|
Notícies :: amèrica llatina |
Canvi de rumb del zapatisme?
|
|
per Miguel Urban |
06 set 2005
|
El Zapatisme ha estat, des de l’aixecament armat del 1994, un dels moviments de masses més importants d’Amèrica Llatina, i sense cap dubte el gran inspirador o disparador d’infinitat de grups antisistema arreu del món. La seva importància radica en la capacitat de generar un símbol de resistència teòrica i sobretot pràctica contra el sistema neoliberal imperant, en el precís moment en què s’anunciava la fi de la història i les experiències del socialisme real havien passat a millor vida. |
|
L’EZLN i el zapatisme, des del seu naixement fa ja 22 anys i des de la seva posada de llarg fa 12, ha resistit atacs de tot tipus, sense deixar d’autodefinir-se i de construir-se des de baix mitjançant la consulta continua a les bases que els donaven suport. En aquest camà ha viscut diferents moments i etapes; l’última, abans de la Sexta Declaración de Lacandona, va ser el naixement dels Caracoles en el 2002, després d’uns quants anys frustrats d’interlocució amb l’estat mexicà per tal d’aconseguir una llei indÃgena digna.
Els Caracoles van suposar un pas endavant en una de les reivindicacions fonamentals dels zapatistes, la construcció de l’autonomia indÃgena, començant una transició del poder del EZLN cap a les comunitats de base mitjançant la conformació de les Juntas de Buen Gobierno. Aquestes van començar a gestionar el futur de les comunitats tot posant en prà ctica una democrà cia participativa que aborda totes les problemà tiques locals, des dels projectes de solidaritat nacional i internacional, o la justÃcia, fins a l’educació i la salut.
Sorpresa
Per a molta gent, el desenvolupament i el propi caminar dels Caracoles, que suposava consolidar l’autonomia de les comunitats com a contrapoder enfront del mal govern de l’estat mexicà i com a illa enfront del neoliberalisme, semblava l’últim dels passos del zapatisme. La fita s’havia aconseguit, només es necessitava assentar el treball i resistir. Però els companys del sud-est mexicà ens van tornar a sorprendre, traient-se del barret un gir polÃtic, per a molts inesperat. Es va declarar una Alerta Roja en tot el territori zapatista, que va generar múltiples i diverses especulacions, desconcertant fins i tot la gent que seguim de forma apassionada els esdeveniments a les muntanyes de la Selva Lacandona.
El to sever i preocupant amb què van declarar l’Estat d’Alerta Vermella feia témer que quelcom seriós s’estava preparant. Es va especular amb tot tipus de teories, des que s’esperava un sobtat increment del setge policÃac i militar a les comunitats (després d’alguns indicis de criminalització, titllant l’EZLN de narco-guerrilla, o la clausura de comptes en el BBVA-Bancomer) o fins i tot la possibilitat d’una ofensiva guerrillera. El suspens es va acabar quan, després d’uns dies d’espera tensa, es va suspendre l’Alerta Roja, que havia estat una distracció per atraure l’atenció nacional i internacional i concloure el procés de consulta interna que, després de gairebé dos anys, va donar com a resultat la Sexta Declaración de Lacandona.
La utilització del nombre sis no es casual, ja que en la mitologia maia el sis representa el final, la mort i l’albada. Com sempre, els zapatistes empren la simbologia i cosmologia com a eina recurrent per explicar i imprimir força al seu discurs. En aquest sentit, la declaració va ser presentada el juny, sisè mes, representant la mort d’una etapa a la vegada que el naixement d’una altra de nova, marcant des del començament la importà ncia del text.
