|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina |
|
Brigada Catalana Venceremos!
|
|
|
per LF |
13 jul 2006
|
Síntesi d’història de Cuba: de la colònia a la Revolució
http://lafabrica.milnou.net/?template=interior&categoria=25&id_article=1
Treball elaborat per la Brigada Catalana Venceremos! sobre la història de Cuba. La brigada està vinculada a l'esquerra independentista. Enguany ha celebrat 10 anys de feina solidària amb la revolució cubana i cada estiu viatja a Cuba per conèixer la realitat d'aquesta petita illa caribenya. |
La Història de Cuba no es pot deslligar de la història del Carib. Hi ha elements comuns a tota la zona, aspectes que comparetixen tota la regió caribenya:
- Zona de riqueses (sucre, tabac, cacau, cafè, fustes, petroli, minerals...)
- Zona de contacte entre imperis, frontera imperial: Espanya, Anglaterra, França, Holanda, EEUU.
- Zona de lluita interimperialista, però també d’alliberament dels diferents pobles sotmesos: HaitÃ, Veneçuela, Cuba, República Dominicana...
La diferència fonamental entre les diferents zones caribenyes radica en el fet que només Cuba ha estat capaç de tenir èxit en la seua lluita d’alliberament, tot i que ha hagut diferents experiències: HaitÃ, Nicaragua, i ara Veneçuela.
La Història de Cuba, i de tota Amèrica Llatina, té un abans i un després en l’arribada europea de 1492 i la posterior conquesta. Abans de 1492, en Cuba vivien indÃgenes arauacs, a l’igual que a altres zones del Carib. El fet indÃgena cubà no té cap importà ncia en l’actualitat, ja que van ser completament exterminats, determinant d’aquesta manera la composició ètnica de l’illa ja a partir del genocidi indÃgena arriben a Cuba colons blans europeus, una gran quantitat d’esclaus negres (amb una diversitat regional amplÃssima, ja que la seua procedència abarca tota la costa occidental africana, des del Senegal fins a Angola) i, en menor mesura, xinesos. Aquest fet és comú a tota Amèrica Llatina, sobretot les zones d’intensa explotació colonial (Antilles, Brasil...)
Ara bé, aquest extermini va tindre, també, les seues resistències:
----
1511
Hatuey
En estas islas, en estos humilladeros, son muchos los que eligen su muerte, ahocándose o
bebiendo veneno junto a sus hijos. Los invasores no pueden evitar esta venganza, pero saben
explicarla: los indios, tan salvajes que piensan que todo es común, dirá Oviedo, son gente de su
natural ociosa e viciosa, e de poco trabajo...Muchos dellos por su pasatiempo, se mataron con
ponzoña por no trabajar, y otros se ahorcaron con sus propias manos.
Hatuey, jefe indio de la región de la Guahaba, no se ha suicidado. En canoa huyó de HaitÃ, junto
con los suyos, y se refugió en las cuevas y los montes del oriente de Cuba.
Allà señaló una cesta llena de oro y dijo:
-Éste es el dios de los cristianos. Por él nos persiguen. Por él han muerto nuestros padres y
nuestros hermanos. Bailemos para él. Si nuestra danza lo complace, este dios mandará que no
nos maltraten.
Lo atrapan tres meses después.
Lo atan a un palo.
Antes de encender el fuego que lo reducirÃa a carbón y ceniza, un sacerdote le promete gloria y
eterno descanso si acepta bautizarse. Hatuey pregunta:
-Ése cielo, ¿están los cristianos?
-SÃ
Hatuey elige el infierno y el fuego empieza a crepitar.
Eduardo Galeano, Memoria del fuego. I. Los nacimientos, Ed Siglo XXI
----
L’extermini a l’illa és atroç. Si en 1510 hom calcula un total de 112.000 indÃgenes, en 1544 únicament sobreviuen 893: les matances, trasllats i dispersions, fam, malalties, mortalitat infantil, suïcidis...redueixen la població arauac fins la desaparició.
