|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí |
|
Per a l’esquerra, és l'hora de triar el camÃ
|
|
|
per per Daniel BENSAÃ?D i Samuel JOSHUA |
09 feb 2006
|
|
Contra el liberalisme, és necessà ria una candidatura única que representi el “No� d’esquerres a les properes eleccions presidencials. |
Ningú no podia pronosticar la data ni l’abast de l’explosió que ha sacsejat aquesta tardor els barris de rodalies d'un gran nombre de ciutats de França, però legÃtim i previsible era aquest esclat de còlera enfront d’un cúmul de segregacions: social, escolar, territorial. Vet aquà una revolta que revela l’angoixa d’un paÃs en què els restaurants de beneficència han de servir cada any més à pats, on un milió d’infants viu per sota del llindar de pobresa, on una tercera part dels sense sostre són assalariats i assalariades. En lloc d’escoltar el crit desesperat de tota aquesta gent, un president mal escollit i un govern que busca revenja redoblen els atacs i els posats arrogants: d’una banda, desballesten el Codi del Treball i l’estat social; de l’altra instauren l’estat d’excepció i enceten una cursa desbocada cap a la formació d’un estat penal per fer front a l’amenaça de les “classes perillosesâ€?. La nova presidenta de la gran confederació patronal resumeix aixà la seva filosofia liberal: “La vida, la salut, l’amor, són precaris. Per què no hauria de ser-ho igualment el treball?â€?. Sigueu flexibles, i acabareu arrossegant-vos com a rèptils!
Enmig d’aquesta crisi, hi ha franges importants de la població que poden caure en el racisme i la xenofòbia, en una guerra dels pobres contra els més pobres. També poden, al contrari, entrar en resistència contra un sistema que agreuja les desigualtats, multiplica les exclusions i desferma la competència de tots contra tots, dibuixant a l’horitzó la perspectiva de la guerra de tots contra tots. Perquè s’imposi aquesta segona hipòtesi, és necessari però que una esquerra de combat oposi l’estat d’urgència social a l’actual estat d’urgència penal.
L’ascens del “Noâ€? d’esquerres i el rebuig del Tractat Constitucional liberal obrien justament aquesta possibilitat. Ara, hi ha el perill de que es tanqui. El Partit Socialista pretén reduir l’oposició entre el “sÃâ€? i el “noâ€? a un simple canvi d’humor de l’electorat, a una mena de malentès passatger. Té pressa per tancar el parèntesi. Després d’haver-se “sintetitzatâ€? ell mateix, reconciliant totes les seves tendències en el decurs d’un Congrés ecumènic, ara voldria “sintetitzarâ€? sota la seva hegemonia tota la famÃlia recomposta de l’esquerra de govern. Els Verds segueixen el mateix camÃ. El Partit Comunista hi està temptat. Com si el que es va expressar el 29 de maig a propòsit d’Europa no tingués res a veure, o ben poca cosa, amb una alternativa real a l’actual majoria parlamentà ria!
Per descomptat, una papereta de vot no traça pas una frontera definitiva entre electors i entre militants. Tanmateix, el resultat del 29 de maig oposava clarament a l’Europa liberal i imperial de la “competència no falsejadaâ€? la voluntat d’una altra Europa, social i democrà tica. El “Noâ€? representava un mandat per seguir aquest camÃ.
Les inflexions retòriques dels dirigents socialistes només pretenen apaivagar un electoral cada cop més irritat. Les belles paraules duraran el que duren les roses; val a dir, el temps d’una jornada electoral. Qui podria creure en la sobtada conversió d’aquests lÃders a una polÃtica diametralment oposada a tot allò que ells mateixos han fet durant un quart de segle, i concretament durant disset anys de govern?
Les aspiracions del 29 de maig no són pas sintetitzables en un nou compromÃs social-liberal, ni en una nova versió de “l’esquerra pluralâ€? que prossegueixi si fa no fa la mateixa polÃtica que và rem conèixer en temps de Lionel Jospin. Les vÃctimes de les polÃtiques liberals reclamen justÃcia. Exigeixen la igualtat de drets socials i civils: el dret a un treball, un salari i un habitatge dignes; el dret a una educació i una sanitat de qualitat. L’explosió de les rodalies situa a l’ordre del dia una altra polÃtica laboral, una altra polÃtica escolar, una altra polÃtica urbana. Sense això, les odes compassives sobre la “mixtura socialâ€? romandran lletra morta. Per això, cal trencar les cadenes que suposen els criteris de convergència de Maastricht i el pacte d’estabilitat, prendre el control polÃtic de l’estri monetari abandonat als regents del Banc Central europeu, revertir la lògica de les privatitzacions i de la demolició dels serveis públics. Caldria abolir els privilegis fiscals que s’han vist encara reforçats per la contra-reforma fiscal. Caldria acabar amb les exoneracions de cotitzacions socials i amb les subvencions a les empreses que acomiaden. Caldria enderrocar el despotisme dels accionistes i dels mercats financers. Caldria, ara que festegem l’aniversari de la separació de l’Església i de l’Estat, proclamar per fi la separació de la patronal i de l’Estat.
