|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder : criminalització i repressió |
|
Hipotecades per l´article 8
|
|
|
per anonim |
17 feb 2006
|
|
|
ILLACRUA 8
Arran del procés de tramitació a Madrid
del projecte de reforma de l’Estatut
d’Autonomia elaborat pel Parlament
de Catalunya, la vida polÃtica
espanyola s’ha agitat de tal manera
que sembla que Espanya s’hagi d’enfonsar.
I el que és pitjor: els catalans
ens hem convertit en blanc de les fòbies
i paranoies de bona part de l’opinió
pública espanyola. Tot per un text
mancat d’ambició des d’un bon inici
que, per si no fos prou, ha estat modificat
en la seva essència després del
seu pas per la capital.
El projecte presentat al Congrés dels Diputats per part de quatre dels cinc grups de
la cambra catalana dista molt de significar una amenaça per a l’ordenament constitucional
de l’Estat i, encara menys, per a la seva integritat territorial. Per què, doncs, tant
de rebombori?
Des que el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va arribar amb el
famós llapis de memòria al Congrés dels Diputats, arreu de l’Estat se n’han sentit de tots
colors –i, de vegades, de l’alçada d’un campanar– en contra dels catalans. El boicot als
productes catalans (no gens menyspreable si ens atenem a la pèrdua de vendes que van
denunciar les grans empreses del sector del cava), el suposat intervencionisme d’Eta (!)
en el procés de redacció de la reforma estatutà ria, l’aparició d’exitosos webs anticatalanistes
o les declaracions del tinent general José Mena Aguado i del president del Tribunal
Suprem, Francisco José Hernando, han estat tan sols els fets que més transcendència
han adquirit d’una brutal campanya de criminalització dirigida ja no contra el catalanisme
o l’independentisme, sinó contra la mateixa catalanitat (és a dir, contra la condició,
no escollida, de ser català ).
EL NACIONALISME ESPANYOL: DISCURS DE CLIXÉS
Tot el discurs catastrofista de la imminència de la ruptura d’Espanya que ha omplert
la majoria dels mitjans de comunicació de Madrid en els últims mesos es basa en un doble
clixé. D’una banda, la presumpta inexistència d’un nacionalisme propi, tret molt ca-
KALEGORRIA
L’ESTATUT A MADRID: DIATRIBA ESPANYOLISTA
CONTRA LA PRUDÈNCIA CATALANA
racterÃstic dels centralismes dels estatsnació
consolidats, que és utilitzada per
tal d’arremetre de forma exacerbada
contra els nacionalismes alternatius existents.
Aquest atac focalitzat s’encobreix
sota un discurs de criminalització genèrica
de tots els nacionalismes, fet que obvia
que el seu propi prisma és el d’un altre
nacionalisme (el centralista).
L’altre gran clixé apareix quan es produeix
un reconeixement –encara que sigui
implÃcit– de l’existència d’un nacionalisme
espanyol. Aleshores s’addueix que
s’ha tractat sempre d’un nacionalisme de
base cÃvica, polÃtica, en contraposició al
de base cultural. S’amaga, d’aquesta manera,
que la construcció de la identitat
espanyola s’ha basat, almenys, en dos
elements eminentment culturals (encara
persistents avui): la llengua castellana i
una argumentació historicista, que recolza
en la idea tradicionalista de la preexistència
de la nació espanyola, els orÃgens
de la qual es remuntarien a l’època dels
Reis Catòlics.
A partir d’aquestes presumpcions,
una tÃmida proposta de reforma estatutà ria
per part d’una de les disset comunitats
autònomes que integren l’Estat ha
provocat una autèntica allau d’anticatalanisme
i, el que és pitjor, de catalanofòbia,
és a dir, d’aversió a tot allò que provingui
de Catalunya. El més preocupant
és que tot aquest discurs està fent efecte,
i no tan sols entre la dreta autorità ria,
sinó també entre amplis sectors suposadament
d’esquerres. Un exemple
més de la terrible capacitat de persuasió
de les masses que tenen els mitjans de
comunicació, i de la facilitat que aquests
posseeixen per convertir autèntiques
barbaritats en veritats inqüestionables.