El segle XVI és un moment de dificultats imperials per a Espanya. De tradició agrÃcola i ramadera, sense burgesia, sense financers, la Corona de Castella s’ha trobat en 1492 amb un territori inmens sobre el qual no té ni projecte colonial ni capacitat polÃtica ni econòmica per a gestionar-ho. Cuba, en aquest context, és la base per a les expedicions a Mèxic i Florida, i poca cosa més. Únicament a mesura que avança el segle i es clarifica el projecte colonial espanyol L’Havana es va convertint en el port principal del Carib: és aquÃ, per les seues especials condicions geogrà fiques, on s’agrupen els vaixells que des d’Amèrica fan ruta cap a la PenÃnsula Ibèrica.
És també en la primera meitat del segle XVI quan es funden les primeres “7 villasâ€?: Baracoa (1511), Bayamo (1513), Trinidad (1514), Sancti SpÃritus (1514), Santiago de Cuba (1515), L’Havana (1519) i Puerto PrÃncipe (1528).
A poc a poc, es produeix a Cuba una certa consolidació econòmica i colonial, vinculada fonamentalment a:
- Ramat cimarron. Captura de vaques i porcs que es crien en estat salvatge al bosc/sabana
- Apropiació de terres per part d’un reduït grup de blancs d’origen espanyol, terres en principi utilitzades per a la captura d’aquest ramat cimarron i, a partir del segle XVIII, destinades al cultiu de tabac i, fonamentalment, de sucre.
- Centre comercial entre els diferents imperis que es troben al Carib, bà sicament Anglaterra, França i Espanya.
Aquesta consolidació econòmica beneficia fonamentalment a l’oligarquia criolla (blancs, europeus, però ja nascuts a Cuba)
És en la segona meitat del segle XVIII quan es produeixen els definitius canvis socials i econòmics a l’illa, lligats al reforçament de l’activitat agrÃcola i de l’esclavisme.
----
1672
La carga del hombre blanco
El Duque de York, hermano del rey de Inglaterra, fundó hace 9 años la CompañÃa de los Reales
Aventureros. Los cultivadores ingleses de las Antilla compraban sus esclavos a los negreros
holandeses; y la Corona no podÃa permitir que adquirieran artÃculos tan valiosos a los extranjeros.
La nueva empresa, nacida para el comercio con Ã?frica, tenÃa prestigiosos accionistas: el rey
Carlos II, tres duques, 8 condes, 7 lores, 1 condesa y 27 caballeros. Como homenaje al Duque de
York, los capitanes marcaban al rojo vivo las letras DY en el pecho de los 3000 esclavos que
cada año conducÃan a Barbados y Jamaica.
Ahora, la empresa ha pasado a llamarse Real CompañÃa Africana. El rey inglés, que tiene la
mayorÃa de las acciones, estimula en sus colonias la compra de los esclavos, seis veces más
caros que lo que cuestan en Ã?frica.
Los tiburones hacen el viaje hasta las islas, detrás de los buques, esperando los cadáveres que
caen desde la borda. Muchos mueren porque no alcanza el agua y los más fuertes beben la poca
que hay, o por culpa de la disenterÃa o la viruela, y muchos mueren de melancolÃa: se niegan a
comer y no hay modo de abrirles los dientes.
Yacen en hileras, aplastados unos contra otros, con el pecho encima de la nariz. Llevan
esposadas las muñecas, y los grilletes les dejan en carne viva los tobillos. Cuando el mar agitado
o la lluvia obligan a cerrar las troneras, el muy poco aire es una fiebre, pero con las troneras
abiertas también huele la bodega a odio, a odio fermentado, peor que el peor tufo de los
mataderos, y está el piso siempre resbaloso de sangre, flujos y mierda.
Los marineros, que duermen en cubierta, escuchan los gemidos incesantes que suenan desde
abajo durante toda la noche; y al amanecer los gritos de los que han soñado que estaban en su
paÃs.
