|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra nº66
|
|
|
per Sants vila roja |
24 mar 2005
|
|
|
| |
SUMARI
Editorial. Mes enllà de Maragall: allò que amaga Europa
El Carmel: del porciolisme a la corrupció polÃtica: es compleix un any ple de dubtes iincer
Després del 20 de febrer...: Aclarim l'horitzó, bastim l'alternativa independentista
Després del 20 de febrer...: Valoració des del PaÃs ValenciÃ
Desespanyolitzem les falles
PaÃs Basc: horitzó de pau i llibertat?
Editorial. Més enllà de Maragall: allò que amaga Europa
No volem tractar de poesia (de l’avi Maragall), ni tampoc de la incontinència verbal d’un president estrafolari (el nét que ara en patim) sinó de factors que relliguen l’Europa que s’està bastint al davant nostre i la classe polÃtica que s’està escabetxant davant els nostres ulls.
N’hi ha hagut prou amb un referèndum europeu i amb un accident nefast en un conegut barri barcelonà perquè les vergonyes de la classe polÃtica que ens dirigeix es mostressin sense tapall.
El referèndum sobre el Tractat interestatal europeu ha tingut dues virtualitats fonamentals: d’una banda, ha estat una ocasió important perquè la resistència contra el model d’Europa que ens volen imposar es manifestés amb prou força de tal manera que arreu dels Països Catalans es pugui dir que comença a prendre cos un esperit de resistència, en el sorgiment del qual l’Esquerra Independentista hi ha jugat un paper no menyspreable. Per això caldria que el nostre moviment es dotés de les eines organitzatives necessà ries perquè aquesta llavor no es malmeti.
Però d’una altra banda, hi ha hagut algunes “vergonyesâ€? que han aparegut: Hem vist les ziga-zagues de CIU - primer “noâ€?, després “no ho séâ€?... per a acabar fent una exhibició indecorosa de vil vassallatge, llepant les botes del poder com és la seva vocació perenne. I també hem pogut veure una propaganda cÃnica del PSOE fins a lÃmits insospitats. Aquest partit promotor de l’assassinat polÃtic (com no ens cansarem mai de recordar des d’aquests pà gines) ha fet una propaganda de format angelical, enganyosa i mentidera amagant la realitat d’aquest tractat, desinformant a consciència i manipulant les consciències de la manera més barroera.
Aquest aspecte no és secundari, perquè és justament el cinisme i l’engany el que és la moneda corrent en aquesta Europa que ens estan construint sense ni tan sols el suport en vots dels ciutadans (vora d’un 30-35% del cens a l’Estat espanyol; entre un 20-25% a molts indrets dels Països Catalans). Una part del nostre paÃs ja ens hem pogut manifestar, doncs, amb uns resultats que analitzem amb un cert detall en aquest número de la nostra revista. Ara, ben aviat, consultaran la Catalunya Nord... i cal esperar que en aquesta zona també prou castigada del nostre territori, la presa de posició envers Europa pugui servir per a fer avançar la consciència alternativa d’esquerres i nacional catalana.
Convé, doncs, que mirem més enllà de Maragall i que no ens limitem tan sols a observar la façana d’Europa, sinó que escrutem la seva essència. L’anà lisi seriosa de la classe polÃtica catalana i de les formes de poder europees ens han de servir per a enfocar de manera adequada les nostres tasques del present i del futur immediat.
La classe polÃtica catalana és una classe vella, no sols en edat. També ho és –i més- en pensament i en sentiment; són els hereus del franquisme, un règim amb el qual mai no van voler trencar, i al qual no han demanat mai responsabilitats. Són els “tapa-vergonyesâ€? dels hereus del franquisme; per això tenen la corrupció inoculada en la seva sang, per això no es denunciaran mai entre ells, per això també han estat capaços de jugar amb la seguretat de les persones “afavorintâ€? (tots, els uns i els altres) accidents com el del barri del Carmel de Barcelona, amb una irresponsable i criminal persecució de l’abaratiment dels costos, pròpia del capitalisme més primitiu i incontrolat.
Aquesta classe polÃtica caduca tampoc no podrà aportar res al voltant de l’Estatut d’Autonomia. Es podria dir fins i tot que les atzagaiades del present (tant les “maragalladesâ€?, com les posicions oposades), no són més que els sÃmptomes de la veritable malaltia que és la falta de valor davant els problemes, els problemes socials com el del Carmel i d’altres de semblants; i els problemes polÃtics com els que es dirimeixen al voltant del debat estatutari. A tots els tremolen les cames davant de Madrid.
Aquesta “crisi de vellesaâ€? és seriosa i tan estrident que els sectors populars miren al seu voltant cercant algun signe salvador. El més greu de la situació no és, però, aquesta crisi sinó la manca d’una posició alternativa possible, per al dia d’avui. Els qui podrien sortir vencedors d’una situació com l’actual (ERC, IC, EU, etc.) continuen arrapats als pantalons dels partits grans, dels quals no gosen separar-se per por de no quedar exclosos dels pastissos de les prebendes de la polÃtica. I fora d’aquests partits, malgrat la valuosa tasca duta a terme contra el Tractat interestatal, en general l’Esquerra Independentista encara no ha superat la por a la intervenció polÃtica pública, a sortir fora dels cà lids i amigables cenacles dels iniciats.
Mentrestant, un monstre s’està construint entre rialles cÃniques i mitges veritats: L’Europa dels negociants creix amb els beneficis disparats de les banques, estén les seves fronteres i contempla impassible l’abús de poder al Pròxim Orient i el genocidi i l’assassinat sistemà tics a Txetxènia. Tot un sÃmbol de cinisme. La (també) vella Europa, autoproclamada i rutilant defensora de la democrà cia, contempla impà vida la injustÃcia i la destrucció a quatre passes de les seves fronteres.
