|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Cinquena crònica, des de Filadèlfia.
|
|
|
per Koordinadora d'Osona kontra la tortura |
11 ago 2006
|
|
De vegades me'n faig creus, del fet que aquesta colla dels MOVE, des d'aquest racó de món que tenen, hagin pogut arribar literalment a tota la resta del món. |
"VOSTÈ CREU QUE ELS KENNEDY SÓN FELICOS ?" -----------10-8-06.-----------------cinquena crònica.-----
Philadelphia 10.- El dimarts va arribar a la ciutat un equip anglès de televisió. Dins l'equip hi havia anglesos, irlandesos, italians... De vegades me'n faig creus, del fet que aquesta colla dels MOVE, des d'aquest racó de món que tenen, hagin pogut arribar literalment a tota la resta del món. Està clar que els ha costat, però hi han arribat. Ells varen començar la campanya de solidaritat amb Mumia Abu-Jamal el mateix any 1981, quan fou detingut. Fou una justa correspondència a l'ajuda que en Mumia els va donar com a periodista el 1978, amb motiu del brutal atac de la policia de Philadelphia. Jo em vaig assabentar per primera vegada del cas Mumia, l'agost del 1995, davant del Consolat USA de Hamburg, al nord d'Alemannya, on m'havien convocat uns amics. Es tractava de fer una concentració (una "Mannwache", en diuen els alemans), per evitar que fessin matar, a l'estat de Pennsylvania, un periodista afro-americà , acusat falsament de la mort d'un policia blanc. L'assassinat legal estava previst per al 15-8-05. Dos o tres dies abans, el governador de l'estat va fer saber que la suspenia. La campanya internacional de solidaritat havia donat els seus fruits.
Estic convidat a assistir a la gravació del reportatge de televisió. Hi anem la Ramona Àfrica, la Pam Africa (membres de l’organització revolucionà ria MOVE) i jo. Després s'hi afegeix un ex-pres, també afro-americà . Un home d'uns seixanta anys, que ha passat mitja vida a la presó. Porta una samarreta contra la pena de mort. Explica les dificultats que esta tenint ara mateix, per poder visitar els amics que va deixar dins. Les autoritats penitencià ries li diuen que la seva visita es considerada inadequada i perillosa, perquè ell mateix és un ex-pres. I a més no te cap vincle familiar amb les persones preses que vol visitar... "Cap vincle familiar?" -- els replica ell-- "Com em podeu dir això, si estem parlant de gent amb la qui he conviscut durant anys, més a prop que la meva familia de sang ? Ens ho hem explicat tot, ens hem estimat, ens hem odiat...Tot! A més, ja fa temps que vaig sortir de la presó ! És que m'heu de considerar un ex-pres tota la vida ?"
La Ramona el comprèn molt bé i explica, ja davant de les cà meres deTV, que ella va tenir el mateix problema, anys endarrera, --en sortir de la presó, després d'una condemna de més de set anys-- per visitar els seus companys i companyes dels MOVE, encara presos. Quan ella va entrar a militar en aquesta organització revolucionà ria, ho va fer sortint d'una famÃlia de classe mitjana, de Philadelphia. Una famÃlia que la tenia destinada a estudiar a la facultat de dret i que la volien fer jutgessa. "M’he lliurat d'una de bona!" --diu la Ramona, rient. I és que al llarg dela seva vida ha tingut oportunitat de conèixer diversos magistrats i magistrades. Tan imbuïts de la ideologia dominant. Tan convencuts que tenen la veritat absoluta. Convençuts que tenen dret a gaudir del monopoli de la violència. La violència estatal. El terrorisme d'Estat...
Hi ha dos periodistes, amb una cà mera cadascú, enfocant-la de dreta i esquerra. Un altre, està assegut al seu costat i li va fent las preguntes i comentaris que provoquen les seves explicacions.
