Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: educació i societat
Diguem sí!
per jc	28 jul 2005
Es multipliquen els atacs i les desqualificacions cap al moviment crític, inclòs el diagnòstic severíssim segons el qual l�inconformisme radical és propi de ressentits, enemistats amb el món i amb ells mateixos. Resulta habitual llegir aquest argument, sortit sobretot de la ploma d�antics contestataris. Sense arribar tan lluny, proliferen les opinions sentencioses sobre la mal anomenada �cultura del no�, especialment per part d�articulistes més o menys vinculats al poder, especialitzats en la funció de vigilància ideològica. Segons aquests, les plataformes contra alguns projectes de l�Administració: túnels, abocadors, centrals tèrmiques, presons, ports, línies d�alta tensió..., serien un símptoma d�insolidaritat, pròpia de societats benestants, i el resultat d�una agitació promoguda per demagogs irresponsables. Al capdavant d�aquest discurs hi ha des de fa temps representants de la dreta com Duran i Lleida, Joan Rossell i d�altres personatges propers a CIU i PP, per als quals es tracta no tant de refutar la crítica com d�assegurar la impunitat per als seus negocis. Reclamen �mà dura� contra l�oposició a les noves infraestructures i invoquen com un principi sagrat la �necessitat de creixement de l�economia catalana�. Però aquest és un punt de vista compartit pel govern actual i especialment pel seu soci principal, el PSC, que ja ha advertit repetidament del perill que pot representar una certa ètica i estètica ecologista per als interessos estratègics del país. Per als benpensants no hi ha dubte de la bondat d�aquests interessos, sàviament interpretats pels governants i que obeeixen sempre a propòsits democràtics. No hi ha, pel que es constata, espai per al realisme, ni s�accepta que aquest és també un país �normal�, és a dir un lloc on la corrupció es pot trobar a molts nivells de l�economia i la política, on les grans infraestructures són abans que res una exigència dels lobbies corporatius i un negoci dissenyat a mida de les grans constructores, empreses subministradores, grups financers... L�imperatiu econòmic és invocat repetidament ( i no sembla que es pugui discutir), es sacralitza la competitivitat, la productivitat, el creixement a qualsevol preu, la cursa cega per l�acumulació en un món globalitzat. S�hi destinen recursos, pressupostos, energies socials, i es sacrifica el territori i el medi ambient. Després, tot es disfressa de sostenible i esdevé sinònim de progrés social. I, per si un cas, es demonitza la crítica. Doncs bé, davant d�aquest panorama hom té la temptació de fer com aquell columnista mallorquí que, exasperat pel curs de les coses sota l�hègira del PP, renunciava aparentment a la crítica i parodiava el gran sí que reclamen constantment per als seus projectes els poders establerts. Sí al paradís de les immobiliàries i l�especulació, Sí a les noves autopistes, a les grans infraestructures destructores del territori, al malbaratament energètic, a les nuclears, a l�allau de residus i la contaminació, a l�imperi de les multinacionals, a la invasió turística, a la màfia dels hotelers...Sí a l�economia de l�oci, Sí al negoci. Sí a tot plegat!
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more