|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Estatut: Mals actors i guió amb trampa
|
|
|
per Joan Fradera i Ricard MartÃnez |
06 oct 2005
|
|
|
Quan surtin publicades aquestes lÃnies, la representació teatral haurà acabat i ja sabrem si del Parlament n’ha sortit o no una proposta de nou Estatut (en cas afirmatiu, passarem a la segona i decisiva part de la farsa: el debat a les Corts espanyoles, que tenen la paella pel mà nec). El resultat del procés pot tenir conseqüències de relleu pel que fa al panorama polÃtic: de fet, els gestos desmesurats dels partits durant les darreres setmanes no responen a grans qüestions de principis, sinó a una lluita per quotes de poder. Pel que fa als drets nacionals, per contra, hi hagi o no hi hagi Estatut no es notarà gaire la diferència: acceptant la Constitució espanyola no és possible cap canvi que representi un pas significatiu en la capacitat del poble català per decidir el seu futur.
I és que el procés de reforma de l’Estatut ha seguit des del principi un guió amb trampa. Les expectatives generades quan es va posar en marxa, que podien fer pensar que tant el tripartit com CiU estaven disposats a impulsar una proposta ambiciosa, es basaven en la previsió que a Madrid hi seguiria governant el PP, que aquest partit rebutjaria la reforma i que això es podria utilitzar per desgastar-lo. Amb la victòria del PSOE, es van trobar atrapats per la seva retòrica prèvia, malgrat l’eufòria dels primers mesos i les promeses de Zapatero d’aprovar el text que sortÃs del Parlament català .
Ara bé, en realitat el procés estava trucat. El 2003 l’Institut d’Estudis Autonòmics ja havia deixat clar en un informe quins eren els lÃmits del terreny de joc: la Constitució, segons aquell text, permet l’aprofundiment de l’autogovern, i el problema havia estat que els successius governs de Madrid l’havien interpretat de manera restrictiva. Per tant, el que calia era blindar les competències i establir un nou sistema de finançament. Aquestes són les idees que han presidit tot el procés, més enllà dels rampells de “creativitatâ€? que hagin pogut protagonitzar el tripartit i CiU.
I això és el que s’ha encarregat de recordar –pressionant a la baixa- el dictamen del Consell Consultiu, portaveu de les essències constitucionals, com també ho ha fet indirectament la declaració de la patronal –un advertiment adreçat a tots els partits, però especialment a CiU-, cansada ja de tant teatre i impacient perquè l’activitat polÃtica se centri en legislar en interès seu.
PRESSIONS I AMENACES
Tot això s’ha unit a la pressió creixent del govern central sobre els seus socis del PSC i sobre el conjunt del tripartit, posant noves condicions al projecte de reforma de l’estatut, facilitant la rà pida tramitació de l’estatut valencià com a model a seguir per les altres Comunitats autònomes i amenaçant amb una dura retallada a l’estatut de Catalunya, “encara que sigui constitucional, si és dolent per a Espanya� (ministre Sevilla). Més enllà del tarannà de Zapatero, es fa evident el pes del nacionalisme espanyol excloent dins el PSOE, al·lèrgic al reconeixement de la diferència nacional i a qualsevol asimetria que trenqui la uniformitat de l’estat autonòmic.
Aquest context permet entendre l’actuació dels diferents actors a l’escena catalana. El PSC, secundat en tot moment pels fidels escolanets d’ICV-EUiA, ha trobat en el dictamen del Consell consultiu el pretext per retallar el projecte de reforma, per no arribar a una confrontació amb el govern del PSOE. La situació és aprofitada per CiU, que té importants cartes a jugar, ja que el seu vot és imprescindible per l’aprovació del projecte d’estatut. El seu discurs actual li permet crear dificultats a ERC (i recuperar vots del costat nacionalista) al temps que desgastar el tripartit, però ha de anar amb compte, ja que un perfil massa radical el faria aparèixer com a responsable del fracà s de l’estatut, crearia problemes amb UDC i podria arribar a perdre el suport de la dreta econòmica (imprescindible per tornar al poder). L’estratègia va dirigida, més que al fracà s del procés, a aparèixer com a artÃfex d’un Estatut pactat a dues bandes (Mas-Maragall) però més “ambiciósâ€? i que el text fos retallat a Madrid perquè els socialistes apareguessin com a culpables.
Davant aquestes pressions, ERC és troba en una situació prou difÃcil. Durant l’estiu han fet propostes per salvar la cara (esmenes pròpies, proposta de reforma constitucional), però a l’hora de la veritat s’ho empassen tot per seguir mantenint el tripartit i la posició d’interlocutor privilegiat del govern Zapatero en el Congrés de diputats, entre altres raons perquè l’alternativa al tripartit podria no ser un govern nacionalista CiU-ERC sinó un govern CiU-PSC, de materialització difÃcil però desitjada pels poders econòmics i gent d’ordre en general.
