|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Acte PolÃtic de la Diada de l'11 setembre a Manresa
|
|
|
per hfndvsts |
31 ago 2005
|
|
|
|
«Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer»
«No volem uns altres estatuts d'autonomia que no podran solucionar els problemes que tenim plantejats com a societat. Volem la plena sobirania per decidir el nostre futur sense limitacions perquè totes les opcions siguin possibles, inclosa la nostra: La independència i el Socialisme»
Divendres, 9 de setembre a les 8 del vespre a la Plana de l¹Om de Manresa
Concert + parlaments + botifarrada
amb CESC FREIXAS (cantautor de Sant Pere de Riudebitlles), PARERAS PARELLADAS (Folk Rock des del Maresme). Hi haurà servei de bar.
Organitza: CUP, Assemblea de Joves i Maulets |
This work is in the public domain |
|
Re: Acte PolÃtic de la Diada de l'11 setembre a Manresa
|
|
per smskjfd |
31 ago 2005
|
PROU D’ESTATUTS. ARA, INDEPENDÈNCIA!
Deu raons per dir no a les reformes dels Estatuts espanyols d’autonomia:
1. Neguen l’existència del poble dels Països Catalans com a subjecte de drets nacionals. Una nació no és lliure si la seva sobirania està en mans del que disposa la Constitució d’una altra nació. Les propostes de reformes dels Estatuts de la Comunitat Autònoma Valenciana, de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i de la Comunitat Autònoma de Catalunya no deixen de ser lleis orgà niques espanyoles, emanades de la Constitució espanyola de 1978.
Igual que fins ara, el ciutadà i la ciutadana, ho són en tant que espanyols, i segons el seu veïnatge administratiu podran tenir la condició polÃtica de balears, valencians o catalans. Per tant, els Estatuts no sols renuncien a articular una ciutadania nacional catalana (subjecte nacional) sinó que tampoc serveixen donar carta de ciutadania a les persones nouvingudes, coartant aixà la capacitat integradora i la possibilitat d’exercir una polÃtica migratòria pròpia, al marge de les directrius d’estrangeria de l’Estat espanyol i la Unió Europea.
2. No reconeixen el Dret a l’Autodeterminació ni estableix mecanismes democrà tics per a garantir el respecte a la voluntat del poble dels Països Catalans. Les reformes estatutà ries perpetua la submissió del poble català dins del marc antidemocrà tic de l’Estat espanyol, imposat històricament per la força de les armes, atès que no esmenten el Dret a l’Autodeterminació, reconegut per diverses instà ncies internacionals i que és la millor garantia per resoldre els conflictes.
Els “Drets històricsâ€? i el recurs al foralisme, com a fórmules de satisfacció de traspassos puntuals, condueixen a l’encaix polÃtic dels Països Catalans dins del marc de l’Estat espanyol. Aquesta aspiració acontentaria els interessos sectors benestants (burgesia), però en realitat representa una renúncia explÃcita a l’exercici del Dret a l’Autodeterminació, que és l’única base internacional que avala el reconeixement dels drets col•lectius dels pobles i que hauria d’ésser la deducció lògica de la voluntat popular de recuperar les llibertats històricament arrabassades per la força de les armes.
D’altra banda, cal remarcar que l’aprovació o modificació dels Estatuts està sotmesa a voluntats alienes al poble català , perquè segueixen depenent de la ratificació de les Corts espanyoles.
3. Impedeixen la unitat territorial dels Països Catalans i perpetuen la divisió regional en autonomies. Les reformes estatutà ries continuen, tal i com han fet en els darrers 25 anys, girant l’esquena a l’à mbit nacional i negant la territorialitat dels Països Catalans. Primer, perquè amaguen o bé neguen el fet que les Comunitats Autònomes de València, Illes Balears i Catalunya són una part de la nació catalana. Segon, perquè qualsevol vincle o acord de col•laboració (excloent la possibilitat de federació) entre les autonomies espanyoles dels Països Catalans, seguirà supeditant-se a l’interès general d’acord amb el termes que estableix la Constitució espanyola i a la bona predisposició dels governs autonòmics.
4. No estableixen cap polÃtica lingüÃstica unificada per a tots els catalanoparlants, ni tan sols l'oficialitat única del català en cap dels territoris. Els Estatuts mantenen la polèmica sobre el nom de l’idioma, la qual cosa empara les actituds secessionistes i la fragmentació de la unitat del català . Tampoc estableixen quina ha d’ésser l’autoritat normativa comuna de l’idioma català , amb la qual cosa es facilita la intromissió polÃtica de l’Estat espanyol. Reiteren la imposició del deure de conèixer la llengua castellana, segons estipula la Constitució espanyola, i alhora que contribueixen a la naturalització d’aquest idioma, també emparen la progressiva substitució lingüÃstica del català .
5. Mantenen intactes els principals mecanismes de poder de l’Estat espanyol: Monarquia, Exèrcit i cossos policials de l’Estat, Administració de JustÃcia, Delegacions del Govern espanyol, Diputacions Provincials, Hisenda, Seguretat Social, empreses i serveis públics de titularitat estatal, Banc d’Espanya, Comissió Mercat de Valors, Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, Comissió del Sistema Elèctric, Consell de Rà dio i Televisió, Agència de Protecció de Dades,, Agència Tributà ria, etc. Les reformes estatutà ries es conformen amb quotes residuals de participació catalana (designació de representants) o a una falsa bilateralitat en els organismes de l’Estat, que sempre implicarà la renúncia explÃcita a emprar-los en benefici exclusiu de la construcció nacional dels Països Catalans. Alhora, molts dels traspassos sol•licitats són privatitzacions de fet, atès que la caixa de cabals seguirà sent única (a mans de l’Estat).