UNA REFORMA PRUDENT
La proposta presentada inicialment
per part de quatre dels cinc grups del
Parlament de Catalunya no era sinó una
via d’aprofundiment en el model autonòmic
dissenyat per la Constitució de
1978; un aixecament de l’autogovern catalÃ
als mà xims nivells permesos pel marc
constitucional i que, per tant, no significava
cap alteració de l’essència de l’Estat
de les autonomies. La reforma partia de
la diagnosi feta el 2003 per l’Institut
d’Estudis Autonòmics, el qual va recomanar
una millora de l’autogovern —afeblit
per la perversa aplicació de la legislació
bà sica de l’Estat— a través del blindatge
de competències i d’un nou sistema de
finançament. Sempre, és clar, dins dels lÃmits
constitucionals, qüestió en la qual
els partits catalans van esmerçar una cura
especial per tal que Madrid no pogués
adduir cap mena d’inconstitucionalitat.
D’altra banda, tot i la tebior de la reforma,
aquesta va ser presentada com a
indispensable. Ja des de la campanya per
a les últimes eleccions autonòmiques, la
prà ctica totalitat dels partits representats
al Parlament català van insistir que la
promulgació d’un nou Estatut era indispensable
per tal de fer front als reptes
d’avui. Una afirmació altament qüestionable
si tenim en compte, per exemple,
que ni tan sols han estat capaços d’exigir
el compliment dels criteris de finançament
fixats per l’Estatut de 1979. Contrà riament
al que ens han volgut vendre, en
canvi, s’ha perdut una oportunitat per
avançar en determinats drets socials: aixÃ,
per exemple, es va renunciar d’antuvi a
atorgar el dret de participació en els processos
electorals a les persones immigrades.
I per si no fos prou es va renunciar
també a fer respectar el dret de Catalunya
a decidir lliurement el que vol ser o
deixar de ser, tot acceptant d’entrada un
procés de negociació que ha acabat de
forma precipitada a causa de la set de
protagonisme de Mas. Un acord que,
més enllà d’haver significat una important
modificació del text presentat per la
cambra catalana, exemplifica el nul respecte
de Madrid envers la voluntat dels
pobles de l’Estat.
LA RENÚNCIA A L’AUTODETERMINACIÓ
Però, sens dubte, la renúncia més significativa
feta a priori va ser la de la reivindicació
efectiva del dret a l’autodeterminació,
que ni tan sols va ser reclamat
amb la vehemència que caldria pels partits
que, com Erc o Icv i Euia, l’inclouen
–d’una manera més o menys explÃcita– entre
els seus principis. No es tracta d’una
renúncia nova: ja durant la Transició, els
partits d’esquerra i nacionalistes catalans
que van intervenir en el pacte constitucional
van renunciar a exigir-lo, malgrat que
tots l’incorporaven en els seus programes.
L’Assemblea de Catalunya, el principal
organisme de l’antifranquisme a
Catalunya, incloïa la defensa del “ple
exercici del dret d’autodeterminació� entre
els seus punts programà tics. I també
el Pce i, el que ara pot resultar més sorprenent,
el Psoe, el van defensar obertament
en els anys previs a la mort de
Franco. Posteriorment, ambdós partits
van anar matisant la seva posició (la Platajunta
ja no feia cap referència explÃcita
a la qüestió en el seu programa de la
“ruptura democrà tica�) fins al punt que,
paradoxalment, l’organització territorial
de l’Estat regulada pel tÃtol VIII de la
Constitució –una de les qüestions en què
les posicions de les diferents forces polÃtiques
estaven més allunyades– va ser
fruit, principalment, dels plantejaments
dels ponents de l’esquerra, i no de la
concepció unità ria i centralista de la dreta.
