|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
que passa a veneçuela?
|
|
|
per una |
05 des 2007
|
|
Veneçuela s'està convertint en el nou referent de l'esquerra mundial, en la nova llum de la llarga nit capitalista. Però, ¿tenim una revolució, o un conjunt de reformes que tracten d'humanitzar el capitalisme? ¿Què és el procés revolucionari bolivarià? ¿Què passa a Veneçuela? |
de brigada catalana veneçolana ali primera
(www.brigadescatalanes.org/aliprimera)
Veneçuela s'està convertint en el nou referent de l'esquerra mundial, en la nova llum de la llarga nit capitalista. Però, ¿tenim una revolució, o un conjunt de reformes que tracten d'humanitzar el capitalisme? ¿Què és el procés revolucionari bolivarià ? ¿Què passa a Veneçuela?
La primera cosa que volem aclarir és el concepte procés. La vida polÃtica veneçolana està impregnada per aquesta paraula. A Veneçuela la gent parla del procés per referir-se a allò que està succeint en el seu paÃs. Un procés “és un encadenament ordenat de fets o de fenòmens que responen a un cert esquema i que van a parar a un resultatâ€?. I com tot procés està subjecte a canvis, influències, pressions, traïcions... que el fan més interessant i imprevisible. Aixà cal parlar d'un procés, que les bases populars i Chávez voldrien convertir en una revolució, però com tot procés, està viu, en contÃnua transformació i sense consolidar. És per això que no podem parlar de revolució, perquè a Veneçuela s'han produït moltes transformacions però no les necessà ries per considerar-les una revolució. Per això pensem que l'expressió procés revolucionari, o millor, procés bolivarià , recull millor el que està succeint, perquè no podem oblidar que el procés pot esdevenir reformista, socialdemòcrata o esperem, revolucionari.
Sense cap dubte, el paÃs caribeny està visquent una lluita de classes: les opressores, que sempre han controlat l'estat i els seus recursos, i les oprimides, que ara aspiren a controlar-los per redistribuir-los. AixÃ, doncs, per una banda, la posseïdora dels mitjans de producció i de comunicació, i per l'altra la d'aquells que només tenen la dignitat de les sues vides, perquè, per no tenir, no tenen ni llum ni aigua dià ria en les parets que utilitzen com a cases. Es tracta d'una lluita cultivada durant molt de temps però que, amb Chà vez, ha acabat per despertar i organitzar-se. Chávez no és qui la crea però sà qui li dóna forma, veu i cohesió. Una lluita amb importants components de classe i racistes que ha creat dos col·lectivitats irreconciliables, cadascuna amb les seues veritats, tan fortes que fan impossible el pacte interclassista o la pau social, tot i el concepte chavista de la revolución bonita o pacÃfica. I la primera veritat inqüestionable ens diu que esta col·lectivitat oprimida històricament és amb Chà vez.
¿El projecte polÃtic de Chà vez és revolucionari?Image
Pensem que la polÃtica chavista és potencialment revolucionà ria, però que encara no ha desencadenat una revolució – entenent revolució com la destrucció de l'estructures de domini existents per crear-ne d'altres. Chávez i el seu govern han introduït grans transformacions, com la universalització de l'educació, la salut o la difusió de les noves tecnologies; també han potenciat les cooperatives i han creat lleis interessants per al camp, la pesca o la mina. Però no han qüestionat aspectes bà sics de l'estructura capitalista com la possessió dels mitjans de producció o la propietat privada. La col·laboradora chavista Marta Harnecker apunta que Chávez arribà al poder amb la idea de fer un capitalisme amb un rostre més humà , però ha après que el monstre, el capitalisme, només té un camÃ, i aquest no respecta les persones. I és en la recerca d'un nou camà on apareix el concepte del nou socialisme del segle XXI, liderat per Chà vez i redactat per Dieterich.
