|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
Supervivents de Mauthausen (testimonis)
|
|
|
per ... |
29 gen 2005
|
|
Paraules de dos supervivents de Mauthausen. "El dia que vaig sortir del camp pesava trenta-dos quilos... Tenia vint-i-quatre anys i pesava només trenta-dos quilos, era només ossos... " |
Jaume Ã?lvarez
En parlarem mes endavant, d’això. Però abans ens agradaria saber mes coses del funcionament del camp. Com era una jornada normal?
A mi em van destinar a un Kommando, que era un escamot de treballadors que feia feines a l'exterior del camp.
Ens llevà vem molt d'hora, travessà vem el poble a peu fins a I'estació. I allà agafà vem el tren, que sortia a quarts de sÃs. El tren ens portava a Steyr, a vint-i-cinc o trenta quilometres de Mauthausen, on construÃem una fabrica d'avions i un nou camp satèl·lit per als treballadors de la fabrica. ens està vem amb el pic i la pala de sol a sol. Només parà vem un moment a mig matà per beure una mica d'aigua negra que en deien sopa i a mitja tarda per menjar quatre naps d'aquells que es donen als porcs. Era molt dur, perquè durant el dia els treballadors anà vem caient. A la nit, tren fins al camp, revista de polls, dutxes i a dormir. DormÃem en lliteres de fusta de tres pisos. Si tenies sort només I'havies compartir amb un altre, però a vegades hi havÃem de dormir fins a cinc persones. (...) El més difÃcil era mantenir l'esperança. Vaig conèixer alguns companys que van decidir acabar amb el patiment. Un bon amic es va tirar a la via, un altre, contra les xarxes de filferro, que estaven electrificades.
No intentaven fugir del camp?
Era gairebé impossible, està vem esgotats i famèlics, no tenÃem forces i les possibilitats de passar desapercebuts fora del camp eren nuï-les. Portà vem els cabells molt curts, però rapaven fent una marca al mig del cap perquè d'aquesta manera, si algú fugia, se'l podia identificar rà pidament. El cà stig per als intents d’evasió era la mort. Quan algú s'escapava ens feien formar al mig del pati i ens tenien allà de peu fins que el trobaven. Una vegada vam estar més de vint quatre hores allà plantats, amb un fred i una pluja que glaçaven les paraules. No et podies moure, t'havies d'estar quiet. Les SS es passejaven amb unes porres enormes i si algú es movia li clavaven garrotada. Havies de fer-te les necessitats a sobre. Molts no ho podien resistir i finalment es deixaven caure a terra, cosa que significava que rebrien una pallissa enorme. jo vaig aguantar sempre. Però aquell vegada que vam estar-nos tantes hores ho vaig acabar pagant, perquè després vaig agafar una pulmonia que quasi em costa la vida. El problema d'estar malalt era que no podies produir. Si no podies produir per culpa d'una malaltia massa llarga o difÃcil de curar no els sorties a compte. Només es tractaven aquelles afeccions de les quals els malalts es podien recuperar bé. Jo era jove i fort, i treballava de valent, això és el que em va salvar.
La solidaritat amb els companys devia ser, en molts casos, un element decisiu per sobreviure en aquelles condicions.
Era fonamental, absolutament fonamental. Amb els meus companys, el Salguero i el Manolo, ho compartÃem tot . La sort d’un era la sort dels altres, i a l’inrevés
(...)
Enmig d’aquest infern que semblava no tenir fi, com es mantenia l’esperança, que es pensava?
No es pensava en res, en passar el dia i ja esta, en seguir viu quan arribes la nit. Només pensava que no podia morir allà que algun dia n’havia de sortir per cagar-me en la mare que els va parir, i aixà va ser.
(...al final de la guerra...)
La qüestió és que als camps d'Auschwitz, Treblinka i altres no tenien temps de cremar tots els morts, i no els volien deixar allà perquè els russos no veiessin les barbaritats que havien fet. Va arribar un tren amb set vagons de mercaderes plens fins al capdamunt de cadà vers. Nosaltres els havÃem de descarregar i ficar en camions per dur-los a cremar. El que passa és que els crematoris no donaven a l'abast i els vam enterrar en una fossa comuna immensa. Vam començar a descarregar els vagons a les set del matÃ. Un per un, tots els treballadors del Kommando van anar caient. Els uns es posaven a vomitar, els altres es desmaiaven... Els cossos ja feia deu, dotze o, fins i tot, quinze dies que eren morts... Catipén! Només vam aguantar un rus i jo; no sé si érem els únics que no tenÃem escrúpols o què, però vam estar-nos des de les set del matà fins a les cinc de la matinada de I'endema, quasi vint-i-quatre hores, descarregant morts sense parar. Uns dies més tard vaig començar a tenir unes febres altÃssimes i el Salguero em va portar a la infermeria. Recordo que eren els últims dies del camp perquè les SS ja no hi eren i ens vigilava la policia municipal de Viena. Quan va venir el metge em va mirar i de seguida va dir que tenia el tifus i que ja estava prà cticament mort. Jo ho sentia tot, però no em podia moure ni respondre. El Salguero va pregar-li que fes alguna cosa. Em va posar una injecció i vaig sentir com deia: «Si passa d'aquesta nit, potser té alguna possibilitat». Llavors em vaig desmaiar i ja no recordo res més.