Els signes dels temps són clars. En moments en què un canvi profund es pot fer possible, l’horror i la contradicció estenen el seu imperi. Cal mirar, doncs, més enllà de l’aparença i de l’anècdota, i preparar a consciència l’alternativa independentista. Aquest és l’objectiu de les múltiples propostes que s’estenen arreu del nostre territori nacional amb projectes nous de debat i d’organització. Aquest és també l’objectiu central de la IX Assemblea de l’MDT que s’està preparant en aquests moments i en la qual caldrà recollir les aportacions més valuoses de tota aquesta efervescència de transformació que travessa la nostra terra.
El Carmel: del porciolisme a la corrupció polÃtica
Analitzar l’anomenada “crisi del Carmelâ€? hauria de ser un exercici obligatori, un seminari troncal, per a totes les persones que ens proposem fer acció polÃtica per transformar la societat. El tema és prou complex i no pot ser del tot comprès sense una perspectiva històrica i una anà lisi que, per extensió, sobrepassaria els parà metres sota els que s’edita La Veu. Valgui, doncs, com a introducció al tema aquest directori de consideracions no necessà riament ordenades.
1. La problemà tica social i urbanÃstica del Carmel, com de molts altres barris de les conurbacions urbanes del nostre paÃs, té la seva arrel en el model desarrollista de creixement dels anys 60, amb el que va suposar d’especulació urbanÃstica, de manca de planificació, fruit, tot plegat, d’una manca total de consideració cap a les treballadores i treballadors, que es van veure abocats a aquests espais dormitori desprovistos dels elements urbanÃstics (serveis, equipaments, transports) necessaris per a una existència digna.
2. Tot i les nombroses experiències d’autoorganització popular i de moviments reivindicatius al llarg dels anys 70, la transmutació del règim franquista en monarquia borbònica no va suposar la conquesta per part de les veïnes i veïns de bona part de les seves justes reclames socials i urbanÃstiques. El nou Ajuntament de Barcelona (governat pel PSC-PSOE) va preferir per continar impulsant els projectes especulatius i depredadors del territori (Barcelona 92, Túnels de Vallvidrera i d’Horta, Fòrum 2004) i perpetuar els dèficits en temes d’habitatge, serveis públics, cohesió social, etc.
3. La reforma transfanquista va suposar també la liquidació de bona part del moviment reivindicatiu, el fracà s del PSUC, i l’hegemonia polÃtica del PSOE, que, amb un discurs populista (i de fet, una prà ctica peronista, en sentit estricte), va anar desviant els referents ideològics des d’una perspectiva inicial de canvi social (unitat de classe), a un discurs final identitari i lerrouxista, unit a una polÃtica clientelar respecte de determinats personatges i col·lectius, que li garantÃs una bossa de vot captiu.
4. Paral·lelament, la Generalitat d’amunt sota el control de CiU va afegir més llenya al foc i va renunciar a donar· qualsevol sentit social a la seva polÃtica urbanÃstica i de territori, alhora que va actuar també en termes de clientelisme electoral a través d’accions com les de l’empresa pública Adigsa. De la pugna polÃtica entre PSOE i CiU, en van sortir uns beneficiats, els especuladors, i uns damnificats, les classes populars, que veien com la polÃtica urbanÃstica que es feia amb els seus impostos no anava adreçada a la millora de les seves condicions de vida. AixÃ, la rehabilitació de barris ha estat i és una de les grans assignatures pendents de totes dues administracions (Generalitat i Ajuntaments), per no parlar de la tercera, les Diputacions, autèntics cementiris de d’alliberats dels partits i dinosaures, nius de corrupció i eines de xantatge polÃtic i econòmic als Ajuntaments.
5. Cal recordar que la polÃtica urbanÃstica incideix de manera quasi-determinant en la polÃtica social. La manca de places d’escola pública i la qualitat de les instal·lacions, la no existència d’una xarxa eficient d’escoles bressol públiques, la saturació del sistema públic de salut, les dificultats (contaminacions, malalties fÃsiques i mentals, accidents...) produïdes per un sistema de mobilitat basat principalment en el transport privat, l’Ãndex de delinqüència de determinades zones, i un llarg etcètera de problemà tiques socials tenen en part la seva arrel i la seva solució en una polÃtica urbanÃstica que es faci sota un nou sistema de prioritats.
6. Una prà ctica generalitzada i que sovint pot encobrir formes de corrupció polÃtica és la de la revisió sistemà tica dels projectes d’obra. Resumint: s’aprova la concessió d’una obra amb un determinat pressupost. Al cap de pocs mesos s’informa que l’obra s’ha encarit (per què?, han augmentat les despeses?, quines?...) i en una reunió entre l’administració contractadora, l’empresa contractada i els respectius serveis tècnics, el projecte es revisa en un o dos sentits: s’augmenta el pressupost destinat i es redueixen els costos de realització de l’obra.
7. En el cas del Carmel, la revisió d’obra és de l’any 2004 i, per tant, tota la responsabilitat polÃtica sobre la decisió de variar el projecte inicial, perforar en una altra direcció i fer-ho amb un sistema que no satisfà els està ndards de seguretat de molts països de la UE, és de la persona que ocupava (i ocupa!) la cartera de conseller d’obres públiques: Joaquim Nadal. El segon responsable, podrÃem dir-ne “per omissióâ€?, és l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, persona a qui correspon exigir, com en tota obra que es faci en el terme municipal barcelonÃ, les mesures de seguretat adients per a la seva realització i les responsabilitats que se’n deriven. On és Joan Clos?
