Imprès des de Indymedia Barcelona : https://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: xarxa i llibertat
XVI Congrés de la LCR: Perspectives polítiques
per Rouge 31 gen 2006
Significat profund i conseqüències de la victòria del 29 de maig, continuació brutal de l’ofensiva patronal, dificultats per a organitzar la mobilització social, revolta de les barriades pobres, lleis sobre seguretat ciutadana que anul·len les llibertats, debats d’orientació que travessen l’esquerra i el moviment social... Vet aquí tot un seguit d’elements contradictoris, reveladors d’una situació complexa i que han estat el rerafons de les discussions del XVI Congrés de la LCR, reunit del 19 al 22 de gener a La- Plaine-Saint-Denis, a les rodalies de París. Els projectes de tesis polítiques presentats per les diferents plataformes – corrents d’opinió de l’organització – tenien com a objectiu establir l’orientació global de la LCR fins al proper Congrés. La Plataforma 1 (Pf.1) ha obtingut la majoria relativa dels vots, tant en el decurs dels diferents congressos locals com, finalment, en el congrés nacional (49’3 % a favor, 38’8 % en contra i 11’9 % d’abstencions). Gran part dels debats s’ha centrat en l’anàlisi d’allò que ens ajuda i dels obstacles – així com de les iniciatives que cal adoptar – per arribar a traduir a nivell polític i electoral l’empenta social del 29 de maig. La moció titulada “Responguem a les esperances del 29 de maig� fou adoptada pel Congrés (48’9 % a favor, 44’2 % en contra i 6’8 % d’abstencions). Aquest document indica quina serà l’actitud de la LCR pel que fa als diferents components de la campanya unitària pel “No� antiliberal a la Constitució europea. Atesa la dificultat d’aquesta tasca, el Congrés ha decidit igualment començar, a partir d’ara mateix, la recollida de signatures de càrrecs electes, per tal de garantir la presència de la LCR a les eleccions presidencials d’abril del 2007. Per tal d’adoptar la línia de conducta de l’organització de cara a les properes conteses electorals – presidencials i legislatives – de l’any vinent, s’ha programat una nova cita en què la militància serà consultada: el proper mes de juny, se celebrarà una Conferència Nacional de la LCR per adoptar les decisions necessàries. Hi ha hagut altres preses de posició importants del Congrés: l’actitud enfront de la “reunió de l’esquerra� del 8 de febrer (adoptada pel 84 % dels delegats i delegades), així com una moció sobre l’organització de la resistència social (86 %). Finalment, el Congrés s’ha acabat amb l’elecció de la direcció nacional, segons la proporció dels vots obtinguts per les diferents plataformes (PF 1: 48’57 %, PF 2: 12’14 %, PF 3: 26’07 %, PF 4: 8’93 %, PF 5: 4’29 %). De la mateixa manera que l’equip sortint, escollit al Congrés d’octubre 2003, la nova Direcció Nacional respecta la paritat entre homes i dones. Vet aquí les principals mocions adoptades pel Congrés.



