|
|
|
|
|
Anàlisi :: mitjans i manipulació |
|
Oriol Solé i la història: a propòsit de la seva recent biografia
|
|
per Sergi Rosés Cordovilla
Correu-e: roses ARROBA upf.edu (no verificat!) |
15 mar 2006
|
|
Acaba d’editar-se el llibre Oriol Solé, el Che català : vida, fugida i mort d’un revolucionari, de Joaquim Roglan. En aquest article exposo la impostura del seu mètode i de la seva tesi. |
Oriol Solé i la història: a propòsit de la seva recent biografia
“D’aquà uns anys descobriran el Maig del 68, els situs, deformant-recuperant sempre. Vull dir que el mil-gac-gari-olla etc. no els fa cap mal, sempre i quan hi hagi una distà ncia en l’espai i en el temps. El que ahir era el mà xim del possible de la radicalitat, avui és una passada follia però de la que cal i es pot “fer-se’n cà rrec�
(Santi Soler, 21-III-75).
Edicions 62 acaba d’editar el llibre Oriol Solé, el Che català : vida, fugida i mort d’un revolucionari, de Joaquim Roglan, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull. El senyor Joaquim Roglan és un escriptor prolÃfic, “autor d’una à mplia obra periodÃsticaâ€?, com s’explica a la solapa del llibre: a banda de les seves col·laboracions habituals a La Vanguardia, ha escrit un bon grapat de llibres, entre els quals cal destacar tÃtols com Esade : 40 anys, Consorci Zona Franca de Barcelona : fundat el 1916 (en coautoria), o Golf, natura i paisatge : 40 anys de golf a Pals. Al final del seu text, a l’apartat d’agraïments, el senyor Roglan agraeix, entre d’altres, a Josep Maria Solé Sabaté, catedrà tic d’història contemporà nia de la Universitat Autònoma de Barcelona, ex-director del Museu d’Història de Catalunya i cosà del biografiat, “per confiar en aquest llibre i per l’ajuda inestimable i constantâ€?, i també als editors Ernest Folch i Pilar Beltran “per creure en aquestes pà ginesâ€?; igualment declara el seu agraïment “als autors de les obres consultades i citadesâ€?. El seu llibre ja ha rebut una bona acollida a la premsa, com per exemple a la revista d’història Sà piens (núm. 41, p. 24) o a la secció de Cultura i Espectacles del diari Avui (22/02/06, p. 38), i han aparegut extractes de l’obra a d’altres, com a La Vanguardia (suplement Revista, 26/02/06, p. 10).
El mètode del senyor Roglan
Per escriure el seu llibre, el senyor Roglan ha comptat, com es diu a la contracoberta, “amb documents inèdits i revelacions de persones que van compartir la vida i les activitatsâ€? d’Oriol Solé. Benvingudes són sempre les obres que aporten documentació inèdita, però en va buscarà el lector una relació d’aquesta, perquè el llibre només té un llistat bibliogrà fic compost de les monografies editades sobre el MIL o Salvador Puig Antich, a més d’un documental i una pel·lÃcula. El llistat està força actualitzat, encara que del llibre d’â€?André Cortadeâ€? esmenta l’edició de fa vint-i-un anys i no la reedició que es va fer l’any passat a Montreuil per les edicions l'Échappée i, estranyament, cita l’obra de Gilles Dauvé (Jean Barrot) Violence et solidarité révolutionnaires : le procès des communistes de Barcelone només en el seu original francès, sense esmentar que existeix una edició en castellà dels vuit primers capÃtols editada precisament per Ediciones Mayo 37, les edicions del MIL.
Si el lector vol tenir informació dels documents inèdits, ha de llegir directament el text i trobar-se’ls, encara que no sempre estan referenciats: de fet, el llibre no conté cap nota, ni a peu de pà gina, ni a final de capÃtol, ni a final d’obra. És cert, però, que el propi autor ja adverteix que “no ha pretès fer un llibre d’història, ni una biografia en el sentit ortodox de la paraula, sinó que ha optat per un relat periodÃstic que cavalca entre la crònica, la biografia, el retrat i l’entrevistaâ€? (p. 15). Deu ser, per tant, que el periodisme d’investigació no necessita d’aquestes minúcies que són tan cares als historiadors, però clar, llavors passa que el lector, quan es troba amb la cita d’un document, no sap si és inèdit-inèdit, o només inèdit a mitges, perquè potser ja havia aparegut anteriorment: puc donar fe que uns quants textos dels que el senyor Roglan cita en el seu text ja havien aparegut en el meu llibre El MIL : una historia polÃtica (Alikornio, 2002), llibre que, per cert, el senyor Roglan s’empenya en citar les tres vegades que ho fa sempre en català (amb l’accent obert a la “oâ€? d’â€?històriaâ€?) encara que està editat en castellà , no acabem d’estar segurs del per què. De fet, el senyor Roglan sembla tenir un problema amb l’idioma quan es tracta d’incloure un text que no és seu: tan bon punt tradueix del castellà al català (és el cas del meu llibre), com manté el text original en castellà amb altres documents.