8. La lentitud de reflexos de CiU a denunciar els fets del Carmel tan sols s’explica en termes de no veure’n clar les conseqüències, ja que 20 anys de gestió sense control real poden donar per a bastants malifetes. Des de la reforma, la polÃtica catalana de la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments s’ha basat en un “tapar-se les vergonyesâ€? recÃproc entre PSOE i CiU, que només en els casos més escandalosos (Sala - Filesa, de la Rosa...) ha acabat –i molt tÃmidament- allà on pertocava: als tribunal i a la garjola. La sessió del Parlament d’amunt del dia 10 de març va ser un episodi (patètic, això sÃ) més d’aquesta prà ctica mafiosa.
9. La reacció histèrica, patètica i desquiciada del PSOE de les quatre provÃncies per boca del seu virrei (Pasqual Maragall) no es pot explicar tan sols en termes de fidelitat al seu company. Es podria pensar que la defensa a la desesperada del seient de Joaquim Nadal ha estat la causa de la reacció socialista, però no és només això. Hi ha moltes institucions honorables on es pot col·locar una desferra polÃtica sense que perdi lluentor aparent. Què hi ha, doncs, (i a més) rera aquesta badada polÃtica de Maragall? El que hi acostuma a haver: la por!
10. La por que el seu sistema de segrest de vot s’ensorri com un castell de cartes; la por que el peronisme catanyol quedi amb el cul enlaire davant uns sectors socials que ha pretès submisos als seus dictats; la por de perdre el seu feu electoral a l’Ajuntament de Barcelona, base d’operacions del projecte maragallià d’una Catalunya espanyola subordinada territorialment a una Gran Barcelona i socialment als dictats del capital de l’anomenat eix euromediterrani.
11. Coses de la vida: el gran vencedor d’aquesta crisi és el PP, que després de la insignificà ncia polÃtica d’una Iniciativa totalment incrustada en la mà que l’alimenta, s’erigeix com a pol referencial per a algunes persones que, sota la batuta del PSOE, han estat educades polÃticament en l’espanyolisme identitari i en la cultura del ghetto (o si es prefereix, de l’appartheid, literalment desenvolupament separat)
12. En el moment de redactar aquest article, el desenllaç de l’anomenada crisi del Carmel es veu llunyà , entre d’altres coses, perquè el PSOE ha aconseguit el seu objectiu amb la xarlotada maragalliana: que es parli de tot menys del Carmel. Els efectes secundaris estan encara per veure’s, però el que ha quedat ja fixat definitivament en el conscient col·lectiu és la impresentabilitat d’uns xerraires professionals, d’una casta de personatges sense principis polÃtics, socials ni ètics, que suposen el principal obstacle per a qualsevol intent de fer del nostre un paÃs socialment just, polÃticament lliure i culturalment avançat.
13. Cal felicitar l’Assemblea de Joves d’Horta-Guinardó per haver sabut trencar el pacte de silenci entre els governs i els agents del PSOE en el moviment veïnal, en convocar amb gran èxit les primeres mobilitzacions populars de protesta. Un cop més, i de manera molt incipient encara, s’albiren per a l’Esquerra Independentista possibilitats d’incidència polÃtica i social reals entre els sectors de les classes populars desemparats polÃticament per la liquidació de l’esquerra espanyolista.
Xavi Oca
Després del 20 de febrer...: Aclarim l'horitzó, bastim l'alternativa independentista
Un cop celebrat el referèndum sobre el Tractat interestatal anomenat Constitució europea, se’n pot valorar tant la campanya i resultats com extreure’n algunes conseqüències polÃtiques.
Com era previsible tenint en compte la desigualtat de mitjans i forces, el Sà ha guanyat als Països Catalans. Ara bé, si analitzem els vots negatius tant globalment (22,83%) com, si es vol, parcialment (28,07, 16,4 i 16,07), es comprova que superen la mitjana espanyola, una mostra que el nostre paÃs és una realitat polÃtica diferenciada. Cal ser conscients, però, que aquests resultats no són homogenis arreu del territori i que hi ha diferències rellevants no només entre el Principal i el PaÃs Valencià sinó també entre determinades comarques, poblacions i barris del Principat o del PaÃs Valencià .
Si ens centrem en les dades del Principat (les del PaÃs Valencià són analitzades en un altre article d’aquest número de La Veu), on la xifra de vots negatius duplica la mitjana espanyola, es pot afirmar que aquesta xifra reflecteix que en la conjuntura actual una part de les classes populars és mobilitzable des d’un discurs polÃtic de ruptura democrà tica i de defensa dels drets nacionals i socials.
Pel que fa a la tasca duta a terme per l’Esquerra Independentista, cal valorar-la positivament, tot i que si el nostre moviment hagués disposat d’una instà ncia unità ria de masses en podria haver tret més profit polÃtic. A més d’haver-se posicionat abans que ningú contra el Tractat interestatal, durant un any l’Esquerra Independentista ha dut a terme una ingent tasca de propaganda polÃtica i, per tant, de conscienciació popular a través dues instà ncies: la campanya de la CUP a les eleccions europees, que va col·locar en l’escenari polÃtic el debat sobre la Constitució europea i va visibilitzar per primer cop a nombroses comarques els Països Catalans un posicionament polÃtic sòlid de rebuig al Tractat, i la Plataforma dels Països Catalans contra la Constitució Europea, que des de desembre de 2005 ha estat, sobretot al Principat, un dels referents d’aquest rebuig [1].
Per contra, cal ser molt crÃtics amb les forces polÃtiques parlamentà ries (ERC, ICV, EU, i EUiA[[2]) que, tot i haver apostat finalment han apostat pel vot negatiu, han estat incapaces (mancança estratègica) de veure la necessitat de prioritzar aquesta lluita, la qual cosa ha repercutit negativament en la campanya de conscienciació contra el Tractat ja que no la van començar fins ben entrada la tardor de 2004. Sens dubte, la causa fonamental d’aquest posicionament tan tardà , i tÃmid en algun cas, va ser la ingènua esperança (tan caracterÃstica del tarannà reformista) d’aconseguir introduir, abans que fos aprovat pels caps dels Estats de la UE, algun canvi en el Tractat que els permetés votar-hi afirmativament.