Són les grans contradiccions entre un Chà vez que parla de revolució i de socialisme però que alhora, davant del radicalisme discursiu, lidera un projecte que no qüestiona la gestió burgesa de la major part PIB, la divisió social del treball o la destructiva relació persona/natura dins de les seues fronteres. Un projecte que garanteix el pagament del deute extern, que signa acords amb multinacionals com la Chevron-Texaco o que manté un 70% de pobres, dels quals un 30% viuen en extrema pobresa. Un projecte que ha incrementat el nombre persones aturades i indigents. El mateix Chà vez que acusa els EUA de terroristes, proveïx el 50% del petroli que necessita aquest estat, entre altres coses, per continuar la seua guerra a l'Iraq.
Són les contradiccions entre la polÃtica discursiva i la dels fets. En defensa de Chávez es pot dir i s'ha d'afirmar que un desastre natural, un cop d'estat, un referèndum i una vaga patronal assassina han dificultat la tasca de governar. Ara però, amb uns enemics derrotats, desorientats i deslegitimats ha de desenvolupar el projecte revolucionari bolivarià . La segona veritat que recull aquest text ens diu que segons el concepte clà ssic de revolució, a Veneçuela actualment no s'ha produït una revolució, però sà es desenvolupen polÃtiques revolucionà ries. Però, ¿és possible avui una revolució segons la teoria marxista de la revolució? La resposta és no. Ara, el primer pas és saber: ¿com podrà Veneçuela triar lliurement el seu camà sense ingerències externes per després construir el seu model revolucionari de societat?
F.Dieterich al seu llibre Chávez y el socialismo del siglo XXI, d'una manera ambigua, defineix el model final i com arribar-hi. Descriu tres fases fins arribar al socialisme real. La primera, l'actual, té dos premisses, la conscienciació de les masses – està produint-se a Veneçuela- i la creació d'un gran Bloc Regional de Poder, BRP.
Actualment, amb la globalització i les dependències nacionals del mercat exterior, un paÃs no pot enfrontar-se als grans blocs de poder com l'FMI, el BM, G-8, Unió Europea o els EUA. Abans d'enfrontar-se cal adquirir la suficient autonomia per poder desenvolupar tecnologia pròpia, millorar infraestructures, crear un mercat intern fort, disposar de recursos naturals i ens agrade o no, adquirir una independència militar que requereix esforços. Aquest procés no pot fer-lo un únic paÃs, cal fer un BRP, que el projecte chavista centra en Sud-amèrica i Centreamérica o la Pacha-amèrica. Dins d'aquesta estratègia, Chà vez desenvolupa polÃtiques d'aliances cojunturals amb governs de centre-esquerra i de burgesies nacionalistes com Kirchner, Lula, Tabaré Và zquez, Bachelet, (tot esperant que passarà amb Obrador a Mèxic i a Perú amb Ollanta Homara), i més fermes amb el seu gran aliat moral, Fidel Castro, i el nouvingut a aquest perÃode històric Evo Morales. La creació del petro-carib, Tele-sur i altres projectes semblants anirien encaminats a consolidar lligams més estrets en el futur camà per enfrotar-se a la potència del nord. I dins d'aquest projecte qualsevol eina és và lida, fins i tot projectes com el MERCOSUR, sà , un projecte capitalista amb un caire proteccionista per les economies que l'integren. És una de les moltes contradiccions que viu aquest procés revolucionari, però ¿com combatre el procés d'africanització que pateix la Pacha-amèrica amb les polÃtiques neoliberals i projectes com l'ALCA o el Plan Colòmbia? L'alternativa a triar no és socialisme o capitalisme. En un moment on la lluita és per la subsistència, l’opció més pragmà tica és triar entre un capitalisme imperialista o un capitalisme d'estat proteccionista que ajude a superar el neocolonialisme per poder construir, en un futur, un model socialista. Aquesta seria l’evolució inicial de la revolució bolivariana, on primer s’assentarien i consolidarien les conquestes socials per posteriorment avançar cap a la construcció d’un socialisme nou, el del segle XXI.
Segons Dieterich, els únics estats que van eixir del subdesenvolupament foren els que van aplicar una polÃtica proteccionista per la seua indústria (Japó, la Xina i els tigres asià tics durant el segle XX). Aquest és el camà que ha de seguir Veneçuela, segons Dieterich, per eixir del subdesenvolupament, i ara amb la globalització de l'economia, aquest procés de desenvolupament no pot ser protagonitzat per un únic estat, han de ser un grup d'estats, un Bloc Regional de Poder.
