La Maroti és una de les centenars de milers d’emigrants índies que han trobat als rics estats petroliers del golf Pèrsic l’oportunitat professional que se’ls nega al seu país i la possibilitat de deixar enrere la pobresa i la misèria.

Aquesta dona de poc més de quaranta anys ha estat tota la vida pobra i des que era ben jove ha somniat de poder oferir un futur digne a la seva família. Com tantes dones al seu país, no va poder estudiar i amb prou feines sap escriure el seu nom. La seva vida sempre ha estat dedicada a la llar, mentre que els homes de la casa, primer el seu pare i després el seu marit, feien tantes feines temporals al camp com podien, però sempre resultaven suficients per superar la incertesa i l’angoixa pel futur.

Per sortir d’aquest pou, fa dos anys que la Maroti va tenir prou coratge per deixar enrere tres fills en edat escolar i el marit a l’atur i abandonar la seva ciutat natal de Chennai, l’antiga Madràs, per anar a fer de minyona a Kuwait.

Els tràmits per als indis que volen treballar al Golf són ben senzills: només cal adreçar-se a una de les nombroses agències que posen en contacte famílies àrabs amb treballadors indis a la recerca d’una oportunitat a l’estranger i abonar una quota pels tràmits. Pocs dies després que la Maroti presentés la sol·licitud de treball, l’oficina va trobar una rica família kuwaitiana que necessitava una dona pel servei domèstic. Les parts van signar un contracte per a dos anys i la nostra protagonista va fer les maletes i es va llançar a l’aventura per poc més de 150 € mensuals.

Fins a aquí, tot va anar com una seda. Els problemes van començar tot just en baixar de l’avió i posar els peus a Kuwait. Per començar, va haver de lliurar el passaport a la família que la contractava. Aleshores la Maroti no hi va donar importància perquè, tot i ser il·legal, la custòdia del passaport és una pràctica habitual entre les companyies del Golf i afecta tots els treballadors estrangers per igual.

Les instruccions del cap de família van ser clares i la seva missió, precisa. La nova minyona viuria amb la família, podria sortir algun divendres i faria totes les tasques de la llar: netejar, rentar, fregar, planxar, traginar, comprar i cuinar. Per a aquesta missió comptava amb l’ajuda d’una altra serventa índia. La nostra amiga, a més, seria l’encarregada de rentar i acompanyar al bany i a tot arreu l’àvia de la casa.

Agressions físiques

Des del primer dia, l’àvia es va convertir en el malson de la Maroti. Després d’anar tot el dia de bòlit, passa les nits en vetlla pendent de si la vella tus, vol aigua o ha d’anar al bany. I l’endemà, encara de matinada, quan finalment l’àvia es decideix a dormir, la minyona índia ha de reprendre les feixugues feines de la llar. A més de les poques hores de son, ha de suportar les agressions físiques de l’anciana. Segons va dir a El Temps, les altres dones de la casa, que la menyspreen i no volen saber res dels seus problemes, no són pas dolentes del tot, però l’àvia repapieja i té molt mal caràcter i tot sovint li dóna cops de puny i l’estira dels cabells.

La pobra Maroti viu una situació que ella mateixa qualifica d’infern i està desitjant tornar a casa amb els seus nens, però no recuperarà el passaport fins que compleixi els mesos de contracte pendent. A més, per assegurar-se que les minyones no fugiran, la família no paga el sou cada mes, sinó que el fan efectiu quan els sembla bé.

Però tot i les dificultats, els maltractaments i les injustícies, la Maroti ens va confessar que el que més li dol és que quan hi ha una trucada de l’�ndia, els seus amos pengen el telèfon sense deixar-la parlar. La manca d’accés al telèfon per comunicar-se amb la família va convertir-se en un nou calvari els dies posteriors al terrible tsunami que el Sant Esteve del 2004 va fer més de 6.000 morts a les costes de l’estat de Tamil Nadu, del qual Txennai és la capital.

Malgrat tot, la dona vol ser optimista i s’aferra a la idea que només quatre mesos la separen de tornar a casa i, abans d’acomiadar-se de nosaltres, va voler recordar que, a pesar de tot el que està patint a Kuwait, se sent en certa mesura afortunada perquè els homes de la família mai no li han posat la mà a sobre. La Maroti sap bé que a la regió del Golf tot sovint es donen casos de serventes violades pel cap de família, per algun dels fills grans o per tots els homes de la casa.

No per casualitat Kuwait registra un esfereïdor índex de suïcidis entre les dones que treballen en el servei domèstic per a famílies locals. Aquest macabre rècord s’atribueix normalment a la duresa de les condicions de vida de les minyones, agreujades pel fet de ser lluny de la família i de ser incapaces d’estalviar els diners que havien previst. Però algunes persones que coneixen prou bé el país confessen en privat que massa sovint les noies moren a mans dels seus violadors, que volen desfer-se de l’únic testimoni del seu crim.

Abusos sexuals freqüents

Els casos més freqüents de violacions es donen amb dones asiàtiques, sobretot filipines. En les tres darreres agressions que van saltar a les pàgines dels diaris hi havia involucrats tres soldats kuwaitians, tres civils de mitjana edat i nou adolescents respectivament. Les víctimes acostumen a ser forçades pels agressors a pujar a un cotxe mentre caminen pel carrer, posteriorment són vexades i abandonades al desert, als afores de la ciutat.

Els casos de violacions entre la comunitat de filipines –més de 30.000 empleades només en el servei domèstic– són tan freqüents que existeix a l’ambaixada d’aquest país a Kuwait un centre d’acollida on hi ha desenes de dones que han fugit dels seus patrons perquè les sotmetien a maltractaments o violacions, o bé que les van deixar embarassades o els van encomanar alguna malaltia de transmissió sexual i les van despatxar.

Per alertar dels perills que amenacen els treballadors no qualificats a Kuwait, el Govern filipí informa a través de la pàgina web del Ministeri de Treball que els problemes comuns dels filipins a l’emirat són els maltractaments i abusos sexuals, retards i impagament dels salaris i recorden que és il.legal que l’empresa retingui el passaport i els estalvis de l’empleat.

La qüestió és d’una magnitud que ha trasbalsat l’opinió pública filipina i la mateixa presidenta, Gloria Macapagal-Arroyo, va fer recentment una condemna pública. Però la protesta no ha estat oficial perquè la presidenta sap que no pot ser crítica amb els líders del Golf, que en més d’una ocasió han expulsat en massa els estrangers de països que practiquen polítiques contràries als seus règims o crítiquen els seus interessos. Filipines necessita els ingressos dels expatriats i els 60.000 filipins residents a Kuwait no volen en cap cas perdre la feina. Malgrat les injustícies.

El Temps