|
Notícies :: corrupció i poder : pobles i cultures vs poder i estats |
La Generalitat pressiona la societat civil pel “sÃâ€?
|
|
per Oriol Illa, politoleg |
23 mai 2006
|
PolÃtica 18-J:
L’aznarisme ha estat una de les etapes més autorità ries des de la mort de Franco pel que fa a les llibertats individuals i collectives. Els “no a la guerraâ€?, la vaga general negada per TVE, les mobilitzacions contra el Banc Mundial i les exhibicions militars del Ministre Trillo a Barcelona, eren expressions populars d’enuig i denúncia per la manca de democrà cia que l’exercici del poder Aznar havia imposat. Només el sufragi era acceptat com a dret democrà tic per part dels dirigents del PP. No hi havia cap motiu més per pensar que la democrà cia s’estenia a d’altres espais de participació polÃtica – partits, societat civil, agents socials, universitats, associacions...–. Però amb el tomb electoral del 2004, semblava que amb el “talanteâ€?, participació i dià leg serien la referència polÃtica de l’actuació pública i que el procés de federalització de l’Estat trobaria en el nou president espanyol el mà xim aliat. És evident que la forma va canviar radicalment, però és segur que el fons sofrÃs el mateix procés? |
Els darrers presidents espanyols, han tingut en comú un fet que els desprestigia profundament: és l’anomenada “gran mentidaâ€?. Felipe González amb el seu no a l’OTAN, JM Aznar amb el “créanme, en Irak hay armas de destrucción masivaâ€? i darrerament JL RodrÃguez ZP amb el ja reiterat “Aprovaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunyaâ€?, han estat les grans –tot i que no úniques- mentides dels presidents i presidenciables de l’executiu espanyol. Per això, cal considerar que el problema rau en part pel poc respecte cap a la paraula, el compromÃs o la promesa que alegrement, i feta en el cas de ZP, en un moment d’asfÃxia polÃtica deguda a l’autoritarisme d’Aznar, va pronunciar sense tenir la certesa ni probablement la voluntat d’acomplir-la. Aquà neix el culebrot de l’Estatut. La manca de llibertats d’un govern, obliga a l’oposició a qualsevol cosa per assolir el poder; fins i tot a mentir.
A Catalunya, el Pacte del Tinell va institucionalitzar l’aposta pel nou escenari que es preparava per viure el nostre paÃs amb un nou govern després de 23 anys del President Pujol. Aviat es va veure que la democrà cia espanyola patia greus deficiències. La dimissió del conseller en cap fruït de les pressions a que el van sotmetre després d’un fet polÃtic que ara els mateixos que el van criminalitzar es veuen legitimats a protagonitzar, el dià leg amb ETA, van qüestionar-ne l’esperat i profund canvi polÃtic. Quasi dos anys després, amb l’acord del Parlament del 30 de setembre, es va recuperar la illusió al mateix ritme que els atacs i envestides dels poders fà ctics van acabar configurant el que s’ha definit com a catalanofòbia. Quan Mas i Zapatero arriben a un pacte a esquenes de la majoria governamental catalana –hi incloc el PSC i IC V que en un primer moment ignoraven l’abast de l’acord- el marge d’actuar s’estreny. Es negocia a més la impossibilitat d’ampliar el pacte a posteriors millores per concentrar el rèdit electoral al PSOE-CiU en una prova pilot de la governabilitat a l’alemana. El PSOE decideix que el més còmode aliat per sortir de l’atzucac català sigui CiU després de la impune intervenció de boicot al procés estatutari català per part dels poders fà ctics– església, estat, exèrcit, mitjans de comunicació – ERC continua amb la necessà ria porta oberta del trà mit parlamentari mentre la via “Bâ€? del despatx i flirteig decidirà que ERC no rebi ni una sola atenció institucional per millorar l’esmolat text.
