|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder : criminalització i repressió |
|
[Lasa i Zabala] La calç viva no va enterrar la guerra bruta
|
|
|
per freedom |
19 oct 2008
|
|
Aquell 15 d'octubre de 1983, avui fa just vint-i-cinc anys, era dissabte. Joxean Lasa i Joxi Zabala van passar el dia amb familiars i amics de Tolosa, com molts altres refugiats. Mai més els tornarien a veure. Encara que molts detalls segueixin sense saber-se, cent quilos de calç viva no van ser suficients per a enterrar les seves restes per a sempre. El seu drama queda com símbol de la brutalitat de la guerra bruta del PSOE-GAL. Aquesta és la història amb les actes del judici celebrat en 1999. |
| | |
---Reconstrucció: El primer crim dels GAL
Un altre refugiat, Mariano Martínez Colomo, va ser l'últim que es va acomiadar de Lasa i Zabala. Els va veure allunyar-se pel carrer Tonneliers després de llançar-los des de la finestra les claus del seu cotxe, amb el qual anaven a acudir a una festa de les ikastoles. Després es va ficar, aliè al que passava cent metres més enllà. En l'aparcament, els GAL, la nova i més tràgica expressió de la guerra bruta contra l'independentisme basc, havien començat la seva labor a les ordres del PSOE.
---«Seguim, són txakurres»
El dissabte al fosquejar Baiona Ttipia és un formiguer. Molts familiars i amics s'acosten a passar unes hores amb els refugiats. La ronda es perllonga i se succeïxen les trobades casuals, però no tots són grats. En un cap de carrer apunta un vehicle de color clar, amb dues persones dintre que els observen amb deteniment. Lasa confirma la sospita general:
-Seguim, són txakurrds.
El seu germà Migel Mari reté la imatge d'un d'ells, el qual s'asseu en el lloc del copilot: una persona forta, amb barba d'una setmana. En realitat, la presència policial espanyola a l'altre costat de la muga és cada vegada més cridanera.
La vida diària dels exiliats bascos en *Baiona es va complicant. Aquesta mateixa tarda, els dos amics es troben i se citen per al dilluns amb Juantxo Nafarrate, que treballa en el Comitè de Refugiats. Unes setmanes abans Lasa i Zabala s'han topat amb un control de la PAF a Sokoa i han acabat en comissaria. Els acusen de tenir caducats els papers. Ambdós es queixen que als bascos no se'ls tracti com a altres refugiats polítics, per exemple, als polonesos, que no sofrixen un control tan sever.
---Desapareguts sense rastre
El dilluns 17 d'octubre, Martínez Colomo matina per anar a treballar. Li resulta estrany que ni Joxi ni Joxean li han portat les claus del Renault 4 que els va prestar, però el cotxe està en el seu lloc. La sorpresa creix quan es troba la porta del conductor oberta i una caçadora llençada en el seient del darrere. No triga a reconèixer la peça, granada. La duia posada Joxi quan es van acomiadar, 30 hores abans. En un dels butxaques hi ha un puro trencat. Al costat de la caçadora, un floc de cabell bru.
Martínez Colomo i Nafarrate es mouen ràpid. Parlen amb un comissari francès anomenat Bosley, que els demana que no es precipitin, que ja apareixeran, que igual s'han anat A Amèrica. La notícia corre de boca en boca entre els refugiats. En Tolosa, les famílies començaran a pensar el pitjor el dimarts, quan els noticiaris escupen una altra notícia sospitosament similar: quatre policies espanyols han estat detinguts en Hendaia a l'intentar segrestar a un refugiat. Joxe Mari Larretxea s'ha endut una bona pallissa. Quelcom desconegut fins a llavors s'està coent en Ipar Euskal Herria.
