|
|
|
Preservatius i Església
|
|
|
per Antoni Ferret |
05 feb 2006
|
|
|
Jo al·lucino, quan sento parlar o llegeixo sobre el tema dels preservatius. Per 2 coses.
Una, poc important però déu n'hi do, és que sóc profundament escèptic que els africans i les africanes (per exemple) que no usen el preservatiu, sigui per consideració a les directrius del papa o del Vaticà, autoritats que la immensa majoria d'ells no tenen per què obeir, per tal com no són les seves, i directrius que segurament que ni tan sols coneixen. Si no l'usen deu ser per desconeixement (sobretot a les zones rurals) o perquè no hi poden accedir econòmicament (sobretot considerant el seu «ritme» específic de relacions) o perquè deuen «passar» alegrement. L'ús del preservatiu a l'Àfrica és més problema de l'OMS que del Vaticà. Però resulta que amb això de papa-sida s'ha «creat» una imatge mediàtico-demagògica que «funciona» molt bé, però que és bruta. Cal creure, però, que no tothom ho diu amb mala fe.
L'altra cosa és molt més important. Una de les desgràcies més grans de la humanitat és que la Història només la coneguin els historiadors. És ben bé llàstima. Quants problemes es podrien estalviar! Per exemple en el cas que diré. Resulta que fa més de 3 dècades, més d'una dècada abans que aparegués la sida, el papa d'aquell moment va tenir una iniciativa molt assenyada: va cridar una colla de teòlegs, els que li devien semblar més competents, i els va dir, més o menys: Vejam, reflexioneu i debateu sobre el tema dels mitjans artificials de control de la natalitat, i digueu-me què en penseu. L'oportunitat d'aquesta consulta s'ha d'entendre amb el fet que eren els anys en què s'estava implantant un dels més grans invents del segle XX: la famosa píndola anovulatòria.
Els teòlegs van debatre, van fer un informe i li van dir quelcom com ara: Hem arribat a la conclusió que el seu ús és conforme a la llei natural i que poden usar-se. Dissortadament, el papa aleshores ho va espatllar dient: Ho sento, però jo també hi he reflexionat i he arribat a la conclusió que no. Aleshores va publicar l'encíclica «Humanae Vitae», en la qual deia que res de res: ni píndola, ni preservatiu, ni altra cosa. Aquella encíclica va causar molta discussió, fins i tot gramatical, perquè els que sabien més llatí deien que s'havien de pronunciar la «a» i la «e» de cada terminació, mentre que la majoria pronunciàvem només la «e» (Humane Vite), i encara n'hi havia alguns que passaven de tot i li deien la «atxe uve». Però és clar que la major discussió anava per una altra banda: que si prevalia l'obediència al papa o l'autonomia de la consciència personal. La meva impressió (perquè això són coses molt íntimes) és que va aguanyar la consciència personal.
S'havia donat una situació curiosíssima: sobre un tema de moral, l'Església (és a dir: una representació de l'Església molt qualificada) havia dit que sí, i el papa, autoritat màxima però una sola persona, havia dit que no. Qui prevalia? Si es mira des d'una òptica juridicista, és clar que prevalia el papa, perquè els teòlegs no eren una institució ni un òrgan formalment constituïts. Però si ho considerem en els aspectes social i moral, veiem que han de prevaler els teòlegs, pel fet de ser un òrgan ad hoc col·lectiu, per la seva gran preparació intel·lectual, per la intenció amb què havien estat convocats i fins i tot pel fet de «qui» els havia convocats.
Per dissort, aquest debat no es va tenir, ni aleshores ni en cap moment posterior. En part perquè em sembla que la consulta papal havia estat «reservada» i només s'havia sabut una mica d'estranquis. Però sobretot perquè hi havia, i hi ha, un fetitxisme excessiu per l'«autoritat». L'escapatòria per a la majoria de militants cristians i gent més formada va ser la consciència individual, però no el «fet d'Església» que representaven els teòlegs.
Avui ningú no recorda aquells teòlegs, i es parla del preservatiu (que ara ha adquirit una importància major que la píndola) com una cosa «suposadament» prohibida per l'Església, quan no és així. ¿Per què tanta discussió sobre una cosa que va ser correctament resolta entorn de 1968, encara que amb l'oposició personal del papa (cosa aquesta que, amb un bon nivell de formació, tant evangèlica com cultural, ha de ser considerada secundària)? I tant se val que sigui aquell papa com el següent. Per què una consideració tan essencialista de l'autoritat? Se sol dir que les altes autoritats eclesiàstiques tenen una assistència divina, però s'oblida, i és doctrina ben acceptada, que l'assistència divina, per «voluntat pròpia», «necessita» la cooperació humana, i sense ella no pot fer res.
¿Qui no veu que els teòlegs eren un grup, una col·lectivitat, que eren gent d'estudi, que vivien dins el món, acostumats a confrontar les seves opinions amb altres, que havien estat convocats per la màxima autoritat precisament per decidir sobre una cosa important...? ¿I que el papa era una sola persona (encara que el papa Montini tenia un gran prestigi), que vivia isolada? Les autoritats, a tot arreu però sobretot en l'Església, tenen dues grans hipoteques: Una la manera en què són elegides: de vegades a dit, i altres vegades, en el cas del papa, per persones d'una edat, una forma de vida i uns privilegis que fan que estiguin poc ficades en la vida, en la societat, en l'època. Una altra hipoteca és que, igualment, la forma de vida que acostumen a portar els separa de la gent, de la vida, del món.
La gent d'Església, militants a part, pateix una suggestió excessiva per l'autoritat eclesiàstica. Això està ben comprovat, sobretot en relació inversa al grau de formació, i és una de les lloses més grans que pesa damunt l'Església. Però la cosa més sorprenent és que la gent que en teoria és anticlerical resulta, paradoxalment, molt clerical en la pràctica, quan, fins i tot a l'hora de criticar, sobrevalora les autoritats, i subvalora les bases i els militants i teòlegs.
Conclusió pràctica: el preservatiu, com els altres mitjans, va ser autoritzat (si es vol, de manera «oficiosa») per l'Església fa més de 30 anys. Encara avui hi ha oposició d'altes instàncies. Però la dada bàsica és la primera.
Antoni Ferret
http://llengcat.com/aferret |
This work is in the public domain |
