Imprès des de Indymedia Barcelona : https://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Cada vegada que als catalans ens toca dir “sí� a les propostes que ens fan les nostres classes dirigents
per fabrica 23 mai 2006
Aprensions a propòsit del "pactisme"
Joan Fuster



http://lafabrica.milnou.net/?template=interior&categoria=21&id_article=1
Cada vegada que als catalans ens toca dir “sí� a les propostes que ens fan les nostres classes dirigents se´ns recorda des de totes les tribunes (televisives, radiofòniques, periodístiques i ara també electròniques) que som un poble pactista i que ens escau més “el peix al cove� que el “tot o res�. Un de les figures intel·lectuals més importants del segle passat, Joan Fuster, va escriure aquest article pensant en la conjuntura política que va donar lloc a l´anterior estatut, avui encara vigent. Però també el podria haver escrit per al moment actual.

No sé a qui se li va acudir aquesta curiosa idea que els catalans són una gent tendencialment "pactista", o, en tot cas, més "pactista" que els pobles del costat. ¿Cal creure que prové d’alguna brillant generalització de Jaume Vicens? ¿D’una exageració dels seus deixebles? ¿De certs malentesos dels polítics locals que, ells sí, han trobat en el "pactisme" una coartada per a les seves vel·leïtats confusionàries o per als trucs que anomenen "pragmàtics"? Tant se val. Perquè, sigui com sigui, i no és com diuen, el "pactisme", en primer lloc, es produeix en qualsevol lloc del món, quan no hi ha més remei, i, després i sobretot, la història de Catalunya –la de la Catalunya estricta potser més que la de la resta dels Països Catalans-- no s’ha caracteritzat precisament per una particular inclinació a "pactar", per evitar conflictes, sinó tot el contrari. El fenomen, en última instància, no resulta gaire diferent del que trobem en la vida col·lectiva de qualsevol altre punt geogràfic de la venerable Europa.

Si no recordo malament –i ara no tinc a mà els textos que podrien certificar-ho--, quan l’any 31 o 32 es discutia l’Estatut a les Corts espanyoles, don José Ortega y Gasset ja feia observar al seu auditori parlamentari que els catalans havien estat sempre un poble "díscol": en permanent guerra civil. I és de veres. Tenia raó el filòsof de Madrid. Les lluites en qüestió eren contra el rei i els seus sequaços, eren dels remences contra els senyors, eren dels senyors contra els senyors, eren dels bandolers contra tothom, eren per un canvi de dinasties, entre carlins i lliberals, han estat entre rojos i blaus. Uf! El veïnat agafava les armes amb una afable facilitat: l’espasa o la llança, el trabuc, la pistola, la bomba. I la falç, si convenia: "bon cop!", i els "defensors de la terra", avui, que mai no han vist una falç si no és en un museu d’antropologia, encara ho vociferen.

El senyor Ortega, naturalment, feia trampa: tot això que ell "reprotxava" als catalans, podia haver-ho aplicat als castellans, amb un saldo paregut. Perquè els castellans tampoc no es mamaven el dit, i tenien les seves trifulgues interiors tan greus com les nostres, tan inevitables, tan fatals. Els antagonismes de classe són de sempre i de tot arreu, i encara està per veure si algun dia podrem sortir-nos-en: seria el límit de la història, que donaria el pas a la utopia. Jo no entro ni surto en la profecia. De moment, no veig que la cosa tingui una solució pactista. Sí: té una provisional opció al "pacte". Però les contradiccions es mantenen. En l’episodi "català", vist des del 31 o 32, Ortega posà en circulació el consell de la conllevancia. Era com dir: "Mira, això de Catalunya és com una malaltia que ens hem de resignar a aguantar, perquè no té cura, o la cura fóra l’amputació". Ni Ortega ni ningú, en les Corts de la Segona República, i de més repúbliques que vinguin, no eren ni seran partidaris de l’"amputació". Aleshores: la conllevancia. M’estranya que avui ningú no hagi ressuscitat la conllevancia. Ni tan sols de cara a Euskadi. És el drama de cada dia: "terrorisme", a vegades.