ERC es posicionarà pel nul com a única via per evitar la renuncia total que suposa el sÃ. Però quan ERC democratitza la decisió polÃtica, coneixedora del risc que cap altre partit està disposat a assumir, escoltant totes i cadascuna de les opinions de la gent que dona sentit al sistema de partits com articulació de la democrà cia parlamentà ria, el no s’incorporarà com a decisió final a malgrat dels riscos que ha comportat i amb totes les conseqüències que la decisió ha tingut –sortir de Govern-. Després constatarÃem que havia triomfat l’operació “fracà s del Tinellâ€?. Un Tinell que preveia un nou estatut incorporat a tots els programes electorals en plena època Aznar amb la voluntat d’oferir una visió democrà tica i respectuosa amb les llibertats nacionals dels pobles de l’estat, tot i que només ERC havia defensat un nou estatut més enllà de l’últim cicle electoral. Per això, no sembla pertinent que aquells que ens demanen un exclusiu pronunciament de l’estatut i a més, aquest sigui afirmatiu, siguin aquells a qui no ha interessat cap mena de mobilització ni consulta en tot el procés estatutari. No serà doncs, un estatut desnaturalitzat, aquell que es defensarà al referèndum mantenint al marge l’únic partit que n’ha estat el defensor els darrers anys?
El 18-J no es decidirà si Catalunya és una nació. Afortunadament, aquesta qüestió transcendeixen el marc legal i jurÃdic establert. Tampoc perpetuarem un sistema de finançament que ens doni la suficiència financera per encarar nous reptes polÃtics de més autogovern – els percentatges de participació en els impostos són revisables -. Malauradament ningú ens pot garantir que els mals endèmics de l’estat del benestar del que n’és responsable competencial el Govern de la Generalitat –pensions, sanitat i educació- resolgui la fallida financera que suporta el nostre sistema.
Per això, cal valorar l’estatut en la seva justa mesura. Ni més ni menys que un escà s acord de legislatura. Res més que matisos en el finançament i algun traspà s inofensiu. I tot amb la pà tina de segell únic i exclusiu. El no, és negar-se a comprar a preu d’obra d’art un segell de poc valor. El sà té un risc: perpetuar el model d’estatut – com a simple llei orgà nica de l’estat – per a limitar la relació Catalunya-Espanya a una relació pseudoautonomista de la mateixa forma que ho fa l’estat amb els municipis a partir de la Llei de Bases de Règim Local. El conegut “cafè per a tothomâ€? i la regulació normativista de l’administració subsidià ria. En els darrers mesos la polÃtica catalana s’ha vist edulcorada i les paraules han estat rellevades de llur responsabilitat. La imatge ha assumit el comandament de la nau i hem perdut la claredat dels objectius que pretenem aconseguir per elevar a categoria general el tacticisme i l’estratègia.
Als partidaris del sà caldria preguntar: Què votem? Quina és en una frase la gran virtut d’aquest Estatut? Fem l’esforç d’oblidar-nos dels percentatges, de disposicions transitòries i de normativa competencial. Quin és el guany polÃtic per Catalunya en relació amb el desgast patit? Quina és la fita assolida en relació al 79? Amb l’estatut del 79, més enllà de l’articulat, es recuperava un estatus, el de l’autogovern, extirpat durant quaranta anys per la dictadura franquista. I amb el de 2006? O es que estem amagant una pròrroga edulcorada del 79 ara difosa i ampliada amb l’efecte provocat per aquesta nova disciplina que anomenem marketing i comunicació polÃtica? Finalment, el referèndum no pot ser un tot o res al futur de Catalunya. Ni el sà resoldrà tot el dèficit nacional que arrosseguem després de la pagada hipoteca del 79, ni possiblement el no resultarà un toc d’atenció a la classe polÃtica entossudida a mantenir l’estatus quo del poc millor que res.
Hom pot creure que la decisió d’ERC no és encertada. I aquesta és una opinió respectable. El que potser no és tant acceptable és que es qüestioni ERC per la seva decisió. I no ho és, perquè fer-ho seria tant com afirmar que el sistema de partits polÃtics sobre els quals s’asseu la nostra democrà cia, entenent com a partit, de les direccions, cúpules i elits fins a les bases o militants, erren en les seves decisions opinant des d’un despotisme en el millor dels casos illustrat, quan no despotisme i prou. Criticar algú per sortir del marge del canviar-ho tot perquè tot romangui igual. El 18-J serà una bona oportunitat per mesurar el 18-F. I caldrà recordar als polÃtics que deien que no era el moment de mobilitzar-se, si ara, tampoc és el moment de votar no. És curiós com certa moral ens diu què és bo i què és dolent quan acte seguit es proclamen hereus de la pluralitat i la tolerà ncia. Els del sà defensaran com a legÃtima i respectable l’opció del no? Es comença a intuir que el govern presentarà els guanys de l’estatut del 2006 en comparació amb els de 1979, tot i que resulta improbable que ningú el compari amb el text legitimat pel 90% del Parlament.
