|
|
|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Otegi, Argala i la dictadura espanyola
|
|
|
per republica |
09 jun 2007
|
|
Atenció: es fa saber que qui que va acabar amb el feixista Carrero Blanco i tants altres feixistes de la dictadura militar, aquest era un terrorista. I homenatjar a Argala que li va fer la guitza a la dictadura, això és apologia del terrorisme. S'espera que aquest any, com tots, hi hagi excursions de franquistes al Valle de los Caidos a homenatjar a cert personatge (Francisco Franco Bahamonde) pel que sembla molt del gust de les seves senyories: els magistrats del Tribunal Suprem, doncs no veuen delicte tipificat en aquest homenatge a l´Adolf Hitler espanyol. |
OTEGI 2007
L'Estat espanyol empresona al principal interlocutor polÃtic de l'esquerra abertzale.
L'esquerra abertzale entén que la detenció d´Aranaldo Otegi s'emmarca en un context de «venjança polÃtica» i de la «barra lliure» que el Govern del PSOE donarà a la repressió a fi de destruir l´independentisme basc. No obstant, l´esquerra abertzale reitera que la seva aposta segueix, i seguirà sent, la d´aprofundir en una dinà mica que empenyi cap a la viabilitat d'un procés de solucions democrà tiques al PaÃs Basc. El "talante" del senyor Zapatero deixa entreveure definitivament el seu carà cter feixista i repressiu que retorna la vida polÃtica a la lliure repressió, pròpia dels temps foscos en què no fa gaire ens trobà vem immersos.
ARGALA 1978
José Miguel Beñarán Ordeñana (Argala) va ser assassinat el 1978 per grups para-policials per haver participat en l'acció d´E.T.A que va produir la mort de l'almirall Luis Carrero Blanco, cap del govern militar i mà dreta del dictador. Al 2007, L'Audiència Nacional assegura que "enaltir la persona o els actes d'Argala constitueixen un delicte de terrorisme� malgrat que a Argala i a bona part de la resistència al Règim li fos concedida l´Amnistia General l'any 1977".
En un missatge enregistrat per a les Gestores Pro AmnistÃa dos dies abans del seu assassinat aquell 1978 ARGALA deia:
"Es crida ETA HERRIA ZUREKIN (ETA, el poble està amb tu) i jo no crec que aquest crit sigui negatiu en la mesura en què amb això no es tracta que ETA solucioni els problemes de tots. Que evidentment no pot solucionar-los. Aquest crit és positiu en tant que serveix perquè els militants d'ETA vegin que gran part del poble està amb ella i comparteix els seus objectius, que no estan sols. Però ni ETA ni Herri Batasuna ni KAS ni cap organització per gran que sigui pot resoldre els problemes de la classe treballadora basca. Únicament el poble treballador basc pot solucionar els seus problemes. Per això jo crec que hem d'organitzar-nos... Només un poble organitzat pot aconseguir els objectius als quals aspira"
PRÃ’LEG AL LLIBRE:
Nacionalisme i questió nacional al PaÃs Basc, 1830-1976
Quan se m'ha convidat a presentar aquest llibre, consistent en una anà lisi teòrica sobre el nacionalisme basc, la seva concepció a través de la història a través de les diferents classes socials existents a Euskadi, la seva relació amb l´internacionalisme en la consciència de la classe obrera, m'ha semblat el més indicat no fer una presentació crÃtica --cada lector farà sens dubte la seva--, sinó un breu relat de la meva experiència polÃtica personal; de la meva pressa de contacte amb la problemà tica nacional basca i amb la més especifica de la classe de nostre paÃs, el desenvolupament d'aquesta consciència inicial a través de la meva activitat polÃtica com militant d'ETA a Euskadi peninsular i posteriorment com refugiat basc a Euskadi continental.
Tractant d'evitar que l'objectiu d'aquest relat pugui ser mal interpretat, haig d'aclarir que, des de després, no consisteix a donar a conèixer la meva biografia, sinó tractar d'aportar al lector un element de judici vivencial --ni més và lid, ni menys que el de qualsevol altre basc-- en un intent d'enriquir amb dades de l'experiència el treball teòric realitzat per Jokin Apalategi.
Tampoc pretenc en manera alguna que la meva experiència personal sigui susceptible d'extensió a altres persones, per molt que la seva evolució s'hagi pogut produir en les mateixes lleres organizatives. Per una altra part, considero que l'experiència només és racionalitzable quan s'ha situat ja a certa distà ncia en el passat --i fins i tot en aquest cas la seva explicació pot ser diferent segons el moment de la vida des del qual s´hi observa-- amb el que la seva recuperació per a l'anà lisi enmalaltirà de la incapacitat per a recollir determinades circumstà ncies i elements causals que es perdessin en l'oblit sense prendre consciència d'ells.