Quan em vaig despertar havia passat més d'una setmana. El Salguero s'estava assegut en un tamboret a prop del llit. El primer que em va dir va ser: «Estem sols, som lliures, la policia ha marxat». Al Salguero li dec la vida. Va ser el meu pare, la meva mare, el meu germà ... tot. Va tenir cura de mi i em va alimentar tots aquells dies de deliri.
El dia que vaig sortir del camp pesava trenta-dos quilos... Tenia vint-i-quatre anys i pesava només trenta-dos quilos, era només ossos... una pena.
Després de l'alliberament, ¿van tenir algun contacte amb la població civil de Mauthausen?
La població civil eren uns males bèsties. Deien que ells no en sabien res, que no tenien ni idea de res. Els transports de presos arribaven a l'estació i aquests pujaven a peu fins al camp tot creuant el poble cada dia. A mi que no m'expliquin histories, ho sabien perfectament. Els presos passaven per davant de les seves cases i moltes vegades queien morts enmig del carrer. Vaig veure com les SS mataven gent a I'estació del poble, al mig del poble. Qui no en sabia res és perquè no ho volia saber.
-------
MatÃas Arranz, testimoni del camp de Gusen
¡¿Peor que Mauthausen?!
Por supuesto, en Mauthausen lo terrible era la cantera, esa famosa cantera en la que murieron tantos centenares de miles de personas, pero habÃa destinos que te permitÃan sobrevivir, más o menos. Al menos ofrecÃan más posibilidades. HabÃa cocinas, lavanderÃa, almacenes... todas ellas al servicio de los alemanes. En Gusen solamente habÃa cantera. Era el lugar al que enviaban a la gente a morir. Al entrar allà pasamos a formar parte del mundo de los muertos en vida. Los españoles no debÃamos salir vivos. Incluso nos cambiaron el número de matrÃcula. En Mauthausen tenÃamos uno y al entrar en Gusen nos dieron otro. Nos lo cambiaron porque estábamos llamados a desaparecer rápidamente, sin dejar rastro. Mi número de Gusen era el 10.170 y habÃa sido utilizado por varios antes que yo. La media de resistencia que daban era de seis meses. Estaba todo calculado. Con el alimento y el ritmo de trabajo, las fuerzas daban para eso, todo lo más medio año. La media de los judÃos era de quince dÃas, porque los alimentaban peor y les hacÃan trabajar todavÃa más duro. Si alguno aguantaba más de un mes, las SS lo arrojaban desde lo alto de la cantera.
Sin embargo, usted sobrevivió años.
Yo era joven y fuerte. En Gusen habÃa tres canteras. En todas ellas el trabajo era muy duro. Pero dentro de cada cantera habÃa diferentes ocupaciones. Una cosa es cargar piedras o arrancarlas de la roca y otra diferente es darle forma. Tuve la suerte de ser de los pocos que se especializaron para hacer de picapedrero. Era un sistema que tenÃa que aprenderse, requerÃa experiencia y fuerza. Los alemanes escogieron a algunos, los que parecÃan más sanos y fuertes, para formarlos como especialistas canteros. Nosotros tenÃamos que construir la gran Alemania después de la guerra. TenÃamos que preparar la piedra para que los escultores y arquitectos hicieran las grandes obras del Reich y las grandes estatuas del Führer. Gracias a eso pude sobrevivir. Sin embargo eso no conllevaba que escapáramos a las selecciones. El hecho de ser escogido como picapedrero no querÃa decir que no te pudieran seleccionar.
¿Las selecciones? ¿Se refiere a quién vivÃa y quién morÃa?
Al final de cada jornada, casi cada dÃa, formábamos todos en el patio. Llegaba el comandante del campo y decÃa: hacen falta «tantos» para ser eliminados. Muy a menudo llegaba gente nueva y habÃa que eliminar a los que ya estaban gastados. Entonces comenzaban: «A ver, esta fila: tú, a la derecha, tú, a la izquierda ... ».Y asà casi cada dÃa. Si caÃas del mal lado ya podÃas despedirte de todo. Estabas destinado a ser eliminado de una manera u otra, pero siempre rápidamente. Todos estábamos destinados a lo mismo, porque era un campo de exterminio. Pero los que estábamos en forma y tenÃamos fuerzas para trabajar, tenÃamos más posibilidades. Después de cada selección pensabas: «un dÃa más».
