|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina : pobles i cultures vs poder i estats |
|
Brasil: La situació dels Caiouà als marges de la carretera
|
|
|
per Cmi Brasil Cmi Barcelona |
19 gen 2006
|
|
Els indÃgenes que es troben acampats als marges de la carretera MS 384, que uneix els municipis de Antônio João i Bela Vista, van patir la destrució de les seves cases i pertinences pels “fazendeirosâ€? |
| | |
Els indÃgenes que es troben acampats als marges de la carretera MS 384, que uneix els municipis de Antônio João i Bela Vista, van patir la destrució de les seves cases i pertinences pels “fazendeirosâ€?, que no els deixen tenir accés als seus horts, ni permeten que busquin llenya dins l’à rea disputada. La FUNAI i el Ministeri Públic (ministeri de l’interior) a Dourados intenta impedir la destrucció dels cultius dels indÃgenes, o almenys fer una valoració dels perjudicis per poder indemnitzar-los, però els “fazendeirosâ€? pressionen per destruir-ho tot al més rà pid possible. El problema més gran és que els tècnics que haurien de fer aquesta valoració no han estat enviats per la FUNAI, que alega manca de fons,
Els indÃgenes relaten que han rebut amenaces de mort d’homes desconeguts. Algunes d’aquestes amenaces van ser fetes de manera clara, dient als indÃgenes que per a que no retornin a la “fazendaâ€? Santa Creuza (anomenada Pikyri pels Caiouà ), per recollir les pertinences o treballar en els cultius, ja que si això succeeix seran morts. Els homes que van efectuar aquestes amenaces també volien saber que era el responsable del campament de la carretera la “fazendaâ€? Santa Creuza té prop de 800 hectà rees dins de l’à rea de Nhande Ru Marangatu, i es troba a 5 km d’ Antônio João.
Els acampats a la carretera viuen ara de manera totalment diferent a la tranquilitat i abundà ncia que tenien a les seves terres Les barraques de lona són precà ries, no suporten les plujes fortes i són molt calentes, més en aquesta època de l’any. El menjar arriba a través de donacions d’òrgans estatals, com Funasa, i d’altres entitats de suport, però són insuficients, ja que moltes famÃlies asseguren estar passant fam. No hi ha condicions mÃnimes d'’igiene i l'’igua que utilitzen ve de canonades improvisades pels indÃgenes que porten l’aigua a uns pocs i petits dipòsits. A causa del calor, l’aigua s’acaba escalfant, ja que les canonades es troben descobertes. “És necessari que l’alcaldia d’Antônio João obri una cuneta per a la canonada, per qvitar que quedi exposada al Solâ€?, demana Rosa Ribeiro, que viu a Campestre, però va resoldre acampar als marges de la via, per quedar-se juntament amb la seva germana. Un altre problema és el trà fic constant de cotxes i camions per la via, que aixeca polsegam constantment, amenaça les criatures que juguen a la carretera i als marges, a més del soroll durant tot el dia i tota la nit.
Si no fos suficient amb això, encara existeix l’amenaça dels agrotòxics que són usats als cultius de soja que arriben als marges de la carretera, al costat mateix de les barraques montades pels indÃgenes. “Estic molt preocupat amb la situació, principalment pels infants, que poden ser enverinadesâ€?, diu Dário Peralta, un dels acampats. “Això és molt greu, ´ñes necessari que la Funai i la Funasa facin alguna cosa per protegir-nosâ€?diu. La Funaivfa ser avisada i va informar que ha trucat al “fazendeiroâ€? demanant que s’aturés de ruixar l’agrotòxic Segons Sebastião Pedro, agent de la Funasa a Campestre, una criatura ja va ser intoxicada, i la seva situació és gru ja que la desnutrició és severa. Aquest infant va ser dut a l’hospital d’Antônio João per rebre tractament, juntament amb un altre infant que pateix desnutrició. I aquestes no són les úniques, 25 criatures més es troben en el mateix estat de desnutrició. Sebastião relarta que a Nhande Ru Marangatu la situació estava sent controlada, però que després dl desallotjament els casos han augmentat i poden sortir del control “Les condicions a la carretera són totes propÃcies per a que la salut de les criatures empitjori. No hi ha aigua fresca, hi ha molta pols, brutÃcia, agrotòxics dels cultius de soja i la mateixa pèrdua de llibertat de les criatures, ja que els pares tenen por de deixar-les jugar lliurement a causa del trà fic de cotxesâ€? alerta. No obstant, el coordinador de la Funasa per a la regió, Gildo Galeno, es va mostrar insatisfet amb les denúncies fetes pels indÃgenes, alegant que la desnutrició no succeeix per falta de menjar. Ell va arribar a renyar els agents de Funasa a Campestre, que havien parlat de la situació calamitosa dels infants indÃgenes a alguns diaris la reacció de Gildo ha causat indignació a la comunitat Caiouà “Nosaltres hem de dir la veritat sobre el sofriment del nostre poble, no estem aquà per agradar a la Funasa. Aquest organisme existeix en funció dels indÃgenes i ha de treballar en pro d’ellsâ€? va dir Eugênio Morales.
