|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Ha mort el company Luis Andres Edo
|
|
|
per Ateneu Enciclopèdic Popular |
14 feb 2009
|
Aquest mati ens ha deixat el company i amic Luis Andres Edo ,al 84 anys
"inesgotable militant anarquista"
Que la terra et sigui lleu company.
aquesta tarda el portaran al Tanatori de Sancho de Avila,Barcelona. |
enttrevista a la web estelnegre
http://estelnegre.balearweb.net/post/37701
Entrevista amb Luis Andrés Edo
estelnegre | 19 Juliol, 2007 08:13
Luis Andrés Edo, una de les figures més representatives de l'anarquisme, ha decidit explicar la seva vida i el seu pensament en un llibre, La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo, que no és ni unes memòries, ni un assaig, sinó l'aventura necessària a la recerca d'un ideal
Luis Andrés Edo
Fill d'un guàrdia civil, nascut el 1925 a la caserna de Casp, Luis Andrés Edo ha viscut intensament l'ideal revolucionari. De clara inclinació anarquista, Edo va desertar de l'exèrcit, el van tancar al castell de Figueres, va patir la presó, l'exili i la clandestinitat. Secretari de la federació local de la CNT de París, director de Solidaritat Obrera, el juny del 1976, va sortir de la Model i va treballar reconstruint la CNT a Catalunya
Luis Andrés Edo viu en una casa modernista i assolellada de l'Eixample. Un espai ordenat, recollit, clar, on es respira vida. Ens rep amb una camisa de color blau clar i uns pantalons beix, encara impactat pel ressò que pocs dies abans va tenir la presentació del seu llibre La CNT en la encrucijada. Aventuras de un heterodoxo a Barcelona. Luis Andrés Edo és, abans que res, un lluitador que, malgrat els empresonaments, les detencions o els cops, s'ha mantingut fidel a les idees i als ideals. Tot i ser fill d'un guàrdia civil, la seva aposta per l'anarquisme i la llibertat no tan sols l'ha allunyat de la vanitat i les glòries mundanes, sinó que també li ha donat la duresa i la sensibilitat necessàries per entendre el món que li ha tocat viure i ser crític amb una organització, la CNT, després de veure que aquesta, que va néixer en contra del poder i havia convertit l'acció directa en signe d'identitat, avui ha deixat de ser el gran referent del moviment llibertari mundial.
La CNT en la encrucijada
- Vostè es declara fill intel·lectual i experimental de l'assemblea de la CNT de París, la més important de l'exili espanyol, que es va mantenir en funcionament més de quaranta anys?
- «Després de desertar dues vegades de l'exèrcit a la dècada dels cinquanta vaig arribar a París. Sabia que hi havia nuclis de les Joventuts Llibertàries a Tolosa, Perpinyà, Lió, París, Londres, Estrasburg i Frankfurt, que aplegaven més de 2.000 militants, alguns fills de l'exili, altres, com jo, exiliats voluntàriament, però finalment em vaig establir a Clichy, als afores de la capital francesa, on amb joves anarquistes, entre els quals hi havia Floreal Cerrada, Lucio Uturbia i Helios Clemente, van formar una federació local de les Joventuts Llibertàries. A Clichy ens vam relacionar amb gent important de l'anarquisme espanyol, entre altres Quico Sabater, a qui la llei havia confinat a Dijon, però ell passava per Clichy quan decidia entrar clandestinament a París.»
- En contra de la imatge que ha passat a la història, vostè va conèixer un Quico Sabater que no tan sols era un guerriller, sinó també un home polític que buscava la unitat de molts sectors de l'esquerra en la lluita antifranquista?
- «El Quico, que així era com el coneixíem, no tan sols apostava per l' acció armada, sinó que també era un activista compromès que plantejava les qüestions polítiques en profunditat. Deia que quan la CNT havia col·laborat amb els polítics havia perdut protagonisme i creia què més que el col·laboracionisme polític el que calia era la coordinació extraconfederal per fer accions violentes contra la dictadura. A París, Sabater va arribar a entrevistar-se amb Valentín Gonzalez, El Campesino, un dels generals més importants de la República que havia deixat l'estalinisme i estava amenaçat de mort pels comunistes; i a París, Sabater va llançar la tesi que la CNT unificada tenia els elements suficients i necessaris per protagonitzar un moviment social, del qual excloïa el PC, capaç d'aglutinar tots els sectors polítics de l'antífranquisme.»
- Vostè també va ser amic de Laureano Cerrada Santos?