Quan ha governat, l’esquerra ha fet exactament tot el contrari d’això: ha privatitzat a marxes forçades, ha mimat els patrons, s’ha sotmès a l’Europa liberal, ha renunciat al control de l’eina monetà ria. Tot plegat va conduir, al capdavall, al gir inesperat del 21 d’abril de 2002, en què el candidat de la dreta i el cap de l’extrema dreta van passar disputar la segona volta de les eleccions presidencials; un desenllaç a propòsit del qual l’esquerra es resisteix tossudament a fer balanç i a assumir-ne la responsabilitat. “Cedir una mica, vol dir capitular molt!�.
Enfront de Le Pen, Chirac fou presentat com el mal menor. I vet aquà que un president escollit amb el 82 % dels vots a la segona volta - després d’haver-ne recollit menys del 20 % a la primera - i la seva majoria arrogant acceleren la contra-reforma liberal, malbaraten el que resta dels serveis públics, desballesten el sistema de pensions, encareixen el cost de la sanitat, arrasen la recerca i l’educació, rehabiliten la colonització. La mà criminal invisible del mercat es mou al mateix temps que el seu puny visible, i aquesta gent instaura progressivament un estat d’excepció i subordina la justÃcia a les decisions del poder executiu i de la seva policia.
Estat d’urgència? SÃ, però urgència social i democrà tica. La qüestió no és saber si el polvorà de misèries i d’humiliacions explotarà , sinó quan i com ho farà . La campanya unità ria pel “Noâ€? d’esquerres va suscitar l’esperança d’una represa i d’una resposta. Aquesta esperança ens obliga. Catorze anys amb Mitterrand i cinc amb Jospin han desmoralitzat l’esquerra. Si el 2002 va representar un avÃs, d’una altra decepció podria sorgir la catà strofe.
En les lluites quotidianes, pels salaris, pels serveis públics, en defensa de la protecció social i dels llocs de treball, contra les lògiques d’excepció, contra les lleis que discriminen els immigrants o enfront de la criminalització de les resistències, cal fer un front comú, sense exclusions, entre socialistes, comunistes, verds, esquerra revolucionà ria. Cal enfrontar-se plegats a la directiva Bolkenstein, als contractes de nova o de primera feina que pretenen generalitzar la precarietat. Amb aquesta unitat d’acció no n’hi ha prou, però, per concórrer junts a unes eleccions que decidiran sobre una majoria parlamentà ria, un govern o un president de la República. És necessà ria una veu capaç d’encarnar un projecte clarament alternatiu i una polÃtica d’esperança.
Molts i moltes reconeixen Olivier Besancenot com un excel·lent portaveu, 100 % fidel als compromisos del “No� d’esquerres. Però, abans com després del Congrés de la LCR, la qüestió dels continguts segueix sent més important que la problemà tica al voltant dels noms i les persones.
Per tirar endavant un projecte de societat on les solidaritats i el bé comú s’imposin sobre la lògica del profit i de l’interès egoista, un acord sobre les reivindicacions més urgents és necessari, però resta insuficient. Cal també posar-se d’acord sobre els mitjans d’endegar un canvi radical i sobre les aliances que haurÃem de teixir per aconseguir-ho. Una ambició limitada a crear una força de pressió per mirar d’inclinar cap a l’esquerra les polÃtiques social-liberals, ens abocaria a noves desil·lusions, més amargues encara que les anteriors.
El “Noâ€? d’esquerres a tret la seva força del compromÃs unitari a la base. Tots aquells i aquelles, socialistes, comunistes, verds, sindicalistes, que van rebutjar constitucionalitzar les orientacions d’una Europa antisocial i antidemocrà tica, haurien de mantenir el rumb i aplegar-se al voltant d’un programa anticapitalista per una vertadera alternativa. No ho farem pas, com voldria la direcció del Partit Socialista, exigint un contracte de govern amb vistes a constituir una “esquerra pluralâ€? bis, negociant avantatges electorals, establint compromisos enganyosos sobre la base de formulacions que no comprometen a res en concret. Efectivament, hi ha dues esquerres: una esquerra del centre, de gestió i d’acompanyament de la contra-reforma liberal; una esquerra radical, de resistència i de resposta. Aquestes dues esquerres no poden governar plegades. Donar una projecció al “Noâ€? d’esquerres del 29 de maig significa romandre fidel a les exigències d’aquest vot.
El Partit Socialista utilitzarà a partir d’ara la por que inspiren Sarkozy i l’extrema dreta per fer pressió sobre els seus aliats i exigir-los l’adhesió immediata a un compromÃs del mal menor, val a dir a una candidatura única de “l’esquerra sintetitzadaâ€? des de la primera volta. Aquesta lògica implacable reforça la necessitat d’una candidatura unità ria sorgida del “Noâ€? d’esquerres i fidel al seu mandat anticapitalista. Malgrat els obstacles que s’acumulen, cal continuar aquesta batalla mentre subsisteixi una possibilitat de tenir èxit. A partir d’ara, la decisió és entre les mans dels dirigents comunistes i de l’ala esquerra dels Verds: o bé una adhesió, saltant pel damunt de la lÃnia divisòria del 29 de maig, al malmès estendard rosa de François Hollande; o bé una alternativa de combat, social i democrà tica, a escala nacional i europea. Encara hi som a temps. Però aquest temps se’ns acaba. És l’hora de les decisions.
*Daniel Bensaïd és Professor de Filosofia a la Universitat ParÃs-VIII. Samuel Joshua és Professor de Ciències de l’Educació a la Universitat d’Aix-Marsella. |
This work is in the public domain |
