|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
L’esquerra social i el 'no'
|
|
|
per LluÃs Rabell |
07 jun 2006
|
|
|
Certament, la ciutadania no en té encara una percepció clara – ni de bon tros! Nogensmenys, la fi del govern tripartit ens remet a un problema present a tot Europa, i que han palesat les successives alternances que, des de la dècada dels anys vuitanta, s’han anat produint entre els partits clà ssics de la dreta burgesa i l’esquerra reformista.
La negació dels drets democrà tics nacionals que representen les humiliants retallades fetes per Madrid a la – ja de per si prou moderada – proposta de reforma estatutà ria catalana, tenen molt a veure amb l’accentuació de les polÃtiques liberals per part del govern del PSOE en matèria fiscal i laboral, amb la seva implicació en l’agenda de Lisboa per a la construcció d’un espai de lliure competència europea... i amb la projecció internacional de l’imperialisme espanyol, des de la seva presència a Amèrica Llatina fins a la creixent implicació a l’Afganistan. I és que l’avenç de les polÃtiques liberals es conjuga perfectament amb les inèrcies dels vells Estats contra les aspiracions de les petites nacions que, com ara Catalunya o Euskadi, no disposen de sobirania polÃtica.
La dificultat per copsar – amb totes les seves conseqüències - el lligam entre la reivindicació democrà tica de l’autodeterminació i les resistències socials representa a hores d’ara el problema més important per a la configuració d’una esquerra combativa, anticapitalista. Hi ha tota una gamma de falses respostes que n’estan retardant l’eclosió. Hi ha, per descomptat, el possibilisme de l’anomenada “esquerra transformadoraâ€? (ICV-EUiA) que ha anat situant-se cada cop més en una posició subsidià ria respecte al PSOE fins a desdibuixar qualsevol polÃtica independent del social-liberalisme. Aquest paper esdevé realment nefast pel que fa a l’avenç de la consciència de la classe treballadora. D’una banda, la desarma enfront de l’escomesa liberal i l’aliança amb la dreta nacionalista que ja està posant en prà ctica el govern Zapatero. D’una altra, i al mateix temps que es va consolidant aquesta entesa, conforta el PSC en la imatge que li ha permès mantenir una influència determinant sobre tot un sector de la població humil, provinent de la immigració interior: els vincles de subordinació amb l’Estat espanyol – consagrats per un Estatut que posa brida a les pretensions catalanistes “excessivesâ€? – són presentats i percebuts com una “barrera de proteccióâ€? davant d’un cert nacionalisme burgès, arrogant i excloent. Vet aquà un discurs que connecta amb una bona part de la població obrera - i del que alguns anomenarien “blancs pobresâ€?. (Que poden convertir-se, amb l’agreujament de les desigualtats socials i la presència de la nova immigració, en el fitó d’una demagògia de tall neolerrouxista per part de la dreta espanyola i de l’extrema dreta).
Aixà doncs, podem viure una situació paradoxal: el manteniment de la influència polÃtica del reformisme sobre els sectors socials més malmesos per les mesures liberals que el mateix PSOE aplica en el terreny industrial, de relacions laborals, de serveis públics o de fiscalitat. Hi ha un sector de l’esquerra més lluitadora i afà als moviments socials i altermundialistes – el PSUC-Viu n’és un exemple – que mira de resoldre aquesta contradicció passant de puntetes sobre l’opressió nacional de Catalunya amb la il·lusió de “tornar a la lluita de classesâ€?. (Aquests sectors han caigut sovint en una actitud abstencionista davant l’Estatut o bé han acabat propugnant un “sÃâ€?... tot desitjant que el referèndum passi com abans millor). Però tot plegat es tracta justament d’això: d’una il·lusió. La qüestió nacional mediatitza la lluita de classes i en condiciona tot el desenvolupament. Si fins i tot el programa i les aliances del futur govern de la Generalitat depenen del desenllaç del referèndum del 18 de juny! Cal recordar potser que el moviment obrer d’aquest paÃs mai no ha gaudit de tanta força i autoritat sobre el conjunt de la societat com quan ha sabut conjugar l’exigència de progrés social amb la lluita per la llibertat nacional?