Les persones adultes, per la seva banda, es ressenten per la pérdua de la seva terra, del seu model de vida, de la seva tranquilitat. “A la nostra terra tenÃem tot el que necessitavem, ara depenem de la caritat d’altres per menjar i hem d’afrontar aquestes condicions pèssimes, amb el calor i, quan plou, amb el fang que envaeeix les barraquesâ€?, reclama Polônia de Sousa. Tots es mostren angoixats amb la seva situació i, tot i esperar que es faci justÃcia, ja no creuen en ella. “Nosaltres respectem la llei i vam sortir pacÃficament de l’à rea, però la llei no respecta els nostres dretsâ€? diu l’indÃgena Hamilton Lopes. |
Mira també:
http://www.midiaindependente.org
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Brasil: La situació dels Caiouà als marges de la carretera
|
|
per ((i)) |
19 gen 2006
|
Les criatures Caiouà a Nhande Ru Marangatu
CMI Goiania 12/1/06
El nombre d’infants desnutrits estava sent controlat i reduit, però després del desallotjament, les condicions en les que estan vivint les famÃlies als marges de la carretera han fet tornar a crèixer aquest nombre.
Existiesen tres llocs on són localitzats els habitants de Nhande ru Marangatu. Es troben a l’aldea Campestre, que va ser donada per l’alcaldia d’Antônio Joao després de ser expulsats de les seves cases.
El desallotjement va ser el dia 15 de desmbre, sobre les 11 del matÃ. Els indÃgenes van optar per deixar les seves cases de manera pacÃfica,per evitar un resultat sangrient del conflicte, tant que quan va arribar la Policia Federal amb el seu fortÃssim aparell, ja havia trobat els indÃgenes a la carretera relitzant els seus cà ntics, dances i oracions. Els indÃgenes van construir barraques als marges de la carretara amb palla, pals i lones, i allà es van quedar aguardant la nova decisió del STF. Aquest recurs serà jutjat ara, per tots els jutjes encarregats, després de la decisió arbitrà ria d e Nelson jobim, que va anul·lar la homologació de les terres que havia estat feta pel president Lula el març passat.
Són moltes les criatures que viuen a aquewtes tres aldees de Nhande Ru Marangatu. Lews que estan a les seves cases, a l’à rea de 26 hectà rees a Campestre estan, en certa manera, jugant com volen. Pujen als arbres, corren jugant a fet i amagar, juguen amb l’aro de les rodes de les bicicletes, juguen com si fossin animalets amagant-se rere els arbustos, inventen jocs amb coses que són pel terra (com un tros de mà nega), juguen amb joguines fetes al Paraguai i a altres ciutats, especialment cotxets. I juguen molt a la pilota, desde futbol a jocs adaptats. També hi ha molts pedaços de niñez pel terra, però hi ha poques criatures jugant amb elles. Algunes d’aquestes criatures tenen aparell de televisió a les cases on hi ha energia eléctrica, i passen moltes hores davant la tele.
A causa de tot el procès històric de confinament a que els indÃgenes són sobmesos moltes de les seves joguines preferides es van quedar lluny, com somnis difÃcils de realitzar. Com diu l’Edson, d’onze anys: “amb el que més m’agrada jugar és amb la pilota i els cotxes. M’agrada banyar-me a la bassa en els dies de molta calor, però la bassa està molt llunyâ€?. L’aigua més propera a Campestre, on viu l’Edson, i de l’à rea de 26 has., és la del sortidor. Amb certesa, les à rees amb les reserves d’aigua da Nhande Ru Marangatu es troben a les mans dels invasors i avui es diuen “fazendasâ€?.