- «Laureano Cerrada és un nom llegendari de l'anarquisme espanyol. En teoria, la seva ocupació, la de peó de vies i obres, però en realitat va ser membre de la FAI, inventor dels trens cuirassats, va patir presó i va arribar a ser secretari de Foment de la CNT al' exili i un expert falsificador que va jugar un paper protagonista en la gran emissió de moneda espanyola falsa decidida en el ple nacional de la CNT de l'any 1947, bitllets de 100, 500 i 1.000 pessetes, per finançar la resistència contra la dictadura.»
- Massa sovint ens han venut una imatge distorsionada de l'exili, massa sovint ens han volgut fer creure que després de la derrota dels maquis la gent de l'exterior havia deixat de lluitar, però la veritat és que a la dècada dels cinquanta va sorgir un vertader moviment de dissidència. Molts joves d'Europa i Sud-amèrica van decidir lluitar contra un sistema que consideraven corrupte i que ajudava a sobreviure dictadures com la portuguesa o la espanyola?
- «A la meitat del segle XX, la joventut d'Europa havia descobert un nou discurs que no tan sols no estava marcat per les pors derivades de la guerra mundial, sinó que qüestionava, molt seriosament, la forma de submissió derivada d'una determinada concepció de vida que oferia el capitalisme. En aquest context, molts joves van creure que calia trencar l'immobilisme d'una societat que els proposava seguretat i feina a canvi de no qüestionar massa el sistema i van decidir que no es conformarien. No tan sols fallaven els mecanismes d'integració, sinó que a més estaven atrapats per l'immobilisme i per l'anquilosament. No podien entendre l'actuació d'alguns polítics que, per una banda intentaven presentar una cara progressista, mentre que, per l'altra, toleraven dictadures com la d'Espanya i Portugal. Amb l'agreujant que, quan tot fallava, als mateixos mandataris no els feia res despertar el fantasma de la tercera guerra mundial, atòmica, destructora. Els volien fer viure entre l'espant i la submissió, sense entendre que davant d'aquests plantejaments els joves no tan sols dissentien de la forma d'actuar capitalista, sinó que a més es convertien en enemics d'aquesta societat.»
- La dissidència com a motor de la revolució?
- «El fenomen de la dissidència va tenir una importància extraordinària en el procés històric ja que gràcies a ell van sorgir importants aportacions al pensament polític i social. Perquè, van ser joves dissidents els que van crear la Internacional Situacionista, van ser dissidents els que el 1961 van segrestar el transatlàntic Santa María van denunciar les dictadures espanyola i portuguesa, eren dissidents els joves que cinc anys abans, a Cuba, van ocupar la Sierra Maestra i van apostar per lluitar contra una dictadura com era la de Baptista i conquerir la democràcia popular. Després es va espatllar tot, però ningú dubta que la dissidència va ser el principal motor d'aquella revolució.»
Edo al penal de Segòvia el 1970 amb els seus fills i l'històric d'ETA Txomin Ziluaga (esquerra)
- El 1961 a Llemotges, hi hagué el congrés de reunificació de la CNT, en el qual es va prendre l'acord de rellançar l'Aliança Sindical entre la CNT, el STV (Solidaritat de Treballadors Bascos) i la UGT, amb una clara implicació política en el terreny sindical del PNB i del PSOE. Vostè va arribar a ser delegat de la CNT a la FL de París de l'AS, on va treballar amb membres de la UGT com Jimeno i de STV com Agesta?
- «A la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), no crèiem massa en l'Aliança Sindical, però he de reconèixer que en els dos anys que vaig exercir com el seu màxim responsable a París em va acompanyar un militant veterà, Joaquín Lino, que em va ensenyar que a la CNT s'havia creat la figura del militant històric. Ell la definia com a ideal aliancista, i puntualitzava que no es tractava de fusionar-se estructuralment amb la UGT, sinó que en el moment de plantejar l'acció política, l'Aliança havia de servir per pressionar, conjuntament, el PSOE.»
- Un ensenyament que van aplicar en moments puntuals de la transició espanyola?
