|
|
|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
Canvi climà tic: en el nou regne de la "megasequera"
|
|
|
per ... |
06 mar 2007
|
|
per Mike Davis [1] |
Canvi climà tic: en el nou regne de la "megasequera
Els gels fosos de l’Àrtic no són l’única manifestació d’un canvi climà tic espectacular i inequÃvoc. Els hiverns secs dels últims anys han alterat totes les planes compreses entre Mèxic i Canadà . AixÃ, per fi, Bush, convençut com està que la terra és plana, es mostra ara disposat a admetre la situació d’emergència. L’ós polar sobre un bancal cada vegada més estret és la icona del clima mutant. Entretant, els animals (i els pobres) mexicans es desplacen cap al nord.
L’ós polar sobre una bancada de gel cada vegada més estreta s’ha convertit en la icona urgent de l’escalfament global i del canvi climà tic galopant. Per fi, l’inquilà de la Casa Blanca, convençut com està que la terra és plana, admet que els majestuosos óssos podrien estar destinats a l’extinció, vist que el gel marà s’encongeix i l’oceà Àrtic es transforma en aigua blava per vegada primera en milions d’anys. El “gran experiment geofÃsicâ€? de la humanitat, segons va cridar fa molt temps el oceanògraf Roger Revelle a la corba de les emissions de diòxid de carboni en trepidant augment, ha fet descarrilar a la Naturalesa dels seus fonaments holocènics en les terres del cercle polar.
Però l’Àrtic no és l’únic teatre d’un canvi climà tic espectacular i inequÃvoc, ni són els óssos polars els únics heralds d’una nova època de caos. Pensi’s, per exemple, en alguns dels parents llunyans del ursus maritimus: els óssos negres que habiten tan feliç com sinestrament en les llegendà ries Chisos Mountains del parc nacional Big Bend, en Texas. Podrien ser ells els missatgers d’una transformació ambiental en les terres de les fronteres radicals gairebé tan gran com la qual està succeint en Alaska o Groenlà ndia. En un dia extraordinà riament calorós de gener de 2002, en la calli Emory Peak, amb la ment encara travessada per les imatges apocalÃptiques del setembre precedent, vaig travar coneixement ocasional amb un jove ós juganer i inofensiu en un campament. Les aparicions dels óssos són sempre un poc mà giques, i vaig pensar que la trobada era l’expressió d’una condició salvatge encara folgadament intacta. En realitat, com vaig aprendre alarmat a l’endemà , el jove ós era, per aixà dir-lo, un ’mojado’ [2], la progènie dels migrants recents i indocumentats procedents de l’altre costat del Riu Gran.
Els óssos negres eren corrents en les Chisos quan aquestes eren el refugi semilegendari dels predadors apatxes ‘mescaleros’ i ‘comanches’ en els segles XVII i XVIII, però els ‘rancheros’ els van donar implacable caça fins a provocar la seva extinció al començament del segle XX. Després, gairebé miraculosament, al començament dels 80 del segle passat, els óssos van reaparèixer després dels arboços en els pins de Emory Peak. Estupefactes, els biòlegs van conjeturar que els óssos havien migrat des de Serra del Carmen fins a Coahuila, nedant pel riu Gran i travessant 40 milles de desert infernal fins a arribar a les Chisos, una terra promesa de cérvols dòcils i refugis abandonats.
Com els jaguars que en els últims anys s’han reassentat en les muntanyes de Arizona o –posats a això— el Chupacabra assedegat de sang del folklore del nord albirat en els suburbis de Los Àngeles, els óssos negres participen d’una èpica migració de la fauna, a més de les persones, cap a l’altre costat. Tot i que ningú sap exactament per quin els óssos, els grans felins i els llegendaris vampirs s’estan desplaçant cap al nord, una hipòtesi plausible és que és que estan adaptant la seva rà dio d’acció i la seva població a un nou regne de la sequera en el nord de Mèxic i en el sud-oest dels EEUU.