Vaig néixer a Arrigorriaga el 1949. Arrigorriaga --quan jo hi residia-- era una localitat amb una població que calculo en 8.000 habitants, dels quals una bona part són immigrants de diferents regions i pobles de l'Estat espanyol. Pròxima a la zona euskaldun de la vall d´Arratia, girava no obstant exclusivament en l'òrbita de la industriosa i comercial villa de Bilbao i els seus voltants, fortament integrada d'emigrants, per aquesta i altres raons històriques, de parla gairebé totalment castellana. A causa d'això, Arrigorriaga, fonamentalment, era també de llengua castellana. L´euskara era, fins a fa uns dotze anys, un idioma en vies de desaparició; conegut gairebé exclusivament pel reduidÃssim sector dels agricultors, probablement l´utilitzaven en les seves llars, però, almenys els joves, s'avergonyien de parlar-lo fora d'elles., El coneixement de l´euskara era, doncs, més una causa de complex d'inferioritat que una raó per a l'afirmació nacional com poble diferenciat.
El meu pare, nascut en la mateixa localitat, era d'origen obrer; treballador des de la infantesa i durant els meus primers sis anys de vida treballador i copropietari, juntament amb els seus germans, d'un petit negoci de fusteria que utilitzava un sol assalariat, qui, freqüentment, fora d'hores de treball convivia amb ells en règim familiar.El meu pare, fill de basc-parlants, desconeixia per complet la llengua basca. La meva mare, d'origen camperol, es va veure obligada, també des de nena, a acudir a les grans ciutats a oferir els seus serveis com "femme de menage", treball que va realitzar fins al seu matrimoni. Basc-parlant, no sé si per necessitats de convivència amb el meu pare i la seva famÃlia --tots habitaven un sol habitatge-- o per un complex d'inferioritat molt estès per aquell temps entre els basc-parlants --probablement per ambdues raons--, utilitzava en casa únicament el castellà , pel que fins a dates recents he desconegut l´euskara.
Sent nen encara, fortuitament --mitjançant la loteria--, el meu pare va aconseguir certa quantitat de diners, suficient com per a iniciar pel seu compte la construcció d'habitatges, convertint-se d'aquesta manera en petit industrial de la construcció, nivell social en el qual hauria de romandre fins al dia de la seva mort.
Un factor fonamental durant molt temps en la meva educació seria l'ensenyament rebut a l'escola. Estudiava amb admiració les gestes dels conqueridors espanyols i les anomenades creuades, considerant la pèrdua de l'imperi espanyol com el lamentable resultat d'un cúmul d'injustÃcies històriques realitzades per altres nacions com Anglaterra o França. José Antonio Primo de Rivera --fundador de la Falange-- era considerat per mi com heroi nacional, i els rojos, com es denominava en els llibres d'història a tots els enemics del franquisme, un grapat d'ateus, violadors i assassins.
La qüestió nacional basca mai vaig arribar a plantejar-me-la en la infà ncia d'una manera positiva, si bé la coneixia pel meu pare i les seves audicions nocturnes d'una emissora de rà dio prohibida les emissions de la qual quedaven semiofegades en una mar de sorolls i xiulets que les convertien gairebé en ininteligibles.
El meu pare era patriota basc, simpatitzant del P.N.V., i jo patriota espanyol i partidari de Franco per la pau que, després dels anys de "revoltes i cremes de convents", ens havia donat a "tots els espanyols". A causa d'això els enfrontaments a casa es produïen amb relativa facilitat i, si mai vaig arribar a ser castigat a causa d'aquests, va ser simplement grà cies a que el meu pare comprenia que discutia amb un nen al que millor que reprendre era deixar créixer i madurar.
També la meva famÃlia paterna i les seves relacions --que constituïa el meu medi ambient-- eren gairebé en la seva totalitat nacionalistes basques. Amb freqüència podria sentir aquest estrany ambient de converses en la intimitat de les llars, en els quals se citaven els noms de Sabino Arana, fundador del P.N.V., i José Antonio Aguirre, en aquell llavors president del Govern Basc a l'exili. Però tot això, que sense adonar-me anava impregnant el meu subconscient, era incapaç de combatre l'ensenyament escolar, i fins i tot de plantejar-me problemes als quals de qualsevol manera era encara poc sensible per la meva curta edat.
