amb la RASD i es retira del territori, la franja costera del qual és ocupat per l’exèrcit marroquí, la part interior desèrtica del territori, queda controlada pels sahrauís.
Davant dels incessants atacs a posicions marroquines i la impossibilitat de deturar-los, a partir de 1981, Marroc comença a construir uns murs de defensa al mig del desert per protegir els seus quarters militars, així com les riques explotacions mineres de fosfats del nord i els bancs de pesca costers.
Aquest mur es va anar construint en diferents fases fins completar-se el 1987. Actualment aquest mur de 2.700 Km, divideix el país pel mig del desert, de nord a sud. Està protegit per filferrades, trinxeres, camps de mines, bunkers, radars cada 15 Km, bateries d’artilleria i campaments militars cada 5 Km i el custodien uns 160.000 soldats marroquins.
En 1991 l’ONU crea la MINURSO (Missió de Nacions Unides pel Referèndum en el Sàhara Occidental) i al setembre les parts en conflicte signen un alto el foc.
Han estat moltes les reunions entre ambdues parts, gràcies a la mediació de l’ONU, però amb el pas dels anys no s’ha aconseguit assolir cap acord, sobre tot, pel total rebuig per part marroquí, a sentir a parlar de qualsevol solució que finalitzi amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació (Pla Baker II).
El Front POLISARIO, en canvi, ha fet gestos inequívocs per buscar un acord definitiu: Va alliberar a tots els presoners marroquins que tenia des de la guerra; va acceptar una possible sortida al conflicte, acceptant el Pla Baker II (5 anys d’autonomia i conclosos aquests, la celebració d’un referèndum d’autodeterminació) .
Fins al moment d’ara, ha estat impossible arribar a un acord entre les parts enfrontades amb la medicació de l’ONU. L’únic que s’ha fet, és anar prolongant el mandat de la MINURSO per part del Consell de Seguretat, com a única via per mantenir la pau.
ÉS PER TOT AIXÒ QUE ESTEM AVUI AQUÍ,
PER INTENTAR ATURAR LA MASSACRE.
Condemnem la brutal intervenció de les forces d’ocupació marroquines a l’assalt del campament de protesta sahrauí anomenat Gdeim Izik i també la posterior violenta i sagnant repressió que ha sofert la població sahrauí. Prou: assassinats, desaparicions, tortures, assalts, pallisses, tot tipus de vexacions, detencions injustificades, discriminació social i laboral, contra la població sahrauí.
Exigim al nostre Govern que denunciï i condemni aquests fets tant greus i que al mateix temps, exigeixi al govern de Marroc: que desisteixi en la utilització arbitrària i desproporcionada de la violència contra la població sahrauí; que, d’una vegada per totes, es garanteixin els drets humans a la zona i que s’acabi amb el bloqueig informatiu dut a terme pel Marroc.
Exigim al Ministeri d’Afers Exteriors espanyol que garanteixi i posi els mitjans per a salvaguardar la seguretat dels ciutadans espanyols i residents a Espanya, que es troben a la zona, enfront del greu perill que corren a mercè de les forces d’ocupació marroquines que actuen en la més absoluta impunitat.
Instem a la Comunitat Internacional, per tal que intervingui i posi tots els mitjans al seu abast per a garantir la seguretat i la integritat de la població sahrauí al Sàhara Occidental.
Demanem al Govern espanyol i a la comunitat internacional que s’impliquin posant tots els mitjans diplomàtics i de pressió, al seu abast, en la cerca d’una solució al conflicte del Sàhara Occidental, d’acord amb la legalitat internacional, que garanteixi el dret legítim del Poble Sahrauí a l’Autodeterminació.
Fem una crida a tota la ciutadania, catalana, espanyola o de qualsevol part del món, per a que ens ajudi a difondre aquest missatge i a poder ser, ens recolzi i s’uneixi a totes les accions pacífiques que poguéssim dur a terme en un futur, si no es satisfan les nostres demandes.
AMICS DEL POBLE SAHRAUÍ |
Mira també:
http://amicsdelpoblesaharaui.blogia.com
http://webfacil.tinet.org/hammada
|
This work is in the public domain |
|
|