El cas humà és clar: ranxos abandonats i ciutats fantasma per tota Coahuila, Chihuahua i Sonora [3], donen testimoniatge d’aquella successió inexorable d’anys de sequera –iniciada en els anys vuitanta, però convertida en catà strofe a fins dels noranta— que ha empès a centenars de milers de pobres dels camps als laboratoris clandestins de Ciutat Juárez i als barris de Los Àngeles. En uns quants anys, la “sequera excepcionalâ€? ha afectat a totes les planes entre Canadà i Mèxic; altres anys, vermelles conflagracions en els mapes meteorològics han penetrat com un tascó per tota la costa del Golf fins a Louisiana, o han travessat les Muntanyes Rocoses fins a les regions interiors del nord-oest. Però els epicentres semipermanents segueixen sent Texas, Arizona i els seus estat germans a Mèxic. En 2003, per exemple, el Llac Powel va reduir el seu nivell prop de 80 peus [4] en tres anys, i les conques hÃdriques fonamentals al llarg del Riu Gran estaven poc menys que exhaustes. Mentre, en el sud-oest, l’hivern 2005-2006 ha estat no dels més secs que es té memòria, i Phoenix va estar 143 dies sense una sola gota d’aigua de pluja. Les rares interrupcions de la sequera no han bastat per a recarregar adequadament les faldilles aqüÃferes o per a emplenar els embassaments, i en 2006 tant Arizona menjo Texas han hagut de lamentar les pitjors pèrdues per sequera, en collites i animals, mai registrades en la història (prop de 7 mil milions de dòlars).
Tempestat de foc sobre Los Àngeles
La sequera permanent, com el gel que es fon, reorganitza rà pidament els ecosistemes i transforma paisatges sencers. Sense la suficient humitat per a generar saba protectora, milions d’acres de pins com el pinyoner i el ponderosa han estat devastats per una invasió d’escarabats de l’escorça; aquests boscos sense vida, al seu torn, han alimentat les tempestats de foc que van incendiar les conurbacions de Los Àngeles, San Diego, Les Vegas i Denver, a més de destruir una part dels Àlbers. En Texas han estat també devorats pro el foc terrens herbosos –gairebé 2 milions d’acres només en 2006—, i quan l’estrat superior desapareix, les prades canvien en deserts.
Alguns climatolegs no han dubtat a definir el procés en curs com “megasequeraâ€?, definint-la, damunt, com “la pitjor dels últims 500 anysâ€?. Uns altres són més cautes: encara no estan assegurances que l’actual aridesa de l’oest hagi superat els famosos llindars creuats en el segle XX: en els anys 30 amb el dustbowl en les planes del sud, i en els anys 50 amb una sequera devastadora en el sud-oest. Però tal vegada el debat sigui irrellevant: la investigació més recent i competent està descobrint que el “vermell vespertà en l’oestâ€? (per citar l’inquietant subtÃtol del Meridià de sang de Cormac McCarthy) no és simplement una sequera episòdica, sinó la nova “normalitat climà ticaâ€? de la regió. En un alarmant testimoniatge prestat el passat desembre davant el Nacional Research Council, Richard Seager, un expert geofÃsic del Lamont Doherty Observatory de la Universitat de Columbia, va avisar que els supercomputadors dels principals estudiosos dels models climà tics del planeta estan tots llançant el mateix resultat: “Segons els models, en els pròxims anys o decennis, en el sud-oest el nou clima serà un clima semblat a la sequera dels anys 50.â€?
Aquesta extraordinà ria previsió és un subproducte del monumental esforç de cà lcul realitzat per 19 models climà tics separats (incloses les naus almirall de Boulder, Princeton, Exeter i Hamburg) per a l’�IV Informe d’avaluació del panell intergovernamental sobre el canvi climà tic� (Fourth Assessment Report of the Intergovernmental Panell on Climate Change, IPCC). No cal dir que el IPCC és la cort suprema de la ciència climà tica. Va Ser instituït per les Nacions Unides i per l’Organització Meteorològica Mundial en 1989 per a avaluar la investigació sobre l’escalfament global i els seus efectes. Probablement el president Bush –à dhuc si ara accepta, bé que a contracor, les alarmes llançades pel IPCC, conforme a les quals l’Àrtic s’està fonent rà pidament— no s’ha pres encara en compte la possibilitat que el seu ranxo en Crawford pugui convertir-se un dia en una duna de sorra.