- «Quan es van fer els pactes de La Moncloa, la CNT es va manifestar radicalment en contra i, encara que a nivell estatal els sindicats UGT i Comissions Obreres es van mostrar favorables a allò que s'estava pactant a Madrid, a nivell català, les gestions del Comitè Nacional de la CNT a través d'una delegació encapçalada per Sebastià Puigserver, va aconseguir la unitat del moviment obrer. A finals d'octubre del 1977 es va celebrar una manifestació en la qual van participar 400.000 treballadors, que van ocupar els carrers de Barcelona. Després de veure aquell acte dirigit en contra d'un projecte del govern que aplicava les decisions dictades pel mundialisme capitalista, els polítics es van espantar, van pensar que la iniciativa de Catalunya es podia estendre a tot l'Estat i que el moviment obrer unit contra els pactos de La Moncloa podia arribar a espatllar la reforma pactada. Després d'allò, les cúpules de CCOO i UGT van fer els possibles perquè les delegacions catalanes tomessin a l'obediència estatal i la CNT es va tomar a trobar sola, sense saber que la línia ascendent mostrada entre els anys 1976-1977, vaga de Roca i gasolineres, els mítings multitudinaris de San Sebastián de los Reyes, València o Barcelona, o l'èxit de les Jornades Llibertàries del Diana i el parc Güell, quedaria estroncat d'arrel després de l' incendi d'una sala de festes, que es va conèixer com cas Scala.»
- Un cas estrany en el qual van jugar molt factors des de l'acció d'infiltrats i confidents com Gambin, la desaparició d'un informe pericial que recollia l'existència de fòsfor a les ruïnes de l'edifici sinistrat o la negativa d'investigar els diferents focus de foc?
- «Jo sempre he dit que hi ha fets documentalment contrastats que demostren que el cas Scala és un punt d'inflexió d'una dinàmica de repressió políticament concebuda i prèviament estudiada en els alts nivells governamentals. El cas Scala representa el punt de partida d'una línia repressiva politicopolicial, pluridimensional, en altres paraules, una política d'estat.»
- Vostè ofereix una imatge molt crítica de la transició?
- «Podríem dir que el cas Scala va ser un muntatge, però el fenomen més greu de la transició política no van ser els muntatges policials, sinó que el que realment la va marcar va ser que en tots els sectors, polítics, sindicals, empresarials, es va imposar la cultura de la corrupció que va ser la que va ajudar a entrar primer a l'OTAN i més tard al Mercat Comú. Per facilitar l'ingrés, l'Estat, en connivència amb la partitocràcia, necessitava imposar, més ben dit garantir, l' estabilitat, militar, política, sindical i social, i va demanar ajuda a la superestructura del capitalisme mundialista, que va ser qui va facilitar l'ascensió al poder polític d'un nou agent, el que van considerar el més adequat per gestionar la crisi: el PSOE. En aquell moment jo vaig considerar un greu error que tant la CNT com la FAI propugnessin una estratègia purament sindical quan la situació política a què ens enfrontàvem amb la transició de la reforma pactada exigia una rèplica extrasindical i la connexió prioritària, històrica, del moviment social.»
- Vostè ha escrit que no es pot entendre l'anarcosindicalisme sense les crisis internes?
- «Vol dir que qualsevol cosa que visqui està sotmesa als canvis, o sigui ales crisis. No s'ha d'agafar el significat de la paraula crisi com una cosa negativa, sinó com una proposta dinàmica, que ajuda a canviar les situacions. L'heterodòxia ha fet que l' estructura de la CNT no sempre hagi funcionat sobre la base de la llei de majories (democràtica), sinó que s'hagi regit pel concepte demoacràtic o del lliure acord que li ha permès sobreviure a les situacions límit. Les estructures viuen en successives crisis i jo crec que aquestes poden ser cícliques i sanes; ara, una altra cosa, molt diferent, és la fraudulenta fabricació de conflictes interns, crisis provocades, que actuen com a instruments destinats a consolidar l' estructura de poder. No pot ser que un grup determinat vulgui mantenir-se en el poder i utilitzi la crisi com un element desestabilitzador que generi por i inseguretat i provoqui la reacció dels col·lectius o la societat reclamant com a solució ordre i seguretat.»
- Demoacràtic, un nou concepte polític?
- «I tant que no. Es parla de la democràcia directa per distingir-la de la democràcia sufragista o representativa o a base de delegacions, però en realitat, jo crec més en l'assembleisme, que per mi és l'aportació més extraordinària de la CNT a l'exili. Al' assemblea, el militant està representat per ell mateix, té dret a una participació oberta i és per això que jo dic que davant de la democràcia, o sigui l'autoritat del poble, jo hi contraposo la demoacràcia, actuació del poble antiautoritari que participa en les pròpies decisions a través de l'assemblea.»
- Quan es llegeix el seu llibre, La CNT en la encrucijada, es passa de l'entusiasme inicial a l'autocrítica i a una certa desil·lusió?