Posteriorment, com és sabut, Psoe i
Ucd es van encarregar d’aigualir, a través
del “cafè per a tothomâ€?, la tÃmida autonomia
concedida.
La referència simbòlica que feia el
preà mbul del projecte de nou Estatut a
“la vocació i el dret dels ciutadans de Catalunya
de determinar lliurement el seu
futur com a poble� no passa de ser un
element decoratiu, de cara a la galeria
–aixà ho demostra la nul·la preocupació
que ha generat a Madrid–, com ho han
estat les diferents resolucions aprovades,
en aquest mateix sentit, per part del Parlament
de Catalunya al llarg dels últims
25 anys. No estem ni davant d’una oportunitat
històrica per a Catalunya, com
ens han volgut vendre des d’aquÃ, ni davant
del desmembrament de l’Estat, com
bramen des d’allà . Hi haurà Estatut, Espanya
continuarà dempeus i el conflicte
territorial seguirà per resoldre
PAU CASANELLAS
paucasanellas ARROBA illacrua.net
9 ILLACRUA
L’ACORD A QUÈ ES VA ARRIBAR EXEMPLIFICA EL NUL RESPECTE DE MADRID ENVERS
LA VOLUNTAT DELS POBLES DE L’ESTAT.
ILLACRUA 10
HIPOTECATS PER L’ARTICLE 8
Si després de morir Franco, al llit, el
1975, els polÃtics oportunistes, del
franquisme i de l’oposició, van aconseguir
desactivar la lluita obrera i popular
i vendre’ns una democrà cia que
no va tallar mai el cordó amb la dictadura
(l’anomenada “transició�), trenta
anys més tard comprovem amb resignada
estupefacció que ben poques coses
han canviat. Aquesta democrà cia
portava a la panxa l’alien del règim, i
ara la bèstia, alimentada pel Pp amb
l’esquer de l’Estatut, ha eclosionat de
nou. Les amenaces de militars com
Mena i Tejero ens evoquen, talment
com un rot pudent, un passat que,
sense saber-ho, ha viatjat amb nosaltres
fins al present, pitjor encara que
ha modelat el nostre present i ara hipoteca
el nostre futur.
El passat 6 de gener, el fantasma colpista ens va clavar un altre ensurt. Quan semblava
que ja feia més de 20 anys que havien emmudit per sempre, aquest gener de 2006
hem tornat a sentir soroll de sabres, primer en forma d’arenga del tinent general Mena,
en què anuncia una intervenció de l’exèrcit segons com surti l’Estatut de Catalunya, i
després en forma d’email enviat per altres militars al rei i de manifest de suport a Mena
signat per sis generals i una cinquantena d’alts cà rrecs militars a la reserva, publicat per
La Razón, que sembla complir el paper que va fer El Alcázar el 1981, i d’ulteriors declaracions
com la del capità de la Legión Roberto González, que mana la 1ª CompañÃa de
la I Bandera que significativament porta el nom de “Cte. Franco�.
Tradicionalment la classe polÃtica i els media han reconegut al felipisme, i en
concret al seu primer ministre de Defensa, NarcÃs Serra, el mèrit d’haver posat al seu
lloc els militars, els quals hauria entretingut amb més tancs, avions, mÃssils i vaixells
(el costosÃssim programa de rearmament FACA) i amb viatges a Brussel·les per fer-se
amb els seus col·legues de l’Otan. Doncs avui constatem que ni aquests regals ni les
missions internacionals “humanità ries� no han pogut aplacar del tot la fera.
Escudat en un poderós conglomerat anticatalà (el Pp i part de l’aparell del Psoe,
el poder judicial, la premsa feixistoide de Madrid, la Cope, els bisbes espanyols...), el
tinent general va invocar l’article 8 de la Constitució, que diu: “Las Fuerzas Armadas,
constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen
por misión garantizar la soberanÃa e independencia
de España. defender su
integridad territorial y el ordenamiento
constitucional�.
