En els darrers 20 anys, des de l’anomenada “reforma fiscal Borrell� (en referència al aleshores secretari d’estat d’Hisenda Josep Borrell), la població de Catalunya ha representat de mitjana el 16% de la població de l’estat espanyol, ha produït el 20% de la riquesa (o PIB) i ha suportat el 24% de l’esforç fiscal.

Repetim-ho… de mitjana, entre 1986 i 2005, les catalanes i els catalans han representat el 16% de la població de l’estat, han produït el 20% de la riquesa i han pagat el 24% dels impostos. Sense comentaris.

Aquells que no es preocupen del benestar dels nostres conciutadans al.leguen que paguem més perquè som més rics... Deixant de banda, que –en cap cas- això justificaria que paguéssim més del 20% dels impostos (perquè aquest és el percentatge de la riquesa que generem), hi ha quelcom que resulta encara més preocupant.

En efecte, en aquests darrers 20 anys, el total de la despesa pública (de totes les administracions: govern central, Generalitat, ajuntaments…) ha representat molt menys del 12% de la despesa al conjunt de l’estat.

Per tant, el 16% de la població ha produït el 20% de la riquesa, ha pagat el 24 % dels impostos i ha rebut menys del 12% de la despesa pública.

En altres paraules, en els darrers 20 anys, hem pagat un percentatge molt més elevat que el de la riquesa que hem generat i hem rebut molt menys que el percentatge de població que representem… Senzillament escandalós!

I això s’ha traduït en un enorme dèficit en infraestructures (carreteres, aeroports, transports, universitats…), que estrangula el nostre creixement, limita la nostra productivitat i –en definitiva- ens fa a tots més pobres.

I també s’ha traduït en un intolerable dèficit en les polítiques socials, doncs és evident que hem pogut construir menys de la meitat dels hospitals, de les escoles o dels centres d’assistència, dels que realment hem pagat.

D’aquesta manera, els nostres fills, les nostres àvies, els nostres joves i els nostres malalts s’han convertit en les principals víctimes de l’espoli fiscal, que l’estat espanyol imposa a les catalanes i als catalans.

Ara, la proposta estatutària, que haurem de votar en referèndum el proper 18 de juny, inclou un acord econòmic entre els senyors José Luís Rodríguez Zapatero i Artur Mas. Un acord radicalment contrari a allò que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, amb el suport del 90% dels seus diputats.

Doncs, en efecte, amb l’acord Mas-Zapatero, la Generalitat només recaptarà el 50% de l’IRPF (que paguen els assalariats), el 50% de l’IVA (que paguen els consumidors), el 58% dels impostos especials (gasolines, tabacs, alcohols…) i el 0% de l’impost de societats (el que paguen les empreses).

Diem “només�, perquè el Parlament de Catalunya preveia que la Generalitat controlaria el 100% de tots els impostos pagats a Catalunya. I diem “només�, perquè és evident que el 50% del IRPF i de l’IVA, el 58% dels especials i el 0% del de societats no suma ni tan sols la meitat dels impostos pagats pels catalans i les catalanes...

I, per tant, no existeix cap garantia que –a la llarga- poguem superar aquell percentatge, que en els darrers 20 anys ha estat inferior de mitjana al 12% de la despesa publica a tot l’estat.

Un percentatge que no arriba a la meitat del representat per l’esforç fiscal que hem suportat, equivalent al 24% del de tot l’estat.

En altres paraules, en els darrers 20 anys, hem rebut menys de la meitat del que hem pagat; i l’acord Mas-Zapatero no garanteix que –a la llarga- controlem més de la meitat del que pagarem. Senzillament vergonyós!

Com garantirem les escoles, les pensions, els habitatges i els hospitals que necessiten els nostres fills, les nostres àvies, els nostres joves i els nostres malalts?