I després del 20 de febrer, què?
Després del referèndum, cal tenir clar que la lluita contra el projecte que representa la UE (el capitalisme, la desigualtat de gènere i l’enfortiment dels Estats) no ha fet sinó començar. Ara bé, perquè aquesta lluita sigui efectiva l’Esquerra Independentista ha de construir un projecte polÃtic sòlid, amb una estratègia i una tà ctica clarificades, i ha de dotar-se alhora dels instruments imprescindibles per dur-lo a terme.
En aquests sentit, volem alertar del perill de deriva estratègica que suposa plantejar que es pot bastir, per exemple, una alternativa anticapitalista als Països Catalans a partir de la confluència en plataformes més o menys conjunturals de les capelletes de l’Esquerra Independentista (per separat, per descomptat, no fos cas que alguna quedés deslluïda) i, per exemple, les d’EUiA o EU. Doncs bé, cal ser ben conscients que les capelletes d’EUiA o EU parteixen de lÃnies ideològiques, estratègiques i tà ctiques diferents de les del nostre moviment, com ara el fet que per a aquests sectors polÃtics el marc de la lluita de classes és l’Estat espanyol o que, en el millor dels casos, conceben l’independentisme com una mena de moviment social.
Convé recordar també que moviments d’alliberament més desacomplexats que el nostre han tingut sempre molt clar que els moviments socials s’havien d’estructurar al voltant d’una estratègia nacional de ruptura democrà tica i que la construcció d’un moviment d’alliberament nacional era incompatible amb les concessions a corrents ideològiques que, fruit de la seva incapacitat d’anà lisi (o, senzillament, del seu espanyolisme recalcitrant), poden ser obstacles per a la construcció d’una societat plenament lliure i socialista.
Cal, doncs, que tots plegats ens acostumem a analitzar conjuntures, a plantejar i debatre hipòtesis, a treballar amb perspectives de futur i amb un horitzó clar, a desplegar unes lÃnies de treball a nivell tà ctic que ens serveixin realment per avançar, per fer passos segurs cap a la independència i cap al capgirament de l’ordre social.
En concret, els propers mesos tenim l’oportunitat d’aprofitar el debat dels Estatuts per socialitzar la necessitat d’aconseguir el reconeixement del dret a l’autodeterminació i del poble català com a única font de sobirania, encetant el debat de fons: la definició d’unes bases constitucionals que davant la globalització capitalista afirmin la nostra voluntat polÃtica de construir el nostre futur en un pla de doble igualtat: Una igualtat social, que només serà possible des de la concepció de l’activitat econòmica com afer públic que tingui per objectiu el benestar col·lectiu, i una igualtat entre pobles, que ens permeti relacionar-nos en termes de cooperació i de total llibertat amb la resta de pobles d’Europa, de la Mediterrà nia i del Món en la perspectiva d’un ordre planetari basat en el respecte a la sobirania dels pobles, la diversitat lingüÃstica i cultural i la mundialització dels drets socials.
Caldrà també articular i dinamitzar les mobilitzacions nacionals i populars, que tan sols podran suposar avenços en la mesura que, paral·lelament, ens dotem de formes d’organització que ens permetin capitalitzar i visualitzar el projecte polÃtic de l’Esquerra Independentista. En aquest sentit, és inajornable i prioritari la construcció d’un referent unitari de masses, sense el qual les lluites disperses perden el seu sentit i no serveixen per acumular forces.
Finalment, en el pla geopolÃtic d’Europa i la Mediterrà nia, cal treballar pel desplegament progressiu d’una xarxa internacional solidà ria que pugui fer front a les ofensives del capital i dels estats imperialistes i serveixi com a base d’una alternativa polÃtica a l’actual ordre social basada en la construcció d’un espai euromediterrani sobre les bases esmentades més amunt.
A. Contell i Xavi Oca
[1] Tenint en compte que tant la CUP com la plataforma tenien com a objectiu conscienciar les classes populars amb una intensa campanya de propaganda polÃtica, no deixa de ser curiós que alguns i algunes s’entestin a negar-li el pa i la sal a la campanya de la CUP, que, si la comparem amb la de la Plataforma, en gairebé cap aspecte en desmereix.
[2] Hi incloem EUiA perquè tot i que en una resolució del 7 de maig el Consell Nacional d’aquesta organització es posicionava en contra del Tractat, no va iniciar la campanya fins a l’octubre (vegeu Proposta de Treball del Consell Nacional del 5 d’octubre).
Després del 20 de febrer...: Valoració des del PaÃs ValenciÃ
...Aprendre a trobar allò particular en el que és general i allò general en el que és particular, grà cies a l’anà lisi concreta de la situació concreta...
György Lukács
El passat referèndum del 20 de febrer, es produïa al PaÃs Valencià un resultat força sorprenent per a molts: per una vegada el PaÃs Valencià deixava de tenir uns resultats polÃticament retardataris i el vot negatiu es situava tres punts per sobre de la mitjana espanyola.
El 16,41% de vots negatius al projecte constitucional han sigut una casualitat? La causa és el vot de la dreta? O pel contrari es donen les condicions objectives perquè una polÃtica defensada per l’esquerra més conseqüent tinga aquesta estimable collita? I en el cas de que siga aixÃ, en quina mesura aquest vot té un component nacional català ?
El No és la punta de l’iceberg d’un rebuig de fons. Als darrers mesos, un fum de persones s’han preguntat que hi havia darrere dels enfrontaments entre Camps i Zaplana. La resposta medià tica i prepolÃtica es quedava en el tema de la lluita pel poder. Però és segur que respon a interessos mes profunds.
