|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Curiositats i misèries de la història de l'Església. V
|
|
|
per Antoni Ferret |
11 mai 2008
|
|
|
Acabada la guerra civil, es reprengué la vida religiosa. Es van reconstruir les esglésies, amb ajuda estatal; es van nomenar bisbes, amb la participació del cap de l’Estat; es van practicar actes de culte massius i al carrer, com processons; les vocacions sacerdotals van augmentar; la guerra era qualificada com a croada. Havíem entrat en el nacionalcatolicisme. No es va fer autocrítica... i la passada persecució va ser atribuïda a la «impietat» i al «marxisme». (Curiosament, encara que la persecució religiosa de 1936 va ser obra sobretot de grups anarquistes, a posteriori s’atribuïa, genèricament, al marxisme... Com si no es conegués la diferència entre els dos moviments.)
No es va poder restablir la Federació de Joves Cristians de Catalunya. S’havia significat massa. Sí l’Acció Catòlica.
Però hi hagué més: el silenci davant la repressió i els afusellaments, i la quasi manca de crides a la reconciliació (encara que el doctor Modrego va intentar aconseguir una amnistia o un indult amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952). S’arribà a dir, en documents episcopals, que el catalanisme havia estat una de les causes de la guerra. També l’ús del català fou apartat de la vida de molts seminaris, i d’algunes activitats pietoses.
El «Fuero de los españoles» (1945) establia: la religió catòlica seria la de l’Estat i tindria protecció; ningú no seria molestat per les seves creences religioses i per la pràctica en privat, però es prohibien actes públics d’altres religions; es reconeixia el matrimoni com a un i indissoluble; s’empararien les obres assistencials de l’Església. També es va establir la presència de bisbes a les Corts i altes institucions estatals. I l’existència de consiliaris fins i tot en el sindicat vertical. I, és clar, el restabliment del pressupost de culte i clerecia.
No mancaren conflictes, sobretot amb motiu de la fundació de l’HOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica) el 1946. I la supressió de la revista «Tú», el 1952.
Tota aquesta situació d’oficialitat fou reblada pel concordat de 1953. L’Església catòlica era reconeguda com a societat perfecta i esdevenia església de l’Estat. Podria desenvolupar lliurement la seva missió. L’Estat podia participar en el nomenament de bisbes. Reconeixement civil del matrimoni religiós com a únic possible. Ensenyament de la religió a tots els nivells. Assistència religiosa a l’Exèrcit. Exempció del servei militar per als clergues. Exempció de fiscalitat per als béns dedicats al culte.
A pesar del concordat continuaren els problemes: l’actuació de l’HOAC, acusada de ser un sindicat a l’ombra; les publicacions en català; l’acolliment a les parròquies d’activitats clandestines... (Cal recordar que tant CCOO com l’Assemblea de Catalunya van néixer en locals parroqials.)
I, com sempre, de 13 prelats nomenats entre 1938 i 1963, només 3 serien catalans.
Estant així les coses, a partir dels anys 50, l’Església catalana anà rebent la influència del formidable ressorgiment del catolicisme francès (l’època dels capellans obrers). La influència arribava per dues vies: les publicacions (revistes, llibres, les editorials Estela i Nova Terra) i els desplaçaments a Lovaina, París i Roma de seminaristes i mossens a estudiar, i que tornaven amb uns aires diferents. També en vingueren els Equips de Matrimonis de la Mare de Déu.
Altres innovacions més locals van ser els cursets de cristiandad, començats a Mallorca, que es convertiren en un planter de militants «de colores». També s’ha de consignar que l’Església adoptà el moviment escolta, que era perseguit, per protegir-lo.
De mica en mica s’anà dibuixant una Església alternativa, jove i minoritària, però viva. Eren sobretot capellans joves i militants. Un aspecte important fou l’Acció Catòlica dita «especialitzada», per classes i ambients. En un moment donat hi hagué 5 branques juvenils: la JAC (agrícoles), la JEC (estudiants), la JIC (independents), la JOC (obrers) i la JUC (universitaris). Després, al llarg dels 60 hi hagué topades amb la Jerarquia i una crisi fonda.
