|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Dissidència evangèlica dins l'Església. 2
|
|
|
per (penjat per) Antoni Ferret |
24 gen 2005
|
|
|
REFLEXIONS D'ESGLÉSIA PLURAL
Tot just acabades les festes de Nadal, tot just renovada la nostra esperança en la plenitud que Déu ens ha promès i que ja es realitza per Jesús, rebem, un cop més, notÃcies relacionades amb la jerarquia de la nostra Església que ens omplen de pena, de desassossec i de rà bia, perquè no parlen de Jesús, no parlen de l'amor de Déu, no parlen de compromÃs amb la humanitat i especialment amb els més pobres: perquè no són notÃcies d'esperança, no són notÃcies pacificadores, no són notÃcies alliberadores.
La jerarquia catòlica ha parlat de nou, a Espanya i al Brasil, per fer sentir una veu que fomenta la discòrdia i que s'alça fruit d'interessos inconfessables, una veu rancuniosa, una veu que, en lloc de procurar la pau i la concòrdia, sembla que inciti a la disputa i que busqui afavorir les opcions polÃtiques que més la poden beneficiar.
La Conferència Episcopal Espanyola (CEE) va fer pública, el dia 7 de gener, una nota de premsa on torna a posar sobre la taula les consideracions que ja va manifestar amb motiu de la «Instrucción Pastoral de Valoración moral del terrorismo en España», del mes de novembre de 2002. Aquest cop, però, només incideix en la part d'aquesta instrucció que parla dels nacionalismes.
L'Esglesia, la seva jerarquia, les diferents entitats, i el conjunt de cristians i cristianes, ja sigui de forma individual o col·lectiva, tenim tot el dret de manifestar la nostra opinió sobre qualsevol tema que afecti la societat, amb els mateixos drets, ni més ni menys, que els de qualsevol ciutadà o entitat que tingui voluntat de participar i d'incidir en la vida social. El que no es pot permetre, ni a l'Església ni a ningú, és que vulgui manipular la realitat i faci manifestacions clarament demagògiques o tendencioses en benefici propi o d'aquells de qui sap que els rebrà . Això és exactament el que ha fet la cúpula dirigent de la CEE amb aquests dos documents sobre el nacionalisme.
El document de l'any 2002 va ser el preu que va pagar la jerarquia eclesià stica espanyola per comprar els beneficis del Govern del Partit Popular, que es van concretar, entre altres, en el tema de les classes de religió i en tapar l'escà ndol de Gescartera; la nota de premsa del 2005 és potser encara més greu, perquè els dirigents de l'episcopat espanyol no tenen cap escrúpol a jugar amb una matèria tan sensible con l'organització territorial i els sentiments nacionals de molta gent, per afegir més llenya al foc i desestabilitzar el Govern socialista. El que l'any 2002 va ser un favor al Govern Aznar, ara, el 2005, és un dard enverinat contra l'actual Govern, amb la intenció d'afavorir el retorn del PP al Govern de l'Estat i, consegüentment, recobrar els privilegis que havia aconseguit mitjançant un esgarrifós servilisme. D'això se'n diu actuar com un poder fà ctic.
Per sort, no tots els bisbes són del mateix pal. El de Donosti (Sant Sebastià ), Juan MarÃa Uriarte, va fer pública, el dia 8 de gener, una nota adreçada a «La comunitat cristiana de Guipuzkoa», en què s'expresa com un veritable pastor de la seva Església i rebutja la nota de premsa de la CEE. En la mateixa lÃnia, el bisbe auxiliar de Barcelona Joan Carrera va fer unes declaracions en què donava suport a Mons. Uriarte i també es distanciava de l'esmentada nota oficial dels bisbes espanyols. Ben segur que els fidels de tot Catalunya li agraïm que s'hagi manifestat com ho ha fet, perquè generalment ens sentim molt abandonats, des de fa molts anys, per la majoria dels altres bisbes catalans a qui la «prudència» fa que no s'atreveixin a dissentir públicament. Dissortada «prudència», que escanya l'Esperit i es converteix en còmplice de tantes maldats i malmet tantes esperances.