Ajuntar-se
El contingut del document està dividit en tres parts que a la vegada tenen diferents apartats, fins a un total de sis. Cada part va sortir en dies diferents, cosa que va acaparar encara més l’atenció de la societat civil. La primera part relata el que és i el que ha estat el zapatisme (lo que somos). El to sonava a acomiadament, però realment era una justificació del camà recorregut. El segon apartat descriu el moment actual en què es troba el zapatisme (donde estamos ahora), el naixement i el desenvolupament dels Caracoles i les Juntas de Buen Gobierno, deixant entreveure el nou camà que volen recórrer. A l’últim parà graf s’hi esbossa perfectament una de les claus fonamentals; el camà ja no es pot recórrer sols: “Perquè tal vegada units amb altres sectors socials que tenen les mateixes mancances que nosaltres, serà possible aconseguir allò que necessitem i mereixem. Un nou pas endavant en la lluita indÃgena solament és possible si l’indÃgena s’ajunta amb obrers, camperols, estudiants, mestres, empleats... o sigui els treballadors de la ciutat i del campâ€?.
La següent part explica la seva visió del món (de cómo vemos el mundo), la nova onada imperialista, la injustÃcia del sistema capitalista i com és de difÃcil oposar-s’hi. El quart apartat descriu la situació de Mèxic (de cómo vemos a nuestro paÃs que es México), perfilant com a principal problema el mal govern regentat per “neoliberalistesâ€? i les seves conseqüències en les diferents capes d’oprimits de la societat, no centrant-se en el problema indÃgena o camperol, sinó inserint-lo en un marc més global de desigualtats i dominació, relatant en últim terme les diferents resistències que existeixen o estan naixent.
Programa i iniciatives
La cinquena part és el programa que volen realitzar per enfrontar-se als problemes nacionals i internacionals (de lo que queremos hacer). Enumeren els diferents moviments llatinoamericans i internacionals més emblemà tics en la lluita contra el neoliberalisme, sentint-se orgullosos d’aportar el seu granet de sorra a aquesta lluita. Concretant en el cas de Mèxic, el projecte consisteix a fer un acord, un front ampli de resistència i de construcció d’un model de nació diferent, amb totes aquelles persones, moviments i organitzacions que es declaren contra el neoliberalisme, sense excloure ningú, des del respecte mutu a totes elles.
Per acabar, explica la forma de posar en prà ctica les diferents iniciatives que emanen de la sexta declaració (de cómo lo vamos a hacer). Entre les diferents propostes, són d’especial importà ncia: pel que fa al món, articular una xarxa internacional d’aliances de resistències, mitjançant la convocatòria d’una trobada internacional en Chiapas el desembre o gener del proper any; i en relació a l’à mbit mexicà , la reafirmació de la lluita pels drets indÃgenes (senya d’identitat del zapatisme), alhora que s’amplia el prisma de la lluita cap a altres capes d’oprimits a través de l’aliança amb altres moviments i organitzacions polÃtiques amb l’objectiu de constituir un front nacional per a la construcció d’un altre paÃs, el Mèxic dels de baix. Per això s’estan articulant una sèrie de consultes i trobades que han estat titulades com “l’Altra Campanyaâ€?, fent un paral·lelisme amb la campanya oficial a les presidencials mexicanes del proper any.
La Sexta Declaración de Lacandona ha suposat un abans i un després necessari en la lluita zapatista. Si bé és cert que la nova orientació obre moltes preguntes i incògnites sobre el seu resultat, ens mostra un camà esperançador per construir un Mèxic diferent que difÃcilment seria possible sense el concurs dels zapatistes, de la mateixa manera que seria difÃcil la victòria del zapatisme sense avançar cap a un Mèxic i un món diferents.
Els indÃgenes de Chiapas ens han demostrat durant molt de temps el significat de la paraula rebel·lia. Ara s’han proposat demostrar-nos que es pot fer polÃtica des de la base, sense sectarismes, no tenir por a escoltar i parlar amb tothom. La millor solidaritat internacional que podem practicar per donar suport als passos que estan realitzant els nostres companys i companyes mexicans es enfortir la resistència anticapitalista en els nostres diferents llocs, sense oblidar que la revolució serà mundial o no serà .
Publicat al núm. 17 (setembre 2005) de la revista Revolta Global |
Mira també:
http://www.revoltaglobal.net |
 This work is in the public domain |
Re: Canvi de rumb del zapatisme?
|
per Si |
07 set 2005
|
Sobre tot, els zapa-marquistes estan molt interessants en escoltar la burgesia i el capital. |