Les criatures que estan vivint forçosament als marges de la carretera de terra, amb moltes pedres, la MS 384, no juguen gaire. Hi ha molt pocs llocs amb ombra, i el Sol és molt fort prà cticament tot el dia, i el moviment de vehicles és molt gran, aixecant molta pols. Aquests factors fan que la majoria de les mares no deixin els fills jugar lliurement, procuren tenir-los a prop, a l’ombra de les barraques. A això se suma el fet que moltes criatures es trobin malaltes, està havent un brot de diarrees i vòmits, i moltes de les criatures es troben en estat de desnutrició severa a causa de l’escassedat. Estan reben cistelles bà siques, però s’acaben rà pid, i falta carn, falten nutrients importants per a l’alimentació infantil. “nosaltres, a les nostres terres, podÃem plantar de tot, hi havia molta varietat de menjar, podÃem pescar i fins i tot caçar. Ara hem de menjar aquest menjar plastificat, disculpa el terme, però no sé com explicar millorâ€? es desfogava el Caiouà Hamilton, que és acampat al costat de la carretera. Les persones adultes desconfien d’altres factors causants de les malalties, “crec que les criatures s’estan posant malaltes per causes emocionals, sap? A causa de la manca de llibertat, abans eren lliures per jugar, corrien cap a totes bandes, es quedaven a l’ombra dels arbres, i ara no poden fer res, s’han d’estar sempre prop de la mare. S’ha acabat la llibertat!â€?com diu Leia, mestra de l’escola indÃgena Marcial de Souza a Campestre, rtelatant la confidència d’una mare acampada.
La desnutrició infantil
La desnutrició infantil a Nhande Ru Marangatu ja ha arribat a l’Ãindex més alt d’entre les aldees de la regió. Els números són tan alts que han contribuit a la sensibilització dels responsables de declarar aquesta terra com indÃgena. Avui podem veure adolescents de 15 anys amb mida d’infants de 10 anys. Més criatures Caioià desnutrides.
Aquest nombre d’infants desnutrits estava sent controlat i reduit, però després del desallotjament i les condicions en que estan vivint les famÃlies als marges de la carretera, aquestes xifres tornaran a crèixer. Avui hi ha 27 infants en estat de desnutrició severa, dos estan a l’hospital d’Antônio João, i segons els agents de la Funasa el pes de les criatures s’està reduïnt molt de pressa, el que pot dur a augmentar la xifra de nens desnutrits. “Necessitem tornar a la nostra terra, sinò les criatures poden morirâ€?, diu Sebastião, l’agent de la Funasa.
Breu història antiga i actual de la terra indÃgena Nhande Ru Marangatu
Isaias Sanches Martins –IndÃgena Caiouà 13/1/06
El territori indÃgena Nhande Ru Marangatu va sorgir a l’època en què el Mariscal Cândido Rondon va donar la terra per als indÃgenes a diverses parts del Brasil. Va ser quan ens van donar 25.000 hectà rees en aquest cantó de la frontera. Décades més tard va sorgir una petita vila formada per immigrants que venien d’altres estats del paÃs. Poc després es va anomenar la colònia Penzo.
Això va succeir més o menys entre els anys 1935 i 1938. No sabme la data exacta perquè nosaltres comptem els anys per l’època de fred i els mesos pel cicle lunar. Va ser llavors quean aquesta famÃlia Penzo es va vendre l’à rea que havia estat cedida pel mariscal, i nosaltres no en sabÃem res del món blanc i les seves lleis capitalistes. Vam ser venuts sense assabentar-nos de res. En aquells temps va esdevenir també la primera visita a l’aldea. L’hoome blanc va arribar a la casa del capità , que era llavors el nostre tataravi, que es deia Vitorino da Silva, pare de l’actual morador de la aldea, el Sr. Constâncio da Silva.
Aixà va ser com els nostrs avis van vaure un home blanc arribar a la casa del seu lÃder. El jove Pio da Silva en aquell temps era jove, uns 28 anys més o menys. Va arribar amb un carro ple de pertinences per mudar-se, duia també la seva dona i els seus fills Acabaven de comprar les terres i s’hi instal·laven. Al dia següent ja començava a donar ordres als seus treballadors i als mateixos indÃgenes, per a començar les feines al camp. AixÃ, poc a poc, es va anar apoderant de les terres sense donar gaires explicacions i, nosaltres, sense saber defensar-nos ni discutir, vam anar arraconant-nos, empesos cap a la frontera amb el Paraguai.