6. No garanteixen la sobirania del poble català sobre el conjunt dels seus recursos i riqueses. Tot i la retòrica de la sostenibilitat, en els aspectes essencials com l’aigua i el territori quedem desemparats davant les lleis espanyoles i les directives neoliberals europees, que són a l’origen de la destrucció del litoral com a resultat de l’economia especulativa del turisme de masses, dels transvasaments dels nostres rius, dels trens d’alta velocitat que destrossen el paÃs, dels plans d’energia que mantenen en funcionament les nuclears i basteixen lÃnies d’alta tensió.
7. Mantenen l’espoli fiscal que escanya econòmicament les administracions públiques catalanes (ajuntaments i governs autonòmics).Les promeses d’una descentralització de la gestió tributà ria són un engany, perquè no poden anar més enllà del que disposa l’article 150.3 de la Constitució espanyola, segons el qual l’Estat s’arroga el dret de dictar lleis per harmonitzar les Comunitats Autònomes. Atès que les inversions de l’Estat sempre van dirigides a satisfer les exigències del Capital transnacional, en forma de grans infrastructures i control social; i, que el pes de les polÃtiques de cohesió social (Santitat i Ensenyament) recau en les Administracions catalanes, cal preveure que la reducció d’un o dos punts del percentatge de l’espoli fiscal no servirà per eixugar el deute públic i impedirà el desplegament de polÃtiques socials als Països Catalans; amb la qual cosa, com fins ara, molts ajuntaments seguiran finançant-se en base a l’especulació urbanÃstica i la destrucció del territori o bé apostant per l’externalització de serveis públics.
8. No preveuen cap mesura de control democrà tic de l’activitat econòmica ni cap marc de relacions laborals que qüestioni les directrius neoliberals estatals i europees. La consecució d’un marc de relacions laborals propi està condicionat al fet que la caixa única de la Seguretat Social resta en mans de l’Estat espanyol i que tota la legislació laboral té com a base la llei espanyola de l’Estatut dels Treballadors; però, sobretot, perquè ni tan sols obliguen a circumscriure les negociacions col•lectives dins l’à mbit autonòmic respectiu. No estableixen cap mecanisme de control democrà tic de les plus và lues obtingues per les empreses transnacionals ni fixen cap tipus de mesures per impedir les deslocalitzacions i el tancaments d’empreses. Enlloc parlen de la necessitat de reduir la jornada laboral (35 hores setmanals), d’avançar l’edat de jubilació als 60 anys, d’eliminar totes les formes de contractació temporal (ETT) i de garantir una renda bà sica per a tota la ciutadania.
9. Impedeixen l’assoliment de la igualtat de gènere i l’extensió universal i progressiva dels drets socials. Els Estatuts adopten un llenguatge polÃticament correcte, però merament retòric alhora de referir-se a l’opressió sexoeconòmica i a les desigualtats socials existents. No estableixen mecanismes que permetin la superació real de les limitacions econòmiques i culturals que imposa el sistema capitalista de dominació patriarcal. Per tant, releguen els drets de les persones, de les famÃlies, de la infà ncia, de les dones a l’assistencialisme i/o a la victimització. D’altra banda, no garanteixen de forma real la universalitat i el carà cter públic dels serveis socials bà sics (sanitat, educació, atenció a les discapacitats i a la vellesa) i mantenen els concerts econòmics als centres privats. No fixen mesures per acabar amb l’especulació urbanÃstica, amb la qual cosa el dret a l’habitatge és redueix als ajuts de carà cter eventual i assistencial que pugui concedir l’Administració autonòmica.
10. No permeten la presència en pla d'igualtat del poble català en l'escena internacional. La presència, la representació i la defensa dels interessos del Països Catalans està totalment supeditada a l’Estat espanyol. Cap dels Estatuts desenvolupa polÃtiques d’afers exteriors sobiranes i tots es conformen en actuar de forma annexa a les delegacions diplomà tiques, esportives o culturals espanyoles. Aquesta limitació invalida la possibilitat de reconeixement de les seleccions esportives catalanes o el respecte a la paraula del poble català en els organismes internacionals (ONU, UE, etc.). Els Estatuts no contemplen cap apartat a la Defensa Nacional, amb la qual cosa accepten -per omissió- qualsevol ingerència de l’Exèrcit Espanyol (Art. 8, Constitució Espanyola), els acords militars subscrits per l’Estat Espanyol (OTAN) i les guerres en què vulgui participar el govern espanyol. L’exemple de la guerra i l’ocupació de l’Afganistan i de l’Iraq, à mpliament rebutjat per la societat civil, no ha merescut cap referència a com cal preservar el Poble Català de la violència d’altri. Igualment, no es fa esment als acords i les relacions amb el Vaticà , amb la qual cosa els Estatuts donen per bons els que ha subscrit l’Estat espanyol i que permeten la intromissió de l’Església Catòlica en els afers públics |