Tot i que a hores d'ara pot semblar fora de lloc, creiem que és imprescindible una nota de la Tarraconense distanciant-se de la que ha fet la CEE i defensant el dret que té tot poble, també el català i el basc, d'escollir i gestionar el seu futur, amb llibertat, democrà ticament, solidà riament i pacÃficament. Tampoc estaria de més defensar el bisbe Uriarte.
Per part dels fidels catalans, potser ja és hora de dir-los ben clarament, als bisbes espanyols, que l'Església catalana vol reafirmar la seva identitat, que no volem estar tutelats pels dirigents d'una entitat que representa la lÃnia d'església més tronada, més fanà tica, més irracional i més nacionalespanyola. Que per impulsar la fe en el nostre paÃs necessitem unes estructures que connectin amb la realitat que es viu, que necessitem uns bisbes que vetllin pel seu poble i que això no serà possible mentre estiguin pendents de les instruccions de Madrid i no assumeixin i defensin davant Roma l'autonomia de cada església diocesana en sintonia amb el Concili Vaticà II.
Necessitem un finançament just, que ens permeti rellançar les nostres activitats pastorals, i no patir les estretors d'un sistema que, gestionat per la CEE, ens penalitza de forma sagnant. En definitiva, volem una Conferència Episcopal Catalana, i mentre això no sigui possible, els nostres bisbes han de distanciar-se tan com puguin d'aquesta lÃnia perversa que s'impulsa des de Madrid, han de protestar enèrgicament pels continguts i estil de la COPE i trencar els lligams que encara hi puguin tenir, i han de treballar decididament per la cohesió de les diòcesis catalanes.
Església Plural
NOTA LLEGIDA EN UNA PARRÃ’QUIA DE BARCELONA
EN ACABAR LA MISSA
ELS DIES 8 i 9 DE GENER DE 2005
El clima polÃtic a l’Estat espanyol, aquests darrers dies, s’ha enrarit bastant. Hi ha hagut declaracions i veus d’alarma a cà rrec de persones i de partits polÃtics. Les notÃcies d’ahir i els diaris d’avui donen fe també d’una nota de la Conferència Episcopal Espanyola, que s’afegeix a determinada campanya en ocasió d’una opció polÃtica. Perfectament legÃtim que els bisbes puguin opinar sobre qüestions opinables. Però no consta que la Conferència Episcopal s’hagi reunit aquests últims dies; per tant, l’opinió d’uns bisbes no deu ser l’opinió de la Conferència Episcopal. Això, d’entrada.
Però, amb el mateix dret que els bisbes, altres ciutadans també poden opinar i no necessà riament en el mateix sentit que els bisbes. I els catòlics igualment podem tenir criteris diferents, no cal dir, en tot allò que no afecta el nucli de la fe i dels valors evangèlics. Són molts –som molts– els qui pensem que aquestes declaracions no eren oportunes ni pel to, ni pel contingut, ni pel moment. Pensem que aquestes declaracions haurien hagut de tenir, en cas de fer-se, un to pacificador, que asserenés els à nims dels partidaris de les diverses posicions, i exhortar al dià leg. En una societat democrà tica, el dià leg sempre és fonamental. I ningú no pot tenir la pretensió de tenir tota la raó i la veritat. Ni jo tampoc. Per tant, si algú pensa que jo, ara, no hauria hagut de dir res, està en el seu dret de creure-ho aixÃ. Però avui, a mi, em consta que hi ha moltes persones, creients i no creients, que s’han sentit profundament molestes per aquestes declaracions. No crec que s’hagin d’entendre com a doctrina de la Santa Església.