L’època Zaplana es va caracteritzar per una aposta quasi exclusivament especulativa, (extrapolant al mà xim la polÃtica dissenyada prèviament pel PSPV): la llei LRAU, que possibilita que qualsevol empresa es puga convertir en agent urbanitzador, la subvenció indiscriminada de plançons de tarongers sense tenir en compte les possibilitats de comercialització, cosa que condemna a posteriori els petits camperols a desfer-se de la terra, ja que la collita no paga ni les despeses, els megaprojectes urbanÃstics al voltant de parcs temà tics i camps de golf, l’exigència del PHN per poder oferir aigua a les noves urbanitzacions, la creació d’empreses ad hoc per a explotar serveis socials prèviament privatitzats, l’impuls de megacentres comercials que enfonsen el petit comerciant i afavoreixen les multinacionals de la distribució...
Els resultats d’aqueixa polÃtica son evidents: La relació entre les exportacions i les importacions va passar del 141% l’any 1995 al 101% el 2004 i va passar de representar el 14% del total estatal a poc mes de l’11%. Contrà riament, la construcció ha augmentat al mateix perÃode el seu pes en un 24%.
El fet decantar-se per un model tan especulatiu ha fet que s’oblidara la necessà ria modernització de la indústria tradicional valenciana, amb una inversió irrisòria en R+D i a la caiguda en picat de la competitivitat. Una dependència quasi exclusiva de sectors amb tan poca intensitat tecnològica i poca densitat de coneixement ens han abocat a una productivitat basada exclusivament en l’increment ferotge de l’explotació d’una mà d’obra que no necessiten formada ni tecnificada. I això ens mena necessà riament cap a una precarització de la classe treballadora que es situa molt per sobre de la mitjana europea.
Aquesta polÃtica Zaplanista, i la general del PP a l’Estat espanyol (suport a la invasió d’Iraq, etc.), i el rebuig creixent que generaven, van fer pensar a l’equip de Camps en la necessitat d’un canvi que els poguera garantir una permanència a llarg termini al govern valencià , raó per la qual necessitaven retrobar-se amb els sectors burgesos més casolans. En aquest sentit, la negativa a la fusió de Bancaixa i la CAM amb perspectives d’enginyeria financera, el fre a la reforma de l’IVAM per manca de pressupost, el decà leg sobre l’impuls al valencià presentat a Ares del Maestre, una certa racionalització i un major control de la despesa publica, etc. van ser algunes de les primeres tèbies mesures. L’efecte no es va fer esperar: rebuig absolut dels sector més especulador, amb Zaplana al capdavant, i un cert reagrupament de la burgesia més industrial. El nomenament de Justo Nieto, fins aleshores rector de la Universitat Politècnica de València, com a conseller d’Empresa Universitat i Ciència a l’agost de 2004 confirmava un subtil canvi de tarannà (fent fora les polÃtiques exclusivament especuladores) i la necessitat d’implantar una polÃtica que, sense qüestionar el seu liberalisme, reduïra la dependència de l’economica del sector de la construcció.
Aquestes polÃtiques, assumides implÃcitament pel PSOE al PaÃs Valencià (el PSPV ha desaparegut), ha generat, però, tot un fum d’agressions als interessos i drets individuals i col·lectius: La precarització laboral, la privatització de serveis públics, la devaluació de l’ensenyament públic, la sanitat, el transport, l’insult permanent que és Canal 9, la desfeta de la natura, el transvasament Xúquer-Vinalopó, els centenars de camps de golf, la proliferació d’urbanitzacions de segones residències per a un ús que s’estima en menys de 17 dies per any, la desfeta de comarques senceres com els Serrans per abastar de minerals la indústria del taulell, els parcs eòlics sense control per a compensar l’increment de la contaminació d’aqueixa mateixa indústria...
El PP no hi trobava oposició, perquè els anys previs de govern del PSOE havien suposat, entre d’altres coses, la desfeta del moviment associatiu. No és només que no aprofitaren el govern de la Generalitat per a redreçar el PV, sinó que van deixar un erm organitzatiu i polÃtic.
Creure que de la nit al mati podria aixecar-se un moviment de resposta a les polÃtiques del PP era il·lusori. Han calgut anys i panys per anar bastint des de les respostes en primer lloc individuals, grupals i locals a respostes cada dia més articulades i globals: les manifestacions contra la guerra, la solidaritat amb els i les immigrants; actes de suport a pobles en lluita: Palestina, Sà hara, Veneçuela...; el rebuig al transvasament del Xúquer i la desfeta urbanÃstica (la lluita contra el vial de Cabanes/Orpesa i l’aeroport de Castelló de la Plana, la defensa del Cabanyal, l’oposició a la copa Amèrica de 2007 a València, la lluita al barri de la Punta contra l’expansió del port a València, l’oposició a la muralla que representarà l’AVE al seu pas per l’Horta, la coordinadora contra els abusos urbanÃstics d’Alacant i Castelló de la Plana); denuncies contra l’impacte ambiental dels parcs eòlics; un moviment sostingut i creixent en defensa del català , correllengues, denúncies a Canal 9 i contra la seva privatització, trobades d’escoles en valencià , plataformes de músics, nova premsa en valencià i projectes en marxa de TV alternatives, tallers de sociolingüÃstica, xerrades de Veu Pròpia; també lluites del moviment obrer contra la precaritzacio, per convenis, contra els acomiadaments i les privatitzacions; jornades, debats i manifestacions en contra de la violència de gènere...