El pontificat de Joan XXIII, amb el seu estil i les seves encícliques, i el Concili Vaticà II (1962-65), amb els seus plantejaments reformistes, determinaren una explosió d’entusiasme en aquests sectors de l’Església catalana. El Concili fou seguit amb un gran interès.
Entre els acords principals del Concili cal destacar: la consideració de l’Església com a Poble de Déu; l’assumpció per l’Església «dels goigs i les esperances, les penes i les angoixes» del món; la reforma litúrgica, sobretot amb l’ús de les llengües populars; l’establiment de les conferències episcopals, com a òrgan de govern de cada país; el pronunciament per la llibertat religiosa.
Durant aquests anys, l’Església catalana es veié sacsejada per 4 fets importants: les declaracions a «Le Monde» de l’abat Escarré (1963), condemnant el règim per primera vegada, i que li valgueren l’exili; la fundació del sindicat estudiantil SDEUB (1966) al convent del caputxins envoltat per la policia; la manifestació de mossens per protestar per les tortures a un estudiant detingut (1066), reprimida; i la designació de Don Marcelo com a nou bisbe de Barcelona, que provocà la campanya «Volem bisbes catalans» (1966).
Al llarg dels anys 60 i 70 s’anaren visualitzant dues esglésies: la conciliar i reformista i la preconciliar i franquista. En bona part es tractava de mossens i militants de moviments, per una part, enfront de bisbes i una part de fidels. Tramesa a un congrés de Roma de dues comissions, l’oficial i l’alternativa; constitució d’una Trobada Permanent d’Entitats d’Església; vaga de fam de capellans amb motiu d’una declaració de la Conferència Episcopal en relació a l’estat d’excepció (1969)... El tret més visible de la nova església foren les comunitats cristianes de base: mena de parròquia dins la parròquia, o al marge d’aquesta, formada pels elements més inquiets, amb homilies dialogades, etc. Tot plegat anà acompanyat d’una gran crisi sacerdotal: secularitzacions massives i una forta baixa de vocacions.
Els cristians protestants passaren mal que bé l’etapa franquista. Primer amb llibertat per al culte privat, però prohibició de culte públic, proselitisme, escoles, acció benèfica i centres d’esplai. També van haver de sofrir alguns atacs físics, com apedregaments, per part de grups «no identificats». Però la presa de posició del Concili a favor de la llibertat religiosa obligà el Govern a adaptar-s’hi. Amb una llei de 1967 obtingueren quasi plena llibertat, però amb l’obligació de tota comunitat d’inscriure’s a un registre per estar ben controlades. La gran majoria no volgueren inscriure-s’hi. Amb tot, durant els últims deu anys del franquisme passaren de 82 comunitats a unes 150, a Catalunya.
Antoni Ferret
http://www.moviments.net/aferret |
This work is in the public domain |
|
Re: Crims i misèries de l'Església. V
|
|
per ... |
12 mai 2008
|
Himenoplastia: reconstrucción del himen mediante técnicas de tipo estético-quirúrgico. Es una intervención muy solicitada entre las jóvenes musulmanas y gitanas que han perdido el virgo y lo quieren recuperar para que nadie ponga 'en tela de juicio' su virtud y que nadie diga que no llegan vírgenes al matrimonio. Con la santa iglesia católica apostólica y romana, este tratamiento requiere de largas intervenciones quirúrgicas, de la ingesta de pastillas para el dolor de cabeza y de unos comprimidos que reproducen los sintomas del Alzeimer en pacientes sanos, porque olvidar tantas miserias, crímenes, desmanes y masacres en nombre de Dios resulta bastante complicado... Por mucho que se empeñen los curitas suqueros como el Ferret.
¿Nos hemos vuelto locos o qué?
¿Qué c... pinta esto en indymedia?
Para más info:
Como acabar con los mitos de la catalanidad |