Però tot això no deixen de ser minúcies, com ja ha quedat dit. D’altres problemes una mica més seriosos en una recerca mereixen més atenció. Per exemple, quan el senyor Roglan cita persones o grups sense donar-nos cap informació sobre ells, malgrat la seva importà ncia, com en el cas de Marcelo López o dels Grupos Obreros Autónomos (p. 58); o quan el senyor Roglan ens diu que la revista del MIL CIA volia dir Companyia Internacional Anarquista (p. 79), quan només cal mirar la portada de qualsevol dels seus dos números per veure que hi diu clarament Conspiración Internacional Anarquista; o quan ens informa que el MIL crea la “Biblioteca Mayo 37â€? (p. 85), i no les Ediciones Mayo 37, que són el projecte de biblioteca del grup; o quan esmenta Noemà Entremont en lloc de Nicole Entremont (p. 89); o quan en l’epÃleg afirma que Santi Soler es preguntava si els del MIL en el fons només van ser llibreters (p. 215), quan en realitat Santi Soler va fer aquesta reflexió respecte La Vieille Taupe, no el MIL! (confrontar la p. 109 del meu llibre)... Algú encara pensarà que això són també minúcies, però quan un dels implicats en les accions descrites erròniament és el propi biografiat, la cosa adquereix ja més importà ncia. Aixà succeeix quan diu que l’atracament al pis de les ties de José Antonio DÃaz, en el qual Oriol Solé hi participa, fou l’1 de juliol del 1971 (p. 58), precisament en un moment en què Oriol Solé és a la presó! (i que en realitat va ser realitzat un any després). O bé quan el senyor Roglan no acaba d’aclarir-se amb alguna publicació ni quan va ser elaborada, atribuint aixà aquesta a autors diferents. D’aquesta manera, ens ofereix el galimaties següent:
“En aquells moments [octubre del 1973, quan és a la Model], Oriol comença a preparar uns textos inacabats, coneguts com La lucha contra la represión: la policÃa y sus métodos, las medidas de seguridad, la contrarepresión. El gruix del treball és obra de DÃaz, però Oriol hi aporta dades i idees. Quan més endavant se’n publica la versió catalana, s’inclou en un document intern d’ETA sobre normes i mesures de seguretatâ€? (p. 109).
En realitat, aquà hi ha una barreja d’encerts, errades i inexistències: a) és cert que hi ha un document bà sicament de DÃaz i en el qual Oriol Solé hi col·labora que es diu La lucha contra la represión, però havia estat editat el 1971 per Plataformas; b) la versió catalana posterior d’aquest document inclou un document intern d’ETA, no “s’inclou en un document intern d’ETAâ€?; c) el text que Oriol Solé comença a preparar a la Model no l’octubre sinó el desembre del 1973 és un estudi –sense tÃtol- sobre la repressió, que no és evidentment La lucha contra la represión.
