|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal : criminalització i repressió : immigració : pobles i cultures vs poder i estats : guerra |
|
Defensem els drets nacionals i socials dels pobles
|
|
|
per "Corriente Alterna" |
05 feb 2006
|
|
|
Amb les rotundes declaracions de Zapatero segons les quals la reforma estatutà ria pactada amb Mas ha de durar dècades i “pot ser per a sempre� hem vist confirmar-se no només el tancament rà pid de la porta que va obrir la seua retòrica de l’Espanya “plural� sinó també, i sobretot, la seua aposta decidida per privilegiar l’aliança amb CIU i, més enllà d’això, per una mirada més a la dreta que, de passada, li permeta aprofitar l’espai deixat per la bel·ligerà ncia extrema del PP per a afeblir a aquest com alternativa de govern.
En efecte, que allò que es proclamava com “un nou Estatutâ€? acabe sent un simple afegitó del text vigent des de 1979 per a incloure algunes noves competències i la cessió de la gestió d’un percentatge una mica major de determinats impostos, és un resultat que està molt per sota de les expectatives obertes per un procés que alguns creien que podia obrir fins i tot una veritable “segona transicióâ€? en tot l’Estat. Ni en el plà nol simbòlic -la paraula “nacióâ€? no apareixerà probablement ni tan sols en el preà mbul-, ni en el competencial, institucional o financer ha estat respectat el projecte -ja retallat per a ajustar-se als lÃmits constitucionals- del parlament de Catalunya; per això és fà cilment comprensible que fins al mateix Josep Piqué s’haja precipitat a entrar en l’acord i que Ibarra i Bono hagen mostrat la seua satisfacció pel resultat assolit. Enfront d’aquest nou “consensâ€? està sorgint un rebuig significatiu des de Catalunya completament legÃtim i que esperem s’expresse amb força en la manifestació convocada a Barcelona aquest 18 de febrer sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidirâ€?. A això se suma l’horitzó d’un referèndum en aquesta Comunitat sobre el pacte aconseguit que pot convertir-se en una desautorización popular -expressada sota distintes formes de vot o abstenció- a les elites signants d’aquest. Caldrà veure si la direcció d’ERC és capaç de mantenir fins al final la posició crÃtica que li ha forçat a mantenir la majoria dels seus militants o si, per contra, cedeix a l’interès per mantenir la seua parcel·la de poder dintre del Tripartit en nom de la “governabilitatâ€? i del consens.
Però és que a més el desenllaç d’aquest procés obliga a concloure ja que tampoc per a Euskadi es veuran satisfetes les esperances que siga acceptada una nova proposta que, à dhuc arribant a contar amb major consens que el Pla Ibarretxe, continga l’exigència del seu reconeixement com poble amb dret a decidir el seu futur. A mitjà termini, doncs, frustrada la perspectiva d’un Estat federal plurinacional, és previsible que malgrat els intents per esmorteir les tensions per part de Zapatero, CIU i PNB, les demandes de major autogovern i d’autodeterminació des de, almenys, Catalunya i Euskadi seguiran manifestant-se amb força i aspiraran a anar més enllà dels lÃmits constitucionals i de la timidesa mostrada per la majoria dels partits catalans.
No és casual tampoc que el procés de negociació del Estatut haja coincidit amb una mesura tan greu i simbòlica en el plà nol social com l’acomiadament de 646 treballadors i treballadores de SEAT, pactat amb les direccions sindicals i amb el beneplà cit de la Generalitat. Es verifica aquà també la distà ncia enorme entre el presumpte “intervencionisme� del Estatut en el seu apartat de drets i deures -que probablement es veurà , a més, rebaixat en la seua versió final- i una prà ctica que ni tan sols pot ser qualificada de “social-liberal�. Per això no té sentit que forces com ICV-EUiA seguisquen participant en aquest govern i, el que és pitjor, es mantinguen al marge del moviment de solidaritat que s’està desenvolupant al voltant del col·lectiu de treballadors afectat.
La complicitat dels governs de l’Estat i de Catalunya amb empreses transnacionals com la Volkswagen en SEAT apareix més evident encara en el cas d’unes altres amb “seu-mareâ€? en el nostre paÃs, com és el cas de REPSOL i la polÃtica de xantatge i pressió que estan començant a exercir ja sobre el nou govern bolivià de Evo Morales. De nou aquà podem comprovar que l’interès “generalâ€? del que ens parla Zapatero és, més aviat, el d’unes multinacionals que no estan disposades a renunciar als seus enormes beneficis derivats de l’expoliació dels béns comuns dels pobles, tot i que la voluntat de reapropiació d’aquests es recolze en uns resultats electorals aclaparadorament favorables.
