|
|
|
|
|
Notícies :: guerra |
|
Després de les eleccions a l'Iraq: seguir-ne el fil
|
|
|
per Sants vila roja |
15 feb 2005
|
|
|
Després de les eleccions a l'Iraq: seguir-ne el fil
Carlos Varea
[Publicat a Rebelión]
El passat 31 de gener se celebraven a l’Iraq les eleccions imposades per l'Administració Bush. Semblaria que això permet fer taula rasa del que ha passat en aquest paÃs en aquests últims 20 mesos, és a dir, ignorar que la convocatòria electoral sorgeix d'una guerra d'agressió i d'una ocupació il·legal. Convé, certament, no seguir-ne el fil. Heus aquà un guió bà sic per a això.
El marc de la convocatòria
L'objectiu de les eleccions: ‘legitimar’ i ‘internacionalitzar’ l'ocupació. Juntament amb l'aprovació, al començament del passat any, de la constitució interina (l’anomenada Llei Administrativa Transitòria) i el “traspàs de sobirania� de juny de 2003 de l'Autoritat Provisional de la Coalició (APC) —que es dissol aleshores— al nou govern interà de Iyad Alawi, la convocatòria dels comicis del 31 de gener de 2005 s'inscriu en l'esforç nord-americà de controlar el desastre al qual es veu sotmesa la primera fase —o el projecte inicial— de dominació imperialista de l'Iraq.
Aquesta crisi de l'ocupació, respecte de l’exercici estable i hegemònic per part dels EUA i Regne Unit del seu poder en el paÃs i la zona, es deu a la primerenca, contundent i en expansió resistència iraquiana, que tot just transcorreguts els mesos d'estiu de 2003 assoleix desbaratar l'estabilització del projecte en tots els seus aspectes: de legitimació, polÃtic, econòmic i militar.
Els EUA no pretenen de cap manera democratitzar realment l'Iraq ni retornar la sobirania a la seva població. Les eleccions de gener de 2005 no són més que un pas més en l'intent de l'Administració Bush d'afermar l'ocupació presentant noves instà ncies iraquianes —ara una Assemblea Nacional i un nou govern— que facilitin: a) justificar la continuació de la presència militar nord-americana al paÃs, ara avalada per la petició d'instà ncies iraquianes suposadament electes; i b) la implicació de la comunitat internacional en l'escenari iraquià —potser a través d'instà ncies multilaterals (Nacions Unides, l'OTAN)— quan els EUA es troben al lÃmit de la seva capacitat militar i financera (gairebé 5.000 milions de dòlars a la setmana) en l'esforç bèl·lic a l'Iraq.
Es tracta, en conclusió, de legitimar i internacionalitzar la dominació neocolonial sobre l'Iraq. Per això, l'únic beneficiari directe de la celebració de les eleccions és la mateixa Administració Bush (a més, és clar, dels actors iraquians associats als ocupants). Ho podem apreciar en l'acceptació del procés i de les noves instà ncies que en puguin sorgir que han mostrat ja els governs de la zona i de fora d'aquesta, entre els quals hi ha l'espanyol de RodrÃguez Zapatero.
Les eleccions no afavoriran la sortida de les tropes d'ocupació. El procés en marxa no determinarà , com s'ha especulat, una sortida en el futur de les tropes d'ocupació, ni tan sols una reducció dels actuals contingents estrangers a curt o mitjà termini. El mateix dimarts dia 1 de febrer, l'actual president interà de l'Iraq, Ghazi al-Yawer, deixava ben clar que “[...] no té cap mena de sentitâ€? una petició d'una sortida de les forces d'ocupació per part de les noves instà ncies iraquianes “[...] en aquest caos i amb aquest buit [actual] de poderâ€? [1]. Al-Yawer va assenyalar que “cap a la fi d'aquest any podrÃem veure una reducció del nombre de forces estrangeresâ€?. En el mateix sentit s'han manifestat d’altres responsables iraquians, com ara el ministre interà de Defensa, Hazem Shaalan. Més significativa sens dubte és la posició mostrada poc després pels qui suposadament són els guanyadors dels comicis: Mohammad Juzai, un dels portaveus de la jerarquia shÃ, ha confirmat que aquesta no sol·licitarà la sortida de les tropes d'ocupació de moment, segons informa The Washigntonm Post el 3 de febrer.