L'argument és evident, un paÃs no pot unilateralment, i menys encara el cinquè (quart sense Iraq) productor mundial de petroli, enfrontar-se al poder militar i econòmic d'un món unipolar. La geopolÃtica és un concepte d'aliances macroeconòmiques dins del capitalisme, però ¿existeix un altre camÃ? ¿Podria Veneçuela, un paÃs subdesenvolupat, enfrontar-se al món? Evidentment no, aleshores, aconseguir la independència econòmica del subcontinent, amb tots els mitjans, pareix ser l'únic camà per arribar en un futur a la societat socialista.
La següent pregunta, la més important, és si el moviment revolucionari veneçolà és suficientment fort, com per imposar el camà del procés a aquelles forces que tot i formar part del moviment bolivarià , tenen concepcions socialdemòcrates i no revolucionà ries.
Les revolucions les fan els pobles. Chávez és una veu, la veu dels i les del color de la terra, però són elles les que han d'obligar-lo a fer la revolució. I en aquest moment històric, aquesta és la batalla més important. Consolidat el chavisme al poder, la clau és si aquest poder s'institucionalitzarà o és farà revolucionari.
Fins ara la figura de Chávez ha cohesionat el moviment, però les distancies entre les diferents veus s'amplien. Per una banda una gran quantitat de partits polÃtics on destaca MVR, partit de Chávez, amb la major part dels quadres governamentals i en perill d’acabar algun dia institucionalitzant-se, com ho va fer el PRI a Mèxic. Un MVR que amb 2 milions de persones afiliades té quadres que parlen del socialisme sÃ, però d’un socialisme on en ocasions s’hi inclou el socialisme de Zapatero o Lagos. I enfront, una gran consciència revolucionà ria en els barris més humils, al camp, a les comunitats indÃgenes. D'allà on nasqué la flama que tornà al poder Chávez el 13 d'abril – quan el cop d'estat-, és d'on hem de confiar que l'actual procés, esdevinga una revolució. La força i veu d'aquests barris és la que ha d'obligar Chà vez a assumir les seues paraules, a convertir el bolivarisme en una autèntica revolució. I Chà vez necessita d'aquestes forces per arraconar els arribistes i buròcrates que s'enfilaren al seu projecte en nom del seu interès personal. Unes forces que, urgentment, necessiten millorar la seua organització i articulació, però que són l'única via revolucionà ria. És en aquest moment quan s'hauria de superar la desarticulació de l'esquerra revolucionà ria veneçolana, històrica i actualment molt activa, però amb un treball molt localista i de barri, descoordinat a nivell nacional i amb poca capacitat per pressionar i influenciar en la polÃtica nacional. Dins d'aquesta realitat cal esmentar el PROYECTO NUESTRA AMÉRICA, com un intent de cohesionar, sense homogeneïtzar, les diferents lluites i organitzacions de base. Un intent que pel bé de la revolució bolivariana hauria de fructificar.
Si el fantasma que recorria Europa durant el segle XIX encara camina, ara ho fa per la Pacha-amèrica. I quan ens havien dit que el llibre de la història estava acabat, resulta que el capitalisme comença a tenir profundes crisis i apareix una esperança real focalitzada, ni més ni menys que al cinquè productor mundial de petroli. A Galeano caldria dir-li que l'horitzó de la utopia està lluny, sÃ, però no tant. I a l'internacionalisme revolucionari cal dir-li que més que a Chà vez, hem de recolzar a eixa massa silenciosa que és qui ha de fer revolucionari el procés bolivarià .
LES BASES DAVANT DE LA BUROCRÀCIA.
Una de les grans novetats del procés bolivarà és l'intent d'universalitzar la sanitat, l'educació, l'alimentació, les comunicacions i altres serveis socials sense l'omnipresència de l'estat.
