|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
La Coppulo i Com RÃ dio
|
|
|
per anoni |
27 jul 2006
|
la COM Ràdio ja no interessa tant als socialistes al govern de la Generalitat, ara que "tenen" altres mitjans I retallen despeses. Després del Barril se'n va la Coppulo deixant, això si, la porta oberta... Mai se sap...
Sílvia Coppulo. Periodista de renom, conductora de magazines radiofònics, programes televisius, propietària d’una productora, acaba d’escriure un llibre sobre els seus deu anys de col•laboració amb COM Ràdio. Emissora que ara deixa, per emprendre una nova etapa professional.
En una entrevista a l’Avui la periodista, entre altres coses, afirma.... |
"Que els últims tres anys el govern hagi estat en mans dels socialistes
probablement ha fet que COMRà dio s'hagi abandonat, perquè ara ja tenen
Catalunya RÃ dio i ni s'hi fixen."
"Si COMRà dio va néixer polititzada, encara hi va néixer infinitament més
Catalunya RÃ dio, i ho ha estat molts anys".
"A les emissores els convindria no tenir unes relacions tan directes amb
les administracions que les promouen. Que els directors no acabin sent
elegits pels governs".
"Si els socialistes perden la Generalitat potser miraran quins mitjans de comunicació poden tenir propers".
"En el cas de COMRà dio, els seus mateixos impulsors -Jordi Mercadé (ara director de Comunicació del govern) i Josep Maria Carbonell (ara president del CAC)- reconeixen que volien tenir una emissora de rà dio de l'esquerra i catalanista".
"Al consell d'administració van acabar entrant-hi tots els partits"
....
Hem esperat uns dies per veure quina mena de reaccions provocarien aquestes paraules (per allò de la independència sagrada d’un mitjà de comunicació, més si és públic): denuncies a jutjats per part de la direcció del PSC o de CiU? Demandes de rectificacions per part de la direcció de les emissores (COM i Catalunya Rà dio) ? Inflamades preguntes parlamentà ries per part dels altres partits? Una ferma presa de posició de les associacions de periodistes? Un anunci d’investigació per part del Consell de l’Audiovisual?
Res de res. Sembla per tant legÃtim deduir que tots aquests subjectes, que tenen un poder de decisió en la configuració del panorama medià tic a casa nostra, trobin del tot normal que uns partits polÃtics tinguin el control de facto d’ emissores pagades amb diners públics que haurien de garantir l’exercici d’un dret fonamental, que s’utilitzin les posicions de govern per “tenirâ€? o no tenir un mitjà , que els periodistes excel•lents puguin trobar “il•lusionadorsâ€? projectes comunicatius creats a partir d’una clara voluntat de control polÃtic, sempre que s’hi esmercin prou calés.
Aixà les coses no és d’estranyar que la Coppulo i els seus entrevistadors obviïn en l’esmentat article un element que tanmateix hauria de ser clau parlant de la COM: els drets de la ciutadania, de la societat. La Coppulo s’oblida de dir, per exemple, que la COM neix ocupant, per graciosa concessió de l’últim govern González, una freqüència nominalment destinada a l’emissora municipal de Barcelona, emissora que mai naixeria com a tal, i que comença les seves emissions silenciant una de les rà dios lliures que era llavors referent europeu d’aquell moviment a Catalunya i l’Estat espanyol. De recordar la poca o nul•la transparència en la mobilització, per part de la Diputació de Barcelona, de quantitats de diner públic imprecisades però ingents (lloguer d’un satèl•lit, fitxatges de periodistes excel•lents, manteniment de les emissions en FM i AM - altra anomalia que s’ha mantingut fins avui -). O de fer esment dels efectes perversos, com ara pèrdues de llocs de treball potencials i efectius, que l'ocupació per part de la COM de desenes i centenars de freqüències municipals va provocar en el mapa de la radiodifusió local.
Esperem que tot això al llibre hi surti, i de passada que hi surti també una campanya que va ser objecte d’una de les censures més continuades, compactes i unà nimes de la història recent del nostre paÃs: la COMespossible. Una campanya que va prendre cos al voltant d’una proposta molt senzilla: deixar una franja de programació de la “Rà dio públicaâ€? a la gestió d’una assemblea de moviments socials ciutadans.
Un experiment de democrà cia directa en el qual, en lloc de direccions nomenades per afinitat polÃtica o caps de redacció teledirigits, es crearia un espai de debat i de confrontació obert, dinà mic, transparent on hi participarien, utilitzant les noves eines comunicatives, associacions, entitats, professionals de la informació, gent compromesa en les lluites i iniciatives que mantenen viu el nostre teixit social.
Al llarg de quatre anys s’hi van adherir més de 200 entitats, promovent un debat intens sobre els conceptes de participació, de democrà cia, de dret d’accés als mitjans de comunicació, de servei públic, de propietat pública, de dret a la informació. Debat en el qual s’hi van veure obligats a intervenir el CAC, l’Oficina de no discriminació, la Regidoria de Drets Civils de Barcelona, l’alcalde, l’ajuntament de Barcelona, els partits, el SÃndic de Greuge. Amb jornades públiques, rodes de premsa, conferències, comunicats, accions espectaculars, manifestacions.
Tot, per 4 llargs anys, curosament silenciat a rà dios, televisions i la totalitat de la premsa (excepte algun mitjà alternatiu).
La professió periodÃstica i els amos (polÃtics i privats) dels mitjans van tancar files al voltant del principi segons el qual la societat civil és, en funció dels casos, “públicâ€?, “usuariâ€?, “mercatâ€? però mai un subjecte adult capaç de decidir què vol i com ho vol, ni tan sols en una escarransida franja horà ria d’una rà dio municipal. La filosofia de la democrà cia directa, de l’â€?empowermentâ€? com a tendència necessà ria per a la salut d’una societat moderna, va xocar contra la filosofia tradicional (comuna a l’obscurantisme ultramuntà de la COPE o al despotisme il•lustrat de la COM) segons la qual qui té el poder de decisió a l’à mbit medià tic poden o han de ser només els partits, els empresaris (propietaris o anunciants) i en menor mesura els periodistes, sotmesos per altra banda a organitzacions de la feina jerarquitzades gairebé militarment (Consell d’administració, direcció, caps de redacció, caps de programes). Ah si, i els “expertsâ€?, la neutralitat dels quals en els organismes de vigilà ncia com ara el Consell de l’Audiovisual Català és notòria i demostrada pel fet que cada partit hi té el seu Conseller de confiança...
Però de tot això dubtem que en parli la Coppolo en el seu llibre ja que en 4 anys, a raó de tres hores dià ries d’antena no va trobar mai cinc minuts per informar la seva audiència, el seu públic, d’una proposta que afectava en profunditat el model de participació en l’à gora medià tica. No per afany de censura, deu ens en guardi, sinó per criteris de prioritat periodÃstica, feliçment coincidents, en aquest cas també, amb els dels seus col•legues de renom, com ara en Barril, i dels caps de redacció, la direcció, els polÃtics del Consell d’Administració, els anunciants.
Col·lectiu Ultratjades per la Comunicació (medià tica) - CUC(m)
cuc-m ARROBA comunicant.info |
This work is in the public domain |