Del que, en canvi, guardo una viva sensació és de la impossibilitat per a relacionar-me amb la meva à via materna. Ella tot just parlava castellà i jo no coneixia l´euskara pel que les nostres converses mai superaven un breu intercanvi de paraules aïllades. Hauria de morir sense que arribéssim a tenir una autèntica conversa. Recordo també que quan anà vem a visitar-la, la meva mare parlava en euskara amb la seva famÃlia sense que jo arribés a comprendre res. Tot això em feia sentir-me disminuït en l'ambient d'aquelles esporà diques visites, que més tard comprendria era el d'una gran part del meu poble, la més autèntica.
Per una altra part, el meu pare, malgrat el seu nacionalisme sabinià , era un fervorós admirador de l'organització social de l'U.R.S.S. i del comunisme en general, encara que potser entès d'una manera un tant particular, Això va fer que els termes socialisme i comunisme, una vegada alliberat del llast educatiu rebut a l'escola, em resultessin una opció social més positiva que unes altres, a diferència de l'herència anticomunista que massa bascos de totes les capes socials han rebut del nacionalisme tradicional. La dificultat per a apropar-me a ells se situava en el terreny ideològic, doncs era decididament religiós.
Els amics del meu pare eren obrers i els meus amics fills d'obrers, pel que aquest ha estat l'ambient social en què m'he desenvolupat; encara que fins a l'adolescència no hagi estat capacitat per a conèixer la divisió de la societat en classes socials. Tampoc serien aquestes relacions les que m'inclinessin a posicionar-me amb la classe obrera i optar pel model social marxista. Creo que la meva evolució en aquest sentit es va produir en dues etapes.
La primera, caracteritzada per tres elements. negació de l´individualismo petit-burgès, condemna de l'explotació capitalista i corresponent afirmació obrerista i visió idealista d'inspiració religiosa de la societat.
Recordo com una vivència continuada les preocupacions econòmiques del meu pare en el desenvolupament de la seva empresa. Per a començar la construcció d'un edifici, depenia sempre de la venda dels locals de l'anteriorment construït i dels crèdits bancaris. Li recordo moltes vegades a soles en el seu despatx, preocupat fins a l'angoixa, que el seu contagi no podia jo evitar. Aviat vaig comprendre que aquella competència, aquella llei de la selva que regeix les relacions socials entre empresaris, no podia aportar un mÃnim de felicitat social --entenent la felicitat com jo l'entenc, lògicament--; que era millor col.lectivitzar la propietat perquè els beneficis i les preocupacions anessin a tots. Era tan fort en mi aquesta vivència que no recordo haver desitjat mai continuar els negocis del meu pare malgrat els beneficis que indubtablement reportaven. Potser també jo era d'à nim feble, doncs uns altres en situació semblant ho han fet.
Des de que tinc ús de raó --és un dir-- he tingut ocasió de contemplar l'explotació de la classe obrera, encara que sense comprendre-la com a tal durant molt temps. He vist treballadors --veïns meus-- que després d'una jornada laboral normal es veien obligats a "posar hores" en la construcció del meu pare o unes altres, i tot això únicament per a aconseguir a sobreviure juntament amb les seves famÃlies: Cap als disset anys vaig ingressar en una organització catòlica, denominada Legió de MarÃa, un dels objectius de la qual era capbussar-se en la misèria social per a consolar als qui es veien obligats a patir-la. A través de la meva participació en aquesta, vaig conèixer el que creia no existia en el nostre paÃs, però encara desconeixia els motius del sofriment que veia; el que progressivament se'm va anar fent evident és que el consol no treu la fam ni les malalties. Únicament amb les lluites obreres que a la meitat de la dècada dels seixanta es van produir en la meva zona, i especialment amb la vaga de Bandes i la repressió desfermada durant "l´estat d'excepció" consegüent, i la lectura de novel·les sobre el tema del sacerdoci obrer vaig arribar a la comprensió de la divisió social en classes amb interessos oposats.
Ja comprenia el problema, però no coneixia encara possibles solucions và lides per a resoldre'ls. Se m'escapava el carà cter antagònic de l'enfrontament burgesia-proletariat, i en general tota la racionalització de la problemà tica social. La meva visió era purament vivencial i la seva interpretació idealista. Havia d'estar amb el que sofria i ajudar-los, havia de fer alguna cosa per millorar les condicions de vida dels treballadors, però no aconseguia a comprendre l'existència d'una manera de producció capitalista que causava l'explotació de la classe obrera i la repressió contra ella. Recordo que, per exemple, per a sensibilitzar enfront de la guerra del Vietnam, posà vem en la porta de l'església parroquial fotografies de nens morts per les bombes. Però el que ni jo ni els meus companys d'aquell llavors comprenÃem amb totes les seves conseqüències, era que la guerra del Vietnam no era un mal en si mateix, sinó produït per l'imperialisme americà en la seva lluita contra les justes aspiracions d'alliberament nacional i social del poble vietnamita; i que l'única solució possible estava en la derrota de les tropes nord-americanes en aquell territori.