Saber com es va esmunyir dins una
Constitució teòricament democrà tica
com la del 78 un article que consagra a
l’Exèrcit en una mena de quart poder
il·legÃtim i tutor dels altres tres resulta
molt alliçonador. Miquel Herrero y RodrÃguez
de Miñón explica a les seves
Memorias de estÃo que va ser ell
l’encarregat de portar a la Ponència
Constitucional que redactava la Constitució
un sobre que havia d’obrir quan
es discutÃs l’article 8. Segons conta,
quan li va tocar llegir el paper que hi
havia dintre, n’hi va haver prou ensenyant
el segell estampat al document,
el de l’Exèrcit, perquè tothom callés i
acceptés el que s’hi deia, que es convertiria
en l’article 8 de la Constitució.
De fet, només Paco Letamendia, d’Eia
(l’esquerra abertzale), va objectar
sense èxit que calia traslladar-lo al TÃtol
IV, dedicat a l’administració de l’Estat,
com fan prà cticament totes les constitucions
europees. En canvi, absolutament
tots els grups parlamentaris que
participaven en la Ponència (tots els
partits de l’època menys els nacionalistes
bascos), van acceptar-ne per unanimitat
tant la ubicació com allò més important,
el contingut.
Arzallus, a les memòries que acaba
de publicar (Asà fue), recorda que va
preguntar a Enrique Múgica com havien
callat en aquest assumpte d’una
manera tan vergonyosa i que el socialista
li va respondre: “Era el precio que
habÃa que pagar. Ése era el precioâ€?. De
fet, Arzallus considera que l’article 8
anava dirigit a amenaçar els comunistes
i els nacionalistes bascos.
També és instructiu saber en què es
van inspirar els militars per redactar-lo.
No va ser en cap constitució europea,
sinó en l’article 37 de la franquista Ley
Orgánica del Estado, de 1967, que deia:
“Las Fuerzas Armadas de la Nación,
constituidas por los Ejércitos de Tierra,
Mar y Aire, y las Fuerzas del Orden Público,
garantizan la unidad e independencia
de la Patria, la integridad de su
territorio, la seguridad nacional y la
defensa del orden institucional�. Fixeuvos
com s’assemblen.
En aquells mesos, l’excapità d’Infanteria,
Fernando Reinlein, expulsat de
l’exèrcit per haver pertanyut a la Umd
(Unión Militar Democrática), va advertir:
“Estem assistint a l’elaboració d’un
text constitucional pactat amb els qui
s’autotitulen representants dels poders
fà ctics, que pot hipotecar el futur d’Espanya
en els propers anys… Sobre la
base de quina anà lisi s’institucionalitza
l’existència d’un ‘lobby’ militar o d’un
quart poder que pot fer perillar l’encara
frà gil democrà cia espanyola? Els partits
poden estar hipotecant el futur
d’Espanya quan accepten l’existència
del quart poder, aliè a la sobirania popular�
(Diario 16, 6-VIII-78. “Democracia
tutelada�). Gairebé trenta anys més
tard, els demòcrates, la gent autènticament
d’esquerres i els nacionalistes
dels pobles oprimits per l’Estat espanyol
seguim pagant la hipoteca
JORDI GARCIA JANÉ
jordigarcia ARROBA illacrua.net
11 ILLACRUA
L’ARTICLE 8 EL VAN REDACTAR DIRECTAMENT ELS MILITARS I TOTS ELS PARTITS DE
LA PONÈNCIA CONSTITUCIONAL EL VAN ACCEPTAR SENSE PIULAR. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Hipotecades per l´article 8
|
|
per pancho villano |
17 feb 2006
|
|
200 families organitzaren la guerra civil, i les mateixes governen aquests país, res a cambiat en aquesta societat d'am@s i esclaus/ves |
|
|