- «Faig crítica i autocrítica perquè crec que el discurs no és un element immòbil, monolític, aliè a les influències exteriors, sinó que és una proposta dinàmica que ha d'adequar-se a una realitat i un món canviant. Estem vivint un moment en què no podem permetre'ns el luxe de continuar estructurant les tesis revolucionàries sobre l'hegemonia del proletariat, perquè ja no són vàlides. Des de fa més d'un segle, el marxisme ha penetrat en el discurs intel·lectual i no tan sols ha interpretat conceptes estructurals, pragmàtics, hegemònics, sinó que a més ha incidit directament sobre altres plantejaments polítics i ideològics, d'entre els quals no excloc l'anarquisme, que han apostat per l'ortodòxia i, en canvi, han deixat de banda la diversitat i la utopia.»
- Hi ha un corrent de pensament que assegura que la filosofia i les propostes de l'anarquisme estan un pèl superades, ja sigui perquè la societat es veu sotmesa a la globalització essencialment neocapitalista sense trobar respostes, o perquè l'evolució ha portat a la desaparició de la consciència proletària i a la pèrdua de l'ideal de la revolució.
- «Una de les misèries d'aquest país és que s'ha esborrat una part de la història i no ha interessat explicar que moltes generacions d'anarcosindicalistes van buscar el que s'ha denominat la revolució de la utopia. S 'han oblidat que un sindicat com la CNT va donar respostes paral·leles al sistema que li volien imposar i va treballar en camps com la pedagogia impulsant escoles com l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia. A més, va desenvolupar una cultura popular pròpia a través del moviment dels ateneus llibertaris on s'ensenyava a llegir, a escriure, a relacionar-se i els treballadors és formaven tant intellectual com socialment, la qual cosa va crear un teixit educatiu fonamental, extraordinari, un moviment fet per autodidactes, com jo mateix, que amés d'il·lustrar una part molt important del moviment obrer, va obrir esperances perquè hi pogués haver una revolució social.»
- Una esperança frustrada?
- «No podem oblidar que abans de la Guerra Civil la CNT es va convertir en l'element transversal i catalitzador del discurs llibertari. Tampoc, que l'evolució del sindicalisme reformista, que jo considero la corretja de transmissió dels partits, va fer que aquests organismes, que en principi havien de lluitar en contra de la consolidació de les estructures jeràrquiques, desprès del pacte mundial dels seus caps, es van transformar en un subjecte de poder integrat en el sistema capitalista, la qual cosa inicialment va deixar l'anarcosindicalisme aïllat tant d'una part de la societat com del moviment obrer. Estem vivint un moment que el moviment llibertari, anarquista i anarcosindicalista pateix importants contradiccions, de les quals no s'ha pogut escapar la CNT. Així ens trobem amb la paradoxa d'una organització que en els seus principis recull l'eliminació del poder i intenta mantenir l'assemblea com a òrgan suprem de decisió no es pot escapar al fet que les figures de representació, delegació i comitès reprodueixin un imaginari de poder que en realitat són les que la controlen. Aquest fet, però, no implica que la seva estructura s'hagi de dissoldre, no, sinó que significa que desapareix la influència catalitzadora de la CNT sobre el moviment llibertari. És una gran contradicció, fer òrgans de poder per intentar dissoldre el poder.»
- Un panorama negre, potser sense solucions?
- «S'ha de buscar un altre catalitzador que superi la concepció clàssica de proletariat, que sigui revolucionari i sàpiga lluitar i organitzar-se sense la necessitat d'una estructura.»
- Podríem recordar l'experiència de les col·lectivitzacions d'Aragó al llarg de la Guerra Civil, però actualment, amb l'evolució que ha fet la societat, jo no entenc que hi hagi organitzacions que confiïn en càrrecs que no siguin executius.
- «Si ens atenem a la base de l'anarquisme i de l' anarcosindicalisme, ens trobem que el càrrec que altres formacions defineixen com a executiu, en realitat són càrrecs coordinatius. o sigui els delegats que fan funcionar l' organisme. És per això que dic que els membres no han de ser executius, sinó coordinadors. La teoria és clara, a la pràctica els resultats demostren que quan s'ha intentat aplicar el discurs revolucionari, tant els anarquistes, com els anarcosindicalistes o els socialistes, han funcionat en base a l'estructura del poder.»
- Davant d'això hi ha alternatives?
- «Jo crec que sí. Primer s'ha de trencar l'actual paràlisi. Després, jo apostaria per les aportacions que han fet dos grans pensadors del moviment llibertari, Felipe Alaiz i Murray Boockin, que, tot i plantejar tesis diferents, han arribat a la conclusió que el futur passa pel municipi lliure.»