SÃ, podem fer una primera afirmació: això es mou. Hi ha condicions objectives al PaÃs Valencià perquè cada dia més gent participe d’una polÃtica defensada per l’esquerra. I això s’ha notat al referèndum sobre la constitució europea. Des que l’Esquerra Independentista a través de la CUP va llançar la campanya al Parlament europeu amb el lema no a la Constitució europea sà als Països Catalans, s’han fet centenars d’actes. Uns organitzats per l’Esquerra Independentista, d’altres per organitzacions de l’esquerra estatal, debats en conjunt, articles, manifestos, plataformes..., que han tingut diversos efectes: el posicionament ferm de les organitzacions que participaven de la Campanya Països Catalans contra la Constitució i l’evolució més o menys tèbia d’altres que com ERC i el Bloc o EU, que han estat esperant quelcom que els poguera facilitar la defensa del sÃ. L’efecte que les nostres posicions han causat en les seves bases els ha obligat a capgirar el seu discurs cap al No. Tant es aixà que el Bloc, per exemple, va esperar al 29 de gener per a decidir la seva postura.
És cert, però, que també en alguns sectors de la burgesia i l’empresa valencianes, els més ancorats en el passat, hi ha temors cap a la integració europea, però ja fa anys que més del 70% de les decisions econòmiques es prenen a instà ncies extraestatals i que es veuen més afectats per les polÃtiques especulatives que per la normativa europea. El possible vot No provinent de la dreta, a més de residual, no ha tingut cap expressió polÃtica que el defensara. No hi ha hagut cap mitjà de comunicació de la dreta que l’haja defensat. Qualsevol representant empresarial sap que per a defensar el seus interessos econòmics calen tres tipus de mesures polÃtiques: invertir en infrastructures, invertir en tecnologia i fer-ho amb diners públics. Ningú no es tira pedres a la seva teulada, i la dreta menys que ningú.
La segona afirmació: el 16,4% de vots contraris al tractat constitucional al PaÃs Valencià i el gairebé 21% de la ciutat de València és un vot d’esquerres.
El pensament dèbil i la postmodernitat han generat un desgavell ideològic que sovint confonem els agents amb els subjectes i el subjecte, amb la massa o, més modernament, amb la multitud. Cap subjecte polÃtic preexisteix a la lluita. Els subjectes es construeixen en la mateixa lluita i són productes de la lluita; no hi són abans. Ara bé, el subjecte naix d’una doble composició, objectiva i subjectiva. A l’hora de valorar en quin grau els vots al PaÃs Valencià tenen un component nacional caldrà tenir en compte que hi ha condicions objectives i un munt d’agressions al poble, al medi, a la cultura, etc. Que les respostes que hem enumerat succintament a dalt, és a dir, la subjectivitat organitzada, té clars components de subjectivitat nacional catalana: defensa de la terra, de la cultura, de les persones que vivim al PaÃs Valencià , als Països Catalans. El poble català al PaÃs Valencià s’afirma i es constitueix com a tal en funció de la lluita i no abans. I ara és fonamental que en el subjecte ja constituït a traves de les lluites aparega amb claredat i la força necessà ria per autoafirmar-se com un únic subjecte polÃtic nacional, social i de gènere.
Per això faig la tercera afirmació: El vot No al P PaÃs Valencià té un clar component nacional català . Cal dotar-nos, però, d’una estratègia que acumule i no diluesca. I es en aquest aspecte on hi ha dificultats encara que també s’observen enormes potencialitats. No compartim la milità ncia pessimista dels que defensen que no hi ha condicions. Segons comenta Lenin, Napoleó va escriure en una ocasió: “Primer s’ha d’entaular seriosament el combat i després es veuran totes les altres coses.â€?
No compartim la lluita per la lluita sense cap estratègia. I és aqueix el motiu de la insistència que l’Esquerra Independentista es dote d’un referent unitari, capaç de convertir allò prèviament objectivitzat, per mitjà de les lluites parcials, en element subjectiu, en un procés dialèctic cap a la constitució del Poble Català com a subjecte polÃtic global cap a l’independència, el socialisme i l’equiparació de gènere.
Toni Infante
Desespanyolitzem les falles
Durant gairebé tres-cents anys molts matrimonis valencians han fet testament a “la valencianaâ€?, tot i que aquesta manera de testar havia estat abolida i derogada “por el justo derecho de conquistaâ€?, alhora que van embotir-nos les lleis castellanes –espanyoles– “tan loadas y plausibles en todo el universoâ€?. El vidu o la viuda, a l’hora de gestionar l’herència del seu matrimoni, es trobava amb la sorpresa que havia de repartir amb els fills. Aquesta era la llei castellana –espanyola–, mentre que la secular valenciana, fins que va ser abolida, considerava que els béns del matrimoni, en cas de mort, podien passar Ãntegrament d’un cònjuge a l’altre. Durant tres-cents anys se’ns ha enganyat als valencians i les valencianes; potser perquè durant tres segles hem ignorat que se’ns havia espanyolitzat per aqueix oprobiós “derecho de conquistaâ€?. Aixà i tot, si preguntà vem a les vÃctimes si se sentien espanyoles, la majoria hagueren respost que sÃ, amb orgull fins i tot; malgrat que s’hagueren estimat prou més ser “legalmentâ€? valencians, si més no l’hora de testar.
La majoria dels nostres prohoms, des de la invasió borbònica fins gairebé els nostres dies, si els haguérem preguntat, o sense preguntar-los-ho, hagueren fet afirmació d’espanyolitat, tot i que possiblement no l’hagueren feta de “castellanitatâ€? (Castellans, a la gerra!, trallava, fins fa quatre dies, el fervor patriòtic popular), per més que, fet i fet, espanyolitat i castellanitat constituesquen una mateixa expressió nacional. Aixà doncs, encara que el notari Benvingut Oliver s’atrevira a dir que en qüestions de dret es podia parlar de “països catalansâ€?, o que el poeta Querol –tan oblidat, i no calen estudis universitaris per saber-ne la causa– posara per tÃtol al seu llibre de versos “rimes catalanesâ€?, tothom s’haguera afirmat espanyol. Ara bé: una cosa era dir-se’n i una altra que la manera de ser i pensar fóra realment espanyola, que sovint no ho era. AixÃ, hi ha molts valencians i valencianes que es presenten, i unflen pit quan ho afirmen, que són espanyols. Però la forma de pensar i actuar, mira per on, els delata, afortunadament, com el que som, culturalment i nacionalment, des de fa set segles i mig –malgrat la darrera dominació espanyola. On hi ha hagut, sempre en queda.