Molts indÃgenes van passar a treballar per a ell a la seva colònia, molts van morir per no voler complir les seves ordres, i el treball era sovint treball esclau. Els indÃgenes treballaven jornades llarguÃssimes per aconseguir objectes o roba, sense tenir dret a caçar, els que mataven els animals eren treballadors de Pio Silva, i es necessitava llavors treballar tres o quatre dies per aconseguir carn.
En aquella à poca la nostra terra era plena de fustes de llei, animals de tipus i mida diversos, una varietat d’aus incomparable, flors i fruits comestibles, i remeis naturals per a tot tipus de malaltia. Llavors es va iniciar la venda de fusta i l’intercanvi de fusta per caps de bestiar. No vam suportar gaire les seves atrocitats amb nosaltres, i vam ser obligats a desallotjar les nostres cases, els horts, i vam haver de passar al costat paraguaià , érem més o menys 500 famÃlies escampades a tres llocs anomentats i coneguts per nosaltres com Serro Sombrero, Forquilha i l’actual Marangatu.
Després de ser expulsats i obligats a canviar de lloc diverses vegades vam sortir i ens vam anar cap al Paraguai i molts es van escampar per diversos pobles. No sabem si en Pio canviava fusta per totxanes, o c les comprava en aquella època en que usava les nostres cases com a magatzems. Això era que anà vema caçar, i quan tornaà vem no podiem entrar a les nostres cases.
Alguns, com el nostre avi eren obligats a treballar a les terres a canvi de sostre i manutenció a les seves pròpies terres.
Mesos després vamornar a la nostra antiga aldea, i vam trobar el bosc destruït i ocupat per plantacions i per bestiar, i la vÃa que ens servia de avinguda principal va ser bloquejada per la casa del “fazendeiroâ€?. Des de llavors va prohibir que passèssim per allà .
I d’aquesta manera van passar dècades, però els que vam quedar al costat del Brasil ens vam multiplicar amb el pas dels anys, fins a ser una població suficient com per formar una nova comunitat, en aquell temps, les generacions noves ja ens havÃem acostumat a l’home blanc, i vam descobrir que els nostres avi havien estat expulsats, maltractats i assassinats per l’únic invasor, el senyor Pio Silva. Els defensors dels indÃgenes i algunes ongs ens van fer veure els Drets Humans que tenim era quan marçal Tupã’l encara vivia al trosset de terra anomenat Campestre, reconegut com aldea en aquella època. Aquell terròs va ser reconegut pels “fazendeirosâ€?.
Conscienciats pel drets humans reprenem la nostra à rea el 1998, i ens van respondre amb diverses amenaces de mort i desallotjament, fins que va ser declarat i demarcat l’any 2004 i homologat el març de 2005. Tot i les difÃcils condicions de supervivencia que hem patit, i veient com s’ha destruit la resta del que ens ha quedat, vam resoldre rependre un tros més de terra que estava sent desvastat, i vam ocupar 800 hectà rees més que les 26 en les que vivÃem.
Tot i que hem recuperat tros a tros , quan quasi recuperem tot per la nostra lluita, va ser amenaçat i destruit. De totes maneres, seguim lluitant, fins a la mort. En el transcurs d’aquests anys ens han intentat intimidar per la injusticia del poder judicial, però hi ha tot tipus de proves, que ens han afavorit. Hem d’afirmar que, tot i la lluita, ara ens trobem a la vora de la carretera, al costat del que ens pertany.
Nosaltres, que som resistents des de 1500, i que no per aquesta petita injusticia desistirem. |
|
�ndios acampados recebem assistência da Funasa
|
|
per CMI Brasil |
21 gen 2006
|
Por Ascom/COREMS/FUNASA 18/01/2006 Ã s 03:01
�ndios acampados recebem assistência da Funasa
É sob o sol quente, todas as tardes, que GenÃria da Silva, indÃgena, mãe de cinco filhos, lava as roupas da famÃlia e dá banhos nas crianças. "Agora, com a água, a gente consegue aliviar um pouco o calor muito forte daqui", declara a indÃgena guarani-kaiowa, acampada, entre as 96 famÃlias, na rodovia MS 384, próxima ao municÃpio de Antônio João. GenÃria está no local há quase um mês, depois que as famÃlias foram despejas da aldeia Cerro Marangatu. Na aldeia, permaneceram 36 famÃlias numa área delimitada de 30 hectares.