Moció 1: “Resistència!�

No hi ha setmana en què el govern o la patronal no anunciïn nous atacs contra els assalariats i assalariades. L’any 2003, Raffarin deia: “No és pas el carrer qui governa�. El 2004, la majoria, desautoritzada a les eleccions regionals i europees, no se n’ha estat, però, de perseverar en la seva política liberal, fins a patir un nou càstig en el referèndum sobre el tractat constitucional europeu. Malgrat la mobilització del 4 d’octubre i les dels assalariats i assalariades dels transports (SNCM, SNCF, RTM i transport urbà de diferents ciutats), el moviment obrer roman encara paralitzat, sense arribar a donar una resposta real. La política del govern es tradueix en el manteniment d’una gran taxa d’atur, el desenvolupament del treball precari i l’abaratiment del seu cost amb les noves modalitats de contractació (com ara els “contractes per a nous empleats� o el “contracte per a la primera feina�), i comporta també nous atacs contra la gent aturada o contra la mà d’obra temporal. Al mateix temps, el govern permet que tirin lliurement endavant els plans patronals d’acomiadaments i de tancaments d’empreses, destinats a incrementar els guanys capitalistes. L’accés a l’atenció sanitària esdevé cada cop més difícil amb l’aplicació del Pla Douste-Blazy; les privatitzacions i el desballestament del serveis públics es multipliquen (EDF, Aeroport de París, Banc Postal, SNCM, RTM, etc.). El dret a l’habitatge es veu burlat i el poder adquisitiu de milions d’assalariats i assalariades recula. Les revoltes dels joves de les barriades populars, el passat mes de novembre, han palesat un cop més les discriminacions i la situació precària en què viu aquest jovent, i molt especialment els fills i filles de la immigració. Les respostes penals i antisocials del govern, amb l’agreujament de la seva política de “seguretat� i de control policial de la immigració o amb la voluntat manifesta de soscavar el sistema escolar (amb la introducció de l’aprenentatge als 14 anys), només fan créixer les desigualtats i preparen noves explosions socials. Malgrat dècades de combat feminista, el dret de les dones a disposar lliurement del seu cos, a rebutjar les violències de què són objecte i a obtenir la fi de les discriminacions professionals i salarials, es veu constantment qüestionat. El govern segueix entestat a imposar la seva política d’augment del recurs a l’energia nuclear, alhora que provoca la degradació de les condicions de treball en el propi sector. Fa escarni de la seguretat alimentària i ecològica afavorint la proliferació dels cultius transgènics. I continua amb la seva política imperialista a l’Àfrica i, molt especialment, a Costa d’Ivori. Enfront de tot això, la LCR fa campanya al voltant d’un pla d’urgència social i democràtic, un pla antiliberal i anticapitalista que obri una via de ruptura amb el liberalisme i de transformació radical, anticapitalista, de la societat. Sotmetem aquest pla al debat entre les forces socials i polítiques del moviment obrer. Al mateix temps, la LCR emprèn una ofensiva unitària, sense exclusives, enfront de la dreta i la patronal. És necessari, sense haver d’esperar a les properes cites electorals, construir un front de lluita, una mobilització de conjunt per aturar aquesta piconadora al servei de les exigències patronals que està fent miques els drets adquirits pels assalariats i assalariades després de dècades de combat del moviment obrer. El Congrés de la LCR renova la seva crida a totes les forces del moviment obrer, sindicats, partits i associacions: és ara que cal vèncer la dreta, el liberalisme i la patronal; és ara que cal aturar aquesta onada d’acomiadaments, precarietat i repressió mitjançant una mobilització conjunta dels assalariats i assalariades i del jovent, que acabi amb aquest govern il·legítim i la seva política reaccionària.

Moció 2

Les polítiques del govern i la patronal exigeixen avui una mobilització unitària de tota l’esquerra social i política. Tots els partits, associacions, sindicats, totes i tots els qui rebutgen aquests nous atacs han de reaccionar plegats. Sense condicions, sense previs, cal unir-se contra la política del govern i de la patronal, per defensar les reivindicacions dels assalariats i les assalariades i tots els drets democràtics. És indispensable realitzar una reunió unitària que discuteixi dels mitjans per a realitzar aquests objectius, en particular, enfront dels contractes de nous llocs de treball i els de primera contractació, contra els atacs a l’Educació Nacional, contra les privatitzacions, contra la llei que glorifica la colonització francesa. Però, en lloc d’organitzar una resposta a l’alçada d’aquests atacs governamentals i patronals, la direcció del Partit Socialista només pensa a les eleccions del 2007, en els seus múltiples candidats, i a reconstruir una nova “esquerra plural� amb els Verds, els radicals i el Partit Comunista. Lluny d’haver extret els ensenyaments de l’experiència amb Jospin i les lliçons del referèndum sobre la Constitució europea, el Partit Socialista ha confirmat, amb ocasió del seu darrer Congrés, la seva adaptació al social-liberalisme, i pretén arrossegar un cop més tota l’esquerra cap aquesta política. La reunió del 8 de febrer, sense ordre del dia, on alguns volen discutir de l’alternativa política i altres volen parlar d’un contracte de govern, no pot evidentment obtenir el nostre assentiment. No participarem en aquesta reunió, ni en trobades o coalicions sobre un projecte polític global governamental d’una esquerra plural número dos. No tenim pas vocació de construir una alternativa o un programa de govern amb els social-liberals. El que cal és convergir cap a una acció i una resposta unitàries contra la dreta i la patronal. La LCR confirma la seva disponibilitat al debat públic amb tots els partits d’esquerres en el marc de confrontacions contradictòries.