Finalment, tenim l’esquerra independentista – des dels sectors més moderats i presents a les institucions, com ERC, fins als corrents extraparlamentaris més radicals – que, aferrada a un cert raonament identitari, té una enorme dificultat per obrir-se pas entre aquestes franges populars. L’alliberament nacional, però, és impossible sense el seu concurs actiu. Només un discurs “roigâ€?, antiliberal, que faci percebre l’autodeterminació com el camà indispensable per assolir un poder proper i transparent en un món dominat pel dictat de les multinacionals, i com una garantia de convivència democrà tica i de justÃcia social, pot guanyar-les a la causa. Activistes des del primer moment pel “Noâ€? a l’Estatut de rebaixes que se’ns proposa, els homes i dones de “Revolta Globalâ€? treballem per construir aquesta perspectiva.
LluÃs Rabell
Publicat al núm.25 de la revista Revolta Global |
Mira també:
http://www.racocatala.cat/articles/11049
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per anti-jerki |
07 jun 2006
|
revolta global, reformistes i espanyols. Menys criticar a la resta i mes treballar, ke vosaltres si ke sou un grupuscle present a uns quants barris de la zona metropolitana de barna.
l'esquerra independentista no inclou ERC, me sap greu. Pensava ke aço de ke ERC son l'esquerra independentista nomes ho deien els jerkis pero ara veig ke esteu fent merits per guanyar algun favor de les institucions |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per josep |
07 jun 2006
|
|
per a l'EI hi ha vida més enllà d'ERC? |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per un dens article, si |
07 jun 2006
|
un gran treball el de RG, però anem a pams, sobre el que dius:
-passar i repassar contínuament de puntetes per les contradiccions que, ves a saber fins a quin grau d'estructurals són, entre moviment obrer i alliberament nacional (posar i reposar el discurs d'en Segui a Madrid per exemple) buscant una complementarietat que no ha estat moltes vegades (en Peiró va assegurar que si Macià proclamava la independència -la separació- la CNT sortiria al carrer -en contra-; "perquè el PCP no és el BOC" o com n’és de criticable la subsidiarització de la questio nacional a la questio de la lluita econòmica de la classe obrera, etc.) ens pot ajudar tant com obviar les contradiccions entre feminisme i moviment obrer en la qüestió del malanomenat "salari familiar" en un altre àmbit (o com n’és de criticable la subsidiarització de la lluita contra el patriarcat a la lluita econòmica de la classe obrera i pel socialisme)
- decidir, llibertat, sobirania i clar, al final el "divorci" i l’autodeterminació permanent, és a dir, la independència -l'etapisme en la qüestió nacional tampoc funciona-... però tot plegat per a què? perquè els catalans i catalans estem sotmesos i sotmeses a un procés de minorització, d'uniformització, de minorització cultural i lingüística... per què? perquè a banda de ser un fet de ciutadania, ser català o catalana és un fet identitari, de compartir una llengua i un fet cultural (amb totes les contradiccions de l’expressió "una cultura") amb una comunitat de gent determinada, amb les aportacions i influències de totes les altres cultures que calguin i es vulgui, però al final, una identitat comunitària, nacional ... Decidir, autodeterminació, i com més permanent millor (la independència) però bàsicament per intentar aturar la minoritzacio com a poble, la uniformitzacio que des d'uns determinants centres de poder i unes determinades classes dominants se'ns intenta imposar des de fa segles per fer-nos desaparèixer com aquesta comunitat identitària diferenciada que ells no han creat, i que s'ha mantingut principalment des d'abaix, sense el seu poder, el seus diners, els seus estats. |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per pd |
07 jun 2006
|
|
l'independentisme té dificultat per arribar a aquestes "franges populars" (per cert, hi ha classe obrera catalana; i, si és fotut ser de classe obrera o o ser català/na, més ho és si t'ha tocat la rifa en les dues loteries, em costa d'agrair-ho com feia la poetessa) tanta dificultat com a minim com la que té l'esquerra no independentista d'arribar a "franges populars" de fora de l'àrea metropolitana i de l'entorn del moviment obrer organitzat, principalment perque li costa d'entendre -moltes vegades presonera d'un barroer i poc marxista economicisme- el nucli del que és l'opressio nacional |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per un dens article, si |