A Veneçuela, l'arribada al poder de Chávez pareix confirmar algunes de les teories de Holloway, que considera l'estat no com un instrument neutre que pot ser utilitzat per qualsevol classe per controlar el poder, sinó com un producte del capitalisme i com a tal, servidor dels interessos del capitalisme.
El procés bolivarià ha vist en l'estat i tota la seua burocrà cia un gran obstacle per aconseguir transformar la societat. Fruit d'eixa reflexió apareixen las misiones encaminades a donar uns serveis socials al poble, sent el mateix poble el responsable de la seua regularització, control i execució.
La revolució bolivariana ha sigut capaç de mobilitzar i formar al nombre de persones necessà ries per alfabetitzar tota la població, garantir assistència mèdica gratuïta i de qualitat, facilitar l'accés universal a les noves tecnologies, educar a nous treballadors i treballadores qualificats en la creació de cooperatives, construir nous models d'agricultura i de mineria... I tot sense la participació d'un funcionariat que és fidel a la classe que creà l'estat, la burgesia.
Quan Hugo Chávez va convocar als metges veneçolans a participar en un ambiciós projecte de dur metges a tots els barris i pobles, només 40 metges es presentaren. La solució a aquest problema, com a la falta d'entusiasme de molts professors i professores, fou convocar a la societat civil veneçolana i apel·lar a l'internacionalisme cubà per superar les mancances del funcionariat. I amb aquest recolzament es creen las misiones, un dels projectes emblemà tics i més interessants d'aquest procés.
Què són las MISIONES?
Són projectes creats per donar serveis socials al poble però des del mateix poble. A tota Veneçuela tenim una gran quantitat de MISIONES, però destacarem les més importants:
>> MISIÓN BARRIO ADENTRO, crea centres d'atenció primà ria a tots els barris i pobles. Abans la sanitat era un luxe a Veneçuela on existien uns bons metges, dels millors de la PACHA AMÉRICA, però accessibles només a les rendes més altes. Amb aquest projecte s'intenta aconseguir un metge per cada mil habitants (com als països enriquits). Per arribar fins aquà es reben milers de metges cubans que treballen i viuen al mateix lloc de treball, donant un servei de 24 hores. La societat civil de cada barri/poble s'encarrega de triar i garantir la formació d'una infermera per recolzar la tasca del metge.
Per garantir la continuïtat del projecte, milers de joves marxen a Cuba per ser formades com a metgesses, i poder rellevar els metges cubans en un futur. Destaca a més el concepte de medicina que s'aplica, una medicina preventiva, que utilitza l'educació i l'adquisició d'hà bits saludables abans que els medicaments, diferenciant-se aixà de la nostra medicina més preocupada per la salut de les multinacionals que de les malalties.
La següent fase d'aquesta MISIÓN, és crear hospitals de barri que cobrisca una medicina amb més necessitats que la primà ria com operacions, internaments... Actualment els hospitals veneçolans són poc nombrosos i sense els equipaments necessaris per practicar aquestes operacions.
Paral·lelament moltes veneçolanes marxen a Cuba per operar-se de la vista, extremitats, del cor... aprofitant la qualitat de la medicina cubana, a través de la MISIÓN MILAGRO. Aquesta col·laboració cubana rep una contrapartida, un petroli amb preu solidari com a resposta a la solidaritat cubana.
Dins d'aquest procés es creen als barris els comitès de salut, triats per la població de cada barri i formats per persones del barri, que són les encarregades de decidir sobre la gent més necessitada que ha de rebre ajuda mèdica, alimentà ria... També desenvolupaven estudis de salut pública en la pròpia comunitat per tal d’esbrinar els possibles focus de malaltia i impulsar mesures de prevenció.
>> MISION COMEDORES POPULARES: facilita l'accés a una alimentació saludable a les famÃlies més necessitades. El comitè de salut elabora la llista de persones més necessitades d'alimentació. La comunitat tria un espai públic o una casa particular d'alguna famÃlia del barri per localitzar la cuina del comedor popular. L'estat facilita l'acondicionament de la cuina, els aparells de cuina i els aliments i la comunitat és l'encarregada de cuinar els aliments i repartir-los, aixà com de controlar que les famÃlies més necessitades són les que reben l'ajuda.