Sembla previsible que la campanya de govern s’inclinarà pels rèdits i avantatges positius del text encara nonat, però que oblidarà irremeiablement les hipoteques que continuarem pagant per uns serveis públics que continuaran saturats –i tècnicament ja està demostrat- insuficientment finançats. Començo a intuir que algú s’entossudirà a dir-nos que no votem res més que l’estatut. Paradoxalment els mà xims defensors de l’estatut seran els que mai l’han vindicat i que aquells que estan en contra de més autogovern per Catalunya i per tant de l’Estatut, s’atribuiran els possibles resultats del no, adulterant l’autèntic sentit del vot.
Començo a intuir que el vot no al referèndum serà el vot de qui vol parlar i no se sent escoltat. De qui aguanta estoicament la veu crÃtica d’allò que l’envolta a la feina, al carrer, a la universitat o al casal d’avis i que ja n’està tip. Que no per ser català s’ha de dir amén a tot, perquè no hi ha més cera que la que crema. Que ens sentim lluny de les declaracions grandiloqüents i sentenciadores dels polÃtics de l’establishment. Que ens sentim lluny de la festa democrà tica que suposem hauria de ser l’Estatut. Que aquest anyullament és inversament proporcional –en molts casos- a l’estima que es té pel nostre paÃs.
Si guanya el no –i no ho dic en relació al sÃ, sinó en relació al percentatge que en tregui, a partir del 30% és una victòria -, certament a Catalunya hi haurà una cosa que canviarà . Per primera vegada, un no serà un vot d’afirmació. D’afirmació nacional. Per primer cop des de 1931 Catalunya s’haurà espolsat la por i el seny poruc, del “podria ser pitjorâ€? o el “millor això que resâ€?, i posarà fi a la tergiversació, d’aquells que installats als comandaments del poder i als ressorts de la manipulació comunicativa ens volen fer creure que avui estem millor que ahir, però pitjor que demà . Els nostre pares pagaven la hipoteca a 10 anys. Nosaltres les paguem a 30. Però no obliguem a que els nostres fills la paguin de per vida. Per això cal dir als banquers de la polÃtica que la dignitat d’un paÃs no té preu. No crec que ningú es pugui sentir orgullós de votar no. Però tampoc de contribuir a la resignació del paÃs que només se sent, el que el deixen sentir i censura la seva passió, el seu sentiment i la seva illusió, al desig de qui voldria el paÃs sotmès i a més agraït. |
Mira també:
http://www.tribunacatalana.org/opinio.php?id=9331 |
 This work is in the public domain |
Re: La Generalitat pressiona la societat civil pel “sÃâ€?
|
per Lenn |
23 mai 2006
|
Millor que ens fessin empassar els estatuts apunta de pistola. Perquè tal com ho fan (amb mentides, amb amenaces, amb pactes secrets que espantarien les criatures, manipulant la informació...), més que un ritual democràtic això sembla una befa de la democràcia. Estan decidits a fer entrar el Sí (que és una argolla al coll) fent el que sigui, i l'entraran, amb vaselina o amb un calçador, però l'entraran. No sé quin valor pot tenir una cosa tan grapejada com aquest Sí que volen extraure de les boques dels aterrits catalans així com s'extrau un queixal sense anestèssia, aquests mateixos 'dentistes' que fa dos dies havien redactat un document diferent que ara ha estat esguerrat a Madrid. Quina poca dignitat acceptar que t'esguerrin el que tu has creat, riure la gràcia del que t'ha ningunejat, mostrar la cara pel teu botxí i demanar amb insistència a la població que aprovi aquest esguerro. Per què no demanem asil polític a Bolivia els que encara tenim vergonya? |
Re: La Generalitat pressiona la societat civil pel “sÃâ€?
|
per Maurice Joly ntouzo@yahoo.es |
25 mai 2006
|
Estic d'acord amb l'article, però la maquinària comunicativa farà impossible que s'expliquin les autèntiques mentides del SI |