Háblenos de sus guardianes, de las SS.
Las SS eran dioses. En todos los sentidos eran dioses. TenÃan que ser tratados como si fueran dioses, con reverencias y consideraciones, pero además podÃan decidir sobre la vida y la muerte por puro capricho. Y eran implacables. La verdad es que no tenÃamos mucho contacto con ellos. Los veÃamos, es cierto, pero no podÃamos mirarlos a la cara ni acercarnos sin su permiso a menos de quince o veinte metros. TenÃamos que descubrirnos la cabeza y hacer una reverencia. jamás te dirigÃan la palabra, no podÃan rebajarse a hablar con un ser inferior. Quienes nos daban las órdenes directas y, en definitiva, nos hacÃan la vida imposible eran los Kapos. Tanto las SS como los Kapos tenÃan potestad para decidir los castigos que se administraban. La diferencia es que las SS podÃan matarte y los Kapos, en principio, no. Lo más corriente eran sanciones que consistÃan en azotes, que eran golpes en el culo con una vara o bastón de madera. Más tarde se fueron sofisticando para hacer más daño. Cada Kapo tenÃa su propio azotador. Unos eran de cuero, otros de alambre... Los castigos podÃan ir de diez azotes en adelante. Veinticinco azotes suponÃan que no podÃas sentarte en mucho, muchÃsimo tiempo, porque te dejaban el culo en carne viva.
¿De dónde se sacaban fuerzas, cómo se mantenÃa la esperanza necesaria para seguir viviendo en un infierno como el que describe?
No tenÃamos una esperanza personal. Más bien lo que pensábamos es que alguien, alguno de nosotros, debÃa salir con vida para explicar lo que habÃa pasado. TenÃamos conciencia de que la humanidad no habÃa conocido algo como eso jamás. Pero no esperábamos salir nosotros, no de una manera concreta. Se trataba de que alguien pudiera sobrevivir. Era una esperanza colectiva... asà de desesperados estábamos.
[Daniel Serra, Jaume Serra, "L'exili dels republicans. El somni dels derrotats, Bcn, Columna, 2004] |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Supervivents de Mauthausen (testimonis)
|
|
per *** |
30 gen 2005
|
Ayer noche pasaron un documental sobre el campo de exterminio de Auswicht (ahora no sé si se escribe así...), y la verdad es que me encogió el corazón. Cuánto horror tuvieron que sufrir toda esa gente (judíos, gitanos, presos políticos, homosexuales, etc...), cuánto terror y cuánto miedo. Lo que pasó allí fue terrorífico, absolutamente escalofriante. Los búnkers creados para exterminar eran enormes, y en su máximo apogeo los nazis asesinaron a 10.000 personas diarias.
Y todo ello con el beneplácito de la comunidad internacional. Recordemos que los campos de exterminio se crearon en el 41 y no finalizaron el horror hasta que las tropas "aliadas" derrocaron al régimen nazi.
Sólo el ser humano puede ser tan perverso.
Sólo él. |
|
Re: Supervivents de Mauthausen (testimonis)
|
per Victoria Badajoz Liébana
cgnsital@yahoo.es |
11 feb 2005
|
Quisiera me enviaran información sobre mi tio abuelo Francesc LLagostera Roig que murió en el campo de concentración de Gusen el 14 de enero de 1942.
Agradeceré cualquier dato sobre su vida allí y así rescatarle del triste olvido.
Gracias |
|
documental Mauthausen
|
per Tomàs Suau
tomas_suau@hotmail.com |
17 mar 2005
|
|
M'agradaria saber si algú em pot donar informació sobre un documental titulat "Sobrevivir en Mauthausen". És de producció catalana, encara que està en castellà. És de l'any 1975, i l'autor es diu Solé, o Soler. El vaig veure farà més o menys un mes, un diumenge, en redifusió, a TV L'Hospitalet. Estaria força interessat en obtenir-ne una còpia. Agrairé molt qualsevol orientació per mail sobre com aconseguir-la. |
|
Supervivents de Mauthausen (testimonis)
|
per Irene
ireneee_15@hotmail.com |
08 set 2005
|
|
M'agradaria saber si puc localitzar algun supervivent dels camps de concentració perquè estic fent un treball sobre això i necessitaria fer alguna entrevista, si us voleu posar en contacte amb mí, la meva direcció és: ireneee_15 ARROBA hotmail.com, si us plau m'aniria molt bé. Gràcies |
|
|