>> MISIÓN ROBINSON: ensenya els coneixements de primà ria a les persones que el sistema educatiu públic va excloure durant la seua escolarització. El projecte es desenvolupa grà cies als facilitadors/es, persones que exerceixen com a mestres. Al començament les facilitadores foren mestres i estudiants università ries, però posteriorment han sigut l'alumnat de les mateixes misiones qui ha exercit aquesta tasca. Cal destacar d'esta misión que l'espai on es desenvolupen les classes són un espai públic del barri o una casa d'alguna famÃlia de la comunitat. També és important la metodologia, on s'intenta fomentar els debats i una actitud participativa de l'alumnat, perquè l'objectiu és aconseguir que l'alumnat posteriorment tinga més recursos per participar activament en la vida social de la comunitat i amb una visió crÃtica del món.
Dels continguts que es desenvolupen caldria criticar l'intent homogeneïtzador del procés amb els mateixos continguts per tot el paÃs i una certa preocupació per les dades i els resultats més que pel procés, aixà com una excessiva vanaglorització de la figura de Chávez.
Aquesta misión és culminada amb dos més. MIS�ON RIBAS i MISIÓN SUCRE, on els continguts que donen són els equivalents a secundà ria i els coneixements necessaris per entrar a la universitat.
En l'actualitat una de les crÃtiques que es fan a estes MISIONES són les beques que es donen a les “facilitadoresâ€? i a l'alumnat. Per una banda és l'estat qui decideix qui les rep i quan (no la comunitat com en altres coses) i a més s'ha perdut la iniciativa popular del projecte que en un començament no rebia cap ajuda econòmica. A canvi, cal reconèixer que aquestes ajudes, minses, contribueixen modestament a millorar la situació econòmica de les famÃlies.
>> MISION VUELVAN CARAS: orientada a donar una formació professional a persones aturades, alumnes que no han acabat el sistema educatiu i persones sense formació. Culminat el procés de formació, aquesta s'orienta a la formació de cooperatives per les mateixes persones que han sigut formades. El mateix estat recolza econòmicament la creació d'aquestes cooperatives.
>> Existeixen altres missions i projectes interessants tots ells en aquestes lÃnies. Caldria destacar el projecte de les universitats bolivarianes que modifiquen radicalment el concepte actual d'universitat. La universitat que coneixem es caracteritza per la seua jerarquia del coneixement -un professorat amb grans coneixements teòrics- i foment de la meritocrà cia, per la llunyania respecte a una població estudiantil que s'hi ha de traslladar i per la desvinculació de l'entorn sense compromÃs social. El projecte d'universitat bolivariana trenca amb el distanciament portant la universitat als pobles i comunitats. És el professorat qui es desplaça on són els alumnes. Cada alumne té dins del seu barri un tutoratge d'una persona formada que evita el seu continu desplaçament i a més garanteix una formació més relacionada amb l'entorn. Resulta evident que els coneixements adquirits no són tan profunds com en una universitat convencional però si el resultat el mesurem socialment, la vinculació de les noves persones llicenciades amb el seu entorn és més gran. Socialment resulta una inversió més rentable, on els coneixements són posats al servei de la comunitat i no es queden exclusivament per la promoció personal de l'alumnat. Aixà qui estudie medicina, pedagogia... farà prà ctiques quasi des del començament dins de la seua comunitat i orienten la seua formació en funció de les necessitats de l'entorn.
De tots aquests projectes, des de la brigada, volem destacar el compromÃs social que s'hi desenvolupa. Las misiones estan formant unes professionals amb un alt nivell de consciència i amb una relació molt diferent amb seu entorn social. Aquà una metgessa o un professor estudia per després poder tenir un bon lloc de treball i promocionar socialment. Les persones formades a las misiones saben que la seua formació i coneixements s'han de posar al servei de la comunitat. No es creen metgesses amb uns grans coneixements per aplicar als millors hospitals del món, es formen persones compromeses amb la seua comunitat amb uns coneixements de medicina que serviran per millorar la salut del barri. És un concepte totalment radical, que canvia les relacions socials i econòmiques, l'objectiu prioritari no és un concepte capitalista, guanyar diners o promocionar-se socialment, l'objectiu és social, vull millorar la qualitat de vida de la meua gent i pose tot allò que he après al seu servei.
