|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Curiositats i misèries de la història de l'Església. II
|
|
|
per Antoni Ferret |
20 abr 2008
|
|
|
La participació dels canonges en l’elecció dels bisbes havia disminuït en benefici de la intervenció directa del papa. Però a finals del segle XV, Ferran el Catòlic tingué un interès especial a intervenir en el nomenament dels bisbes de tots els regnes peninsulars. I aleshores començà a manifestar-se una malura que esdevindria endèmica: entre 1500 i 1563, de 26 nomenaments de bisbes nous, 8 eren catalans i 18 eren no catalans; entre 1563 i 1640, de 60 nomenaments de nous bisbes, 25 eren catalans i 35 no catalans.
Durant el segle XV continuaren apareixent moviments reformistes, però menys coneguts. Es va fer un concili ecumènic a principis del segle XVI, que no reformà res. Tanta tossuderia i irresponsabilitat de l’Església oficial portà a la ruptura protestant, de Luter (1520-21). Aleshores es va fer el concili de la reforma, el Concili de Trento (1545-63). La reforma principal fou l’establiment dels seminaris, com a escoles de formació dels preveres. Fins aleshores o no es formaven o ho feien en escoles dels monestirs. Un altre acord era que les vacants de l’episcopat havien de ser cobertes amb la decisió dels altres bisbes de la província. (Però aquí es generà l’oposició de la monarquia espanyola.)
Tots els bisbes de Catalunya, els abats i els representants del capítols catedralicis es reuniren en concili provincial, per rebre els acords de Trento i aplicar-los a Catalunya. Es formularen alguns dubtes (qüestions acordades a Trento però que no es veien clares), un dels quals fou l’obligació de residència del bisbe dins el seu bisbat...
Alguns acords d’aquest concili provincial foren: igualtat de ritus per a tota la Tarraconense; prohibició de celebrar cultes en descampats o en cases privades; vigilància extrema en els aplecs nocturns en les ermites; prohibició que a les processons hi figuri gent disfressada; atenció especial a la pastoral de gitanos, pastors i pagesos. També es reformà el calendari de festes: es disminuí una mica el nombre de festes de precepte, que, comptant els diumenges, eren més de cent a l’any.
Tot plegat, doncs, no fou, de moment, una reforma gaire profunda...
Al segle XV es va plantejar el problema dels «judaïtzants». Com que hi havia hagut violències contra els jueus (per exemple, el 1391), molts, per la seva seguretat, havien simulat una conversió i s’havien batejat, però secretament continuaven practicant el judaisme. Se’ls equiparava a heretges. Els Reis Catòlics van demanar i van aconseguir un tribunal per perseguir-los. Fou la Inquisició, a Castella. A la Corona d’Aragó ja existia, passivament, del temps dels càtars, però la monarquia va imposar la Inquisició nova castellana, que estava més lligada al poder reial. El municipi barceloní i la Generalitat s’hi van oposar però no va servir de res.
La Inquisició, una de les més grans vergonyes de la Història, va perseguir judaïtzants i, més endavant, protestants.
Amb el temps, al llarg del segle XVII, s’anaren aplicant les reformes tridentines, i, sobretot, s’anà revalorant l’actitud pastoral per damunt de l’interès en el benefici del càrrec. La formació dels clergues en els seminaris, la residència entre el poble, el coneixement i la formació dels fidels, anaren retornant les coses al seu lloc normal. Fins i tot la procedència social dels bisbes s’anà obrint a totes les classes socials. En canvi, la procedència geogràfica no millorà: entre 1640 i 1715, de 46 nomenaments episcopals, 24 foren de persones no catalanes.
Les reformes s’aplicaren d’una manera més aviat lenta. Per exemple, algunes diòcesis catalanes no implantaren el seminari fins uns 30 anys després del concili. Algunes altres encara no el tenien uns 100 anys després d’aquest.
Alguns es passaren... Hi hagué bisbes que manaren als rectors que, quan rebien la confessió anual obligatòria, examinessin de catecisme el penitent, i, si no el sabia prou, no li donessin l’absolució fins que se l’hagués après.
Durant la Guerra de Separació, o dels Segadors (1640-52), els bisbes prengueren partit per la monarquia espanyola, mentre que el baix clergat i els religiosos es mantenien a favor de la revolta.
Al segle XVIII, l’entronització de la dinastia dels Borbons incidí en la relació Estat- Església, perquè aquests reis venien de França amb una mentalitat de nacionalisme religiós. En alguns aspectes fou positiu, com sotmetre l’Església a unes normes fiscals obligatòries i fixes (el cadastre), en lloc de les aportacions pactades en el marc de les Corts. Però la nova mentalitat, anomenada «regalisme», també comportava ingerències en la vida de l’Església, sobretot en el nomenament de càrrecs.
Tot això es concretà en el concordat de 1753. Des d’aquest any fins al 1798 foren nomenats 35 bisbes, dels quals 24 eren de Castella. Una altra conseqüència, tant d’aquesta intromissió com de la de la cúria papal, va ser la desaparició dels fins aleshores habituals concilis provincials i sínodes diocesans. També s’imposà, al marge del concordat, l’obligació del vistiplau reial a tot document que vingués de la cúria romana. Finalment, l’expulsió dels jesuïtes, l’any 1767 (fins al 1814). Aquest fet determinà un empobriment de l’Església de caràcter intel•lectual.
El segle XVIII fou un segle de gran creixement demogràfic i econòmic. També fou el segle de la Il•lustració. A Catalunya no mancaren bisbes il•lustrats, no sols pel seu nivell intel•lectual, sinó també per preocupacions civils, tals com el drenatge d’un port, la reconstrucció de l’aqüeducte de Tarragona o consells per l’ús del biberó amb els nens.
L’arquebisbe de Tarragona informava el 1735 de la salut de la vida religiosa popular: es resava el rosari a casa, s’acompanyava el viàtic quan se sentia la campana, s’assistia a la predicació quaresmal i a les missions, es practicaven les 40 hores, es feien pregàries especials pel carnaval i es predicava el novenari d’ànimes.
Desfermada a França la Revolució, amb les seves mesures anticlericals i amb la immigració d’eclesiàstics a Catalunya, s’anà difonent, de primer, un esperit antifrancès i antirevolucionari. En una primera guerra contra la Convenció francesa (1793), segons el cònsol francès, «els predicadors en els seus sermons demanen que agafin les armes, ja que cal que la considerin una guerra de religió».
En el marc de la Guerra d’Independència o del Francès (1808-14), l’Església catalana es mobilitzà contra les tropes franceses: demanant que s’agafessin les armes, amb la participació d’alguns clergues en les partides, amb intervenció eclesiàstica en una conspiració antifrancesa...
Quan les Corts de Cadis (1810-14) elaboraren una legislació modernitzadora i liberal, alguns bisbes catalans hi participaren (i s’inauguraren les Corts amb una missa solemne), mentre que altres redactaren una pastoral condemnant l’obra de les Corts.
Antoni Ferret
http://www.moviments.net/aferret |
This work is in the public domain |