07 jun 2006
|
un gran treball el de RG, però anem a pams, sobre el que dius:
-passar i repassar contínuament de puntetes per les contradiccions que, ves a saber fins a quin grau d'estructurals són, entre moviment obrer i alliberament nacional (posar i reposar el discurs d'en Segui a Madrid per exemple) buscant una complementarietat que no ha estat moltes vegades (en Peiró va assegurar que si Macià proclamava la independència -la separació- la CNT sortiria al carrer -en contra-; "perquè el PCP no és el BOC" o com n’és de criticable la subsidiarització de la questio nacional a la questio de la lluita econòmica de la classe obrera, etc.) ens pot ajudar tant com obviar les contradiccions entre feminisme i moviment obrer en la qüestió del malanomenat "salari familiar" en un altre àmbit (o com n’és de criticable la subsidiarització de la lluita contra el patriarcat a la lluita econòmica de la classe obrera i pel socialisme)
- decidir, llibertat, sobirania i clar, al final el "divorci" i l’autodeterminació permanent, és a dir, la independència -l'etapisme en la qüestió nacional tampoc funciona-... però tot plegat per a què? perquè els catalans i catalans estem sotmesos i sotmeses a un procés de minorització, d'uniformització, de minorització cultural i lingüística... per què? perquè a banda de ser un fet de ciutadania, ser català o catalana és un fet identitari, de compartir una llengua i un fet cultural (amb totes les contradiccions de l’expressió "una cultura") amb una comunitat de gent determinada, amb les aportacions i influències de totes les altres cultures que calguin i es vulgui, però al final, una identitat comunitària, nacional ... Decidir, autodeterminació, i com més permanent millor (la independència) però bàsicament per intentar aturar la minoritzacio com a poble, la uniformitzacio que des d'uns determinants centres de poder i unes determinades classes dominants se'ns intenta imposar des de fa segles per fer-nos desaparèixer com aquesta comunitat identitària diferenciada que ells no han creat, i que s'ha mantingut principalment des d'abaix, sense el seu poder, el seus diners, els seus estats. |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per conexions de saldo |
07 jun 2006
|
|
si algu pot esborrar la repeticio... i aquest mateix |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per Dimitrov |
08 jun 2006
|
Revolta Global... critica les vies possibilistes d'ICV-EUiA, que prenen l'estratègia de mirar d'arrossegar les polítiques de govern al màxim cap a les problemàtiques socials (especialment EUiA, tot i que amb molt poca capacitat d'incidència) i aposta per una unitat amb l'"esquerra" d'ERC, un partit de tall socialdemòcrata liberal, que aposta per la creació d'un nou Estat -català, evidentment- a la Unió Europea i un aprofundiment en el desenvolupament del capitalisme al nostre país?
En quin món vivim? Què li passa a l'esquerra "radical" que critica la política d'aliances de les altres esquerres però que ella mateixa cau en els paranys més incomprensibles?
Des de quan la qüestió nacional catalana només pot solucionar-se amb la independència? Què se n'ha fet de la reivindicació digna, honesta i racional d'una República Federal Espanyola, molt més antiga i molt més d'esquerres que les pretensions independentistes dels hereus del nacionalisme burgès?
Què us passa, Revolta Global? |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per Plutoni |
08 jun 2006
|
Aquest article incomoda bona part de les organitzacions d'IV-EUiA, per demanar el SI a l'estatut.
Està clar, la majoria dels anomenats comunistes, al Principat, han demostrat ser reformistes, apostant per la reforma de l'estatut i girant l'esquena a un possible procés revolucionari.
El mon a punt de petar, i encara es dediquen a posar pedaços al sistema???
Què us passa al conjunt d'IV-EUiA? |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per Dimitrov |
08 jun 2006
|
Ara resulta que estem davant "un possible procés revolucionari"...?
Amb aquesta mena d'anàlisis polítiques, encara em pregunto com hi ha gent que té dubtes entre l'actuació -sovint qüestionable- de l'esquerra transformadora i l'activitat gairebé contraproduent de la ultra-esquerra eixelebrada, inútil i mancada de base (social i teòrica). |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per Plutoni |
08 jun 2006
|
M'ubiques a l"ultra-esquerra eixelebrada" per dir que darrera d'un NO hi ha un possible procés revolucionari?!