L’AVORRIMENT DEL PÚBLIC
En un debat prolongat (18 mesos) ple d’excessos teatrals, de tacticismes i de picabaralles nominalistes, on el que compten menys són els principis i que ha anat derivant cap a disquisicions jurÃdiques de difÃcil comprensió, en un procés de reforma sense objectius clars que no s’associa a millores socials i on cap partit NO s’ha plantejat la mobilització, no és estrany que la indiferència i el cansament dominin entre la ciutadania.
L’únic aspecte que sà sembla suscitar un consens social ampli és la qüestió del finançament, especialment relliscosa i amb aspectes preocupants. D’una banda, és cert que els serveis socials catalans pateixen problemes de finançament (dit sigui de pas, com a altres CCAA), i també és cert que en el cas de Catalunya és la ciutadania del paÃs qui hauria de decidir sobre aquest afer, com sobre tots els altres. Ara bé, el problema és que les propostes de control dels recursos fiscals no són resultat d’una proposta sobiranista en tots els à mbits, sinó que es basen en idees reaccionà ries com que estem mantenint els “dropos del sudâ€? o que “cal posar lÃmits a la solidaritatâ€? (Saura dixit). L’afirmació de Carod, segons la qual a Catalunya no hi ha justÃcia social per culpa de “l’espoli fiscalâ€?, ja ho diu tot: la qüestió del finançament esdevé una cortina de fum de gran eficà cia per amagar la regressivitat del sistema fiscal i que les prioritats pressupostà ries no són socials; en definitiva, per ocultar les veritables arrels de les desigualtats socials, a Catalunya i arreu.
Cal, doncs, associar la sobirania fiscal amb prà ctiques oposades a la lògica neoliberal, amb la defensa i ampliació dels serveis públics, amb un sistema de finançament basat en la progressivitat fiscal i en la suficiència financera de les Comunitats autònomes per atendre les necessitats de la població.
Precisament el finançament sembla ser la principal qüestió que, en el moment d’escriure aquestes ratlles, resta pendent d’acord entre el tripartit i CiU. Podem equivocar-nos, però tot sembla indicar que es va cap un acord global entre PSC i CIU, on s’acceptaria a grans trets el dictamen del consultiu, i on CiU obtindria a canvi el manteniment del sistema electoral i de l’estructura comarcal (i potser també l’eliminació del laïcisme de l’escola pública). CiU també acceptaria no retirar el projecte (d’acord amb ERC) davant les previsibles retallades en el Congrés de Diputats.
De confirmar-se aquesta hipòtesi, l’autocensura del Parlament de Catalunya només seria el preludi de noves retallades a les Corts espanyoles, sense capacitat (ni voluntat) de resposta. Qui recorda ara el compromÃs del Pacte del Tinell de convocar una consulta a la ciutadania de Catalunya davant una eventual retallada de l’estatut?
PER UN SOBIRANISME CÃ?VIC
L’acceptació inicial dels lÃmits de la Constitució ens portarà novament a un estatut clarament insuficient, que no recollirà les aspiracions majorità ries de la ciutadania de Catalunya expressada en les eleccions (un 57% del Parlament partidari del reconeixement del dret d’autodeterminació) i en les enquestes (vegeu els resultats d’Idescat 2004). Al mateix temps, amb un estatut limitat però aprovat per ampli consens pel Parlament de Catalunya, el nacionalisme espanyol tindrà la coartada perfecta per ajornar indefinidament la modificació de la Constitució. En canvi, un projecte d’estatut que recollÃs el conjunt de drets nacionals de Catalunya (en combinació amb la pressió des d’Euskadi) posaria sobre la taula la reforma en profunditat del model d’estat
La proposta del sobiranisme cÃvic ha de ser un estatut que garanteixi la capacitat de decisió a la població catalana en tots els temes, que ampliï els drets de ciutadania a tota la gent que viu a Catalunya, que inverteixi les tendències privatitzadores a favor del sector públic i que sigui la garantia dels drets socials i d’uns serveis públics gratuïts i de qualitat.
Defensar aquests objectius, que podem compartir amb molta gent d’esquerra, serà una tasca priorità ria en els pròxims mesos.
publicat al nº18 de Revolta Global (octubre 2005) |
Mira també:
http://revoltaglobal.net/WEB/artrg_1806_estatut.htm
|
This work is in the public domain |