Tot sembla indicar que la tendència —la necessitat— és la inversa, com anticipen comandaments militars i experts nord-americans davant l'estabilització, si no l’expansió, de l'activitat insurgent [2]. Els EUA han incrementat fins a 150.000 efectius la seva presència a l'Iraq amb motiu de les eleccions i la previsió és que n’hagi d'augmentar encara més el nombre en un futur immediat. Certament, la seva continuïtat en aquest paÃs és inqüestionable: en depèn la supervivència efectiva de les noves instà ncies internes. Respecte al desenvolupament de les noves forces de seguretat iraquianes, les eleccions s'han celebrat amb la concurrència de menys de la meitat del contingent previst inicialment, en qualsevol cas diverses desenes de milers d'homes menys que el contingent de 170.000 tropes estrangeres que actualment són presents a l'Iraq.
Per si n’hi havia cap dubte, el mateix president Bush ho confirmava en el seu discurs sobre l'Estat de la Unió de la matinada del 2 al 3 de febrer: la celebració de les eleccions a l’Iraq ratifica la correcció de la polÃtica seguida per la seva Administració en aquest paÃs i hi avala la permanència dels Estas Units; és a dir, cap previsió de retirada de tropes.
L'eleccions no afavoriran la recuperació de la sobirania. D'altra banda, les instà ncies que sorgeixin d'aquestes eleccions (una nova Assemblea i un nou govern) continuaran sotmeses a la fiscalització dels més de 40.000 assessors civils i militars nord-americans que, sota la direcció de John Negroponte, ambaixador dels EUA a l’Iraq, supervisen cadascun dels à mbits administratius i institucionals del paÃs.
Si bé aquestes noves instà ncies iraquianes hauran de redactar una Constitució definitiva que substitueixi l'actual (transitòria), el marc jurÃdic del paÃs ha estat modificat essencialment pels edictes establerts en el seu moment per Paul Bremer, particularment en aspectes econòmics i financers, edictes irrevocables. De fet, l'actualment vigent Llei Administrativa Transitòria va recollir, com no podia ser altrament, aquest nou marc jurÃdic definit pels nord-americans, i és imaginable que les noves autoritats (ni una cosa, ni l'altra) el mantinguin per pur interès en la Constitució definitiva que han d'elaborar.
D'altra banda, llocs claus de gestió i control del nou i amagrit Estat van ser designats per Bremer per un perÃode de cinc anys entre exiliats iraquians de confiança de Washington, igual que els membres de la nova judicatura iraquiana i dels mitjans públics de comunicació, cà rrecs en els quals han de continuar indeferentment de les eleccions [3]. Les eleccions, com la mateixa ocupació, són il·legals
Eleccions sota ocupació
Les eleccions s'han celebrat sota un règim d'ocupació, després d'un acte d'agressió militar. Les eleccions no legitimen l'ocupació: l'ocupació deslegitima les eleccions. Tota la legislació internacional desenvolupada al llarg del passat segle considera il·legal el canvi d'estatut intern —en qualsevol aspecte— d'un paÃs sota ocupació per part de la potència ocupant.
Més enllà d'aquest fet evident, les eleccions han presentat al poble iraquià una oferta limitada de candidatures (no ja candidats clandestins), solament aquelles que accepten l'actual marc d'ocupació i de tutela estrangera. Abans que la violència i la coacció que hagin pogut sofrir els ciutadans iraquians que desitjaven votar aquest diumenge, els ocupants i els col·laboracionistes han exercit la seva en restringir el dret a exercir el vot entre opcions que, totes plegades, se sotmeten a la lògica i els interessos dels EUA.
El dia de les eleccions hi havia a les presons i centres de detenció de l’Iraq 10.000 presoners polÃtics.
Com s'ha reiterat, unes eleccions sense cobertura informativa real, sense observadors internacionals independents, gestionades directament per instà ncies directament associades als ocupants (l'Institut Nacional Democrà tic per a Afers exteriors i l'Institut Republicà Internacional, ambdós nord-americans [4]) amb un paÃs parcialment sota Estat d'excepció i tancat totalment a l'exterior, no són particularment fiables. Com ha assenyalat a The Guardian Salim Lone —que va ser director de comunicació de Sergio Viera de Mello, mort en atemptat a Bagdad l'agost de 2003—, si aquests comicis s'haguessin celebrat en unes circumstà ncies semblants a qualsevol altre paÃs del món, Occident els hagués denunciat sense pal·liatius [5].
La participació no legitima les eleccions. Com assenyala en el seu article Lone: “Una alta participació no canvia el fet que són les eleccions il·legals de l'ocupant�. És la mateixa formulació que, amb altres paraules, estableix Phyllis Bennis: “La legitimitat [de les eleccions] no està determinada pel nombre de persones que han votat�[6]. Però, ha estat significatiu el vot?