El senyor Roglan deu haver tingut seriosos problemes per elaborar la biografia d’Oriol Solé, com a mÃnim pel que fa al periode de la pertinença d’aquest al MIL i “pre-MILâ€?, del 1970 al 1973. Aixà que per cobrir aquest periode ha utilitzat profusament el meu llibre per recopilar informació i elaborar el seu text, no sempre amb resultats satisfactoris, com acabem de mostrar. La tasca de trobar i llegir tots els “documents inèditsâ€? que el seu llibre anuncia és veritablement dura, i deu ser per això que alguns dels fragments dels documents que el senyor Roglan cita coincideixen exactament amb la cita que jo vaig utilitzar en el meu llibre. És per això que un pensa si realment el senyor Roglan ha llegit realment alguns dels documents que ell cita o només una font secundà ria, en aquest cas, el meu text, però sense mencionar-lo: total, qui són Sergi Rosés i Alikornio ediciones? Això és certament aixà en com a mÃnim dues citacions del seu text, i ho puc afirmar no només perquè el text citat pel senyor Roglan coincideix exactament amb el que jo vaig extractar en el meu llibre, sinó –i sobretot- perquè jo en el meu llibre traduïa aquestes cites al castellà des dels originals en català ; com que el senyor Roglan escriu el seu llibre en català , no li cal traduir aquests textos i els cita directament en català , però ai! resulta que no coincideixen exactament amb els originals, perquè òbviament els ha retraduït al català des de la meva traducció al castellà . AixÃ, el primer cas és el fragment de la carta d’Oriol Solé a Pere de l’11-II-66 (Roglan 2006, p. 28; Rosés 2002 p. 55) i que el senyor Roglan cita d’aquesta manera (remarco les paraules que no coincideixen per facilitar la detecció) “Si fa falta, doncs, aquest compromÃs amb el món, cal fer-ho profundament. No ens és suficient una milità ncia esportiva dins del Partit per fer un jaleo de tant en tant. Prenguem el compromÃs amb tot i per tot.â€?, quan l’original diu en un català poc normatiu: “Si cal pendre [sic], dons [sic], aquest compromÃs amb el món cal, doncs pendre’l [sic] profundament. No ens es [sic] suficien [sic] una militancia [sic] esportiva dintre el Partit per fer un “jaleoâ€? de tant en tant. Prenem el compromÃs amb tot i per tot.â€?; el segon cas és el fragment de la carta de Santi Soler del 21-III-75 (Roglan 2006, p. 138-139; Rosés 2002 p. 227), que és transcrit pel senyor Roglan aixÃ: “Després del silenci còmplice dels revisionistes, el “1.000â€? s’ha convertit en un petit mite, una moda, un espectacle, una festa martirològica, una mercaderia, un gadget. No fa massa vaig llegir el dossier del 73: pertany a un altre moment. Ara, el 2 de març venien un pòster del “mà rtirâ€? (com quan la moda dels Guevara però més nostrat, com es diu), a 10 duros i amb un text de Maragall darrere sobre la mort de Ferrer Guà rdia: un “metgeâ€? a deu duros… Vull dir que el capital ho recupera tot, a més de fer callar la seva mala consciència…â€?â€?, quan en realitat el text original és lleugerament diferent: “Després del silenci còmplice dels revis, el “1.000â€? ha esdevingut un petit mite, una moda, un espectacle, una festa del martirologi, una mercaderia, un gadget. No fa gaire vaig llegir el Dossier del 73: correspòn [sic] a un altre moment. Ara, el 2 de març venien un poster del “mà rtirâ€? (com quan la moda dels Guevara però més “nostratâ€? (que diuen), a 10 duros i amb un texte [sic] de Maragall al darrera sobre la mort de Ferrer Guà rdia: un metge deu duros… Vull dir que el capital ho recupera tot, a més de fer callar la seva mala consciència.â€?.
Aparentment, la tasca de recerca i de posterior elaboració de l’obra per part del senyor Roglan arribà a ser tan esgotadora que, en un moment donat, va decidir que el millor era utilitzar directament no només cites de documents, sinó parts del meu propi llibre, ja fos per “refregir-lesâ€?, o ja fos per apropiar-se-les sense cap menció de que estaven tretes del meu text, no fos que algú el volgués llegir o li treiés el mèrit a la seva “recercaâ€?. D’aquesta manera ens anem trobant passatges, sense cap menció de la seva procedència, que s’assemblen extraordinà riament als que jo vaig escriure fa quatre anys, alguns quasi idèntics excepte per petits canvis de paraules, sent la diferència més significativa en aquests casos el fet que el text del senyor Roglan està escrit en català . AixÃ, ens trobem amb el següent:
“En sortir de la presó, Oriol ja ha trencat amb el PC-i a causa dels desacords polÃtics pel que fa al treball dins de CCOO.â€? (Roglan 2006, p. 49) “Debido a desacuerdos polÃticos con el PCE(i), especialmente por lo que se referÃa al trabajo en las CC.OO., rompió con el partido en la cárcelâ€? (Rosés 2002, p. 32)
“Murcia havia agrupat al seu voltant una xifra notable de treballadors grà cies a la lluita quotidiana a les seves empreses, i l’abril del 1969 va marxar a Israel en un viatge d’aprenentatge professional,â€? (Roglan 2006, p. 49) “Murcia habÃa conseguido agrupar en torno suyo a un número importante de trabajadores en base a las luchas cotidianas en su empresa, pero en abril de 1969 marcharÃa a Israel en viaje de aprendizaje profesionalâ€? (Rosés 2002, p. 49)
“Pel que fa a DÃaz, és un obrer del metall que s’interessa per la teoria polÃtica i per la història del moviment obrer.â€? (Roglan 2006, p. 49) “DÃaz, también obrero del metal, se interesará pronto por cuestiones de teorÃa polÃtica y de la historia del movimiento obreroâ€? (Rosés 2002, p. 49)
“A Tolosa de Llenguadoc, Oriol s’instal·la a casa de la seva tia Maria Rosa Rotllant, que ha deixat els hábits de monja i treballa com a infermera en l’organització solidà ria Comité de Coordination des Quartiers Déshérités, i que ja en altres ocasions ha acollit a casa seva altres exiliats fugits de Catalunya i de l’Estat espanyol.â€? (Roglan 2006, p. 51) “Oriol Solé decidió marchar a Francia, a Toulouse, donde se instaló en casa de una tÃa lejana suya ex-monja, Maria Rosa Rotllant, que era enfermera en el Comitè de Coordination des Quartiers Déshérités de Toulouse y en cuya casa habÃan encontrado refugio exiliados españoles.â€? (Rosés 2002, p. 33)
“El 19 de gener de 1971, es reuneixen a Tolosa de Llenguadoc Oriol, Rouillan, Torres i Oller. En aquella reunió, Oriol proposa ampliar Nuestra Clase amb la gent de Vive la Commune, la qual cosa serà el nucli radical del “1.000�.� (Roglan 2006, p. 58) “el 19 de enero de 1971, en un encuentro en Toulouse en el que participan Oriol Solé, su hermano Ignasi, Rouillan, Torres, y Oller, se decide, en palabras de Oriol Solé, la “ampliación del núcleo NC [Nuestra Clase] con Vive la Commune: creación del núcleo radical 1000�,� (Rosés 2002, p. 96)
“Oriol, el seu germà Jordi i Rouillan viatgen altra vegada al PaÃs Basc francès per buscar alguna mena de col·laboració amb ETA, i es reuneixen amb algunes de les branques, ramificacions i escissions de l’organització basca.â€? (Roglan 2006, p. 58) “Oriol y Jordi Solé y Rouillan viajan de nuevo a Euskadi Norte en esta época para buscar colaboración logÃstica con ETA , reuniéndose con todas las ramas y escisiones de la organización vasca,â€? (Rosés 2002, p. 143)
“Aquest assalt, realitzat en un pis que és propietat d’unes tietes de DÃaz, farà trencar les relacions entre DÃaz i Murcia i amb els membres del MIL-GAC, perquè DÃaz considera que l’acció és massa violenta, encara que la idea va ser seva i va passar la informació a Oriol. Quan Oriol, el seu germà Jordi i Rouillan van a visitar DÃaz per proposar-li l’atracament, ell no s’hi compromet, i l’endemà Oriol, Jordi, Rouillan i Torres al volant del cotxe fan l’accidentat atracament i es refugien tres dies a casa de Marcelo López.â€? (Roglan 2006, p. 58) “Esta acción, realizada en un piso de unas tÃas de José Antonio DÃaz, significará la ruptura de las relaciones personales entre DÃaz, y también Murcia, con los miembros del MIL-GAC. Sin embargo, no fue tanto el hecho del atraco en sà como la manera en que se realizó -demasiado violenta para DÃaz- lo que motivó la ruptura. De hecho, la idea original de la acción surgió del propio DÃaz, que dio la información a Oriol Solé en 1971; al año siguiente, al salir de la cárcel, éste fue a visitar a DÃaz junto a su hermano Jordi y le propusieron su realización, pero esta vez DÃaz respondió con evasivas; al dÃa siguiente, Oriol y Jordi Solé y Rouillan (con Torres como conductor) realizaron el accidentado atraco, teniendo que refugiarse después de su realización en casa de Marcelo López durante tres dÃasâ€? (Rosés 2002, p. 166-167, n. 35)