Eduardo Galeano, Memoria del fuego. I. Los nacimientos, Ed Siglo XXI
----
Entre 1763 i 1845 arriben a Cuba un total de 636.465 esclaus, un 23% dels quals es destina a activitats sucreres, el 18% a tabaqueres, el 10% a cafetals, i un 45% a activitats urbanes i domèstiques.
Ètnicament, els blancs són el 47’4% de la població, i els negres el 52’6%. Aixà mateix, són esclaves el 36% de les persones que viuen a Cuba.
D’aquesta manera, en el segle XIX queda marcat el sucre com a principal producte cubà i aquest sistema (oligà rquic i esclavista) com a model social i econòmic. En 1860 el 70% de la producció és de sucre, i el 50% de les exportacions van destinades als EEUU, amb la qual cosa s’inicia la dependència econòmica del veà ianqui.
Juntament amb aquesta configuració socioeconòmica, apareixen en Cuba les primeres veus que reclamen l’emancipació de l’illa. En tota Amèrica triomfen les idees de Simón BolÃvar i a Cuba apareixen figures com Félix varela o José Antonio Saco.
Entre en 1838 i 1868 es produeix una important crisi del sistema esclavista, vinculada a problemes de trà fic d’esclaus que provoca una significativa pujada del seu preu, aixà com a la tendència abolicionista que s’anava imposant en frança, Anglaterra i EEUU. Aquestes dificultats s’intenten evitar amb l’arribada de mà d’obra xinesa, els anomenats culÃes, provinents tant de la pròpia Xina com de Califòrnia. Dins d’aquesta crisi cal destacar una revolta d’esclaus, coneguda com la revolta de La Escalera, esdevinguda en 1843 i feroçment reprimida per l’oligarquia cubana i les tropes colonials espanyoles.
Arran d’aquests problemes apareix a l’illa una nova tendència lligada a l’alta burgesia. L’anexionisme als EEUU coma forma de poder mantenir els seus privilegis. Juntament a l’anexionisme, l’oligarquia cubana projecta una altra lÃnia: mantenir i reforçar els vincles amb la metròpoli. Siga EEUU o Espanya, el fet és que el projecte polÃtic de l’oligarquia és el de mantenir els vincles colonials ja que és el mecanisme de què se serveix per a governar i dirigir tant polÃticament com econòmica. D’aquesta manera, amples capes (la majoria!) de la població cubana queden excloses.
En aquest context esclata la revolució de 1868, anticolonial i antiesclavista, comandada per Céspedes i que esdevé l’inici de la lluita independentista a Cuba. El nom que reben els rebels és mambises. La revolució de 1868 es caracteritza, fonamentalment, per:
- La importà ncia de les lògies masòniques com a l’instrument organitzatiu dels rebels.
- La condició de terratinents no esclavistes dels rebels, procedents aixà mateix de les regions del Centre i l’Orient de l’illa.
- Capacitat per implicar en la lluita a les capes mitjanes, camperols i la intel·lectualitat amb gran consciència patriòtica.
El reforçament polÃtic i militar d’Espanya en Cuba, aixà com els problemes interns que debiliten els insurrectes, provoca que se signe la pau en 1878, encara que no acceptada per tots els alçats cosa que provoca la protesta de Baraguá i l’ascens de la figura del general Antonio Maceo.
Finalitzada la Guerra dels 10 anys, el capitalisme a Cuba es desenvolupa i es consolida:
- Es produeix una concentració productiva del sucre en centrals mecanitzades, la qual cosa deixa fora a xicotets i mitjans propietaris.
- Augmenten les inversions estrangeres: a l’espanyola se sumen l’anglesa i la ianqui.
- Se certifica la dependència del sucre: el 80% d ela producció sucrera va a parar als EEUU.
Al llarg d’aquest anys de l’últim quart del segle XIX podem destacar, aixà mateix, l’abolició de l’esclavitut (1886), algunes revoltes que continuen la lluita de 1868, i la configuració de dues tendències dins de la burgesia, l’autonomista i l’integracionista.