Ens hem de conllevar els uns als altres, però hi ha uns "uns" més poc predisposats que els "altres" al programa. O no? Qui ha de conllevar a qui? Ara com ara, "ells" no ens volen conllevar: ni tan sols això... I torno al meu argument. Els innumerables "pactes" que registra la història dels catalans s’han formalitzat "després" de molta sang escampada. Primer hi hagué una situació bèl·lica o una tibantor econòmica entre interessos oposats. Hi arribà la sang al riu, o no. Sovint, sí. El "pacte" es produïa després, no abans. No abans de la guerra o guerreta o guerrilla, sinó per cancel·lar-la, i obviar-la. El presumpte "pactisme" ancestral és una límpida mentida dels historiadors i dels ideòlegs que, amb la màxima bona fe, o amb una "pactada" bona fe, han volgut explicar les peripècies del personal que habita el país, o els "països". Hi ha hagut tants "pactes" com ha convingut. Però no ens enganyem: han tingut, prèviament, un intent de revolta, amb un vessament d’hemoglobina important. Fins al 1939, els Països Catalans van demostrar, a través de prínceps de Viana, de comtes d’Urgell i d’arxiducs d’Àustria, i de remences i d’agermanats, i de progressistes i de conservadors, i de franquistes i d’antifranquistes, que el "pacte" era matemàticament irrisori.

Que consti que no estic en contra dels "pactes". Però em sembla trist i estúpid que, per ser catalans, automàticament ens proclamem "pactistes". No hem estat especialment "pactistes", si no fou per obligació: l’obligació del vençut, que espera no ser-ho del tot, és el "pacte". És el supòsit de les crispacions medievals, que investigà Vicens; és la grotesca animalada del Compromís de Casp; és la Guerra dels Segadors (o la de les Germanies, anterior); és la subversió prodigiosa del XIX, en el camp, i l’inici revolucionari urbà, industrial "Pactes"? L’un darrere l’altre: però "després": després d’una violència oprobiosa. Un dels penúltims "pactes" fou el de la burgesia –no sempre catalanista, però malgrat tot catalana-- del Principat amb el general Franco; un altre "pacte" és el del senyor Tarradellas amb els nebots polítics del difunt dictador. Són "pactes": pactes d’autoritat, de negoci, de classe.

I ja se sap qui guanya, quan es pacta en aquestes condicions. Hi guanya la "classe dominant", la d’ací i la d’allà, unànime, malgrat les aparents discrepàncies. No ha existit, entre nosaltres, cap "pacte" de la línia pactista que no s’hagi convertit en un mediocre engañabobos. Això ja era evident en l’època de don Francesc Cambó. Cambó fou un polític increïblement més espavilat que tota la fauna que suporta avui el Principat, i no parlem ja del País Valencià i de les Illes. Cambó pactava, pactà, i el sufragi universal se li girà d’esquena. Les modulacions del sufragi universal, conformades pels televisors, són, avui, un factor nou. Cambó ja és pura arqueologia. Però els "pactes" del "pactisme" tradicional, ¿on ens portaran?... Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada "pacte" ha estat una claudicació, i que tot això del "pactisme" com a mecanisme polític és i serà una burla. "Pactar" és perdre: sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals.



Font: Serra d’Or, núm. 234 (març 1979), p. 22. Recollit posteriorment en FUSTER, Joan. Punts de meditació: (dubtes de la "Transición"). València: Eliseu Climent, 1985. (La unitat; 95) P. 16-19. I d’ací en FUSTER, Joan. Breviari cívic. Selecció i presentació de Josep Iborra. Barcelona: Edicions 62, 1996. (MOLC; 119) P. 106-108
Mira també:
http://lafabrica.milnou.net/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Soc catalá i porto barretina
per els saCERDOts 24 mai 2006
Catalunya, catalans, catalanisme...
primer = Qué es Catalunya?
segon = Qui són els catalans?
tercer = Qui pot parlar en nom de Catalunya i els catalans?
Quart = Amb quines intencions?