Els climatolegs que estudien els anells dels arbres i altres arxius naturals saben des de fa temps que l’Acord de Riu Colorado de 1922, que va assignar l’aigua als oasis del sud-oest en rà pida urbanització, es basa en una història de 21 llargs anys (1899-1921) d’inundacions. Lluny de ser una mitjana, es tracta en realitat de la major anomalia pluviomètrica en 450 anys. Més recentment, els climatolegs han comprès el risc que persistents ‘Las Niñas’ (episodis freds en l’Atlà ntic septentrional) interactuïn amb fases cà lides en l’Atlà ntic septentrional subtropical generant sequera en les planes del sud-oest que podrien durar dècades.
Però, com ha posat en relleu Seager a Washington, les simulacions del IPCC apunten a alguna cosa molt distint dels episodis à rids catalogats en el Lamont’s North American Drought Atlas (un compendi permanentment actualitzat de les observacions dels anells dels arbres des del segle II fins als nostres dies). Inesperadament, el que canvia és la base mateixa del clima, no només les pertorbacions del mateix.
A més, aquesta brusca transició cap a un clima nou i més extrem, “distinta de qualsevol altra en l’últim mil.lenni, i probablement en tot el Olocenoâ€?, no brolla de fluctuacions en les temperatures oceà niques, sinó de la “transformació dels models de la circulació atmosfèrica i del transport del vapor d’aigua que sorgeixen com a conseqüència de l’escalfament atmosfèricâ€?. En poques paraules, les terres à rides seran més à rides, i les terres humides, més humides. Els fenòmens relacionats amb ‘Las Niñas’, va afegir Seager, seguiran influint en les precipitacions en les terres de frontera, però, partint de fonaments més à rids, podrien produir els pitjors malsons d’occident: sequeres de proporcions semblants a les catà strofes medievals que van contribuir al famós desplom de les complexes societats anasazi [5] del ‘Cañón del Chaco’ i de la ‘Mesa Verde’ durant el segle XII. (Per a empitjorar les notÃcies dels supercomputadors, la major aridesa es preveu en una bona part del Mediterrani i de l’orient Pròxim, on una sequera èpica és sinònim històricament bé conegut de guerra, migració de les poblacions i etnocidi).
No hi ha pà nic en els camps de golf
No és no obstant això probable que la sola alarma cientÃfica, per molt que provingui de 19 models climà tics unà nimes, provoqui gran agitació en els suburbis de Phoenix dotats de camps de golf, on els estils de vida luxosos s’empassen cada dia 400 galons d’aigua per habitant [6]. Ni impedirà als buldòzers modelar la monstruosa perifèria residencial de Las Vegas (es projecten 160.000 noves cases) al llarg de la ruta US 3, fins a Kingman, Arizona. Ni impedirà a Texas doblegar la seva població d’aquà a 2040, no obstant això el possible esgotament de la faldilla aqüÃfera de Oglalla.
Encara que es vénen llançant últimament moltes consignes sobre el “creixement intel.ligentâ€? i sobre un ús intel.ligent de l’aigua, els inversors immobiliaris del desert segueixen projectant les conurbacions residencials amb la mateixa empremta “obtusaâ€? i ineficient des del punt de vista ambiental que ha vingut mortificant al sud de Califòrnia des de fa generacions. Damunt, l’as en la mà niga de la lliure empresa del sud-est és que la majoria de l’aigua conservada en els sistemes del Riu Colorado i del Riu Gran encara està destinada al reg agrÃcola.