“A més, Oriol té contactes personals amb ETA a Tolosa de Llenguadoc, i de vegades utilitza com a refugi per a ell i per a alguns etarres el monestir de Sant Miquel de Cuixà , fins al punt que sembla que l’escissió entre les assemblees V i VI d’ETA es prepara a Cuixà . Finalment, Raimon Civil i el monjo Josep Fillol seran expulsats per les autoritats franceses per l’ajut que han donat a Oriol i altres exiliats.â€? (Roglan 2006, p. 61) “Oriol Solé serÃa en esta época, según su hermano Jordi, “el hombre de ETA en Toulouseâ€? (entrevista a Jordi Solé, 14-I-02) y, por ejemplo, hará servir el monasterio de Sant Miquel de Cuixà como refugio, tanto para él como para otros refugiados, gracias a la amistad con uno de los monjes, Raimon Civil. Jordi Solé afirma que la escisión entre ETA V y VI asambleas se fraguó en Cuixà , lugar donde Oriol Solé les habÃa conseguido albergar (SOLÉ, Jordi. “Respostes al qüestionari MILâ€?, marzo del 2001). Raimon Civil y otro monje, Josep Fillol, sufrirán medidas de alejamiento por parte de las autoridades francesas por esta ayuda prestada a Oriol Solé y otros refugiados.â€? (Rosés 2002, p. 55, n. 23)
“L’entrenament consisteix a aprendre a robar cotxes i establiments, aixà com en algunes prà ctiques de tir, però tot plegat no és una veritable formació militar.â€? (Roglan 2006, p. 63-64) “ConsistÃa en aprender a robar coches, prácticas de tiro, etc., aunque en el MIL nunca hubo una auténtica formación militarâ€? (Rosés 2002, p. 118, n. 49)
“La Falç és l’òrgan del Comitè Rossellonès d’Estudis i d’Animació, una entitat que l’octubre de 1972 es transformarà en el partit Esquerra Catalana dels Treballadors, amb Miquel Mayol com un dels principals dirigents. L’article d’Oriol no es publicarà mai a La Falç, perquè Esquerra Catalana dels Treballadors és una organització legal que no defensa la lluita armada i coincideix més amb la lÃnia polÃtica de l’Assemblea de Catalunya i el PSAN.â€? (Roglan 2006, p. 86) “La Falç era el órgano del Comitat Rossellonès d’Estudis i d’Animació, entidad transformada en octubre de 1972 en el partido Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), y Miquel Mayol era uno de sus principales dirigentes. El artÃculo propuesto por Oriol Solé no se llegará a publicar nunca en La Falç, ya que ECT era una organización legal que no abogaba por la lucha armada y estaba más en sintonÃa con la polÃtica propuesta en Catalunya por la Assemblea de Catalunya y en especial por el PSANâ€? (Rosés 2002, p. 162, n. 9)
“Perquè mentre és a la Model i té contacte diari amb els seus companys, Oriol comença una etapa de reflexió teòrica i continua interessat pel que anomena “problemes polÃtics-militars de la lluita revolucionà riaâ€?.â€? (Roglan 2006, p. 135) “Con su último encarcelamiento, y en contacto con sus compañeros, Oriol Solé empezó una actividad de reflexión en la que parece asimilar totalmente las posiciones teóricas que habÃan sido defendidas desde la época del ET y se muestra muy crÃtico con las experiencias de “banda armadaâ€? -incluÃdo el MIL-, sin dejar de preocuparse, sin embargo, por los “problemas polÃtico-militares de la lucha revolucionariaâ€?.â€? (Rosés 2002, p. 226, n. 77)
“L’any 1972, Oriol havia escrit, per a Miquel Mayol, un text titulat Dos anys de resistència. En aquest fullet s’hi troben dues adaptacions de les cançons de Francesc Pi de la Serra “Me n’aniré a la muntanyaâ€? i “La matança del porcâ€?. Pi de la Serra és un dels cantants més escoltats pels membres del MIL, i “Me n’aniré a la muntanyaâ€? és una de les cançons predilectes d’Oriol i Rouillan, als quals agrada molt l’estrofa que diu: “No vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà ; sols deixaré la guitarra per l’eina d’anar a caçar… Que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar, i amb la guitarra espanto, però no l’arribo a matarâ€?. Probablement inspirant-se en el vers que diu: “el remei és la caceraâ€?, a Dos anys de resistència Oriol fa una crida i escriu: “Bona cacera!â€?.