Vaig començar una animada conversa amb na Lola, nascuda a un poble de Jaén a tir de pedra del de mon pare, Torreperogil. Conversa (cal dir-ho?) que va transcórrer més o manco en castellà, donades les serioses dificultats de la meva interlocutora per seguir el fil del meu idioma, català de Mallorca una mica rústic, fill d’arianyera que és un.

Dic més o manco, perquè som d’aquests mallorquins una mica rarencs que quan que xerra en castellà procur fer saber a qui parla amb jo qui som i d’on venc: mesclar una mica, posar-hi quatre expressions, i en poder, amollar la parrafada de la llengua, tot convidant a l’altra persona a que aprengui a xerrar-la.

Si anasses a viure a Anglaterra no aprendries l’anglès? Idò. Arribats a n’aquest punt hom espera com a resposta el mític discurs de la imposició del català, de la seva inutilitat o, el que encara és pitjor, de la mare de tots els arguments: es que estamos en España. Però no. Na Lola se va limitar a dir-me que es que tú eres muy mallorquín.

En general, els castellans que arriben (per què en segueixen arribant) en recerca d’un treball que segueixen sense trobar a ca seva es fan només entre ells, i la troballa d’un autòcton és digna de comentari. A més, als mallorquins ens distingeixen clarament en dos bàndols: els mallorquines, que xerren en castellà i si ho fan en català és només amb la família, i els muy mallorquines, catalanoparlants que ens encaparrotam a parlar la nostra llengua encara que els altres ens parlin en castellà.

No entenen per què som diferents (¿no estamos en España?), i no falten els típics campions del món que pensen que en el fons ho feim per fotre. I ja vos dic ara que no són pocs. Tot i això, pens que aquests nouvinguts no tenen massa culpa del seu comportament cap a la nostra llengua i cultura.

Ningú els ho ha dit, cap mestre espanyol ha perdut el temps en explicar-los les coses més elementals respecte a nosaltres, els bascos o els gallecs. D’això ja se n’encarreguen rotatius independents com el Mundo, l’ABC o el País...

Què hi podem fer, davant tot això? En primer lloc, sortir de la cova. Abans he dit que ells es feien només entre ells però, i nosaltres...? En segon lloc, ser planers, didàctics, pacients. Un muy mallorquín qualsevol pot rompre moltes idees preconcebudes, generar molta simpatia o frenar odis irracionals cap a la nostra llengua i cultura.

De feina, a carretades, però l’haurem de fer nosaltres. No espereu que s’hi posin el PP ni per suposat el PSOE (tanto monta monta tanto). No me vull penjar cap medalla, però na Lola, ara, té clar que vol aprendre a xerrar en català. Les seves amigues no gaire, així que mos veim un dia d’aquests per Gomila o al Passeig Marítim.