Les “reformesâ€? laboral i fiscal anunciades reflecteixen igualment nous passos endavant en aquest camà d’adaptació a les exigències del empresariat i del capital financer i especulatiu, sense que les direccions dels sindicats majoritaris s’atrevesquen a sortir de les seues tÃmides protestes verbals i passen a l’acció. Aquesta passivitat s’està convertint en una veritable anomalia en comparança fins i tot amb països clau de la Unió Europea, on les mobilitzacions sindicals contra la directiva Bolkestein i les polÃtiques neoliberals dels seus respectius governs estan recobrant un nou impuls. És responsabilitat, per tant, de l’esquerra sindical i dels sindicats minoritaris prendre iniciatives que, sense caure en el sectarisme, contribuesquen a generar accions de solidaritat amb lluites com la dels treballadors i treballadores de SEAT i, més enllà d’aquesta, afavoresquen la reactivació d’un moviment obrer combatiu i a l’altura dels reptes d’un capital cada vegada més insaciable en la seua obsessió per augmentar la seua taxa de benefici.
Hi ha altres temes que estan també en l’agenda polÃtica i sobre els quals caldrà pronunciar-se des de l’esquerra anticapitalista i alternativa. L’avantprojecte de Llei de Dependència, per exemple, es presenta solemnement com el quart “pilarâ€? de l’Estat de benestar (com si l’educació, la sanitat i les pensions, sotmeses totes elles a una deterioració creixent, ho foren en la prà ctica) però la seua lectura obliga a constatar tant el biaix sexista que el recorre com la disposició a afavorir a un sector privat disposat a trobar en “els serveisâ€? que “regulaâ€? una nova font de beneficis entre la clientela amb recursos per a pagar-los.
Si el futur que es presenta davant una majoria social és el d’una creixent precarietat i inseguretat respecte al gaudi i exercici de drets socials fonamentals, el panorama es fa més ombrÃvol per a aquells adolescents i joves que, en la seua lluita per la supervivència quotidiana, acaben veient-se afectats per la proposta governamental de reforma de la Llei de Responsabilitat Penal del Menor. Perquè, com han denunciat ja diversos col·lectius socials i el Grup d’Estudis de PolÃtica Criminal, aquest avantprojecte s’aparta fins i tot de la Convenció internacional de drets del nen i aposta per un enduriment de les penes que es concreta, entre altres mesures, en la possible rebaixa de l’edat penal a 12 anys i en una polÃtica d’internament en presons per delictes de petita gravetat, renunciant aixà a atallar les causes de les seues accions i, sobretot, a la necessitat d’adoptar polÃtiques socials i educatives de prevenció i reinserció. També en això el govern sembla disposat a cedir al populisme punitiu de la dreta i d’un sector de l’opinió pública, seguint aixà un camà perillós que no farà més que afavorir l’extensió d’una falsa “cultura de la porâ€? enfront d’altres col·lectius, com ja succeïx amb la població immigrant.
Un repà s a la situació que vivim en l’Estat espanyol no pot fer-se al marge del que està ocorrent en el món. Perquè si l’aixafador triomf electoral de Evo Morales a BolÃvia demostra l’extraordinà ria força arribada a pels moviments socials en aquest paÃs i confirma la possibilitat real d’avançar cap a la construcció, almenys en el continent llatinoamericà , del “socialisme del segle XXIâ€?, en l’altre costat del mapa l’èxit electoral de Hamas en Palestina revela els efectes reactius de l’estratègia de “guerra permanentâ€? de Bush i Sharon i el fracà s polÃtic de la direcció d’Al Fatah. En aquestes condicions, les amenaces de les grans potències nuclears, com EEUU i la Unió Europea, a Iran apareixen com una cÃnica farsa incapaç de desviar l’atenció davant el polvorà que les seues pròpies polÃtiques generen i d’ocultar davant els seus propis pobles la seua doble vara d’amidar a l’hora de tractar amb els seus “enemicsâ€?. És per tant obligació de l’esquerra anticapitalista i alternativa contribuir a reconstruir, juntament amb la diversitat de xarxes i organitzacions socials que s’han trobat ja en el Fòrum Social Mundial de Bamako i Caracas i que aviat ho faran a Karachi, un ampli moviment de solidaritat i convergència amb els pobles d’Amèrica Llatina i d’Orient Mitjà en la lluita contra la guerra, l’imperialisme i el capitalisme neoliberal. |
Mira també:
http://www.nodo50.org/espacio/
|
This work is in the public domain |