â€? (Roglan 2006, p. 156) “En este folleto [Dossier Térmica San Adrián del Besós] se incluyen dos adaptaciones de dos canciones de Francesc Pi de la Serra, “Me n’aniré a la muntanyaâ€? y “La matança del porcâ€?; Pi de la Serra habÃa sido uno de los cantantes más escuchados por los miembros del grupo, y la primera de estas dos canciones era una de sus favoritas, especialmente de Oriol Solé y Rouillan, a quienes gustaba especialmente la estrofa que decÃa “No vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà ; sols deixaré la guitarra per l’eina d’anar a caçar. Però si s’acosta una guatlla la deixaré continuar, que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar. Serà verda i molt traïdora, molt me n’hauré de guardar, pitjor que el llop i la fura, l’escurçó i el relliscar, pitjor que una nit sense arbres, pijor que el fred i la fam. Que la bèstia que jo caci no serà d’aquest volar, i amb la guitarra l’espanto, però no l’arribo a matar.â€? (Entrevista a Jordi Solé, 14-I-02). Probablemente la llamada de Oriol Solé a la “Bona cacera!â€? incluÃda en 1972 en “Dos anys de resistènciaâ€? esté inspirada en el verso de esta canción que decÃa que “el remei és la caceraâ€?.â€? (Rosés 2002, p. 226, n. 73)
“van aportar elements de reflexió crÃtics amb els models tradicionals del moviment obrer. A més, van difondre concepcions polÃtiques quasi desconegudes aleshores a Catalunya i a l’Estat espanyolâ€? (Roglan 2006, p. 215) “ofrecen elementos de reflexión crÃticos con los modelos tradicionales del movimiento obrero, intentando la difusión de concepciones polÃticas prácticamente desconocidas hasta el momento en Barcelona y Españaâ€? (Rosés 2002, p. 63)
Cal fer esment aquà que el senyor Roglan sà que ens ofereix una novetat fruit de la seva recerca: no inclou, encertadament, Ignasi Solé Sugranyes en la reunió del 19 de gener del 1971, com jo erròniament havia fet en el meu llibre; llà stima que la seva recerca en aquest punt s’aturi aquà i no ens informi que Jean-Claude Torres tampoc hi era, com també erròniament jo vaig relatar: en espera de que la segona edició revisada del meu llibre aparegui, comunico públicament des d’aquà aquesta doble esmena.
La tesi del senyor Roglan
Creiem que amb l’anteriorment exposat es pot apreciar l’abast de la impostura de la “recercaâ€? sobre els anys del MIL d’Oriol Solé per part del senyor Roglan, “recercaâ€? avalada per destacats representants del món de l’acadèmia i de la cultura d’aquest paÃs. Però, amb tot, això no és el més greu del seu llibre. El més greu del llibre és que constitueix un intent de construcció d’un nou mite per al nacionalisme català mitjançant la recuperació d’algú que no els pertany.
La tesi del senyor Roglan és clara: Oriol Solé va ser un revolucionari catalanista que va lluitar “per la llibertat�, “que Oriol està interessat en la lluita per l’alliberament dels Països Catalans, i que no és ni serà mai un anarquista internacionalista� (p.68) com se l’ha presentat fins ara. Per demostrar-ho, el senyor Roglan utilitza de nou els seus “documents inèdits�, bà sicament unes cartes d’Oriol Solé; el senyor Roglan inclús, en un dels tres moments que em cita en el seu llibre, escriu que jo mateix “admeto� que el discurs (i no “la posició�, com m’atribueix el senyor Roglan) d’Oriol Solé sobre la qüestió nacional no està exactament en la mateixa sintonia que el dels seus companys del MIL, i que tampoc “no nego� que Oriol Solé no abandonarà mai en la seva etapa del MIL la seva idea d’aglutinar forces radicals catalanes (p. 74).
Que el MIL com a tal i que Salvador Puig Antich, Oriol Solé o Santi Soler no eren anarquistes crec que ja ho vaig deixar suficientment demostrat en el meu treball, i a ell em remeto per a qui estigui interessat en aquest aspecte. Bastarà dir sobre això en aquest moment que el MIL no era un grup anarquista sinó que tenia fortes arrels teòriques en corrents revolucionaris de matriu marxista antileninista i que es considerava a sà mateix no com un altre grup polÃtic més de l’extrema esquerra, sinó com un grup de recolzament al moviment obrer del moment. En quant a que Oriol Solé no era un “anarquista internacionalistaâ€?, l’afirmació és equÃvoca: evidentment, si no era anarquista certament no podia ser anarquista internacionalista o de qualsevol mena, però contraposant l’anarquisme internacionalista amb la “lluita per l’alliberament dels Països Catalansâ€? el senyor Roglan està dient implÃcitament que Oriol Solé tampoc era internacionalista, per refermar més la seva tesi. En tot cas, és cert, és una qüestió d’interpretació del terme “anarquista internacionalistaâ€? dins la frase.