---El cim de Guadarrama
Tres mesos abans de tot això, el governador civil de Biscaia, Julián Sancristóbal Iguaran, entra en un hotel situat en la serra de Guadarrama. A la cita han estat convocats diversos dirigents del Ministeri de l'Interior i del PSOE que tenen alguna cosa que dir en la lluita contra ETA. El Govern de Felipe González, acabat d'estrenar, té aquest tema en les seves prioritats. Sancristóbal resumeix el seu diagnòstic:
-El sud de França és un burladero.
Hi ha gestos d'assentiment. Els arguments se solapen. Per als intervinents, el Govern francès mostra una actitud intolerable, més encara venint d'un «veí i amic». El nombre dos d'Interior, Rafal Vera, es queixa que alguns empresaris paguen el «impost revolucionari» en carrers i bars de Lapurdi, Baixa Navarra o Zuberoa: «Això ho sabem nosaltres i ho sap tot el país».
El Ministeri d'Interior francès de Gaston Defferre ha fet l'ullet al PSOE obrint la porta a futures extradicions, però en aquesta primavera de 1983 en la balança encara pesa més la tradició francesa com terra d'asil polític.
---Cita a casa de Galindo
Corre agost de 1983. És el segon estiu en Gipuscoa para el guàrdia civil José María Velázquez Soriano, que aquest dia rep l'ordre d'acudir a una reunió amb una localització sorprenent:
-No serà aquí, en la Comandància, sinó a casa del comandant Galindo.
Hores després, una dotzena de guàrdies civils tenyeix de verd l'habitatge del comandant, un pis més en el fortí de Intxaurrondo. La introducció feta per altre comandament augmenta la sorpresa de Velázquez Soriano:
-Ara us va a parlar el comandant. Escolteu-lo amb total atenció. I si després algun no vol seguir aquí, que ho digui i marxi.
El comandament més respectat de la caserna aborda l'assumpte sense marrada algun:
-Hem estat triats per a donar punyalades a ETA, però no com ho fem fins a ara, sinó d'una altra forma. Es tracta de passar A França, no de forma legal perquè no podem fer-ho així. Passar i fer allí el mateix que fem aquí.
---«Donar el cop i venir»
Pedro Gómez Nieto és l'home del Cesid en Intxaurrondo. El sergent dubta dels plans del comandant, i decideix plantejar les seves reticències cara a cara:
-Anem a veure, el meu comandant. Nosaltres anem allí, agafem a una persona del mig, això és el de menys. Vostè sabrà què guanyem amb això. Vostè ja sap que una cosa que podem assolir és que hagi deu adeptes d'ETA que s'apuntin arran d'això. S'ha pensat quina publicitat se li donarà? Quina cobertura pública?
-Cap, gens.
-I la gent, què pensarà?
-Que pensi el que vulgui, nosaltres direm ni piu.
-I això no pot fer que s'apartin?
-Clar. Quan menys ho esperin preparem altre cop, als tres mesos, cinc mesos, etcètera, i donem un segon cop. Després, als set mesos donem un tercer cop, i després a l'any, o quan sigui convenient... És a dir, nosaltres... és actuar sobre ells el mateix que ells facin sobre nosaltres, sense reivindicar gens.
«Han caigut dos peixos»
Tornem a la nit del 15 d'octubre de 1983. Mentre un cotxe sospitós recorre els carrers estrets de Baiona Ttipia, un comboi de la Guàrdia Civil és atacat amb una bomba quan transita per Oñati. Un dels agents, destinats en la caserna d'Aretxabaleta, és copejat per una pedra en el cap i mor en l'acte.
Julen Elgorriaga exerceix com a governador civil a Gipuzkoa. Malgrat que ja és mitjanit, ràpidament es posa en camí cap a l'hospital d'Arrasate. La nit és llarga, i els representants oficials no emprenen camí de tornada cap a Donostia fins a les sis del matí. Elgorriaga viatja amb Galindo i amb un policia de confiança d'escala bàsica, Angel López Carrillo. Prop de Soraluze, els acompanyants de Galindo li insten a telefonar amb urgència a Intxaurrondo. El comandant entra en l'Ajuntament, fa una trucada i torna al vehicle. Allí, López Carrillo escolta i grava en la seva ment la pregunta del governador i la resposta del comandament de Intxaurrondo:
-Passa alguna cosa, comandant?