Moció 3: “Responguem a les esperances del 29 de maig!�

Per a la LCR, les exigències plantejades des de fa anys pels moviments de vagues i per la campanya del 29 de maig tracen una via de clara ruptura amb les polítiques liberals i amb les orientacions social-liberals, reafirmades un cop més en el decurs de l’últim Congrés del Partit Socialista. Des de fa alguns mesos, hem treballat en favor de la unitat d’acció i hem encetat debats i trobades amb la vista posada en aquesta perspectiva; una perspectiva que esperen, concretament, els i les militants que es varen comprometre amb la campanya i els col·lectius del “No� d’esquerres. La lluita per un agrupament antiliberal conseqüent, val a dir anticapitalista, és incompatible amb la recerca d’acords governamentals o parlamentaris amb el social-liberalisme. Vertaderament, hi ha “dues esquerres�, “dues orientacions irreconciliables�; una línia de submissió als interessos capitalistes, i l’altra, de resistència. Aquesta última implica desenvolupar una política que correspongui a les necessitats socials sense témer enfrontar-se als interessos de la burgesia. Això implicaria, per a un govern basat en aquesta orientació, opcions radicals en matèria econòmica i institucional permetent la mobilització de la classe treballadora per imposar els seus objectius; car, tothom ho sap prou bé, les resistències reaccionàries esdevindrien fortes i decidides. L’hora és vinguda de triar una orientació de fons. Molta gent gira el seu esguard cap a les forces polítiques, sindicals, altermundialistes, mobilitzades unitàriament (en particular a través dels col·lectius constituïts a iniciativa de la Fundació Copèrnic) pel combat antiliberal i anticapitalista durant la campanya contra el tractat constitucional europeu, i desitjaria que poguéssim romandre units, fins i tot pel que fa a les properes conteses electorals. Aquesta esperança és legítima i la compartim. Per tal de respondre-hi, hem de construir un agrupament unitari sobre la base d’una alternativa al liberalisme, d’un programa anticapitalista que reprengui mesures d’urgència socials i democràtiques, d’un rebuig de tota aliança governamental o parlamentària amb els social-liberals, d’una perspectiva de transformació radical de la societat sobre la base de mobilitzacions populars. Per a nosaltres, no es tracta d’una qüestió de persones, sinó de contingut. Avui, hi ha obstacles que impedeixen reunir les condicions per a la formació d’aquestes candidatures. Són les opcions preses pels socialistes del “No� que, en el Congrés del PS, s’han afegit a la síntesi (document d’orientació que ha aplegat les tendències, fins fa ben poc encara enfrontades, del Partit). És la política actual de la direcció del PCF, que pretén reunir l’esquerra del “No� i l’esquerra del “Sí�. Aquestes opcions són contràries a l’esperança d’un gran nombre de militants d’aquests mateixos partits. Nosaltres no ens resignem davant d’aquesta situació. La LCR mirarà de superar aquests obstacles, desenvolupant activament el debat sobre aquesta qüestió amb els militants i corrents presents en els col·lectius del 29 de maig i a través de les discussions amb el PCF. A tot arreu, seguirem treballant perquè s’expressi la dinàmica profunda del “No� d’esquerres, i no pas la temptativa de reconciliar l’antiliberalisme i el social-liberalisme. Seguirem treballant doncs per crear condicions que permetin presentar candidatures unitàries a les eleccions de 2007, associant a bastament les corrents i forces militants que han fet possible la victòria del 29 de maig, en particular del PCF i la LCR i, més enllà, els milers d’homes i dones que lluiten, dia a dia, contra les malifetes del capitalisme. Això es faria en benefici d’aquesta alternativa que el jovent i la classe treballadora d’aquest país necessita tant, i que ja està trigant massa. Mentre prossegueix el debat unitari per mirar de donar un contingut i bastir una alternativa anticapitalista, la LCR es dóna ja els mitjans necessaris per garantir la seva presència a les properes cites electorals.