En 1892 es produeix a Nova York un fet cabal per a la història de Cuba. Els emigrats cubans, entre els quals un fill de valencià , José martÃ, funden el Partit Revolucionari Cubà , que es planteja: ser un partit per a la independència de Cuba, impedir amb l’independència de Cuba l’expansionisme ianqui, i frenant l’expansionisme ianqui contribuir a l’agermanament d’Amèrica Llatina.
El PRC inicia els preparatius d’un nou alçament independentista, que esclata el 1895: és l’inici de la “guerra del 98�, que rà pidament s’estén per tota Cuba i posa a Espanya en una situació molt complicada. Vist el caliu de la guerra, en la qual el triomf dels mambises està pròxim, els EEUU intervenen (provocant l’incident del Maine). D’aquesta manera, d’una lluita per la independència entre Espanya i Cuba es passa a una disputa entre dues potències imperials, Espanya i EEUU. L’armistici se signa entre aquests dos actors i s’efectua, per tant, un simple traspàs de sobirania, quedant l’illa en mans ianquis.
Amb un govern d’ocupació, EEUU planteja la independència de Cuba, però es reserva la capacitat d’intervenir en els governs, invertir capitals, introduir productes i explotar els recursos naturals i humans de l’illa. L’element fonamental d’aquest domini i supervisió és l’�Enmienda Platt�, esmena introduïda en la Constitució de 1901 que permet als EEUU intervenir en els assumptes de Cuba, com de fet farà al llarg de tota la primera part del segle XX.
Els primers trenta anys del segle XX es poden caracteritzar per:
- Governs corruptes tutel·lats per EEUU
- Manteniment dels privilegis de l’oligarquia
- Penetració del capital ianqui
- Precari nivell de vida dels cubans
- Greu crisi arran de la baixada dels preus del sucre en 1920, que afecta a les classes populars
- Naixement d’una oposició estudiantil i obrera (fundació de la Federación Estudiantil Universitaria i del Partit Comunista de Cuba)
Entre 1923 i 1933 l’agudització de la lluita revolucionà ria és resposta per la burgesia amb l’ascens de Machado al poder. La seua dictadura es fonamenta en la repressió salvatge de qualsevol forma d’oposició, arribant a l’extrem que és el propi exèrcit qui demana la renúncia de Machado: això suposa l’entrada en l’escena polÃtica de Batista i la consolidació de la ferma aliança entre la burgesia cubana, l’exèrcit de Fulgencio Batista i l’ambaixador ianqui (amb la mà fia i les grans empreses al seu darrera). Si bé als primers anys dels postmachadisme s’hi donen algunes reformes per tal de frenar l’avanç revolucionari, les estructures opositores es reforcen (Partit Ortodoxe).
Els succesius governs corruptes, el colp d’estat de Batista el 1952, i el projecte econòmic de la mà fia ianqui radicada en la Florida de convertir el triangle Miami-L’Havana-Varadero en un centre turÃstic basat en la prostitució, el joc i les drogues (amb els hotels Nacional i Riviera o l’autopista Varadero-L’Havana, amb el túnel per baix de la badia, com a principals exemples), no fan més que aguditzar l’enfrontament entre les classes populars cubanes i l’oligarquia. En aquest sentit, el 26 de juiol de 1953 un xicotet grup d’opositors, al capdavant d’ells Fidel Castro, planteja l’assalt al Cuartel Moncada, a Santiago de Cuba, com a espurna insurreccional que hauria d’estendre’s a tota Cuba. Els assaltants són detesos, torturats i, els que no són assassinats a les casernes policials, empresonats. La dura repressió de la dictadura de Batista provoca una à mplia campanya de solidaritat i d’identificació populars amb els assaltants del Moncada, que es concreta en la llibertat dels empresonats a canvi de la marxa a l’exili.
A Mèxic, Fidel castro coneix al Che, que s’enrola com a metge en l’expedició del Granma, el 1956, que pretén arribar a l’illa i iniciar la guerra de guerrilles. De la setantena llarga de guerrilers, únicament 12 sobreviuen al desembarc i, en dos grups diferents, arriben a la Sierra Maestra on inicien l’enfrontament militar amb l’exèrcit batistià . En aquests moments, aixà com posteriorment, destaca la lluita clandestina dins de les ciutats del Moviment 26 de Juliol i, especialment, de dues dones: Haydeé SantamarÃa i Celia Sánchez.