He fet aquest pròleg perquè després no em vinguen doctes de cuina a dir que faig afirmacions esbiaixades. Ja sé de quin mal hem de morir. Però això no lleva que em vinga de gust portar l’aigua del discurs al meu molÃ. Hi tinc tot el dret. I a qui no li agrade, que rebente.
Les falles, si bé van començar com una foguera tradicional, aviat van afegir-li elements de crÃtica i reivindicació del poble pla, poble treballador sotmès a les injustÃcies de la societat classista. Qualsevol cas era bo per plantar la canya i proclamar el descontent mitjançant la crÃtica mordaç i descarada.
En el primer fascicle que es va publicar de la revista Arxiu de tradicions populars (Barcelona, 1928), trobem un interessant article sobre les falles, signat per Josep Navarro i Cabanes, periodista carlà nascut a Ontinyent. PodrÃem dir que relata com va ser que la foguera de les andròmines i l’â€?estoreta velletaâ€? va començar a convertir-se en falla:
Per dur barret, levita, bastó de comandament o còsa semblant, lo públic relacionà tantòst estes figures amb qualque veà de la qual vida privada es blasmava.
Més tart apareixqueren dues o tres figures sempre alusives a les crÃtiques del veïnat, i pòc a pòc passà a la crÃtica de polÃtica local, a la general del paÃs i à dhuc a l’estrangera.
La sà tira, la crÃtica popular als costums hipòcrites de la societat i la corrupció de la polÃtica, ha constituït la saba de les falles. I ja se sap que a qui mana no li agrada que li espolsen a la cara els pecats que no confessa. Però, si no volies arròs, jas dos tasses a caramull. El poble s’ha entossudit en la seua vindicació mordaç.
Les diferents èpoques històriques per les quals han passat les falles, han anat fent mósses evidents en l’essència fallera. Sobretot en vincular la festa a l’Església Catòlica –tan fervent missionera de l’espanyolització– i impulsant el monument i la parafernà lia ostensiva per damunt del carà cter crÃtic i reivindicatiu originari. Calia domesticar la fera salvatge i lliure.
Ja en aquell primer terç del segle XX, Josep Navarro lamentava l’espanyolització de les falles. I sens dubte ell no haguera denominat aixà la degeneració que hi denunciava: carlà i tot, ni de lluny haguera atribuït a l’espanyolització el rebordoniment de la falla. Nosaltres, sÃ. Però en allò que no hi ha dubte és que el periodista d’Ontinyent planyia la pèrdua del carà cter autòcton de les falles:
Huà dÃa l’aspècte artÃstic sòl occir lo satÃric de les falles. Se fan algunes de homenage, d’apologÃa en les quals s’adverteix: “Lo bust del pintor en tal es traurà ans de cremar la falla.â€? Moltes d’elles estan mancades de sentit satÃric, ço que vinc censurant “en lo desèrtâ€?, fà anys.
D’aleshores fins ara, han continuat guanyant força, poder i importà ncia, les falles “mancades de sentit satÃricâ€?, les falles domesticades, les que només fan “monumentâ€?, les que desfilen de vint-i-un botó, les de les ofrenes florals i les processons “josefinesâ€?, i tota aqueixa innòcua “valencianiaâ€? que és, en realitat, una expressió de profunda espanyolitat, i doncs, d’embastardiment de la falla.
Cal recuperar, per tant, la nacionalitat pròpia de les falles. Cal recuperar la sà tira, la mordacitat, l’enginy; esmolem les paraules. Cal fer de les falles espai d’insubmissió, de rebel·lió: de llibertat. Desespanyolitzem-les.
Toni Cucarella
torna a dalt
PaÃs Basc: horitzó de pau i independència?
ELa convocatòria d’eleccions a la comunitat autònoma basca per al proper mes d’abril va ser el darrer episodi de l’intens perÃode que vivia el panorama polÃtic d’aquell paÃs, del qual sempre trobem ressonà ncies al nostre.
Tanta agitació medià tica i polÃtica no era injustificada, ja que al PaÃs Basc poden haver-hi canvis importants en els propers mesos, i això repercuteix en tot l’esquema polÃtic europeu, especialment en els estats espanyol i francès. L’Esquerra Independentista catalana ha de seguir de prop l’evolució de l’escenari basc si no vol perdre l’oportunitat de fer valer la seva opció en la futura conjuntura de remodelació autonòmica al sud dels Pirineus. I també és imprescindible l’anà lisi de l’agent que més ens interessa per correspondència directa: l’esquerra abertzale.
El cert és que al PaÃs Basc l’alternativa independentista està més madura que als Països Catalans, i és en gran mesura per la tasca que ha desenvolupat l’esquerra abertzale d’ençà del franquisme. Ha estat la iniciativa d’aquesta força la que ha obert aquesta nova fase polÃtica a Euskadi, i va ser en la forma del document Ara el poble, ara la pau (Orain herria, orain bakea).