Cabria afirmar, com es cap a en l'època del deposat govern de Sadam Husein, que sense fiscalització internacional independent, els resultats i, particularment, el percentatge de vot emès no pot ser sancionat com a và lid. D'igual manera, les acolorides cròniques dels/es periodistes occidentals, limitades al perÃmetre de seguretat imposat pels ocupants en algunes ciutats del paÃs, són tan inefables com irrellevants a l'hora de fer-se una idea del panorama real i general que ha viscut el paÃs en aquesta jornada. En à mplies zones de l’Iraq no hi hagut cap mena de presència de mitjans de comunicació internacionals.
Dels 20 milions de potencials votants, s'havien inscrit per a poder fer-ho 14 milions (segons fonts oficials), és a dir el 70% [7]. Dels 1,2 milions d'expatriats (potser fins a més de dos milions), solament 280.000 es van registrar per poder votar i d'aquests solament la meitat finalment van votar. Certament, el percentatge de participació va disminuint a mesura que passen les hores, des d'un inicial 70% anunciat poc després del tancament de les urnes per la Comissió Electoral Iraquiana. Si l'estimació que van votar 7 milions d'iraquians es dóna per bona, això significa que va votar finalment la meitat dels qui es van inscriure per a fer-ho, o el 35% de tots els potencials votants [8].
Unes eleccions contra la integració, la convivència i la democratització de l’Iraq
Unes eleccions en clau confessional i sectà ria. Tanmateix, el rellevant no és el percentatge d'abstenció o de vots —i això no solament perquè les matemà tiques no aportaran un cap mena de legitimitat al procés. Malgrat les cÃniques crides a la concòrdia nacional del dia després emesos pel primer ministre Alawi, el rellevant és que les eleccions han estat imposades pels EUA i Regne Unit seguint una lògica de fragmentació social i territorial del paÃs, d'igual manera que la seva justificació prèvia i la seva posterior avaluació s'han realitzat també en clau confessional i comunità ria. És a dir: s'ha procurat presentar la resistència a l'ocupació i el rebuig a les eleccions com a expressió de la voluntat d'hegemonia d'una determinada comunitat —la sunnita i à rab— sobre les altres —la xiïta i la kurda—; o dit altrament: no s'hauria abstingut legÃtimament la part de la població iraquiana que està en contra de l'ocupació i a favor d'un procés efectiu de restitució de la sobirania i de desenvolupament democrà tic del paÃs, sinó que s'han abstingut qui estan en contra de tot això.
La perversió del raonament és evident i troba la seva expressió més extrema en la identificació exclusiva i abusiva de la resistència armada amb les suposades accions de la xarxa Al-Qaida a l’Iraq i la figura de Al-Zarqawi, fins al punt que, mentre determinats barris i el centre de Bagdad i diverses ciutats del paÃs registraven aquest dia i durant hores enfrontaments armats entre contingents guerrillers i tropes d'ocupació, segons fonts à rabs i mitjans independents, l'atenció pública internacional procurava centrar-se en accions suïcides puntuals dintre dels col·legis electorals.
La jornada electoral sembla haver aportat dues imatges ben contraposades: en alguns barris de la capital, a la ciutats de l'oest, centre-nord i centre-sud del paÃs, i a Mosul i Kirkuk els col·legis electorals van romandre buits o no es van arribar a obrir. En d’altres barris de Bagdad (a més del llimb territorial que suposa la denominada “Zona Verdaâ€?), en l'extrem nord del Kurdistan i en algunes ciutats de majoria xiïta, on les quals les forces confessionals del Congrés Suprem de la Revolució Islà mica a l’Iraq (CSRII) i del partit ad-Dawa són predominants, s'ha votat à mpliament. No obstant això, fonts israelianes assenyalen que el vot ha pogut ser massiu a Najaf i Karbala, però que fins i tot en les ciutats de Diwaniya, Mussana, Qadasiya i Amara el percentatge no hauria arribat a al 40% dels electors registrats, amb percentatges a Bà ssora encara menors (32-35%) [9], potser perquè el clergue Moqtadar as-Sadr finalment no ha protegit la llista conjunta d'Al-Sistani, el CSRII i ad-Dawa, i ha rebutjat, com d’altres religiosos xiïtes les eleccions.