A mitjà termini, almenys, la urbanització salvatge del desert assolirà autosostenir-se matant el cotó i les plantes medicinals, mentre que els grans conreadors seguiran fent diners venent a les perifèries residencials un aigua subvencionada amb fons federals.. Un prototip d’aquestes reestructuració resulta ja visible a Califòrnia en l’Imperial Valley, on San Diego està agressivament adquirint drets aqüÃfers. La conseqüència és que, si un observador atent sobrevolés la zona, notaria un augment de les zones mortes en el mosaic esmeraldà d’herbes medicinals i melons de la vall.
Més futurÃsticament, està també l’opció “sauditaâ€?. Steve Erie, un professor de la Universitat de Califòrnia en San Diego que ha escrit molt sobre polÃtiques de l’aigua en el sud de Califòrnia, m’ha dit que els inversors immobiliaris del desert en el sud-est i en Baixa Califòrnia confien a poder tenir a la creixent població bé abastida d’aigua grà cies a la dessalinització de l’aigua marina. “El nou mantra de les agències gestores de l’aigua és, vaga dir-lo, incentivar la conservació i la regeneració, però els rapaços inversors estan dirigint à vidament la vista al PacÃfic i la alquÃmia de la dessalinització, oblidats de les pernicioses conseqüències ambientals.
Sigui això com fos, subratlla Erie, els mercats i els polÃtics seguiran votant pel tipus d’urbanització agressiva i d’alt impacte que actualment cobreix de calçades i picapedrers partetrà fic milers de quilòmetres quadrats dels frà gils deserts de Mojave, de Sonora i de Chihuaha. No cal dir que els estats i la ciutat pugnen més agressivament que mai pel repartiment de les aigües, “però, de consum, les ‘mà quines del creixement’ tenen el poder de sostreure l’aigua als altres usuarisâ€? [7].
A mesura que l’aigua s’anirà encarint, el pes de l’adaptació al nou règim climà tic i hidrològic recaurà en grups subalterns com els jornalers agrÃcoles (llocs de treball amenaçats pels transvasaments d’aigua), els pobres urbanitzats (que podrien assistir fà cilment a un augment vertiginós, de 100 a 200 dòlars mensuals, de les tarifes de l’aigua), els camperols que operen en els terrenys à rids (inclosos molts nord-americans nadius), i especialment, les poblacions rurals del nord de Mèxic.
La fi de l’època de l’aigua a baix preu en el sud-est –dada que podria coincidir amb la finalitat de l’energia a baix cost— elevarà el nivell, ja alt en la regió, de les desigualtats de classe i racials, i empenyerà a més migrants a desafiar a la mort en perilloses travessies dels deserts fronterers. No es necessita, d’altra banda, molta imaginació per a endevinar la consigna futura dels minutemen: “Ve a robar-nos l’aigua!�.
La polÃtica conservadora en Arizona i en Texas s’enverinarà i es tenyirà ètnicament encara més, si cap. Per onsevulla camina ja el sud-est travessat per un violent nacionalisme que se serveix de bocs expiatoris i del que només podria definir-se com protofeixisme: en la sequera esdevenidora, podrien ser les úniques llavors capaces de germinar.
Com il.lustra Jared Diamond en la seva recent superventes ‘Colapse’, els antics anasazi no van sucumbir només a causa de la sequera, sinó més aviat per haver-se desentès de la aridesa d’un territori superexplotat, habitat per persones poc promptes a fer sacrificis en el seu “estil de vida luxós�. AL final, van preferir devorar-se entre si.
Notes
[1] Mike Davis és membre del Consell Editorial de SINPERMISO. Acaba de traduir-se al castellà el seu també recent llibre sobre l’amenaça de la grip aviar El monstruo llama a nuestra puerta, trad. MarÃa Julia Bertomeu, Ediciones El Viejo Topo, Barcelona, 2006).
[2] en castellà en l’original N.T.
[3] tres estats de Mèxic
[4] uns 2,43 metres
[5] “gent vella�, en llengua navalla, N.T.
[6] prop de 1.500 litres, N.T.
[ |
This work is in the public domain |
|
|