Seria poc més tard, en una segona etapa, quan hauria de sofrir una profunda transformació ideològica que em permetés col·locar en el seu lloc cada element del trencaclosques, Afeccionat a l'estudi i necessitat de racionalitzar les meves experiències, de comprendre el per què de les coses, la meva concepció religiosa de la vida, de l'home i de les seves relacions socials va entrar en crisis, a causa de que no m'era suficient per a explicar cap dels problemes que se'm plantejaven. Vaig començar a estudiar la teoria marxista.
Ja per aquell temps s'escoltava parlar d'una nova organització polÃtica patriòtica i socialista que lluitava per la independència d'Euskadi, era E.T.A. Sorgien les escoles basques i apareixien joves que cantaven en euskara. La qüestió basca sortia a la llum amb tota la seva problemà tica. El nostre poble, gairebé aniquilat, ressorgia i el seu ressorgir es va deixar sentir també a Arrigorriaga. Van començar les classes nocturnes d´euskara per a adults i els basc-parlants van començar a superar el seu complex per a mostrar-se orgullosos de parlar l´euskara.
Com resultat d'ambdós factors --estudi del marxisme i ressorgir nacional basc--, vaig prendre consciència clara de l'existència d'Euskadi com nació diferenciada, integrada per set regions separades per les armes dels Estats opressors, espanyol i francès; de la divisió de la societat en classes enfrontades per interessos irreconciliables; que Euskadi mateixa no era una excepció en aquest sentit, vaig comprendre el que va ser l"evangelització d'Amèrica" pels espanyols i el que van ser "les creuades", el que van ser "els rojos" i el "gloriós alçament nacional"; que no es tracta que els rics ajudin als pobres, ni únicament que s'augmentin els salaris de la classe obrera, sinó de socialitzar els mitjans de producció; que per a assolir la solidaritat social és precisa una profunda revolució cultural, i que per a això, no n'hi ha prou amb la bona voluntat, sinó que és precisa una transformació de la manera de producció capitalista actualment dominant per un altre socialista; que per a això cal que la classe obrera obtingui el poder polÃtic; que un aparell d'Estat no és neutral i que això obliga a la classe obrera a destruir l'Estat burgès per a crear un altre propi, que la burgesia recorre a les armes quan veu en perill els seus privilegis, el que indueix a pensar que si la classe obrera no es planteja el problema en termes semblants, tindrem ocasió de presenciar moltes matances i poques revolucions.
Iniciat aquest procés de comprensió, que espero mai arribi a considerar suficientment madur, se'm va plantejar l'entrada a E.T.A., i vaig acceptar.
Malgrat la dificultat de les relacions orgà niques deguda a exigències de la clandestinitat en què havia de desenvolupar-se la nostra activitat polÃtica, la meva pertinença a E.T.A. em va permetre aprofundir més en el coneixement de la qüestió nacional i la seva relació amb la lluita de classes. Però va ser fonamentalment l´escissió produïda entorn de la realització de la VI Assemblea --declarada il·legal-- la qual, obligant-me a revisar tots els meus plantejaments abans de posicionar-me, em va permetre donar-los coherència i confirmar-me en la seva justesa.
La tesi defensada pel grup denominat VI Assemblea consistia en què l´opressió nacional soferta pel Poble Basc era una conseqüència històrica més del desenvolupament social que tenia com a motor la lluita de classes. En el procés de consolidació de la manera de producció capitalista, les burgesies dels Estats espanyol i francès, buscant el domini de mercats el més amplis possible, havien separat Euskadi en dos trossos i, tractant d´homogenitzar els seus respectius mercats, tant a nivell jurÃdic com lingüÃstic, havien destruït la peculiar organització jurÃdica basca i intentat aniquilar la llengua, imposant per contra les cultures castellana i francesa, que d'aquesta manera es convertiran no només en dominants, sinó en les úniques permeses. Superat la manera de producció capitalista, i no tenint els treballadors espanyols i francesos --nova classe hegemónica-- cap interès a mantenir l´opressió del Poble Basc, aquesta automà ticament tendiria a desaparèixer. Per tant, l'objectiu principal el constituïa el triomf de la revolució socialista a nivell dels Estats espanyol i francès. Per a assolir-la quan abans millor, era necessari unificar als treballadors a nivell d'Estat ja que és a aquest nivell al que es desenvolupa la lluita de classes d'una manera diferenciada. E.T.A. havia defensat sempre la independència d'Euskadi i, segons VI Assemblea, aquesta reivindicació dividia als treballadors bascos, per tant, calia abandonar-la i posicionar-se per l´autodeterminació nacional sense adoptar opció concreta alguna respecte d´ella. L'opció independentista, no només era contrarevolucionà ria en tant que sembrava la divisió en el si de la classe obrera i frenava el procés revolucionari, sinó que a més era petit-burgesa donat que representava l'intent de la petita burgesia basca de convertir-se en classe hegemònica del nou basc a crear; intent per una altra part banal, vist el punt al que havia arribat el procés de desenvolupament històric. L'opció independentista era, doncs, reaccionà ria a més. Curiosament --pel repetitiu-- i coincidint amb aquesta tesi, es plantejava la lluita armada com un mètode elitista i d'ambicions mesià niques que, intentant substituir al necessari protagonisme de les masses obreres, no representava sinó l'expressió d'una petita-burgesia que es regirava desesperadament contra la seva inexorable marginació històrica. Seguint aquest esquema --i encara que mai fos dit--, E.T.A. no representava sinó la versió anti-franquista, i per això radical, de la polÃtica petit-burgesa del P.N.V.; i en definitiva, una organització cridada a ser assimilada per aquest partit una vegada aconseguida la democrà cia polÃtica, si això arribava a produir-se.