Després de caure presa, la Ramona ben aviat es va adonar que havia de continuar plantant cara. Presa i tot, enmanillada i tot davant d'un jutge. Per això, des d'un primer moment els va contradir. Que no es pensessin que perquè estava privada de llibertat, això havia de canviar la seva manera de pensar. Ja al moment de portar-la davant del jutge de guà rdia, quan li varen preguntar si comprenia els seus drets, que li acabaven de llegir rutinà riament, la Ramona va contestar que no, que no comprenia res. Que com podia ser que volguessin fer-li creure que l'Estat de Pennsylvania respectava el seu dret a la presumpció d'innocència ? Si l'acabaven de portar enmanillada des de la presó, en una furgona, seguida de tres o quatre més, plenes de policies que la vigilaven... Si ella acabava de sobreviure, de manera miraculosa, al bombardeig que la policia havia realitzat salvatgement sobre casa seva. Era el 13 de maig de 1985 i l'FBI havia fet servir bombes incendià ries de guerra, per cremar vius altres onze membres de la seva familia: Sis adults i cinc nens... alguns dels quals foren metrallats pels policies, quan intentaven fugir de les flames.
Els periodistes escolten atemptament, professionalment. I fan anar les cÀmeres amunt i avall. Des del centre de la ciutat, des de l'hotel Sofitel on hem anat a buscar-los, els hem acompanyat al barri de Powelton Village, que És on vivien els MOVE el 1978, quan varen patir el primer atac policial. A l'hotel, la graVació hauria quedat massa impersonal, al voltant d'aquella taula plena de te anglès i aigua mineral "Perrier".
Tampoc era possible fer l'entrevista als carrers del centre. La policia hauria vingut de seguida, potser alertada per qualsevol bon ciutadà , perquè es necessita un permÃs especial per gravar en carrers principals com el d'aquell hotel de tantes estrelles. De manera que ho hem hagut de fer asseguts al portal d'un carrer del Powelton Village, que tampoc estaà malament, a uns metres d'on hi havia la casa enderrocada dels MOVE. Durant l' entrevista a la Ramona, entren i surten diversos veïns i veïnes del nou edifici que varen edificar, després de la demolició. En veure'ns a nosaltres i el que estem fent, sembla que no s'estranyin de res. El que ens molesta, però, és el soroll del motor d'aquests autobusos tan grossos, que passen sovint. I alguns cotxes a tota marxa i amb la rà dio massa alta. Sempre, quan acaben de passar, hem de repetir l’última pregunta i l’última resposta. Passa algun cotxe patrulla, però ni s'atura. Ve un policia en bicicleta, que ens pregunta si necessitem ajuda... li diem que no i se'n va.
La Ramona va posant exemples per fer-se entendre i m' agrada la cara que posen els anglesos, quan els pregunta: "Vosaltres creieu que la familia Kennedy és felic? Tenen de tot, sÃ. Cotxes, cases, joies, molts dòlars... però ja veieu com els va: el que no és alcohòlic, està enganxat a la cocaïna, o a l’heroïna. Alguns dels membres d'aquesta famÃlia, ni tan sols comprenen el que els està passant. Fa anys, en John Africa --un dels fundadors dels MOVE-- els va posar aquest mateix exemple. Els va explicar com és d'important conèixer i comprendre els orÃgens socials i els entorns de la pròpia famÃlia... I és que, a tot arreu, qui perd els seus orÃgens, perd la seva identitat. I és veritat. A mi, de ben jovenet, els Kennedy també m'havien cridat l'atenció. Quan en 1960, va sortir escollit president en John Fitzgerald Kennedy; i a l'escola de frares on anava jo, els “hermanosâ€? ens varen insistir molt que aquell gran paÃs, que era els Estats Units d'Amèrica del Nord, per primera vegada a la seva història tindria un president cristià . Després, el 1963, quan el varen matar en un carrer del centre de Dallas, Texas, ningú noens va saber explicar el per què...
(Signat: Francesc Arnau i Arias.------------------------Philladelphia---------------------10-8-06.----------------) |
Mira també:
http://www.osona.com (fòrum, hi ha totes les cròniques)
|
This work is in the public domain |