Fa dos anys –el novembre del 2002– un altre document sobre temes semblants, aquest sà de la Conferència Episcopal, va crear malestar, i malestar dins de la mateixa Conferència. Consta que bastants bisbes no hi van estar d’acord i van votar en contra, d’altres es van abstenir i d’altres es van absentar per no haver de dir ni blanc ni negre. Aquest document va ser analitzat atentament per experts i les seves observacions van ser publicades en un llibre amb un pròleg d’un bisbe amb nom i cognoms. I fèiem notar que alguns dels plantejaments del document episcopal no quadraven massa bé amb la doctrina oficial de l’Església sobre temes socials i criteris polÃtics de l’ordenament de la societat, segons doctrina dels papes Pius XII, Joan XXIII, Pau VI i Joan Pau II, comunament acceptada.
Vull dir, en últim terme, que molts, dins la comunitat eclesial, ens desmarquem de certs plantejaments i d’aquestes declaracions.
A LA COMUNIDAD CRISTIANA DE GIPUZKOA
He aquà la carta preparada por Juan MarÃa Uriarte, obispo de San Sebastián, a la comunidad cristiana de Gipuzkoa:
Una Nota de Prensa de la Oficina de Información de la Conferencia Episcopal Española terció ayer, 7 de enero, en el fuerte debate polÃtico y social en torno a la «Propuesta de Estatuto PolÃtico de la Comunidad de Euskadi», aprobada por el Parlamento Vasco el pasado 30 de diciembre.
La Nota en cuestión recoge afirmaciones que en noviembre de 2002 fueron vivamente debatidas en el aula de la Conferencia Episcopal Española y mayoritariamente aprobadas por los obispos. Las reacciones encontradas y la preocupación y la perplejidad que tales afirmaciones suscitaron me obligó a escribir a mis diocesanos una carta que pretendÃa ser aclaratoria y serenante. Por las mismas razones hoy me veo obligado a transmitiros un mensaje análogo.
1. No considero propio de mi misión episcopal delimitar la naturaleza ni el alcance jurÃdico y polÃtico de la Propuesta aprobada por el Parlamento. Expertos en Derecho PolÃtico discuten incansablemente sobre tales extremos. En consecuencia no tengo motivos suficientes para emitir sobre el texto aprobado una valoración moral que comprometa la autoridad de la Iglesia.
2. Para que podamos formarnos un juicio ético sensato y cristiano me parece necesario recordar un criterio moral de carácter general que, junto con los obispos de esta Comunidad Autónoma, formulé en mayo de 2002: «Mientras [los modelos polÃticos] respeten los derechos humanos y se implanten y mantengan dentro de cauces pacÃficos y democráticos, la Iglesia no puede ni sancionarlos como exigencia de la ética ni excluirlos en nombre de ésta. En consecuencia, ni la aspiración soberanista, ni la adhesión a un mayor o menor autogobierno, ni la preferencia por una integración más o menos estrecha en el Estado español, son, en principio, para la Iglesia "dogmas polÃticos" que requieran un asentimiento incondicionado». («Preparar la Paz», n. 6).
3. En este mismo documento escribÃamos: «Todos los sondeos revelan con obstinada estabilidad la coexistencia (entre nosotros) de identidades nacionales total o parcialmente contrapuestas y a veces conflictivas... Esta pluralidad conflictiva de identidades está reclamando el hallazgo de una fórmula de convivencia en la que cada uno de los grupos modere sus legÃtimas aspiraciones polÃticas en aras de una paz social que es un valor notablemente más precioso y necesario que el imposible cumplimiento de todas las aspiraciones de todos los grupos» (ib., n. 5).
4. A la luz de los criterios expuestos en los números 2 y 3 de esta Carta, todos los ciudadanos católicos están llamados a elaborar de manera adulta, sin proteccionismos ni intervencionismos eclesiales, sus propias opciones polÃticas. Les será necesario analizar cuidadosamente la situación real, examinar la licitud de los objetivos buscados y medios utilizados y sopesar las consecuencias previsibles de la aplicación de los diferentes modelos. Siempre habrán de tener en su punto de mira el objetivo superior de la paz y la reconciliación de nuestra sociedad.