Estant d'acord amb la seva anà lisi sobre l'origen de l´opressió del Poble Basc, rebutjava per complet les conseqüències que de dit anà lisis extreien. El seu esquema, còpia exacta de l'aplicat per Lenin a l'U.R.S.S., el trobava erroni a Euskadi. Els pobles, i dintre d'ells cada sector, no opten en un moment, sinó contÃnuament en un procés al llarg del qual poden canviar les seves opcions si aixà ho aconsellés la realitat circundant. No era l'Estat dictatorial franquista amb el seu marcat centralisme i imperialisme espanyol l'única causa de l'existència de l'opció independentista, sinó també la incomprensió històricament demostrada pels partits obrers espanyols enfront de la qüestió basca. L'opció independentista era l'expressió polÃtica de l'afirmació nacional dels sectors populars amb consciència nacional que anaven dia a dia ampliant-se. El Poble Basc ha tingut ocasió de comprovar al llarg de la història que una revolució socialista a nivell d'estat no és la solució automà tica de la seva opressió nacional; que els partits obrers espanyols estan massa impregnats del nacionalisme burgès espanyol. Per una altra part, l'assoliment de la independència exigia la derrota de l'Estat espanyol almenys a Euskadi, és a dir, una veritable revolució polÃtica que només podia ser duta a terme per les capes populars sota la direcció de la classe obrera, única capaç d'assumir avui a Euskadi amb totes les seves conseqüències, la direcció d'un procés d´aquesta envergadura. Precisament, aquest assumir la qüestió basca per la classe obrera és el que ha possibilitat el ressorgiment nacional d'Euskadi.
Les meves posteriors relacions, com representant d'E.T.A., amb representants de diversos partits obrers revolucionaris espanyols, no van servir sinó per a confirmar aquesta visió. Aquests partits no entenien la qüestió basca sinó com un problema, un problema molest que convé fer desaparèixer. Sempre em va semblar veure que la unitat d"Espanya" era per a ells tan sagrada com per a la burgesia espanyola. Mai arribaven a entendre que el carà cter nacional que adoptava la lluita de classes a Euskadi fos un factor revolucionari; pel contrari, no era per a ells sinó una nota discordante en el procés revolucionari espanyol que aspiraven a orquestrar.