- El municipi lliure?
- «Alaiz es remunta al Moviment Popular localista, Murray arriba a la mateixa conclusió a través d'un profund estudi de l'ecologia social, però tots dos apunten que el municipi lliure es pot convertir en l'element transversal que substitueixi la figura del proletariat que fins ara havia catalitzat el discurs llibertari. En un moment que tots els espais institucionals no poden evitar la integració de la societat al sistema establert de poder, queda impulsar la creació d'una assemblea municipal paral·lela, que treballi per anar cap al municipi lliure. Per això, després d'un segle de resultats negatius --es va perdre una gran oportunitat en plena revolució del 1937, quan a causa de la manca de pràctica no es van aconseguir engegar les Cartes Municipals Acordades--, que dic que s 'hauran de superar contradiccions --les planteja Boockin en el discurs-- com les de participar en les candidatures institucionals.»
- Si la CNT ha deixat de ser el referent del moviment llibertari, quin és el futur?
- «En aquest moment hi ha molts col·lectius del moviment social, des dels okupes fins a altres grups d'acció que funcionen d'una manera assembleària, són grups que, sense apostar per una estructura clara de poder, intenten canviar el sistema i treballen per buscar alternatives.» |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Ha mort el company Luis Andres Edo
|
|
per @ |
14 feb 2009
|
Gràcies per reproduir l'entrevista, és força clarificadora del que pensava l'Edo.
Entre les coses que recordo de les converses que a vegades mantenia amb ell a la seu de la FELLA (Joaquim Costa) és que ell em repetia sovint que, històricament, més important que la CNT era el fenomen de la CNT, o el que havia desencadenat la CNT. Per exemple, al llarg de la Revolució espanyola, el pes aclaparador de de la CNT a tantes empreses havia permès el fenomen de la col·lectivització, el fenomen que els treballadors tiressin endavant per ells mateixos les empreses, sense importar de quin sindicat o color polític eren (de fet, m'explicava que en aquelles empreses on la CNT era majoritària fins i tot es permetia que obrers d'altres sindicats tinguessin càrrecs de màxima responsabilitat en el funcionament col·lectiu de la fàbrica). No és fàcil trobar aquesta generositat i aquesta manca de sectarisme avui en dia.
Que la terra et sigui lleu. |
|
Re: Ha mort el company Luis Andres Edo
|
|
per PEP |
14 feb 2009
|
|
si la cnt no es sectaria que vaixi deu hi ho vegi. i si l'home aquest pensava en els ocupes forca de xoc revol-lucionaria que belzebu t'agafi confessat. |
|
Re: Ha mort el company Luis Andres Edo
|
|
per llibertari-anarquista |
14 feb 2009
|
|
I si tu no ets d'UNC, que ja t'hem enxampat a altres posts, que no baixi ningú (ja que ningú existeix allà dalt)i no ho vegi ... |
|
Re: Ha mort el company Luis Andres Edo
|
|
per per dir algo... |
14 feb 2009
|
|
"Per això, després d'un segle de resultats negatius [...] que dic que s 'hauran de superar contradiccions --les planteja Boockin en el discurs-- com les de participar en les candidatures institucionals." Veurem anarquistes participant a les CUP? |
|
Re: Ha mort el company Luis Andres Edo
|
|
per Ateneu Enciclopèdic Popular |
14 feb 2009
|
Mañana Domingo 15 de febrero,
a las 15 horas se realizará un acto de homenaje y despedida en el mismo tanatorio. |
|
Re: Ha mort el company Luis Andres Edo
|
|
per Per dir ximpleries... |
15 feb 2009
|
No és cap secret que persones de la CNT, han participat en partits polítics..., perquè en la CNT no només havia anarquistes... Però el tristament important ara, és que Luís Andrés ha deixat un buit important i massa gran... Ningú com ell, va entendre el que era la lluita revolucionària i sempre va estar, malgrat la seva ja avançada edat i delicada situació de salut, intentant cada dia obrir nous fronts de lluita.
Els meus millors desitjos per a la seva companya i per a totes les persones que li han estimat i respectat.
Estimat amic i company Luís Andrés, que la terra et sigui lleu. |
|
Re: Ha mort el company Luis Andres Edo
|
|
per Joan |
16 feb 2009
|
|
Que la terra et sigui lleu, i que nous llibertaris agafin la teva torxa. |
|
|