PCF, PS i Congrés de la LCR

El Congrés de la LCR ha suscitat nombroses reaccions entre les formacions d’esquerres, fins i tot durant la seva mateixa celebració. Des del primer dia, la direcció del PCF publicava una resposta a una declaració televisada d’Olivier Besancenot, que estenia “una mà fraternal al Partit Comunista�: “El PCF sempre acull de bon grat una calorosa encaixada, però ara es tracta sobretot de formar amb el nostre poble una cadena humana gegantina. Hem de forjar un nou agrupament antiliberal capaç de batre la dreta. I, per aconseguir-ho, cal desenvolupar l’acció i el debat francament, davant de tothom... Hem après les lliçons del passat. Cal innovar a l’esquerra. Cal que tothom s’hi posi...�. Al final del Congrés, el diumenge al vespre, nova declaració de la direcció del PCF: “La LCR arriba al moment en què haurà de triar. O bé es queda al voral de la carretera, esperant el mes de juny, considerant que, de fet, l’esquerra està condemnada a sucumbir al social-liberalisme. O bé es compromet plenament en una dinàmica popular i ciutadana per construir un projecte antiliberal que canviï vertaderament la vida de la gent, un agrupament tan ampli com sigui possible de l’esquerra per construir una majoria política. És una llàstima que la LCR sembli optar per la resignació�. Per la seva banda, el PS, per boca del seu primer secretari, François Hollande, declarava a la ràdio: “Només hi ha una esquerra, l’esquerra que vol governar, i hi ha una extrema esquerra, que s’estima més esperar la revolució. Que esperi doncs la revolució, jo respecto aquesta opció�. Retinguem finalment la reacció de Gérard Filoche, un dels representants del “No� d’esquerres en el si del Buró Nacional del Partit Socialista: “El Congrés de la LCR s’ha debatut entre dues falses alternatives: refusar qualsevol unitat de l’esquerra i presentar Besancenot com a candidat (...) o bé esperar-se, contemplant la possibilitat d’una unitat parcial, necessàriament condemnada al fracàs, amb un candidat LCR-PCF, excloent el PS i sense ser clar, d’una altra banda, pel que fa a la renúncia (en favor del candidat d’esquerres millor situat) a la segona volta de les eleccions (...) Només hi ha una opció política, alhora realista i possible: una candidatura única de tota l’esquerra des de la primera volta�. Si volem batre la dreta a la segona volta, “més val posar-s’hi de bon començament i tenir el coratge d’endegar el debat des d’abans de la primera volta, discutir d’un programa comú i designar tot seguit el candidat comú, fins i tot socialista�. Caldrà seguir atentament tot aquest assumpte...
(Traduït de “Rouge�, setmanari de la LCR. 27/01/06)

This work is in the public domain

Comentaris

Re: XVI Congrés de la LCR: Perspectives polítiques
per nacional 31 gen 2006
indpendència es llibertat! som-hi que torni Terra LLiure
Re: XVI Congrés de la LCR: Perspectives polítiques
per flipa 31 gen 2006
Yo propongo mezclar la velocidad con el tocino, y lo aliñamos con un poco de terra lliure.
Que pinta aqui TLL?
Re: XVI Congrés de la LCR: Perspectives polítiques
per Libera 01 feb 2006
Qué és el LCR!? Un nou partit!? No, sino no seria el XVI congrés... Un partit catalá!? Un partit a l' Estat espanyol?! Té molta importància!? Canviará el món!?
Re: XVI Congrés de la LCR: Perspectives polítiques
per per l'espanyol 01 feb 2006
la LCR es la gent que va protagonitzar, entre d'altres, el Maig frances; despres, tambe entre d'altres, ha estat fonamental als 80 pel sorgiment del moviment antiracista; als 90 pel moviment contra l'atur (AC!) etc
Per si no ho savies tambe té militància a Perpinyà, al Rosselló i altres llocs del nord de Catalunya.
Ah, es dels grups mes nombrosos a la IV Internacional (d`origen trosquista, l'anomenat SU, juntament al PT mexica i els sectors troskos que estan a la COB boliviana).
Te la mateixa importancia saver de què parlen, com saver-ho de partits d'ambit espanyol com Izquierda Unida.
Sindicato Sindicat