Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
No a l'oblit que demana Rouco
per Església Plural	30 nov 2008
(Publicat en la web d�Església Plural) El passat dilluns, el cardenal Rouco Varela va dir referint-se al franquisme i la Guerra Civil: «A veces es necesario saber olvidar. No por ignorancia o cobardía, sino en virtud de una voluntad de reconciliación y de perdón». Paraules dirigides clarament contra la Llei de la Memòria Històrica que impulsa el Govern, per a donar resposta als milers de peticions de persones que volen saber on van anar a parar les restes dels seus familiars. Per Rouco el passat, passat! Oblidem i perdonem, demanant resignació als qui volen que la història faci justícia. «Yo no quiero saber lo que tu quieres que yo sepa, sino lo que yo quiero saber», diuen amb raó els familiars. L�Església ha d�estar al costat dels que pateixen o no és l�Església de Jesucrist. Això no ho hauria de saber, un cardenal? La història no es pot oblidar. Lleó XIII, en obrir els arxius secrets del Vaticà, va dir: �La primera llei de la història és no tenir la gosadia de mentir; la segona, no tenir por a dir la veritat. I encara més, que l�historiador no doni peu a la sospita ni d�adulació ni d�animadversió� La persona que ha hagut de viure sense un pare al costat perquè va morir en una guerra fratricida, i que no n�ha sabut res tot aquest temps, no se li pot demanar que oblidi. Ni es pot demanar a la dona que va veure com si li enduien el seu marit, i no n�ha sabut res més, i ha viscut en la ignomínia durant tants anys, no se li pot demanar que oblidi. Que perdonin, sí. Que oblidin, no. La reconciliació que demana Rouco no ha de venir de part de les víctimes, sinó d�aquells que les van provocar. El perdó l�hauria de demanar l�Església per haver fet costat als militars colpistes. La història s�ha explicat de part del guanyadors magnificant la crema de convents i la persecució dels catòlics, en el bàndol republicà. No es diu, però, que en el bàndol dels nacionals es va perseguir i matar, així mateix, republicans, encara que fossin catòlics, com va ser el cas de Carrasco i Formiguera, i més d�un capellà del país basc, tots ells pel �crim� de ser republicans nacionalistes. Un historiador tan poc sospitós de �roig� con és Ricardo de la Cierva, en el vol. 4 de «La historia se confiesa», escriu, que: «En setiembre de 1971 la Iglesia de España representada por la Asamblea conjunta de obispos y sacerdotes hacía examen de conciencia sobre su actuación en la guerra civil. Se pone a votación el proyecto núm 34, que dice: �Si decimos que no hemos pecado hacemos a Dios mentiroso y su palabra ya no está con nosotros. Así pues, reconocemos humildemente y pedimos perdón porque no siempre supimos ser verdaderos ministros de reconciliación en el seno de nuestro pueblo, dividido por una guerra entre hermanos". El texto en segunda votación obtuvo menos votos que en la primera: 123 a favor y 113 en contra, con 10 votos en blanco». Està clar, doncs, que són els representants de l�Església els més interessats perquè s�oblidi que hi va haver crims en els dos bàndols, i que la jerarquia catòlica va apostar per aquells que no cremaven esglésies ni mataven capellans. Però que els falangistes perseguissin i matessin a republicans potser no ho trobaven tant greu. També devien trobar normal el que deien els generals revoltats entre juliol i agost de 1936. Mola:.«Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensan como nosotros». Franco: «Salvaré España del marxismo. No dudaré en matar a media España si tal fuera el precio a pagar para pacificarla». Queipo de Llano: «Hay que borra del diccionario las palabras perdón y amnistía». Els fets de la Guerra Civil van ser molt greus, però els de la postguerra van ser pitjors. I, la jerarquia posava el tàlem perquè Franco entrés a les catedrals. No és el senyor Rouco, ni els membres de la CEE els més indicats per dir que la reconciliació ha de venir de l�oblit d�aquells fets. Cada col�lectiu representa el que representa. Els senyors bisbes, han de començar demanant perdó, tots, públicament i humilment; perdó dels pecats de l�Església franquista i estaran legitimats per a demanar als familiars de les víctimes que no han estat identificades, que també perdonin, perquè el perdó és cristià. Quan resem el Parenostre demanem a Déu que ens perdoni com nosaltres perdonem als qui.... Declaracions com les del Rouco deixen clar que l�Església de Jesucrist necessita una refundació des de les bases, perquè la nostra jerarquia està massa ancorada en el passat (nacionalcatolicisme) i massa propera al poder. Almenys aquesta és la part més visible de l�episcopat espanyol. Volem suposar, necessitem creure, que no tots els bisbes catalans estan de la banda del Rouco, però per què no ho manifesten? El seu silenci els fa còmplices.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more