Què significa, aquest document, en la situació actual? En lÃnies generals, és una expressió de la demanda majorità ria entre el poble basc: la pau i la superació del conflicte PaÃs Basc – Estats espanyol/francès. I és una resposta que no esquiva aquestes motivacions, ja que proposa una resolució civil del conflicte i alhora una fórmula de dià leg i acords que permeti obrir un nou marc polÃtic al paÃs. Però també és una adequació tà ctica de l’independentisme basc després que es trenqués el projecte de Lizarra-Garazi. En aquest mateix document es reconeix que després de la crisi del 1992 (arran del fracà s de les negociacions d’Alger) es passà a una nova fase que tingué en aquells acords de 1998 el seu punt culminant. Fou el pas que ETA donà substituint l’Alternativa KAS per l’Alternativa Democrà tica. També és significatiu que en aquest nou episodi sigui Batasuna qui presenta l’alternativa.
Aquella reorientació que desembocà en els acords de Lizarra-Garazi continua vigent, tot i que aquells acords en concret quedessin en la via morta. El treball de l’esquerra abertzale s’ha concentrat en la darrera dècada a accentuar la construcció nacional com a eix estratègic: construcció d’infrastructures en els camps de la llengua, l’educació, l’esport o el projecte més ambiciós, l’assemblea de cà rrecs electes (Udalbiltza). Paral·lelament hi ha hagut el desgast del sistema autonòmic que, per exemple, té un episodi significatiu en el posicionament que ELA (sindicat nacional majoritari, proper al PNB) va fer a finals de 1997 respecte a la “mort de l’Estatut�. La conseqüència d’això són les diverses propostes reformadores o superadores de l’Estatut de Guernica que trobem a dia d’avui.
Però tant en el fracàs de la via Lizarra-Garazi com en la situació actual hi trobem un coprotagonista inevitable: el PNB, que juga un paper força ambigu. D’una banda, participà a Lizarra i en l’Udalbiltza, que plantejaven la superació de l’autonomia. De l’altra, va frenar l’avenç d’aquestes iniciatives i es mostra com un aliat de l’Estat en molts aspectes (sobretot, en la repressió de les diferents instà ncies organitzatives de l’esquerra abertzale).
El PNB és un partit reivindicatiu però encara està força lligat a l’autonomisme, que alhora exerceix sobre el conjunt del nacionalisme basc una tendència hegemonista. La contundència verbal de molts dels seus dirigents no va acompanyada de fermesa independentista. Ni tan sols en l’à mbit de la construcció nacional té una idea clara, i, per tant, la redueix a un augment de l’autogovern (concepte vague). Això es pot explicar per la ideologia socialment conservadora que els acompanya i per la por que l’esquerra abertzale li pugui disputar l’hegemonia sobre les reivindicacions nacionals basques (por que es va accentuar després de les eleccions municipals del 1999). El PNB vol seguir sent l’únic gestor de la polÃtica basca, i a aquesta finalitat supeditarà tots els canvis polÃtics de fons que puguin haver-hi.
La proposta que el PNB presenta per a la superació del caduc marc autonòmic és una reforma de l’Estatut basc (Pla Ibarretxe). Suposa un avenç clar en un aspecte: parteix del poble basc com a única font de sobirania. Ara bé, pateix d’altres mancances. No és un procés constituent i, malgrat el que hem dit suara, continua respectant la realitat jurÃdica i territorial imposada pels Estats ocupants (no és una ruptura). Per tant, no significaria un acte de lliure autodeterminació encara que es contempli una consulta popular.
Uns vots de parlamentaris de l’esquerra abertzale van ajudar que el Pla Ibarretxe fos presentat al Congrés espanyol. Són uns vots a favor de que s’obri un procés constituent, de dià leg i de resolució del conflicte, però amb la voluntat de trencar l’hegemonisme del PNB, que no vol modificar el seu pla de reforma. El fracà s de Lizarra i els posteriors intents d’entesa amb el PNB i EA, com ara la proposta de Bergara de fer llistes electorals conjuntes per al Congrés espanyol (març 2004), evidencien la dificultat de construir un front nacional per la independència. Ja hem esmentat els condicionants del PNB. Per tant, encara s’han de moure moltes peces que poden fer que el nou marc polÃtic basc s’apropi o s’allunyi de les premisses independentistes: autodeterminació i territori (Euskal Herria). I seria un element positiu que l’esquerra abertzale pogués participar a les eleccions d’abril.
L’independentisme català ha de mirar amb atenció aquest procés. Com dèiem al principi, ens hem de fixar tan en els plantejaments dels nostres homònims bascos com en l’evolució polÃtica conjunta, especialment en alguns aspectes:
- La capacitat de l’independentisme basc d’utilitzar tots els mitjans (no exclusivament la confrontació militar), aixà com la importà ncia d’aprofitar conjuntures i de contraposar alternatives a les propostes majorità ries. En el nostre cas hem de ser capaços/es de plantejar alternatives al consens autonomista que en aquests moments planteja la reforma dels Estatuts.
-La importà ncia de la qüestió de la sobirania (poble basc – marc legal dels estats ocupants) en el debat polÃtic. En el panorama català , no sabem com reaccionarien en aquesta disjuntiva entre legalitat i autodeterminació molts dels que es diuen independentistes.
-La construcció nacional com a eix estratègic: la necessitat d’enfortir infrastructures (culturals, lingüÃstiques, de comunicació i divulgació, polÃtiques...), organitzacions nacionals (CUP, sindicats laborals o estudiantils) o altres projectes que facin realitat els Països Catalans (marc català de relacions laborals, per exemple).
-I la constatació que un independentisme fort és el poder de dissuasió que permet accedir una nació a la seva independència, i no pas les actituds polÃtiques d’obediència servil que porten a la negociació i el pacte en condicions desfavorables.
Aquests han de ser els esperons de l’independentisme català per enfrontar-nos a les properes conjuntures. De la nostra lluita depèn que ens trobem amb el poble basc en una Europa dels pobles lliures i solidaris o que continuem compartint les cadenes espanyoles i franceses.
Albert Botran |
This work is in the public domain |
|
|