Pel que fa a les relacions entre Euskadi continental i Euskadi peninsular, l'exili em va oferir l'ocasió de conèixer directament la problemà tica existent. Fins a llavors, la meva opció enfront d'aquest tema obeïa més a raons històriques i ideològiques que a un coneixement real de l'Euskadi continental actual. No obstant, l'experiència no va fer sinó confirmar les meves hipòtesis i dotar-les d'una base més cientÃfica. Euskadi continental és una zona de gairebé nul·la industrialització; les bases de la seva economia la constitueixen les activitats del sector primari i les turÃstiques. Amb una població que no sobrepassa el quart de milió d'habitants i marginada completament dels centres econòmics francesos, sofreix una aguda emigració de mà d'obra jove. Encara que l´euskara és à mpliament conegut en les zones rurals, i fins i tot alguna cosa en la costa, la seva participació al costat de França en dues guerres d'alliberament nacional contra les potències centrals i la inexistència de classe social alguna capaç de marcar una dinà mica nacional pròpia, ha tingut com a conseqüència, que fins a fa encara pocs anys la consciència nacional fos propietat exclusiva de determinats sectors intel·lectuals. Però l'onada expansiva de la lluita d'Euskadi peninsular, al costat de la tasca d´aquests sectors intel·lectuals, ha produït una pressa de consciència cada vegada major. L'Estat francès va saber veure el perill que representaven ambdós factors i va declarar il·legals tant a E.T.A. com a Enbata. Com succeeix amb freqüència en aquests casos, la mesura no serviria sinó per a enfortir el ressorgiment nacional i noves organitzacions haurien de néixer i estendre's, encara que lentament. D'altra banda, és evident que l'única solució econòmica viable per a Euskadi continental és la seva integració amb la zona peninsular on pot trobar els capitals i la tecnologia que necessita per a deixar de constituir una reserva turÃstica i productora de mà d'obra destinada a l'emigració. Malgrat les diferències culturals creades entre ambdues zones d'Euskadi per dos segles de separació forçada, la comunitat lingüÃstica possibilita aquesta integració. Vaig poder, doncs, comprovar que, malgrat del grau incipient de desenvolupament de la consciència nacional a Euskadi continental, la unitat d'ambdues parts del nostre poble no estava només justificada per raons històriques, sinó també econòmiques i que per totes elles era possible. Per tant, ambdues zones del paÃs no haurien de caminar separades en dues estratègies corresponents als estats en què es trobaven incloses, sinó que calia desenvolupar una sola estratègia nacional i unità ria, encara que coordinant tà ctiques i etapes diferents en correspondència amb la realitat de cada zona.
Quant a la lluita armada, la meva interpretació sobre ella tampoc es corresponia amb la realitzada per VI Assemblea. El fet que fos practicada de manera minorità ria no significa en manera alguna que expressés els interessos de la petita-burgesia basca. Constituïa únicament l'expressió més radical del descontent de les capes populars basques i especialment de la classe obrera. La identificació d'aquesta classe amb els qui la practicaven va començar a fer-se palesa de manera evident en ocasió del judici de Burgos al desembre de l'any 70. A partir de llavors, no faria sinó créixer. La lluita armada era resultat de la convergència de l´opressió nacional i l'explotació de classe que els treballadors bascos --entès el terme en el sentit més ampli-- sofrien sota la dictadura franquista, i no podia sinó desenvolupar-se en tant aquesta es mantingués. La major o menor acceleració del seu procés de desenvolupament obeïa a les condicions de vida i formació ideològica històrica respecte a ella del Poble Basc.
La lluita armada tampoc frenava les feines d'organització de masses a altres nivells; pel contrari, al constituir-se en el pitjor enemic del règim espanyol, convertia la resta de formes de lluita en enemics secundaris i més fà cils d'admetre per al franquisme. Cert que provocava onades de repressió sobre els sectors que tractaven d'organitzar a les masses treballadores, impedint la seva organització; però això no es devia a la lluita armada en si, sinó a la unitat orgà nica que en E.T.A. es produïa entre aquests sectors i els encarregats de la prà ctica armada.
VI Assemblea es declarava internacionalista i titllava E.T.A. de nacionalista petit-burgesa. Però, què és l´internacionalisme obrer? Ser internacionalista exigeix als treballadors d'una nació dividida i oprimida renegar dels seus drets nacionals per a d'aquesta manera confraternitzar amb els de la nació dominant? En la meva opinió, no. Internacionalisme obrer significa la solidaritat de classe, expressada en el mutu suport, entre els treballadors de les diferents nacions, però respectant-se en la seva peculiar forma d´ésser nacional. Si les relacions entre les forces obreres espanyoles i les patriòtiques basques no han estat millors no es deu a les justes exigències d'aquestes últimes, sinó a la incomprensió i actuació oportunista mostrada per aquelles enfront de la qüestió nacional basca. L´internacionalisme obrer exigeix que els treballadors de la nació polÃticament més avançada frenin el seu ritme per a anar de la mà dels de les més endarrerides? Si fos aixÃ, la humanitat estaria encara estancada. Si determinades revolucions socialistes i innombrables lluites d'alliberament nacional, d'indubtable signe progressista, han pogut aconseguir l'èxit es deu de manera molt important a l'existència de països que no van entendre d'aquella manera l´internacionalisme obrer. I fins i tot més, l'experiència demostra que cada paÃs que triomfa sobre el capitalisme assenta les premisses per a l'extensió de la revolució socialista mundial perquè no hi ha consell més eficaç que l'exemple. La millor forma de conrear l´internacionalisme és avançar el procés revolucionari social, allà on hi hagi condicions per a això.