Però deixem el terreny de les frases implÃcites i anem al de les explÃcites. El senyor Roglan diu que jo “admetoâ€? la disparitat de criteris d’Oriol Solé amb la resta del MIL sobre la qüestió nacional i que “no negoâ€? que no abandonarà aquestes concepcions mentre existeixi el grup. Bé, de fet no cal que “admetiâ€? i que “no neguiâ€? això: vaig ser el primer, com a mÃnim el primer en vint-i-cinc anys, en dir-ho públicament en el meu treball. Vaig ser jo qui va mostrar les concepcions nacionalistes d’Oriol Solé respecte la qüestió nacional i la seva contradicció amb el discurs del MIL, i vaig ser jo qui va fer públics els documents, citant-los i reproduint-ne parts d’alguns, que el senyor Roglan utilitza ara per “demostrarâ€? el seu fantà stic descobriment de que Oriol Solé era en realitat un lluitador per les llibertats nacionals dels Països Catalans. Aixà que no em cal “admetreâ€? ni “no negarâ€? res d’això. El que calia fer quan escrivia la història del MIL, i el que caldria fer quan s’escriu la biografia d’un dels seus membres, és mostrar la veritat tal com és, o al menys tal com la mostra la documentació disponible.
Contra la mitificació anarquista d’Oriol Solé, vaig trobar uns documents que mostraven el seu discurs nacionalista per resoldre la qüestió nacional catalana. Això li serveix al senyor Roglan per recuperar Oriol Solé i afegir-lo a la llista dels lluitadors per l’alliberament nacional catalana. Però Oriol Solé no era cap catalanista com vol fer-nos creure el senyor Roglan. Definir algú com catalanista, o comunista, o anarquista, o el que sigui, significa destacar la seva caracterÃstica més especÃfica per damunt de les altres. Evidentment, en polÃtica, i en tantes coses, poden coincidir més d’una caracterÃstica en un mateix subjecte. AixÃ, per exemple, el BOC era un partit comunista i nacionalista, però el tret distintiu bà sic és que era comunista, a ningú se li acudiria definir el BOC com un partit básicament nacionalista. De la mateixa manera, si es defineix algú com catalanista, significa que aquesta és la caracterÃstica polÃtica bà sica del subjecte definit; per tant, és una perversió definir Oriol Solé com un catalanista: Oriol Solé era un revolucionari comunista no leninista, amb les seves contradiccions, per suposat.
Dues són les contradiccions polÃtiques bà siques d’Oriol Solé: una són les seves concepcions organitzatives (que curiosament el senyor Roglan no tracta), l’altra les seves concepcions respecte la qüestió nacional. Oriol Solé és membre d’un grup que està en contra de la “grupusculitzacióâ€?, del dirigisme i de l’avantguardisme; no obstant, ell parla de “dirigentsâ€?, de “comitès centralsâ€? i d’organització “polÃtico-militarâ€?. És evident que Oriol Solé arrosega en la seva època del MIL les concepcions organitzatives del PSUC reforçades per la seva etapa al PCE(i), i que el discurs per l’autonomia obrera no acaba d’interioritzar-lo completament, al menys, als anys del MIL. Respecte la qüestió organitzativa, Oriol Solé està en aquells anys més a prop del model estalinista que del model autònom. Se li acudiria a algú per tant qualificar Oriol Solé d’estalinista? Evidentment, no; seria una completa aberració. La mateixa aberració que comet el senyor Roglan quan qualifica de catalanista Oriol Solé.
El senyor Roglan agafa una part, important però secundà ria, de la polÃtica d’Oriol Solé i la canvia pel tot. Utilitzant uns documents del 1972 presenta una nova caracterització d’Oriol Solé com lluitador nacional. Però si això fos com el senyor Roglan presenta, què fa llavors Oriol Solé al MIL? Perquè no hi era a les FAC, o al PSAN, o millor encara, a l’OLLA, on tenia tot de cara per ser-hi? Respecte la qüestió de l’organització, l’OLLA és el grup més semblant al MIL en aquells anys: sortit del PSAN, combina concepcions organitzatives “autònomesâ€? amb una polÃtica clarament “nacionalista-revolucionà riaâ€?; i a més, el seu cosà Felip Solé Sabaté n’és un dels principals impulsors. Com és que Oriol Solé no hi entra, malgrat tantes i tantes converses amb el seu cosà Felip? La resposta és ben senzilla: la polÃtica de l’OLLA no és la d’Oriol Solé, les desitjades Ediciones Mayo 37 del MIL són inexistents a l’OLLA, les prioritats polÃtiques de l’OLLA no són les seves. A Oriol Solé no l’importa en absolut que el nom de “MILâ€? ni totes les seves publicacions i octavetes siguin en castellà ; no es planteja que no pugui passar literatura prohibida per la frontera perquè estigui escrita en castellà (cosa que li sorprén tant al senyor Roglan, p. 51); no utilitza mai la senyera -estelada o no- quan crea els logotips i segells del grup; no presenta cap oposició ni crÃtica quan el MIL decideix publicar l’article amb el tÃtol prou expressiu de “Contra el nacional-socialismo del I.R.A.â€? a CIA núm. 2 (que deixa clara la posició del grup davant la qüestió nacional); no escriu cap document sobre la qüestió nacional a la seva estada a la presó (“no té temps de centrar-se “en el problema de Catalunyaâ€?â€?, ens arriba a dir el senyor Roglan a la p. 119!), però en canvi sà que troba el temps per escriure sobre el comunisme, el marxisme, l’anarquisme, els aspectes militars, la repressió, el capitalisme… Convertir Oriol Solé en un lluitador catalanista és clarament una impostura, però és una impostura necessà ria per a la burgesia catalana.