Un vot captiu
Si s'ha pretès caricaturitzar l'abstenció i el rebuig a les eleccions com a sunnita [10], per contra, també és cert que la participació ha seguit essencialment criteris confessionals o ètnics. Les dues candidatures més votades hauran estat sens dubte les articulades entorn de la figura del ayatollah Al-Sistani i les formacions confessionals abans esmentades, el CSRII i ad-Dawa, integrades amb formacions menors en l’anomenada Aliança Unida Iraquiana, i la de les formacions kurd-iraquians Partit Democrà tic del Kurdistan (PDK, de Masoud Barzani) i Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK, de Jalal Talabani), que es presentaven en una mateixa llista (Aliança del Kudistán) al costat d'altres nou formacions menors de la zona. Aquesta llista kurda està compromesa a donar suport a la renovació d’Alawi com president del govern (que s'ha presentat amb la seva pròpia candidatura, la Llista Iraquiana), essencialment perquè, per a maldecap de l’administració Bush, aquests dos principals pols territorials i comunitaris en els quals es basa el seu precari poder a l’Iraq discrepen obertament sobre el futur model d'Estat, i les formacions kurdes esperen d’Alawi que limiti la que serà previsible majoria confessional xiïta de la nova Assemblea [11].
Aquesta configuració de les principals candidatures electorals de les formacions associades als nord-americans ha hagut d'encoratjar un vot captiu, induït, no tant per la lliure elecció entre programes proposats, com per les trames religioses, clientelistes, mafioses i repressives que s'estan afermant a l'ombra dels ocupants en els territoris dominats per formacions que hi estan sotmeses. A més, els almenys 10.000 efectius de la milÃcia del CSRII (abans Brigades Badr, ara Organització Badr) participen amb les forces d'ocupació nord-americanes i brità niques en el control de la seguretat de zones del sud del paÃs, potser amb el suport d'elements iranians o del Hezbollah libanès. Aixà mateix, les milÃcies kurdes de la UPK i del PDK integren bona part dels nous cossos de seguretat iraquianes (la Guà rdia Nacional, en concret); la seva presència al costat de tropes nord-americanes a Mossul i Kirkuk durant la jornada electoral ha estat considerada com a obertament coercitiva per d’altres comunitats [12].
Notas:
[1] Associated Press, 1 de febrer de 2005.
[2] Vegeu a IraqSolidaridad: http://www.nodo50.org/iraq/2004-2005/analisis/balance-dic_11-01-05.html.
[3] Phyllis Bennis, UFPJ Talking Points 29: “Reading the elections�, 1 de febrer de 2005.
[4] Vegeu el comunicat emès després les eleccions per International Action Center, organització nord-americana que presideix Ramsey Clark.
[5] “An election to anoint an ocupation�, 1 de febrer de 2005.
[6] UFPJ Talking Points 29: “Reading the elections�, 1 de febrer de 2005.
[7] “Iraq: Who voted and who didn’t and why�, Frontline, 31 de gener de 2005.
[8] La ironia és que els qui van voler votar ho van haver de fer mostrant com a document acreditatiu la cartilla familiar de racionament establerta pel govern iraquià l’agosto de 1990, després que el Consell de Seguretat de l’ONU aprovés les sancions econòmiques, blasmada des d’aleshores i fins a la invasió per els qui avui han propiciat les eleccions, ocupants estrangers i opositors iraquians, perquè era considerat un mecanisme de control social i policial del deposat règim (mentre que l’ONU n’elogiava el procediment). S’hauria de confirmar fins a quin punt aquest fet pot haver induït entre potencials abstencionistes la por de no rebre la ja minvada dotació alimentà ria que atorga la cartilla, o si les autoritats han amenaçat amb aquesta mesura a qui no acudÃs a votar, tal com alguns corresponsals à rabs han informat.
[9] Vegeu: http://www.debka.com/article.php?aid=974.
[10] Sobre l’ample ventall de forces polÃtiques i socials, tant de l’interior del paÃs como de la dià spora, oposades a les eleccions, vegeu a IraqSolidaridad: http://www.nodo50.org/iraq/2004-2005/docs/elec_26-11-04.html i http://www.nodo50.org/iraq/2004-2005/docs/elec_2-12-04.html.
[11] S’especula en aquests dies que Abdel Aziz al-Hakim, el clergue que dirigeix el CSRII, serà el portaveu del nou parlament, i que el portavu d’ad-Dawa, Ibrahim al-Jaafari (o tal vegada Ahmad Chalabi, també xiïta) serà primer ministre en cas que Alawi no ho torni a ser (USA Today, 31 de gener de 2005).
[12] Vegeu: http://www.debka.com/article.php?aid=974. |
This work is in the public domain |
|
|