El sector patriòtic de la classe obrera basca que no existia de manera conscient fa quaranta anys --el que va permetre que la direcció de la lluita nacional anés exercida de manera important per la petita-burgesia-- existia ja en la dècada dels seixanta. L'evolució d'E.T.A. amb els seus salts bruscos i desgarraments en una i una altra direcció, no expressava sinó la recerca de l'afirmació ideològica i polÃtica d´aquesta classe en el si d'una realitat ocupada per sectors amb interessos aliens a ella.
La separació de la VI Assemblea seria decisiva en aquest sentit. A partir d'ella, no es tractaria ja de saber on s'estava sinó com havia d'estar-se. El que E.T.A. --entesa més com fenomen polÃtic que com organització-- no hagi estat capaç, fins a dates recents, de començar a organitzar als treballadors patriotes bascos de manera coherent no es deu al seu, per alguns pretès, carà cter petit-burgès, sinó a la inexperiència polÃtica, lògica en un sector social que a Euskadi acabava de prendre consciència de la seva identitat i ho tenia encara tot per aprendre.
Precisament la pressa de consciència d'aquest sector social, constituït pels treballadors bascos amb consciència nacional, és el que permetia pensar a Euskadi com un marc autònom per a la revolució socialista que forçosament hauria d'anar unida a la lluita d'alliberament nacional; amb totes les dependències respecte a la resta dels Estats espanyol, francès i mundial, que lògicament existeixen.
La realitat posterior no ha fet sinó confirmar aquestes hipòtesis. Les lluites obreres sorgides a Euskadi han tingut sempre el seu lÃmit de generalització en el marc geogrà fic de la nació basca; igualment la lluita polÃtica ha tingut a Euskadi carà cter diferenciat de la resta dels estats veïns. Això ha obligat als partits d'extensió estatal espanyola, a considerar la conveniència de descentralitzar les seves estructures, creant òrgans de direcció i sigles a nivell d'Euskadi peninsular. Els partits obrers espanyols han deixat de ser l'enemic principal de l'estat perquè aquest paper fos ocupat per les forces patriòtiques obreres basques i especialment E.T.A. Aquestes mateixes forces han servit d'element revulsiu i radicalitzador del procés revolucionari de tot l'Estat espanyol, confirmant la justesa de la visió que E.T.A. ha tingut de l´internacionalisme obrer.
Malgrat la disimilitut entre Euskadi continental i peninsular, produïda per les diferents estructures socioeconòmiques i de formes de patiment de l´opressió nacional, el procés d'aproximació entre ambdues zones és ja evident --relacions culturals, relacions econòmiques intercooperatives, partit polÃtic estès a ambdues zones-- i la seva interrelació cada dia major, contrarrestant la tesi dels qui les pretenien insertar, respectivament, en els processos francès i espanyol i independents entre si. Pel contrari, a causa de la interrelación abans citada, són els mateixos aparells d'Estat espanyol i francès qui han començat a unificar la seva lluita contra el Poble Basc.
Una vegada iniciat el procés de descomposición del franquisme., E.T.A., lluny d'engrossir les files de les organitzacions petit-burgeses, ha donat lloc a la creació de partits obrers; que a més estan demostrant ser capaços d'impulsar als sectors que representen a una prà ctica revolucionà ria enfront de la polÃtica reformista dels qui sembla s'han auto-proclamat autèntics comunistes revolucionaris.
Avui, enfront de la doble solució --petit-burgesa basca o socialista espanyola-- que se li presentava al Poble Basc en el primer terç de segle, un sector de la classe treballadora està en condicions d'oferir una tercera via: la revolució socialista basca.
Tampoc hem d'enganyar-nos: el triomf d'aquesta opció és difÃcil. I els seus principals obstacles --amb ser importants-- no seran únicament els partits burgesos --ells només poden allargar la lluita-- ni l'existència d'un elevat nombre de treballadors sense consciència nacional; el ressorgir i estendre's de la consciència nacional basca, aixà com la seva assimilació pels immigrants, és un procés llarg, però ja avui el suficientment profund com per a considerar-lo difÃcilment reversible. Avui potser el major obstacle consisteix en l'alt nivell de consum existent a Euskadi peninsular --motor del procés revolucionari basc--, que pot fer-nos oblidar que l'objectiu dels treballadors bascos no és consumir el necessari i el superflu fins al nivell del ridÃcul --i alhora dramà tic--, sinó transformar les nostres relacions socials de producció, fent-les fraternals i solidà ries, i les nostres relacions amb els mitjans de producció apropiant-los i col·locant-los al nostre servei; decidir què volem produir i com volem distribuir-ho; poder pensar i relacionar-nos en la nostra llengua i crear la nostra pròpia cultura; en suma, ser homes lliures en un paÃs lliure. Això constitueix una revolució social i, per a dur-la a terme, és precÃs que el poder polÃtic sigui nostre, sense sustituismes de cap classe; és precÃs que l'hi arravassem a les burgesies espanyola i francesa que avui el detenten; és precisa una revolució polÃtica.