-Bones notícies. Han caigut dos peixos a França, i els porten per a aquí.
Aquell argot no li és gens desconegut a López Carrillo. «Peixos» és el nom que es dóna habitualment als detinguts. Julen Elgorriaga segueix mostrant curiositat:
-I són peixos grans?
-Són més aviat mitjans, però millor és això que res.
---Pistes falses i evasives
Passen els mesos i no hi ha notícia alguna sobre els dos joves. Se succeïxen els sobresalts. Per exemple, el 5 de gener de 1984 un comunicant anònim telefona a la redacció d'«Egin» a Hernani i assegura que la Creu Vermella del Mar ha rescatat un cadàver al costat del Kursaal. És una altra pista falsa més.
En aquells dies, els GAL ja són notícia. Les sigles han estat estrenades amb el segrest de Segundo Marey. El Govern del PSOE comença a ser interpel·lat, i opta per les evasives. El director de Seguretat de l'Estat, Rafael Vera, proclama en to segur que «no sabem res dels GAL, no esperàvem que sorgís res així. Estem tractant de buscar alguna informació en col·laboració amb la Policia francesa, que, d'altra banda, tampoc ens ha donat moltes dades». El ministre Barrionuevo proposa fins i tot no precipitar-se en les indagacions. Després d'incidir també que el que està ocorrent és «molt inesperat», advoca per «prendre un poc de distància temporal per a poder fer una anàlisi més efectiva».
El Govern francès mira a altre costat igualment, encara que alguns mitjans, com ``Le Monde'', apuntin certes responsabilitats després de les morts de Ramon Oñederra, Kattu, i Mikel Goikoetxea, Txapela: «Si bé no es pot acusar al Govern de Madrid d'organitzar deliberadament aquests raids de càstig, cada vegada s'exclou menys que estiguin muntats per mitjans policials espanyols», diu un editorial.
---Alacant, 20 de gener
Nieves Martínez Martínez és locutora de la Cadena Ser d'Alacant. El 20 de gener de 1984 es dedica a posar discos dels 40 principals i a enllaçar les cançons amb els seus comentaris. Mentre, té temps d'atendre les trucrades telefòniques. I en rep una que mai oblidarà.
-Escolti atentament el que li vaig a dir. A les tres de la tarda hem executat als membres d'ETA Lasa i Zabala. Abans de morir han demanat un sacerdot, però no els l'hem concedit, no el mereixien.
La veu cita una localitat anomenada Bussot, parla de plans per a massacrar manifestacions de suport a refugiats, al·ludeix als GAL... La reivindicació, desgraciadament, no ha estat gravada.
En aquells dies han passat tres mesos des de la desaparició en *Baiona. Ningú presta excessiva atenció a la cridada excepte un comentari en el programa nocturn «Hora 25». Durant molts anys, els noms de Lasa i Zabala no apareixeran si més no en la llista de víctimes del GAL. I serà impossible saber, fins al dia d'avui, si efectivament aquell 20 de gener de 1984 va ser el dia que els van llevar la vida.
La cara de sorpresa de la locutora és similar segurament a la qual posa Josu Mujika, un jove detingut en Tolosa, davant l'al·lusió del guàrdia civil que li interroga uns dies després:
-No saps d'on ve la teva caiguda? T'ho vaig a dir. Ve de la de Lasa i Zabala, i saps on estan aquests? Morts i bé enterrats, ben lluny.