Para amenizar a situação vivida pelos indÃgenas na rodovia, a Coordenação Regional da Fundação Nacional de Saúde (Funasa) de Mato Grosso do Sul tem levado água, assistência médica e alimentação, não só para as famÃlias acampadas, mas também para indÃgenas da Cerro Marangatu e da Aldeia Campestre, com 64 famÃlias, também localizada em Antônio João. Através do Pólo-Base da Funasa localizada no municÃpio, indÃgenas de Bela Vista, da aldeia de Pirakuá, e Ponta Porã, das aldeias de Kokue-y e Lima Campo, também recebem a mesma assistência.
Para o acampamento, a Funasa levou sete caixas d´ água, de 250 litros cada, e mais 900 metros de mangueira para a distribuição para as famÃlias, sendo 200 metros adquiridos através de parceria com a Prefeitura Municipal. Segundo o chefe da Divisão de Engenharia de Saúde Pública da Funasa no Estado, Sidney Barros Lázaro, a orientação é para que as mangueiras sejam enterradas e não fiquem sobre o solo,
expostas ao calor do sol. Todas as famÃlias contam ainda com filtros, que foram distribuÃdos em outubro do ano passado, numa parceria entre a Funasa, a Prefeitura e o Unicef.
Para garantir a alimentação, a Funasa distribui cestas básicas do Programa de Segurança Alimentar, do Governo Federal. "Todas as famÃlias, com ou sem
documentação pessoal, estão recebendo as cestas, já que vivem numa situação mais delicada", afirma o responsável pelo Pólo no municÃpio, Gildo Galindo. Desde o despejo, foram duas remessas do Governo Federal e duas do Governo do Estado, através da Secretaria Estadual de Trabalho, Assistência Social e Economia Solidária. Para a próxima semana, a Funasa realiza nova entrega de cestas.
Gildo conta que para as famÃlias com crianças menores de cinco anos, são distribuÃdos leite em pó. "São 500 gramas de leite em pó, semanalmente, para cada
criança da residência", explica.
Para o atendimento médico, o Pólo de Antônio João conta com uma equipe médica multidisciplinar composta por um médico, um enfermeiro, um auxiliar de enfermagem e um odontólogo. A equipe se desloca até a aldeia, por três vezes na semana. Nas aldeias de Cerro Marangatu e Campestre, e no acampamento, dois agentes indÃgenas de saúde fazem o acompanhamento diário. A Prefeitura Municipal também realiza
atendimento nos locais, reforçando a equipe da Funasa.
Saúde IndÃgena Infantil
Através do trabalho da equipe do Pólo, foram identificadas 327 crianças com até dez anos, no acampamento. Do total, 59 são crianças de zero a cinco anos. Conforme dados do Sistema de Vigilância Nutricional (Nutrisis) da Funasa, nos indÃgenas da
Cerro Marangatu (aldeia e acampamento), foram identificadas 16 crianças menores de cinco anos com desnutrição severa. Os casos são acompanhados pelos agentes indÃgenas de saúde e pelas equipes médicas do Pólo e da Prefeitura.
Segundo a equipe do Pólo, o ultimo caso de morte por desnutrição infantil foi registrado em janeiro de 2005. No acampamento, após o despejo das famÃlias, foi
registrada uma morte de uma criança indÃgena, de 2 anos e 2 meses. De acordo com o atestado de óbito, E. G, faleceu, no dia 19 de dezembro, de insuficiência
respiratória e broncopneumonia. A menina residia em Itaum, distrito próximo a Antônio João e estava há dez dias no acampamento.
Em mortalidade infantil, o Pólo registrou, em 2005, o coeficiente de 16,95 para cada mil nascidos vivos. O número aponta queda em relação ao ano de 2004, com o
Ãndice de 20,83 para cada mil nascidos vivos. Em 2002, a mortalidade infantil das aldeias de Antônio João, Bela Vista e Ponta Porá, chegou a 81,63.
"A queda no indicador é resultado do trabalho de vigilância em saúde, desenvolvido pelas equipes e pelos agentes nas aldeias. Graças a orientação permanente à s famÃlias indÃgenas, temos conseguido mudar nosso quadro de saúde", analisa a
enfermeira Luciana Aparecida Ferreira Lima.
A enfermeira conta ainda que realizou trabalho com mais de 40 mães das aldeias de Cerro Marangatu, Campestre e do acampamento, para tratar de temas como qualidade da água, utilização do filtro, diarréia e preparo de soro fisiológico.
13.01.06
Mais informações:
Ascom/COREMS/FUNASA
Telefones: (67) 3325-1499
Ramais 1300, 1301 e 1302 |
|
|
