|
|
Notícies :: educació i societat |
Diguem sí!
|
|
per jc |
28 jul 2005
|
|
Es multipliquen els atacs i les desqualificacions cap al moviment crÃtic, inclòs el diagnòstic severÃssim segons el qual lâ��inconformisme radical és propi de ressentits, enemistats amb el món i amb ells mateixos. Resulta habitual llegir aquest argument, sortit sobretot de la ploma dâ��antics contestataris.
Sense arribar tan lluny, proliferen les opinions sentencioses sobre la mal anomenada â��cultura del noâ�?, especialment per part dâ��articulistes més o menys vinculats al poder, especialitzats en la funció de vigilà ncia ideològica. Segons aquests, les plataformes contra alguns projectes de lâ��Administració: túnels, abocadors, centrals tèrmiques, presons, ports, lÃnies dâ��alta tensió..., serien un sÃmptoma dâ��insolidaritat, pròpia de societats benestants, i el resultat dâ��una agitació promoguda per demagogs irresponsables.
Al capdavant dâ��aquest discurs hi ha des de fa temps representants de la dreta com Duran i Lleida, Joan Rossell i dâ��altres personatges propers a CIU i PP, per als quals es tracta no tant de refutar la crÃtica com dâ��assegurar la impunitat per als seus negocis. Reclamen â��mà duraâ�? contra lâ��oposició a les noves infraestructures i invoquen com un principi sagrat la â��necessitat de creixement de lâ��economia catalanaâ�?.
Però aquest és un punt de vista compartit pel govern actual i especialment pel seu soci principal, el PSC, que ja ha advertit repetidament del perill que pot representar una certa ètica i estètica ecologista per als interessos estratègics del paÃs.
Per als benpensants no hi ha dubte de la bondat dâ��aquests interessos, sà viament interpretats pels governants i que obeeixen sempre a propòsits democrà tics. No hi ha, pel que es constata, espai per al realisme, ni sâ��accepta que aquest és també un paÃs â��normalâ�?, és a dir un lloc on la corrupció es pot trobar a molts nivells de lâ��economia i la polÃtica, on les grans infraestructures són abans que res una exigència dels lobbies corporatius i un negoci dissenyat a mida de les grans constructores, empreses subministradores, grups financers... Lâ��imperatiu econòmic és invocat repetidament ( i no sembla que es pugui discutir), es sacralitza la competitivitat, la productivitat, el creixement a qualsevol preu, la cursa cega per lâ��acumulació en un món globalitzat. Sâ��hi destinen recursos, pressupostos, energies socials, i es sacrifica el territori i el medi ambient. Després, tot es disfressa de sostenible i esdevé sinònim de progrés social. I, per si un cas, es demonitza la crÃtica.
Doncs bé, davant dâ��aquest panorama hom té la temptació de fer com aquell columnista mallorquà que, exasperat pel curs de les coses sota lâ��hègira del PP, renunciava aparentment a la crÃtica i parodiava el gran sà que reclamen constantment per als seus projectes els poders establerts. Sà al paradÃs de les immobilià ries i lâ��especulació, Sà a les noves autopistes, a les grans infraestructures destructores del territori, al malbaratament energètic, a les nuclears, a lâ��allau de residus i la contaminació, a lâ��imperi de les multinacionals, a la invasió turÃstica, a la mà fia dels hotelers...Sà a lâ��economia de lâ��oci, Sà al negoci. Sà a tot plegat! |
 This work is in the public domain |
Comentaris
Re: Diguem sí!
|
per No |
28 jul 2005
|
Sí, es evident que el capitalisme te el SI de tots plegats.
No al capitalisme. No a l'engany socialdemòcrata. No als falsos socialistes. No a l'esquerra traïdora i de disseny. |
|
|