Podrem conèixer el veritable Oriol Solé?
El senyor Roglan escriu al final del seu llibre que Oriol Solé “ni va ser, ni és un heroi ni un mà rtirâ€? (p. 218), però és evident per a qualsevol que es llegeixi el seu llibre que aquest és precissament un intent de creació d’un nou mite de la cultura de masses nacional mitjançant el relat periodÃsitc de la vida d’un heroi que es converteix en mà rtir. De fet, ni cal llegir-se el llibre per copsar això: només mirant la coberta amb les fotos i l’eloqüent tÃtol d’Oriol Solé, el Che català ja es pot percebre clarament que s’està posant a la venda una nova icona nacional. El que deia Santi Soler el 1975 respecte el que començava a fer-se amb Salvador Puig Antich s’aplica també aquÃ: “com quan la moda dels Guevara però més “nostratâ€?â€?.
En temps d’estatut, necessiten més herois nacionals, no en tenen prou ni amb els segadors ni amb els caiguts de 1714, ni amb la reconversió de la revolució de juliol del 1936 en guerra per la democrà cia i per les llibertats nacionals catalanes; ni tan sols la recuperació de Salvador Puig Antich, reconvertit en un lluitador antifranquista per la democrà cia i cada vegada més dotat de mÃstica nacional, els ha estat suficient, i han trobat Oriol Solé. Necessiten herois més recents, de la transició, encara que els morts no els hagi posat mai la burgesia. I si poden recuperar un altre revolucionari comunista i reconvertir-lo en lluitador nacionalista, si poden crear una nova icona nacional, es fa i tan tranquils, perquè l’enemic és sempre Espanya i no el capitalisme de la nació que sigui, perquè la lluita d’algú que porta cognoms catalans ha de ser sempre una lluita nacional i no de classe.
Necessitem recuperar la història de l’oposició revolucionà ria al capital, especialment la de després de la guerra civil, i per tant també les biografies dels lluitadors i lluitadores que van prendre el compromÃs –i els seus riscos- d’enfrontar-se al capitalisme. Oriol Solé és certament una persona que cal conèixer, en els seus aspectes positius com en els negatius. L’exemple de la seva lluita, amb els seus encerts i els seus errors, ha de servir per a que noves generacions de revolucionaris anticapitalistes puguin treure les lliçons adients.
Per això, una veritable biografia d’Oriol Solé, entre altres coses, haurà d’aprofundir en el per què i el com del pas des de l’estalinisme del PCE(i) al sindicalisme revolucionari de ¿Qué hacer?, trobant el seus vincles amb el moviment obrer; haurà de cercar l’explicació del seu consentiment de lligar la seva orientació d’accions armades amb una teoria per l’autonomia obrera; haurà d’esbrinar si el seu discurs nacionalista generà debat al sà del MIL i mostrar el per què no hi va haver ruptura per aquest tema; haurà de clarificar el seu paper durant el “congrésâ€? d’autodissolució del MIL; haurà d’explicar el veritable sentit de les accions armades del setembre del 1973, després de l’autodissolució, tant de les comeses com de les projectades. El que no haurà de fer és una altre relat periodÃstic d’atracaments, fugides, execucions i enterraments, degudament condimentat amb un anecdotari del tardofranquisme i la transició, per millor presentar la distorsió del personatge. Una veritable biografia d’Oriol Solé no evitarà futures recuperacions per part del sistema, però sà en podrà exposar les impostures.
Sergi Rosés Cordovilla
Barcelona, 14 de març del 2006 |
|
|