anexes = éren catalans els almogávers?
éren catalans els jueus assassinats al 1391?
éren catalans els arabs (vells, dones, nens...) assassinats a la ribera de la Mediterránea i a les illes?
éren catalans els mercenaris de la creuada contra els albigesos?
éren catalans el bandolers carlistes, els malcontents, els milicians de la Lliga?
éren catalans els emigrants que van morir treballant a Catalunya?
éren catalans el somatén que van assassinar el maquis?
éren catalans en Cambó, els March i altres finançadors d'en Franco?
son catalans el Abelló, els Campmany, en César Vidal, en Samaranch, en Carles Sentís, en Anglada,els Godó, els Guell, en Heribert Barrera?
Els Mas, els Pujol, els Vendrell, els Vidal-Quadres?
Quins són el referents de la catalanitat?
Que té de veure aixó amb la revolució que se suposa ha de moure's a Indymedia?
De qui ens parleu? De qué?
Re: Cada vegada que als catalans ens toca dir “sí� a les propostes que ens fan les nostres classes dirigents
per ves a cagar 24 mai 2006
senyor porc: És català tot aquell que se'n sent. Així de clar. Hi ha gent que viu a Catalunya (si no saps de quin territori parlem, agafa un atlas geogràfic) i que no se'n sent. Ningú hi està obligat (tu pots sentir-te ciutadà del món, ningú et prohibeix senyorejar d'aquest sentiment, per cert molt estúpid i redundant).
Resulta, però, que una majoria d'habitants d'un territori anomenat Catalunya se'n senten, de catalans, per més que a tu et pugui fotre. Doncs et fots. Som catalans, formem part d'una nació i volem ser sobirans, i si a tu no t'interessa, doncs menys preocupacions per a tu, però no cal que et posis borde.
Tots els personatges que menciones, no sabem del cert si eren catalans o no, perquè desconeixem exactament el sentiment personal de cadascun d'ells durant el temps que van viure. Probablement alguns si que se'n sentien, i d'altres no. I probablement els qui sí que se'n sentien, sentien la catalanitat d'una manera diferent a com la sentim actualment. Les identitats canvien i es modifiquen segons les èpoques, per influència de nous ideals. En tot cacs, a què treu cap la pregunta?
Hi havia franquistes que eren o se sentien catalans... I què? Insinues que la condició feixista d'alguns catalans és motiu suficient per negar el dret a l'autodeterminació d'un poble?
Seguint aquesta lògica de nen de parvulari amb retard mental: Com que de feixistes en trobem a tot el món: hem de deduir que totes les nacions i tots els sentiments d'identitat nacional del planeta Terra són dignes de ser insultats i despreciats? Els anglesos, els palestins, els nord-americans, els argentins... No poden sentir-se com a tals perquè tenen botxins i feixistes dins la seva nació? Ves a cagar.
Senyor porc, deixa les fal.làcies i els insults, baixa de l'altar i empassa't l'arrogància, que et farà mal.
Re: Cada vegada que als catalans ens toca dir “sí� a les propostes que ens fan les nostres classes dirigents
per Agamben 24 mai 2006
"Cada vegada que als catalans ens toca dir “sí� a les propostes que ens fan les nostres classes dirigents".
Solamente por este parrafo, el articulo queda invalidado para mi: acepta implicitamente la dicotomia dirigente/dirigido, clasica visión capitalista.
Catalans:"Un mismo término desigma, pues, tanto al sujeto politico constitutivo como a la clase que, de hecho si no de derecho esta excluida de la politica". Es lo que de forma manifiesta expone el sacerdot.

Si las lenguas son las jergas que cubren la esperiencia pura del lenguaje, así como los pueblos son las mascaras más o menos conseguidas del factun pluralitatis,nuestra tarea no puede consistir, pues, en la constitución de esas jergas en gramaticas, ni en la recodificación de los pueblos en identidades estatales; por el contrario ,sólo rompiendo en un punto cualquiera la cadena existencia del lenguaje-gramatica (lengua)-pueblo -Estado, el pensamiento y la praxis estarán a la altura de los tiempos" Para todos los pueblos para todas las gramaticas. Las diferencias estan descontadas por el mercado capitalista. Por favor no seamos reducionistas, se puede vivir y luchar sin necesidad de estar inscrito en un partido o pueblo.El nacionalismo por lo dicho y por la situación del capitalismo postfordista es retrogado.
Re: Cada vegada que als catalans ens toca dir “sí� a les propostes que ens fan les nostres classes dirigents
per visca la jerga catalana! 24 mai 2006
Agamben, no ens vacil.lis que això no és teu. Com a mínim si poses una cita posa el nom de l'autor. És Walter Benjamin, cert?
Posem-hi que és casualitat, però aquesta "experiència pura de llenguatge" que has deixat anar està formulada amb una "jerga" que no està, precisament, en vies de desaparició.
Re: Cada vegada que als catalans ens toca dir “sí� a les propostes que ens fan les nostres classes dirigents
per pel de dalt 24 mai 2006
Catalunya, catalans, catalanisme...
primer = Qué es Catalunya?
segon = Qui són els catalans?
tercer = Qui pot parlar en nom de Catalunya i els catalans?
Quart = Amb quines intencions?


jajajajajajaja jajajajajajaja jajajajajajaja
Sindicato Sindicat