Per suposat que les forces polÃtiques de la burgesia s'oposaran a ella. Però el més trist seria que també ho fessin les forces polÃtiques representatives de la classe obrera espanyola. Nosaltres renunciem a intentar determinar com ha de configurar-se el procés revolucionari espanyol i molts estarÃem disposats a ajudar-los en la seva tasca.
Però a canvi exigim que als treballadors bascos se'ns respecti el dret a decidir ja des d'avui com volem construir el futur, el nostre futur.
L'opció que avui ofereix el sector patriòtic de la classe obrera basca no és únicament una opció per a Euskadi, sinó indirectament també per als treballadors espanyols i francesos en tant que la revolució socialista basca no pot sinó potenciar les dels seus respectius països. Aquesta constitueix la millor aportació que la classe obrera basca pot fer als treballadors de tot el món.
Si els partits obrers espanyols no ho comprenguessin aixà i busquessin frenar el procés polÃtic basc en un intent d'integrar-lo en el dels seus respectius estats, estarien fent un trist favor als treballadors bascos i a la classe obrera en general. La incomprensió que fins al present han demostrat a les peculiaritats de la lluita a Euskadi és conseqüència directa de la seva incomprensió de l'existència mateixa del Poble Basc. Aquesta constitueix precisament el motiu que el sector objectiva i subjetivament més revolucionari d'aquest hagi optat per la independència i que tot ell tingui avui una dinà mica en aquest sentit.
Entre el Poble Espanyol hem trobat també autèntics revolucionaris que han sabut reconèixer l'existència i els drets del nostre poble; però desgraciadament molt pocs. Si els partits obrers espanyols haguessin estat com ells, potser avui els qui defensem la independència d'Euskadi haguéssim optat per una altra solució més unità ria. De qualsevol manera, els pobles caminen cap a la seva integració econòmica i polÃtica i els treballadors hem de potenciar la solidaritat i unitat internacionals sempre que no ens obligui a sacrificar la nostra personalitat nacional. Per aquest motiu, enfront de la tasca d'evitar enfrontaments i esborrar suspicà cies entre els treballadors bascos i els espanyols i francesos i iniciar un procés d'acostament i ajuda mútua, han de ser aquests últims qui deixin de pensar en termes d'imperi i comprenguin d'una vegada que els treballadors bascos no som espanyols ni francesos, sinó única i exclusivament bascos, i que el que ens uneix amb ells no és la pertinença a una mateixa nació sinó a una mateixa classe.
José Miguel Beñaran Ordeñana
Argala |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Otegi, Argala i la dictadura espanyola
|
|
per republica |
09 jun 2007
|
|
Independentment del que digui l'article no és de republica. Hi ha una suplantació o una adopció de nick. Segons com es miri. |
|
Re: Otegi, Argala i la dictadura espanyola
|
|
per argala per sempre |
09 jun 2007
|
Independentment que es pugui estar d'acord, només en part o poc amb els raonaments d'aquest revolucionari basc ... entranyable, admirat i intel·ligent ... -un revolucionari o revolucionària mai és "gran" perque la seva lluita es dissol en els somnis de la gent-, aquest text és precios, fa temps que m'encanta. Gracies per difondre'l.
Llibertat Otegui |
|
Re: Otegi, Argala i la dictadura espanyola
|
|
per pd |
09 jun 2007
|
|
i repassant, la critica a ETA-VI, per exemple, estaria be que alguns/es us la (re?)llegisssiu |
|
Braxton
|
per Angel
lukas@gmail.com |
08 jul 2007
|
|
6368499865090c48557de2c7e3a5cf8b [u]http://goexpressdistribuzioneautomatica.ikwuex.org/hotel-portovenere/[/u] [url]http://procedura-esecuzione-metallizzazione-spruzzo-zinco.wdhffe.org/[/url] [u]http://hilary-duff-denti.jcddfk.org/[/u] [url]http://invia-sms-gratis.zgqwur.org/[/url] [u]http://terme-dei-papa-ingresso-piscina.rjrigb.org/[/u] [url]http://baby-looney-tunes-immagine.wdhffe.org/[/url] [u]http://affitto-villa-esclusive.wdhffe.org/[/u] [url]http://cartapestalavorettonatalestella.xheadf.org/ente-primitivo/[/url] [url]http://a-livello-industriale.djrtlt.org/[/url] [url]http://usura-anale-megan-cole.zgqwur.org/[/url] cda9cd96507def8918671c23330ec82a |
|
|