5. El capÃtulo de la Instrucción Pastoral de la Conferencia, condensado en la Nota de la Oficina de Prensa no es, en sà mismo, vinculante para la formación del criterio moral de la comunidad católica guipuzcoana, puesto que es un escrito pastoral, no un documento doctrinal aprobado unánimemente por los obispos ni ratificado por la Santa Sede. En la materia que nos ocupa, las orientaciones formuladas en esta Carta son hoy y aquà magisterio auténtico del Obispo de San Sebastián, al servicio de la comunidad católica guipuzcoana.
Donostia, 8 de enero de 2005
+Juan MarÃa Uriarte
Obispo de San Sebastián
EL OBISPO CARRERA ALABA A URIARTE Y APUESTA PORQUE LA IGLESIA NO ENTRE EN POLÃ?TICA
Oriol Domingo, «La Vanguardia», 11/01/2005
El obispo auxiliar de Barcelona y el de más edad de los obispos en activo en Catalunya, Joan Carrera, considera que los prelados se tendrÃan que retirar al terreno episcopal que les es propio. Asà se expresó ayer en relación a la polémica generada por la nota de la Conferencia Episcopal Española (CEE) divulgada el pasado viernes sobre la Propuesta de Estatuto PolÃtico de la Comunidad de Euskadi o plan Ibarretxe.
Esta cuestión le fue planteada a Joan Carrera —hombre de confianza del arzobispo LluÃs MartÃnez Sistach, que esta semana se encuentra de ejercicios espirituales con numerosos obispos en Pozuelo de Alarcón— en una tertulia en «Rà dio Estel», vinculada al episcopado catalán. Carrera afirmó: «SerÃa mejor que nosotros, los obispos, nos retiráramos a nuestro terreno, que es el de los principios, las orientaciones de fondo, la exhortación a la cordialidad de todos, buscando los caminos del entendimiento y sin contribuir a acentuar los apasionamientos». Añadió: «Supongo que todos lo queremos hacer asÃ, pero lo que pasa es que a la hora de realizarlo, según los ambientes y maneras de pensar, nos sale bastante mal. Lo tendrÃamos que mejorar. Ocurre que en este paÃs todo el mundo es un poco anticlerical, pero también se es partidario de que la Iglesia se pronuncie a favor de uno. Pero el paÃs es diverso y no se puede reducir a la heterogeneidad. Lo que en unas partes del paÃs alegra, en otras irrita».
En todo caso, el obispo Carrera tuvo palabras de apoyo hacia el obispo de San Sebastián, Juan MarÃa Uriarte. «Las declaraciones del obispo Uriarte son ponderadas. Él es un hombre ponderado y que no se precipita. Siempre está disponible en todas las situaciones para actuar en favor de la paz y del entendimiento. Unos están entusiasmados con él y otros se sienten indignados. Es inevitable». Uriarte, en efecto, se ha desmarcado de la nota del Episcopado español al argumentar que «no es vinculante para la formación del criterio moral de la comunidad católica, ya que no se trata de un documento doctrinal».
El hecho es que el comunicado episcopal del viernes no es ninguna de las figuras jurÃdicas previstas en los estatutos de la CEE (declaración doctrinal, decreto general, instrucción pastoral), que haya pasado por alguno de los órganos del Episcopado. AsÃ, según consta en la página web de la CEE, dicho comunicado es una «nota de prensa», que trascribe algunos párrafos de la instrucción pastoral «Valoración moral del terrorismo en España, de sus causas y de sus consecuencias», que fue aprobada en noviembre del año 2002 con fuertes tensiones en el propio Episcopado. |
This work is in the public domain |
|
|