Per al desenvolupament de LAS MISIONES han estat especialment importants els beneficis d'un petroli cada vegada més car. L'oposició ha criticat contÃnuament que destinar aquests guanys a programes socials és fer una polÃtica populista i clientelar amb l'objectiu de comprar els vots de la gent desfavorida. Benvingudes siguen a la PACHA AMÈRICA i a la resta del món pobre, aquestes polÃtiques qualificades despectivament de populistes.
UN ALTRE MODEL DE COMUNICACIÓ.
Una altra de les grans transformacions s'ha produït en els mitjans de comunicació. El capitalisme ha canviat el concepte de periodista. Aquesta ja no és una persona que recerca la informació, investiga i qüestiona les versions oficials amb una certa independència. Ara la persona periodista espera asseguda a que li arriben notÃcies d'agència, convocatòries de rodes de premsa i copia, sense contrarestar, comunicats de premsa. La periodista abans era activa, ara és passiva, ha passat d'anar a per la notÃcia, a esperar-la asseguda. I tot això condicionat a més, per un capital que s'ha apoderat dels grans mitjans de comunicació i dicta les notÃcies segons els seus interessos.
Veneçuela, dins d'aquest procés canvia el rol de periodista i el concepte de mitjà de comunicació.
La persona periodista és una persona vinculada al seu barri i entorn, amb sensibilitat social i preocupada per les notÃcies més pròximes. La periodista és una agent social, redacta la notÃcia però també coneix la realitat del lloc, perquè treballa activament dins de la seua comunitat. No és una persona que arriba, pregunta, escriu i marxa.
A més es supera el rol del periodista professional. El periodista deixa de ser una persona assalariada que ha de donar un missatge al servei del capital que li paga, ara el periodisme és desenvolupat per la comunitat i aquesta respon als interessos de la mateixa comunitat. La veu no té un interès privat sinó un interès social, la lectura de la realitat es fa des d’aquesta nova òptica.
I també el concepte de mitjà de comunicació ha canviat. Aquest està al servei de la comunitat, no del capital. Les rà dios populars, que són moltes, i algunes televisions, funcionen de manera assembleà ria. Decideixen democrà ticament quins continguts i notÃcies cobrir, en funció de les necessitats o preferències de l'entorn social.
Són mitjans de comunicació amb mitjans tècnics molt precaris, però que impliquen a una gran quantitat de persones en el seu treball diari, i serveixen com un element més de cohesió social.
Un dels grans objectius és fer participar la gent jove. Més important que el resultat del treball, és el procés. La preocupació per la situació del barri, treballar en grup... són uns aprenentatges que posteriorment influenciaran positivament en la vida del barri i a més contribuiran a crear uns agents socials compromesos en la seua realitat perquè la coneixen millor i amb una actitud i visió crÃtica.
Aquest mitjans de comunicació alternatius tenen una funció informativa molt important. Són una alternativa molt và lida als mitjans privats que estan al servei de les famÃlies més poderoses del paÃs i també, serveixen per contar una altra realitat, més real que la oficialista dels mitjans públics. Destaca el paper que desenvoluparen durant el cop d'estat medià tic de l'abril, duent a terme una tasca fonamental en la transmissió de la situació real.
Dins d'aquests mitjans de comunicació destaca el projecte de l'AMCLA (ASSOCIACIÓN DE MEDIOS DE COMUNICACIÓN ALTERNATIVOS DE LAS AMÈRICAS) com un intent de coordinar tots els projectes existents i compartir experiències i formar noves periodistes des de la perspectiva del periodista com agent social.
[Tornar] |
Mira també:
http://www.brigadescatalanes.org/aliprimera
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: que passa a veneçuela?
|
|
per sis plau |
05 des 2007
|
Leyendo el final de esta información tan larga, da un poco de miedo si se quiere que los periodistas sean agentes sociales.
Resumiendo, ¿qué es lo que queréis decir?... |
|
|