---Uns ossos en calç viva
Ramón Soriano Poveda, escopeta al muscle, s'ha endinsat per un paratge perdut de Busot. Els seus gossos no deixen de bordar. A l'acostar-se, comprova el motiu: una espècie de fossa deixada al descobert per la pluja i l'erosió, en la qual apareixen uns ossos humans. Antonio Bru, forense, confirma la macabra troballa: dos cadàvers creuats, gairebé complets, amb els ulls i la boca emmordassats, amb benes amb restes de mercromina en cames i tórax, gases, tiretes i, el més sorprenent, 100 quilos de calç viva al voltant. Algú tenia molt interès a accelerar la descomposició dels cossos. Uns cossos embenats i ensangonats. En els seus cranis es descobrixen impactes de bala.
---La veritat es desenterra
Han passat onze anys. De cop i volta, el PP ha posat la guerra bruta en la primera plana informativa com batalla final per a descavalcar al PSOE de La Moncloa. Un veterà comissari d'Alacant, Jesús García, rellegix els abundants dossiers de premsa sobre els GAL. I a la seva ment torna altra vegada la troballa mai esclarida de Busot. Flama al forense Bru. Les restes enterrades en calç viva segueixen en la morgue del cementiri.
El comissari es fa preguntes, i totes acaben en un si. Les bales pertanyen a la marca Geco, les mateixes que van matar a Oñederra en 1983 o a Perurena i Gurmindo en 1984. La data del segrest de Lasa coincideix amb l'intent de captura de Larretxea i el turment de Marey. I són dues persones, com els desapareguts. Massa casualitats.
En secret total, es fan les pertinents proves de ADN. Són ells. Han fet falta onze anys, cinc mesos i quatre dies per a confirmar que Joxean Lasa i Joxi Zabala estan morts i enterrats a gairebé 800 quilòmetres de casa.
---«M'ho quedo, Pte.»
Els descobriments reactiven la batalla entre PSOE i PP, i en aquest context apareixen testimoniatges com el de Ricardo García Damborenea, ex dirigent del PSOE ara en el Pàg. La seva confessió posa sobre la taula la cridada «acta fundacional dels GAL». L'exresponsable del Cesid Juan Alberto Perote afeigeix que ell mateix va avisar als seus superiors que anaven a començar els atemptats contra refugiats. Va ser el 28 de setembre de 1983, tot just tres setmanes abans de la desaparició de Lasa i Zabala.
Perote diu que el seu cap, Alonso Manglano, va escriure com resposta: «M'ho quedo, Pte. per al divendres». Però «Pte.» acabarà sent «pendent» i no «Presidente». |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
División Acorazada Sabin Arana.
|
|
per G-547 |
19 oct 2008
|
División Acorazada Sabin Arana.
Comunicado oficial del C.S.G.
Vitoria-Gasteiz (o Gasteiz-Vitoria, es posible), 15 de octubre de 2008.
En el último C.G.S. (Consejo General Secreto) de la República P. Baska (República de la Pasta Baska) se ha tomado una decisión determinante y contundente: asumimos que es necesario comprar 200 blindados para fortalecer nuestro ejército.
Estamos ante una situación muy delicada. Hasta difícil.
España sólo nos cede unas limosnas para nuestro G.P.R.I. (Gran Proyecto Revolucionario Innovador), a pesar de nuestras repetidas bajadas presupuestarias coloniales de pantalones, mientras que los poderes fácticos o no del Estado se están infiltrando hasta lo más profundo de nuestra Patria. Ahora exigen que cada Soldado Patrio bajo mando de este C.G.S. se declare personalmente sumiso, con un juramento individual a la T.C.B. (Totalitaria Constitución Borbónica), mientras que sus Ministros de Propaganda o de otros Menesteres, hasta se infiltran en lo más profundo de las entrañas de nuestra tierra (un túnel del TAV/AHT) para quitarnos los honores que merecemos por los logros grandiosos de nuestro antiguo combate de alta velocidad.