Amb l’avanç des d’Orient de les columnes guerrilleres i el massiu suport de la població, Batista fuig del paÃs l’1 de gener de 1959: és el triomf de la Revolució. El 8 de gener, les tropes de l’Exèrcit rebel entren victorioses a L’Havana.
En un primer moment, les mesures adoptades pel nou govern revolucionari cubà no inquieten en excès els EEUU: es destrueix completament l’aparell militar i policÃac de l’època batistiana i els participants i col·laboradors de la dictadura són jutjats. Però és en el mateix 1959 quan comencen a donar-se els primers canvis revolcionaris que capgiraran l’estructura econòmica i social del paÃs. Amb la Reforma Agrà ria, 100.000 camperols reben tÃtols de propietat, les companyies estrangeres perden els seus latifundis (que passen a mans de l’Estat), i es limita l’extensió de les propietats agrÃcoles a 30 cavallerisses. La burgesia i els terratinents que no havien fugit amb Batista es possicionen, ara, radicalment en contra dels avanços revolucionaris ja que comproven que perden tant els seus privilegis com la base del domini econòmic, social i polÃtic que havien ostentat al llarg de 400 anys.
És ja a partir de la Reorma Agrà ria que comencen, també, les primeres sancions i agressions dels EEUU contra la Cuba.
Després de la Reforma Agrà ria, entre 1960 i 1961 es desenvolupa la nacionalització de totes les empreses que estaven en mans de l’oligarquia cubana i dels consorcis estrangers: ferrocarrils, telefonia, Banca, empreses del sucre, destileries, tostaderos, tabaqueres, quÃmiques...passen en aquests primers anys de la Revolució a ser propietat de tots els cubans i cubanes. S’elimina, doncs, la propietat privada dels mitjans de producció, que passa a ser col·lectiva (o, més concretameht, social, com diuen els cubans: de l’Estat o de les cooperatives).
Al mateix temps, es posen en marxa diferents projectes que tenen com a objectiu dignificar la vida dels cubans i cubanes. És de destacar la Campanya Nacional d’Alfabetització, que en 1961 aconseguirà alfabetitzar 700.000 persones en un esforç mobilitzador en el qual participaren més de 300.000 cubans.
A les mesures revolucionà ries li segueix la violència dels EEUU i de l’oposició contrarrevolucionà ria: atemptats, inici del bloqueig ianqui, i la invasió frustrada de BahÃa de Cochinos.
La Campanya nacional d’Alfabetització i la defensa en BahÃa de Cochinos enforteixen la Revolució i fan sentir al poble dues coses: que els seus interessos i necessitats són el centre de l’acció polÃtica, i que les conquestes revolucionà ries cal defensar-les amb l’organització popular.
Aixà mateix, la pèrdua del mercat estadounidenc a causa del bloqueig decretat el 1961 és pal·liada per la declaració del carà cter socialista de la Revolució cubana, amb la qual cosa Cuba comença a mantenir relacions econòmiques en condicions d’igualtat amb els països de l’anomenat camp socialista. |
Mira també:
http://lafabrica.milnou.net/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Brigada Catalana Venceremos!
|
|
per Silvio Rodriguez |
13 jul 2006
|
|
Vosotros flipais, hermanos! |
|
Re: Brigada Catalana Venceremos!
|
|
per confusió |
14 jul 2006
|
|
Si que flipen, si. No he acabat de llegir-lo, però no cal. Totalment en contra del bloqueig a Cuba, però també totalment en contra de les dictadures, que encara que la de Cuba no siga tan sagnant com altres (Xile, Argentina, España, etc) no deixa de ser una dictadura. El socialisme, per desgràcia, encara no s'ha aplicat amb èxit. Que actueu amb Fidel, igual que els ultracatòlics amb el papa... |
|
|