Mare de Déu, on hem anat a parar, jo a "l'ultra-esquerra eixelebrada"? Tu ets comunista, de debò? |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per català |
08 jun 2006
|
|
Lluis Rabell fot el camp. |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per la revolucio permanent i la questio nacional |
08 jun 2006
|
l'etapisme de tall estalinista no ha entes mai aquesta idea de Marx desenvolupada per Trotsky
el troskisme classic tampoc, partint alhora de no fer una interpretacio marxista, de lluita de classes a la questio nacional, ja que la redueix a l'aspecte "democratic": es la aplicacio mecanica d'un leninisme obrerista-economicista a la questio nacional, tant estilada tambe en altres questions (feminisme -"la lluita economica de la classe obrera engloba l'opressio de la dona" , ecologisme, alliberament sexual, antimilitarisme...); enfocament que ja va ser debatut als anys 30 entre les diferents corrents que es reinvidicaven d'un marxisme nacional (BOC, PCP, POUM)
desenvolupar aquesta idea, la de revolucio permanent, sortint de l'economicisme obrerista implica comprendre que es del tot impossible un etapisme en aquesta questio (sobirania, republica, etc): qualsevol plantejament que es vulgui consequent en el tema acaba per posar sobre la taula dels projectes el trencament total amb l'estat opressor, la separacio bloquista, la independencia... la resta es llegir Marx o Trosky amb ulls academicistes, fer tanta Escolastica com ho fan altres sectes marxistes, llibertaries ... o catoliques ... amb la seva "veritat doctrinal revelada"
o no? |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per nota |
08 jun 2006
|
|
aclareixo: el trosquisme classic -crec- no enten la teoria de la revolucio permanent respecte a la questio nacional, no en altres ambits -no soc tant pedant. Evidentment que Trosky no estaria d'acord amb mi. No anem a discutir la veritat revelada i sobre el seu revelador. El fons de la teoria indica que no es pot aturar en fases un proces de lluita. |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per abel |
08 jun 2006
|
Des de quan és la mar de progessista i d'esquerres reclamar una república federal espanyola i la mar de reaccionari reclamar el dret a l'autodeterminació dels pobles ?
Qui ho ha dit això ? És paraula de Déu ?
ICV sou patètics , i si teniu remordiments per la vostra foto - foto sense emmarcar a diferència de la de Mas , tot s'ha de dir - al pactar l'estatut de la Moncloa és problema vostre i de la vostra incoherència en no defensar allò que havíeu dit que era irenunciable fins aleshores . Heu quedat com uns gilipolles i ho sabeu . |
|
Re: L’esquerra social i el 'no'
|
|
per a la merda |
08 jun 2006
|
I continuaran quedant com gilipolles i no els importa perque precissament saben que en aquest llarg viatge l'objectiu final no és mantenir la coherència sino el seient. I "ande yo caliente.." van enganyant als militants que es pensen que l'Internacional si no es continua cantant puny en alt és pels nous temps que corren o que això d'ecologista i d'esquerres és de debò, sense estridències que aquestes sempre fan treure les caretes. Agrupem-nos tots cap al naufragi final que venen onades i aquí quan s'enfonsin els únics que es salvaran seran els que tinguin una bona taula on agafar-se, i entre aquests estan els Sauras, Mayols i tots els simpatics i dialogants venedors de fum. Mentrestant una bona munió d'ex-esquerranosos passaran per la típica depressió "post donar-me compte de com ens han trait", però ara ja sense venir ni tansols d'idees revolucionaries d'ensorrar el sistema capitalista ni de creure canviar el món, sino des del pijisme progre del superenrollat que a l'únic que aspira és a fer més simpatic el sistema. Si, a cada bugada perdeu un llençol però també cada cop els llençols són menys gruixuts de tant rentar-los.
No ens preocupem per IC ni per EUA, no creiem que són hereus de res, són representants del que són i viuen de ploreres per un PSUC que en els museus quedaria de perles, i en aquest camí al seu costadet els d'EUA, acceptant com irresolubles que l'única sortida que tenen és quedar com simpàtics defensant les coses més merdoses que es poden tirar a la cara, i els importa una merda el comunisme i això de la transformació ara deu ser el nom d'una discoteca, revolució ja sabem que el d'una hipoteca. Són un punyetero partit, però no dels d'abans que es creien avantguarda sino una peça més del sistema, de l'estat i del capitalisme en general. Quan dogmàtic amb els pantalons baixats, quan estalinista de saló brindant amb cava, la memòria i l'hemeroteca podria parlar molt de qui eren i qui són.
Entre tants malabarismes l'únic que els queda és recordar quan eren munió i quan realment creien que anaven a canviar el món, amb la base d'un partit avantguardista que ens portaria a tots a la dictadura del proletariat. Molts poden parlar de que la CNT està al 36 però aquests s'han quedat entre els arpegis d'una cançó de Victor Manuel, mentres el mateix ja anunciava on acabarien la resta. Els "rojillos" simpatics, cada cop menys rojillos i cada cop menys simpàtics.
Petons llibertaris |
|
|