Nuestros negros chavales enmascarados y embozados están cada vez más quemados (negros) por tener que dar siempre la cara (encapuchada, no te jodes!) para la I.n. (Inquisición nacional, traducción: española), apareciendo como verdaderos verdugos del pueblo. Están además muy agobiados por tener que esconder su tarea diaria delante de hijos, ex-compañeros de clase, la vecina de arriba, el cura y el tabernero.
Mientas, la prensa colonial, Diario Vasco, Correo Español, etc. y sus partidos importados de apoyo, se explayan con cada vez más descaro contra nuestros intereses, intentando desmontar cualquier proyecto, iniciativa, decisión, encuesta y opinión de nuestras potestades, en particular de este mismo C.G.S., que en esta ocasión tan secreto no es.
El comunicado prosigue literalmente:
“Justamente después de nuestra nueva atormentada bajada de pantalones en los acontecimientos de Tolosa, por medio de nuestros obedientes cipayos, en ocasión del último aniversario de Lasa y Zabala, tenemos que registrar una vez más una preocupante subida de bajas en la alta de la plantilla militar nacional (P.M.N.), por lo que se necesita implementar medidas radicales para reconducir esta preocupante deriva’.
Luego, después de hacer un largo repaso de quejas de todo tipo sobre los fenecidos derechos hitóricos, el comunicado oficial del C.G.S. de la República de la P.B. subraya la necesidad de encargar a la C.M.G.I.V. (Central Mayor de Gran Innovación Vascongada) un estudio estratégico de intervención. De fuentes fidedignas aunque también secretas hemos podido saber que este estudio ya está dibujado siguiendo las siguientes pautas (extracto del texto, de muy alta confidencialidad):
Hay que asumir que nuestra estrategia tiene que ser competencia del C.G.S. y del Alto Mando de las Fuerzas Armadas (A.M.F.A.) de la Nación, como decía Charles de Gaulle
Y, por extensión, que al C.G.S. le corresponde la elaboración de una política definida en función de nuestras fuerzas y debilidades, teniendo en cuenta las amenazas y oportunidades, en otros terrenos que no sean el específico de la Defensa de la Patria, en particular en las Actividades Económicas (Estrategia comercial, industrial, de investigación, universitaria, financiera, etc.) teniendo siempre presentes las determinaciones supremas del (P.) Negocio Vascongado.
En espera de que el documento sea definitivamente elaborado y aprobado en la Asamblea General del gran Think Postmoderno Sabiniano en el Bask Emolutions Center, se propone previamente de poner en marcha enseguida un P.G.P.R. (Plan General Provisional de Rearme), empezando con una primera medida que concierne la introducción de urgencia en los Presupuestos de la CAV 2009 de una partida para la adquisición de 200 blindados, con correspondientes gastos para la puesta en función, munición, instrucción, gestión, emplazamiento, abastecimiento y pegatinas de una D.A.V. (División Acorazada Vascongada), con sede en un lugar secreto de la Llanada Alavesa (lógico, donde hay llano hay movilidad para preparar defensas y ataques tácticos acorazados contra el enemigo). La D.A.V. tendrá la enseña honorífica nacional más alta, denominándose División Acorazada Sabin Arana, y será confiada al mando de un Mariscal Divisional de Campo, de seguro pedigrí Made in Batzoki.
Ultimas noticias.
Era una falsa información, de mal gusto además, pillines. Los 200 panzer-batzoki se están efectivamente comprando, pero no preocuparos. No ha llegado todavía el fin del mundo. Los 200 acorazados patrios serán normalmente utilizadas para dar más ostias al pueblo independentista. Eso es, normalidad y normalización. Ya los veremos en el próximo homenaje a los destrozados de Tolosa Por España y Por la Guardia Civil. Todo está arreglado, entonces. No habrá guerra. Ni tampoco independencia, ni república vascongada ni ostias y tonterías por el estilo.
El P. Negocio Vascongado funciona sin problemas.
Los vascos que quedan en Tolosa, que se jodan. |
|
|
