|
|
|
Notícies :: guerra |
|
Iran atòmic-per Ignacio Ramonet
|
|
|
per <> |
13 jul 2006
|
|
|
Un revol. La nova actitud d'Estats Units respecte d'Iran a propòsit del contenciós nuclear constitueix un revol espectacular. Cal recordar que, fa tot just dos mesos, alts responsables nord-americans consideraven encara com "opció possible" (1) el llançament d'atacs selectius per a obligar a Teheran -"un dels motors del terrorisme mundial", segons el secretari de Defensa Donald Rumsfeld- que abandonés el seu programa nuclear. Aquests atacs implicaven l'ús de bombes antibúnker d'ogiva atòmica, de B61-11, i amenaçaven especialment el complex de Natanz, situat a 250 quilòmetres de Teheran, on es troba una central d'enriquiment d'urani. D'acord amb un alt responsable del Pentàgon, la Casa Blanca estimava que "l'única manera de resoldre el problema és canviar l'estructura del poder a Iran, i això significa una guerra" (2).
En aquestes estaven quan de sobte les coses van canviar radicalment. Reunits a Viena l´1 de juny, els ministres d'afers exteriors dels cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Estats Units, Xina, França, Regne Unit, Rússia) i d'Alemanya han elaborat un document que formula, en un to aquesta vegada conciliador i desproveït d'amenaces, noves propostes per a posar fi al contenciós. Propostes que l'alt representant de la Unió Europea per a la política exterior, Javier Solana, va lliurar el 6 de juny a Teheran a Ali Larijani, secretari del Consell Suprem de la Seguretat Nacional i principal negociador iranià en la qüestió. Encara que el contingut del document no és de domini públic, se sap que en ell els sis reconeixen el dret d'Iran, signatari del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) a accedir a l'energia nuclear civil, i es comprometen a ajudar-lo a comprar reactors d'aigua lleugera. A més proposen posar fi a l'embargament econòmic, proporcionar-li peces de recanvi que necessita la seva aviació civil, i prometen donar suport la seva candidatura davant l'Organització Mundial del Comerç (OMC) a la qual Washington ja ha oposat el seu veto en divuit ocasions... La veritable concessió està en una altra part: el Govern d'Estats Units, que fins al moment es negava de manera absoluta a fer-lo, accepta asseure's a la taula de negociacions al costat de les altres cinc grans potències per a discutir directament amb els iranians. Amb l'única condició que suspenguin el programa d'enriquiment d'urani.
També Teheran sembla apostar pel apaivagament, i es dóna temps per a reflexionar abans de respondre. Els primers senyals són encoratjadors. Ali Larijani admetia que "en aquestes propostes hi ha passos positius". I el ministre iranià d'Afers exteriors Manucher Mottari, àdhuc reconeixent que el seu país ha d'esforçar-se per dissipar les inquietuds internacionals, s'ha declarat optimista: "És un pas endavant. L'any passat els europeus ens havien dit: ‘Aquest és el nostre pla, ho prenen o ho deixen'. En canvi ara ens diuen: ‘Aquí tenen una proposta, podem discutir-la, estudiar-la i negociar-la per canals diplomàtics'. És positiu. Admeten que és negociable una vegada que l'hàgim estudiat. Estats Units ha acceptat participar en la negociació, i vam rebre amb plaer aquesta decisió" (3).
Com explicar el canvi d'Estats Units? Abans de res està el dret indiscutible d'Iran -potència regional de 76 milions d'habitants i gran proveïdor d'hidrocarburs, que no ignora que la disminució de la producció de petroli és inevitable- a preocupar-se pel seu futur energètic. I a apostar per tecnologies nuclears civils. A pesar de més de dues mil inspeccions des de 2003, l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) mai ha pogut oferir la menor prova que la República islàmica desenvolupés un programa nuclear militar, l'únic que prohibeix el TNP.
Rússia i Xina reconeixen que els iranians han de fer un esforç per crear un clima de confiança, però defensen el dret de Teheran a disposar d'energia nuclear civil. Aquests dos Estats s'oposarien a tota sanció contra Iran si aquesta qüestió es dirimís en l'ONU. Acaben de reiterar la seva solidaritat en ocasió del cim de l'Organització de Cooperació de Shanghai (OCS) que es va celebrar en aquesta ciutat xinesa a mitjans juny.
Sens dubte van pesar també altres consideracions. Per exemple, el fracàs de l'ocupació de L'Iraq, on els chiites proiranís són paradoxalment els millors aliats de Washington; l'amenaça iraniana de fer volar en cas d'atac l'estret d´Ormuz, per on transita el 20% de la producció mundial de cru; la intenció d'Iran d'exigir el pagament de les exportacions de petroli i gas en moneda europea, després d'haver convertit ja a euros la major part de les reserves de divises, atès que Teheran sap que en aquest moment el dòlar és el taló d'Aquil·les d'Estats Units
Una escalada continua essent possible evidentment, pero les dues parts tenen interès a buscar un compromís.
Nota: (1) The Washington Post, 9 d'abril de 2006 .
(2) Seymour M. Hersh, "The Iran plans", The New Yorker, 17 d'abril de 2006 .
(3) El País, Madrid, 15 de juny de 2006. |
This work is in the public domain |
